ELS VIATGERS SENSE TRAÇA

Ara, quan la bona aventura -la de la sinceritat- sotsobra pel mar desfermat d'un mercat imperatiu i d'una capacitat de comunicació global, sembla oportú revisar els clàssics i aprendre de la seva experiència. 
Voleu emprenedoria, aquest lema tant i tant masegat? Modernitat i amplitud de mires i d'intencions?  
En quatre minuts pelats aquí hi ha l'indici d'un relat d'aquells que no te'ls acabes. 
Un riu llarg i cabalós i tres amics... 
Què més es pot desitjar!

Bravo a la Brava

Més que de crisis, del temps vigent només puc parlar d'un temps superlatiu, dens i saturat del bo i millor, d'un temps de coratjoses prometences acomplertes.
Una mostra excepcional n'és la irresistible proposta del Josep: ¿Oi que ens obsequiares amb l'obertura d'uns pilars granítics de somni? Doncs ara venim nosaltres amb la possibilitat de la part de la Costa que decideixis; un bé de déu rocallós que va ser de granits, diorites, pòrfirs i altres filigranes magmàtiques.
Res té de contradictòria la facilitat amb què els muntanyencs podem abraçar el mar; com ara el cas del Josep i la Laura... El compromís amb la il·lusió del repte, la recerca i l'acceptació d'unes condicions sempre variables, aquell abandonar el benestar del jaç encara de nit, la plena convicció en els fruits d'un esforç perllongat... Tot esdevé d'un facilitador paral·lelisme i d'aquí  la possibilitat de traspàs que deia; un ampli estoc de vells amics -abans alpinistes i ara mariners- m'ho confirma. Tant l'altitud com la cota 0 exciten una mateixa part atàvica del cervell, la del designi explorador... Potser no haurà sortit als noticiaris, però hauríeu de veure la brega d'enguany a l'immens Nanga Parbat, amb els millors dels millors obsedits pel penúltim gran repte humà, el de la seva "hivernal", el d'heure-se-les de cara amb la més cruel de les crueltats... Que als pols s'hi ha arribat a la pota coixa i amb bicicleta, amb invidència o estirat per un estel, però el cim del Nanga encara no ens coneix al pic de l'hivern... I ja ens tens a nosaltres, modestos epígons que som, cobejant assolir Les Formigues -la perifèria més llunyana del país-, també en hora hivernal. No, si és que encara serem noucentistes de nou cuny..., amb la nostra reivindicació de la sobirania vital de l'excepció mediterrània que ens ha pertocat. Dic, diem, de bogar un dia sencer pel bo i millor del bo i millor dels litorals del món en la solitud més absoluta, sense creuar-nos amb ningú... Oi que m'explico? Oi que tothom pot entendre la mena de reconciliació amb el mar propi que suposa? La iaia Bienve, a l'estiu del 28 i carretejant el bombo de ma mare, va saber fruir de la terrestre travessa Roses-Blanes que imaginà el iaio Mariano... Potser serà història menuda, però ho diu tot d'una inquietud genètica.

La meva tendència a la inflamació poètica és cosa sabuda -sí: "el pastoret mentider" era jo-, i ara sé que em toca pagar aquesta tirada. ¿Com intentar transmetre tot plegat a qui desconeix la força del caiac lag: aquella extrema nostàlgia dels que ens veiem obligats a deixar de remar enmig de meravelles? Aquí cal retornar a la possible saviesa apresa a muntanya: de "Grans Dies" pocs, ni de lluny tots... Això sí, quan els encertes millor entregar-t'hi; que si no no existeixen de volàtils que són. Que el món esdevingui sòlid o fonedís no depèn d'ell, són coses de la percepció amb què arribem a entendre'l.






Em cal afegir -necessàriament- que: els 16 (16) caiacs idèntics que el Josep i la Laura s'acaben de comprar poden satisfer la il·lusió costanera que hagi pogut despertar amb la meva redacció de: "¿Què feies ara fa una setmana?" Us ho recomana un assessor procliu al màxim èxit de la seva empresa. Ja podeu anar somniant singladures potents, que ben aviat poden convertir-se en realitat. Oi tant!

