Estava fent neteja de l'escampall a l'ordinador, i passant a LaCie tot el que considerava digne de ser conservat d'enguany, quan m'he quedat pensarós davant d'unes panoràmiques que, si no ho saps, sols diuen d'immensitats alteroses. Tanmateix, en veure-les he sentit el sotrac d'una ferida reoberta perquè invoquen els moments més difícils de l'any en un cert sentit. Tant és així que, quan cap a les quatre de la matinada m'he llevat per mirar d'escriure aquesta entrada, poc després ha aparegut l'Anna i m'ha dit: Estàs escrivint de la rampa? També jo m'hi he posat a pensar i ja veig que no podré tornar a dormir.
Això que ara ens treu el son va passar aquest darrer juliol a la Serra del Cis. Havia decidit que ja era l'hora de conèixer aquesta serra de l'Alta Ribagorça pel cantó de la Franja; i, des de Bonansa, ens hi començàrem a enfilar per unes pistes rebentades. Això ens va fer pensar en què ningú li podrà criticar al president d'Aragó de què escombra cap a casa, doncs no es coneix que l'Iglesias sigui fill de Bonansa (i no entraré ara en les raons polítiques del fet).Un cop assolida la dilatada carena vàrem buscar un indret impecable on fer estada dalt d'un serrat amb uns horitzons d'aquells que no te'ls acabes.
A la tarda va passar un fet excepcional. Perquè excepcional era que, després de més d'un mes sense caure ni una gota, passés una tempesta. Aquí la llarga experiència diu que t'has de relaxar enmig de la tensió, refiar-te'n de la caixa de Faraday que és tot vehicle quan t'envolten els llamps, i mirar de gaudir tant com puguis d'aquest tast de cataclisme.
L'endemà es va aixecar un dia radiant i me'n vaig anar a xerrar amb un pastor que havia menat el ramat fins un serrat proper per a què s'eixugués la llana amb el primer sol. L'home va resultar un formidable conversador pel que solen ser-ho els pastors. I ens estàrem potser més d'una hora a peu dret, sostenint un diàleg sobre els usos del territori, cada vegada més abstrusos i lesius, que practiquen els visitants de les contrades pirinenques. Com que els nostres raonaments sorgien d'uns fonaments empírics, ja ens teniu, com dos capitans, estenent el braç per assenyalar en quin punt concret de la serralada havia succeït cada nou argument que volíem exposar: "Sap? Això que diu... És ben bé lo que va passar a l'Estany Redon... Lo coneix?" -Sí, el del capdamunt de Conangles. "Aquest! Pos un dia... "
Més tard, havent memoritzat les indicacions del pastor: "Allí, en lo pilaret, trenquen a l'esquerra i al cap de poc voran una font. Aquest és lo camí.", vàrem continuar la quilomètrica travessa de la serra sense cap pega...Sense cap pega fins que... Quan ja estàvem perdent decididament alçada per uns grans vessants emboscats vaig notar una anomalia, un qui-sap-què, un lliscament en la normalment somorta sensació de rodar. I, quan vaig donar per cert que havia pres una poc consolidada pista de desembosc, ja havíem baixat culejant un parell de ressalts redreçats d'un llarg tram que segava un pendís estimbat enfront de l'Altaió d'Aulet.
Van maldades quan se t'acut de dir: Treu-te el cinturó i aferrat al pestell de la porta; que el fang és traïdor de mena. Si et dic que saltis: creu-me!
Al vespre, després d'estar-me no sé quanta estona fent el mort i no sé quanta més ajaçat al pontó de Corçà, me'n vaig adonar de què l'allau d'imatges que em venien al cap em negava la bellesa de la realitat. Veus Jordi -em deia- l'estrès posttraumàtic és això. No sentia ni un bri d'orgull per haver sigut capaços, després d'un munt d'hores agonístiques i extenuants, de sortir d'aquell cul-de-sac amb els nostres únics recursos. Era una sensació difícil de descriure, gens gloriosa, molt pregona i dolorosa; no era -ni és- vergonya però se li assembla. L'havíem oblidat i quan l'hem reviscuda -ni que hagi sigut com en clau: Parlaré de la rampa- n'hi hagut més que prou per a treure'ns el son.
