Aprendre a suportar les pèrdues... Una mica, el fet de crèixer, deu anar per aquí. Deixar de ser el nen que brama just desposseït i, alhora, mantenir el nen que s'apressa a trastocar l'objecte cobejat no fora cas que el disgust es perllongués i acabés fent ferida...
No sé què té aquest tram de la Riera amansit per una resclosa que sempre m'empeny a rastrejar per racons improvables. No serà aquest el motiu primer, i tanmateix, el reconec com un afegit decisiu als encants del lloc. És també per això que tendeixo a tornar-hi.
Heus el cas d'avui. Com que tenia la piragua inflada he decidit passar les hores ardents del migdia -com tantes vegades he fet- ancorat a la fresca segura del roure avançat a la riera. Es pot dir que les bones hores passades llegint o escrivint així m'ho garantien. Però ai! Un cop al lloc el vell roure ja no hi era. Vull creure que l'aigua alta d'enguany l'ha acabat desarrelant, perquè pensar que algú hagi gosat talar-lo se'm fa de mal acceptar (sempre les causes naturals semblen més inapel·lables). Una gran pèrdua, ja us ho dic.
No sé què té aquest tram de la Riera amansit per una resclosa que sempre m'empeny a rastrejar per racons improvables. No serà aquest el motiu primer, i tanmateix, el reconec com un afegit decisiu als encants del lloc. És també per això que tendeixo a tornar-hi.
Heus el cas d'avui. Com que tenia la piragua inflada he decidit passar les hores ardents del migdia -com tantes vegades he fet- ancorat a la fresca segura del roure avançat a la riera. Es pot dir que les bones hores passades llegint o escrivint així m'ho garantien. Però ai! Un cop al lloc el vell roure ja no hi era. Vull creure que l'aigua alta d'enguany l'ha acabat desarrelant, perquè pensar que algú hagi gosat talar-lo se'm fa de mal acceptar (sempre les causes naturals semblen més inapel·lables). Una gran pèrdua, ja us ho dic.
No cal ni dir que he corregut a buscar una alternativa aigües amunt, tot i sabent que les flexibles branques del pollancres o dels salzes mai podran substitur la solidesa de les d'un roure. Ha sigut durant aquesta recerca pels canyissars de les ribes quan he començat a fixar-me en el moment àlgid que viuen els espiadimonis i, així, el disgust per la pèrdua d'un vell amic s'ha anat atenuant.
L'isolament silenciós que una canoa sempre procura m'ha permès filmar, sense neguitejar-les, a aquestes bèsties tan plenes d'encants. Un d'ells és, evidentment, l'estètic: sigui en la gamma dels verds o en la dels blaus, els perfectes acords de les seves tonalitats -iridiscents, metàl·liques o mats- semblen voler il·lustrar les Naturschönheiten "les belleses naturals que no pertanyen a cap objecte determinat per conceptes en quan a la seva finalitat" sobre les que Kant -encara en temps d'uns sabers naturalistes i ecològics molt precaris- va teoritzar. Per a ell, aquest rang de belleses estava més ença de les obres d'art i el compartirien papallones, flors, aus exòtiques, gemmes... I la veritat és que, si no pedres, sí que són els espiadimonis unes bèsties precioses.
A l'altre vessant la situació era una altra. L'escalf del sol semblava excitar el tan singular ritual d'aparellament d'aquests antiquíssims insectes (de fet es considera als dos ordres dels paleòpters -el dels espiadimonis i les libèl·lules i el de les efímeres- com els més primitius de tots els insectes actuals). És una cosa que cal veure com els mascles, prenent fortament a la femella pel protòrax (pràcticament pel cap), s'hi fixen amb tal fermesa que permet a la parella sostenir unes llargues còpules sense que importi, poc o gens, si estan parats en una tija o en ple vol. És com el mite -tant anys 70- de l'Emmanuelle de fer-ho en un avió, amb la diferència substancial de què els mateixos espiadimonis són l'avió. I no és una mala comparança perquè per la seva disposició alar, i a diferència dels altres insectes, els espiadimonis es veuen obligats a volar sempre endavant.
Puc plànye'm pel confort perdut que em procurava el gran roure però molt pitjor seria que la gran seqüència s'interrompés. Admirar la vida sempre és el major dels guanys.
L'isolament silenciós que una canoa sempre procura m'ha permès filmar, sense neguitejar-les, a aquestes bèsties tan plenes d'encants. Un d'ells és, evidentment, l'estètic: sigui en la gamma dels verds o en la dels blaus, els perfectes acords de les seves tonalitats -iridiscents, metàl·liques o mats- semblen voler il·lustrar les Naturschönheiten "les belleses naturals que no pertanyen a cap objecte determinat per conceptes en quan a la seva finalitat" sobre les que Kant -encara en temps d'uns sabers naturalistes i ecològics molt precaris- va teoritzar. Per a ell, aquest rang de belleses estava més ença de les obres d'art i el compartirien papallones, flors, aus exòtiques, gemmes... I la veritat és que, si no pedres, sí que són els espiadimonis unes bèsties precioses.
A l'altre vessant la situació era una altra. L'escalf del sol semblava excitar el tan singular ritual d'aparellament d'aquests antiquíssims insectes (de fet es considera als dos ordres dels paleòpters -el dels espiadimonis i les libèl·lules i el de les efímeres- com els més primitius de tots els insectes actuals). És una cosa que cal veure com els mascles, prenent fortament a la femella pel protòrax (pràcticament pel cap), s'hi fixen amb tal fermesa que permet a la parella sostenir unes llargues còpules sense que importi, poc o gens, si estan parats en una tija o en ple vol. És com el mite -tant anys 70- de l'Emmanuelle de fer-ho en un avió, amb la diferència substancial de què els mateixos espiadimonis són l'avió. I no és una mala comparança perquè per la seva disposició alar, i a diferència dels altres insectes, els espiadimonis es veuen obligats a volar sempre endavant.
Puc plànye'm pel confort perdut que em procurava el gran roure però molt pitjor seria que la gran seqüència s'interrompés. Admirar la vida sempre és el major dels guanys.