Apunt per a desitjar un any ple de bons apunts

No deixo de pensar en els pobres blocaires de llengua alemanya... I quina feinada ha de ser que, en comptes del nostre senzill apunt: Vaig a escriure un apunt... M'ha agradat molt el teu darrer apunt..., hagin d'heure-se-les amb l'enrevessat "Aufzeichnungen".
Ja és que cada terra fa sa guerra, i els alemanys, també.

Crec que un apunt sobre els apunts, sobre la seva necessitat i la seva finalitat, avalat pel criteri insubornable i expert d'Elias Canetti, pot perfectament servir per a desitjar a la parròquia, poca o molta, del FORAVIAL un 2014 profitós i ple de diàlegs amb aquest interlocutor cruel.


El Pedra és la meva ment (2)

No pensis, mira!

Wittgenstein



Quanta feina ens hauríem estalviat si Plató no hagués tingut la pensada de convertir les muntanyes, totes i cadascuna d'elles, en una idea; en aquella superlativa muntanya que tant li convenia per a hostatjar la seva Caverna, allà on tots patiríem la malvestat d'haver de passar la vida engrillonats davant d'una infernal llanterna màgica... I quina por, les premonicions del iaio Plató, inclosa la crida a la institucionalització de l'oligarquia al front del govern del món!
El més curiós del pensament aquí expressat és la seva procedència, el llibre que me'l va suggerir: impossible res més oposat a les fantasies terribles del de l'Acadèmia si es tracta del sublim Meghaduta
Beneït tió que em cagares El núvol missatger, el Meghaduta, del fabulós Kalidasa! I també, si és de justícia: Beneït editor d'adesiara, i beneïda traducció del sànscrit d'Aleix Ruiz Falqués (a la que cal afegir el mega viatge al misteriós passat de l'Índia que ens ofereix la seva introducció). I no sóc jo qui fa grossa la cosa... Mireu les dues impressions del mateix Goethe:
"La primera trobada amb una obra com aquesta marca sempre una època en la nostra vida."
"El Meghaduta, el núvol missatger, ¿qui no l'enviaria de grat a una ànima bessona?"
 Per no dir de la sentencia acceptada de què "Kalidasa és el Shakespeare de l'Índia". (Tot i entendre les raons del trop, déu-ni-do amb l'esbiaixada mirada que ni amaga! Si de cas seria a la inversa, ¿des de quan algú pot ser el mestre d'un avantpassat anterior més de quinze segles?)

I va ser durant la seva lectura - una de les experiències lectores més delitoses que mai hagi viscut, de pura sinestèsia etèria -, com el pensament inicial se'm va forjar. Tot i que la cosa ja venia de la introducció; en concret, del capítol on es planteja la cosmovisió profunda hindú, o índica, com a substrat que alena la fantasia màgica del poeta. En el seu espai poètic no hi ha lloc per a dir que tracta de la naturalesa i sí per a detectar com els tres regnes -el natural, l'humà i el diví- poden arribar a ser d'indestriables i congruents. No com en la nostra vigent separació, com en aquella dissociació intencionada que iniciaren els monoteismes i que, amb les seves especulacions, Plató va reblar.

I com que l'alta fantasia, enllà de la revelació personal que pugui generar-la, és susceptible de ser apresa, sobretot pel cantó del substrat d'intima llibertat que la fecunda, jo prec bona nota del camp on Kalidasa llaura: No sols hi són constants les personificacions de rius, animals, etc., que també ho són les fluminitzacions, animalitzacions, etc. d'humans...
Aquí és on enllaço amb el propòsit d'explicar les meves decisives primeres experiències al Pedra.
Ben mirada, una muntanya no només és susceptible de ser "personificada" (com n'excel·lí Verdaguer), és que també és possible de "muntanyitzar" a un humà... I si es tracta d'un nen somiatruites d'encara no set anys ja ni us ho explico. 

Saldes, als peus del Pedra, 1966.
Ja m'hauria agradat haver conegut el núvol del Kalidasa amb set o vuit anys... ¿Com hauria sigut la meva vida si a la inspiradora fertilitat de les rondalles, de les faules, hagués pogut afegir-hi la sensualitat descordada, però del tot natural, de l'hindú? Res a plànyer, que encara sóc a temps d'obsequiar-lo a la canalla més eixerida. I, ara que hi penso, quan la meva/nostra primera ascensió al Pedra ja vaig poder conèixer aquest núvol missatger... Fins i tot puc dir que ens varem veure embolcallats pel seu cos vagarívol. 
Comencem pel final, pel feliç retorn a l'inici, a poc d'arribar de nou a Saldes. És natural que se'ns vegi a tots cinc així de feliços a la imatge; enllà dels 3 evidents, cal afegir-hi al pare darrera la màquina i, al costat oposat, el cim d'on veníem. ¿Que no veieu l'ample somrís que l'ombra del nostre núvol dibuixa entre l'enforcadura i els dos pollegons?

De la foto m'entusiasmen els detalls de la moda de l'època: els nens amb làstexs a baix (els meus heretats de la Nuri), i els pares amb els seus rocciatores (de làstex la mare i de pana el pare); a dalt les diferències van per sexes per allò de la imitació: secció femenina amb els clàssics coll-alts de ban-lon i la masculina amb la tan muntanyenca camisa de quadres de franel·la (la del pare, pura història del Pirineu i d'arreu del país, encara en ús!). Finalment, en qüestió de peus impera la unitat: dos parells de mitjons de llana recoberts per unes humils xiruques (hauríeu de veure a la mare, sedent a la rimaia del Maleït, amb xiruques i grampons...).
També cal observar-hi, com a element destacable, la presència central del piolet. Poca broma, que acabàvem d'estrenar-lo, i en condicions de necessitat! Aquesta peça de l'admirable forja savoiarda (un Simmond super D dels de pic acanalat i amb un forat pel mosquetó com a súmmum de la modernitat!!!), ens va acompanyar durant la nostra recerca de l'altitud; com a aprenentatge en el cas del petits o com a etapa de maduresa en el dels pares. Puc recordar-nos -dos anys més tard- baixant encordats per una ara inexistent Glacera de la Bretxa (quin altre clàssic, el cordino de 30 i 8 mm dels pares!), amb el pare amatent al darrera amb el concordant piolet Super D... Que aquest és el vell mètode dels guies i no un altre. Encara hauríem pres mal d'haver anat amb els ferotges dos piolets unipersonals d'avui.
En el traspàs d'aquesta imatge amb la del cim, apareix sencera la qüestió de com d'altes eren abans les muntanyes en comparació amb avui. Anant bé, en aquell temps el Pedra començava i acabava a Saldes, i això suposa uns suplementaris 800 metres de desnivell acumulat; els que ara facilita la pista del refugi. D'aquí ve que la nostra caravana s'ho prengués amb calma. Res d'aquestes fugaces curses matinals que acaben amb un dinar a l'hostal..., muntanya de la bona, de la passar-s'hi llarga estona assaborint tots els plats de la seva taula tan ben parada: Primer pujar xino-xano al refugi, on passar una tarda-nit d'aclimatació; important quan la Jaça dels Prats apareix enfarinada i a la muntanya s'hi manté un bon gruix de neu. 
Aquí he d'assenyalar que el xaletet del vell Refugi Estasen era, de llarg, molt més proporcionat que l'actual a l'excepcional indret on s'alça, i així la Jaça semblava i era més extensa. (Per a profans: imagineu el prat més deliciós possible a recer dels 800 metres de la immediata paret Nord.)
L'endemà sí. Després d'una nit als jaços col·lectius del refugi -cosa que fa muntanya de veres- l'endemà és el dia de la feina grossa, el de tirar cap amunt... I el de fer-ho amb la incertesa d'una època en què la meteó era infinitament més vaga que avui: Aquella visible tapamenta, ¿Com evolucionarà? ¿Pot ser que encara ens doni un disgust?

El cas és que, malgrat unes condicions ben exigents, després d'hores de brega vam acabar tots quatre dalt del cim culminant del Pollegó Superior. La foto que ho certifica, apart de complementar els esmentats aspectes de la moda (aquell do de la mare per a fantasiejar matemàtiques amb les agulles de mitja, els eficacíssims anoraks que el pare fabricava... i, per reblar-ho: aquesta genuïna barretina -de les dobles- que, apart d'escalfar-me, em dona un còmic aspecte de rabadà dels Pastorets -que per això la tenia, junt amb una samarra de xai-), aquesta foto, doncs, remet a una garlanda de suggeriments. 
Un de no menor és l'expressió dels nostres rostres. Hi ha l'alegria per l'èxit, però està tan enteranyinada per d'altres motius que passa a un segon pla. Més rellevant hi veig l'emoció de la responsabilitat. Si érem conscients del difícil trajecte que ens havia dut allà dalt, ¿Com no pressentir que la feina no estava acabada, que encara ens pertocava acarar-nos al buit i ara de front? Un buit que és reflexa també en les nostres faccions.  Si bé el cim del Pollegó té una amplada suficient per a no neguitejar-se en excés, resulta impossible sostreure's dels abismes que l'envolten. Allà estan, des de sempre imposants, per a oferir-nos una experiència del buit de rang mistèric. És quelcom d'un ordre superior que un nen pot entendre amb plenitud, i que, en adonar-se'n del fet i de l'instant del succés, sap expressar amb naturalitat. Del cim estant tens la impressió que els 1500 metres de desnivell fins a Can Pistraus, un mas proper al Torrent del Gresolet, són resolubles amb un simple salt...
Altres factors que condicionen la nostra fesomia són exteriors. ¿Com no estarrufar-se una mica quan et sents adulat? No recordo quants vam coincidir aquell dia al cim..., potser més d'una dotzena... El què sí recordo és que l'aparició d'una quitxalla com nosaltres va provocar una general admiració. Osti que valents sou! Si ja pugeu aquí, ¿què no fareu de grans? I coses semblants que ara, amb el gruix de la trajectòria acomplert, em fan pensar que tampoc n'hi havia per tant.
L'altre aspecte exterior és l'evidencia del fred; un fred que pelava bastant, sobretot per la part dels peus... Alguns borrallons de neu en donen indici, però encara més l'estranya positura dels meus peus (sempre entenent que les postures de ballarí ja em venien de fàbrica). No feia gaire, a l'Enforcadura, la mare ens havia repetit l'útil lliçó de com lluitar contra l'atuïment de la gelor. I això es fa practicant l'auto-violència, a base de bones guitzes, de frenètics zapateados, i d'uns molinets furiosos amb els braços, fins a sentir aquell ultra dolor que indica el restabliment de la circulació i de la vida. "Heu de fer com el Bonatti -ens aconsellava-, que poc se n'hauria sortit del bivac al K2 de no haver parat quiet ni un moment..." (frase que escric pel delit dels més versats en la matèria alpina.)
Acabaré, com en el primer capítol, presentant, lliure per la vostra observació atenta, la millor imatge d'aquells dies. Només dir que jo hi endevino tot el que acabo d'escriure i encara més coses... En aquest precari no-camí envers l'espai superior, en aquest traç de connivència entre nivós, nebulós i la caravana que el transita, jo hi veig la nit ancestral de l'ésser humà. Com un d'aquells clans de caçadors paleolítics creuant els colls en el temps de les glaciacions; tot molt abans de què Plató és fes una idea fixa de la muntanya i de què escindíssim el cosmos a fi de posar-nos-hi al damunt sense manies. En aquest sentit, Kalidasa, fent que el seu núvol sobrevoli el cim sagrat del Kailash, encara viu dins d'aquella unitat que mai hauríem d'haver perdut i que tants enyorem.

El Pedra és la meva ment (1)

No amagaré que aquest títol l'he afusellat del superior LES MUNTANYES SÓN LA TEVA MENT, nom del recull de poemes i assaigs de Gary Snyder que Tushita edicions fa poc ha editat i que han posat a punt el José Luis Regojo i el Jaume Subirana. Fa cosa que al pròleg expliquin el moment decisiu que va ser el pas del Snyder per Barcelona al 2010 i que jo recordi l'escalf de l'encaixada de mans amb el poeta -com darrer dels seus deixebles-; això a la seu de Bankia a la Plaça de Catalunya per acabar-ho d'adobar. L'home que millor diu de la vera salvatgia recitant en el feu del capitalisme més salvatge...
I quin goig poder llegir al Gary en unes versions solvents, no com les meves tan coixes! Si més no aquestes van servir per donar notícies del californià al Lluís, qui, al seu torn, m'informà de l'aparició d'aquest llibre... Si és que la gent no ho sap... això de la germandat difosa que formem els veritables muntanyencs, els irreductibles que no ens confonem amb l'esport i el turisme, els que som muntanya per fora i per dins.

Saldes, als peus del Pedra, 1963.
El pare intenta escanejar la muntanya caòtica de les seves diapos. Endreçar-les ja seria un impossible després de dècades d'anar-les barrejant (tampoc és que els projectors 1 a 1 ajudessin gaire). De tant en tant n'aplego un grapat a la punxa USB, i més de tant en tant miro de restaurar-ne una engruna amb el fotoxof. (Totes impossible perquè m'exigiria no fer altra cosa i seria massa narcís.) Ja és llarga feina  això de rentar els cinquantenaris grans de pol·len adherits als teus records, aquella pols còsmica que mai deixem d'entomar, aquella ditada culpable...

Fa poc, i en resposta a un qüestionament del pensador Jaume, ens trobàrem una colla al seu Canejan virtual discutint dels primers records muntanyencs de cadascú. Els meus, a diferència dels seus forjats via una revelació adolescent, tan remots que són previs a la meva concepció (un piolet de l'avi, què és sinó?), però que, tanmateix, em veig amb cor de situar amb exactitud. I no dic d'aquell record simulat que proposa la fotografia, dic del record autònom, aquell que tan sols viu en la teva ment d'ençà el dia que el visqueres. Ara, gràcies a unes diapos del pare - un estimable fotògraf -, miraré d'explicar aquell decisiu instant. Però abans caldrà que us situeu en un món inexistent, de quan la vida a muntanya encara era secular i els cims eren molt més alts que ara...



Situem-nos a Saldes, als peus del Pedra ("el Pedra" per a muntanyencs i escaladors i "Pedraforca" pels turistes mortals..), en un temps en què tenia aquest aspecte tan genuí, com un Zermatt nostrat però encara en ús... Oi que és cosa de lamentar que pel camí haguem perdut els pallers com aquests?  Heu passat mai uns dies de travessa dormint en pallisses així? Del tot rural -partícip-, i gota turístic. No és el mateix veure el conillet de la granja -amb guia sanitària segellada-, que embadocar-te amb el sacrifici del conillet que més tard soparàs. Les diferencies a nivell pedagògic són extremes. I dic pedagògic perquè qui ho vivia eren aquests nens que fem monades als peus del Pedra alterós.

La mateixa seqüència de tres úniques fotos explica l'entorn històric d'aquells dies. Una Setmana Santa, la de 1963, i una colla d'amics que se'n va a passar-la a Saldes. Algunes parelles ja tenen nens, d'altres que s'hi posen. Rècula de 600's amb baca que avui faria somiar als obsedits pel retro... I au cap a Saldes que para lluny; en aquell temps: llunyíssim. El primer dia, com veig a la foto, un dia ventós i radiant. I amb poca neu acumulada; si de cas vella.
Tanmateix la cosa va empitjorar. L'endemà, tot i el dia rúfol, encara hi hagueren ànims per acostar-se al Santuari del Gresolet. (Un petit paradís que viu fort en la memòria dels meus pares.) El pare en va deixar constància amb una foto del grup, una d'aquelles de correguda, de preparats que disparo i vinc..




Aquesta mateixa fotografia em serveix per a prosseguir el relat fins interceptar aquell primer record autònom, aquell que no és reconstrucció posterior. Cal observar al mig de l'enorme muralla nord del Pedra, entre les dues puntes que la culminen (el Calderer a l'esquerra i el Pic Superior a la dreta), i retenir la vertical canal que s'hi dibuixa... La Canal del Riambau.

Ha caigut la nit a Saldes i la neu cau espessa. Una tempesta. La neu enfarina els musells de les vaques que, pels carrers del poble, tornen als estables. Correm dins.
Dins és una sala gran amb la llar encesa davant d'una taula llarga de pagès. (Encara no és la fonda que més tard serà, de moment és una casa capaç d'hostatjar-nos.) Els nens ens refem amb un got de llet acabada de munyir. S'hi està congriant el tel com, a fora, ho fa el glaç. Ara són els nostres musells els tenyits de blanc! Mentrestant, els grans fan coses allà dalt. Algú demanarà unes cartes i potser un altre una mica de conyac. Fregament de mans davant l'expectativa d'una petita festa refugiats de la intempèrie, a refugi i amb els nostres... La joia.
- Ei, a què juguem? -ens diem els petits, responsables de distreure'ns... Sort dels castells que tan ajunten nens i nenes: tu li poses una princesa i nosaltres l'envoltem de cavallers... Aquesta pila de troncs que esperen el foc ens servirà...

Aquí és quan arribà l'instant extraordinari que va apuntalar el meu record. Ho feu en forma de veu de fora, una veu alta i metàl·lica com de corb, una veu exterior que ens digué: CRAC, BASE? BASE? AQUÍ RIAMBAU, AQUÍ RIAMBAU, CANVI... , la veu d'un walkie talkie xerricant.

 XXXHHH... Amb unció tots van -vam- envoltar aquell caixot amb botons i antena centrat a la taula. XXXSSSHHHH! Silenci! I es va fer un silenci absolut.. AQUÍ CAMP BASE, CAMP BASE... RIAMBAU EM SENTS? CANVI...

Seria pretendre molt que ara la meva memòria estirés aquella conversa a distància, la primera sense fils de la meva vida; sense fils però no sense cordes... Perquè resulta impensable que el grup amb el que estàvem parlant, tots encantats de passar la nit del lloro al cor de la Canal del Riambau, no el formessin uns mestres en el bon ús de la corda. Apart de confirmar la mena d'originals amics dels meus pares, l'escena va provocar que per primer cop a la vida somiés de debò en grans muntanyes.
Aquells d'allà dalt, els del bivac entomant la neu, podran dormir? De debò que els homes són prou valents com per imaginar camins tan bonics, difícils i exigents. Això de la Muntanya... Quin joc!


I aquí ho deixo per ara. Queda tot dit. No cal que comenti la foto en blancolor del moment del retorn a ciutat. Qui sàpiga mirar hi endevinarà sencers aquells temps grisos i feliços, de silencis forçats però mai entre els cims. Si és que fins una paret ingrata és capaç de pronunciar el seu nom i donar notícies del seu bon estat: AQUÍ RIAMBAU, ESTEM BÉ!

El Cicló Cleòpatra

Colpeix pensar que el cicló que s'ha abatut sobre Sardenya bé podria haver-ho fet damunt nostre.

Segons les informacions del Matí de la ràdio -molt d'agrair la seva precisió-, puc situar perfectament la part nord-est de l'illa on  ha causat més estralls. 
I aquí és quan m'apareix un problema, un neguit profund... 
¿Com superposar la textura dels nostres records, la d'un retall del paradís, a la destrucció d'aquesta nit?

 Des dels cims del Gennargentu, el sostre sard, la part més afectada és l'horitzó que aquí apareix.


Nit a bon port, entre cales i enllà dels espadats formidables.

 El Golf d'Olbia, un somni insuperable.

 La fantasia reconcentrada de Capo d'Orso.

La casa que vull no se l'endurà cap temporal.


L'alçaprem, l'enciclopèdia i l'alzina voladora

"Tot és performança!"
A alertar-nos d'aquesta oculta evidència va dedicar el gran Alexandre Cirici la conferència inaugural del curs 1980-81 de l'antiga Escola Eina. I puc dir que l'avís del Mestre m'ha fet companyia des del dia en què iniciava els estudis de disseny...
Que una cosa és l'obra, els originals, la feina ben enllestida, i tota una altra l'acció, el procés previ; sempre font, a mica que en siguem conscients, d'infinites possibilitats de delectança. ¿Com aconseguir el resultat previst? Aquí és quan cal reinventar mètodes i, si no ets herculi, si no tens superpoders, almenys sigues enginyós.
Performança, i de les bones, era la que s'havien muntat aquells tres que vaig encertar, diumenge al matí, al mig de la vorera del Passeig d'en Maragall. A tors nu, aquells tres homes de faccions andines, amb gats hidràulics miraven de somoure la gran caixa de cabals d'una sucursal bancària desballestada; a bon segur, futur negoci de xinesos...

I, jardiner del meu món, heus aquí que avui m'ha pertocat muntar una bona performança, també de lluita contra la força de la gravetat.


Amb el muntant de roure d'un llit com alçaprem, i amb la vella boia trobada a les basses de Los Troncos (la joia de les cales càntabres) com a fulcre mòbil, només em calien els 14 volums d'una enciclopèdia temàtica per anar guanyant, paulatinament, alçada i aconseguir fer levitar, només un xic però amb la màxima estabilitat, la nostra estimada alzina.

Una situació de tardo-enciclopedisme -he pensat... I  que ningú provi de resoldre el mateix problema a base de Viquipèdia, perquè crec que li pot sortir molt car.













Un cop ben enfilada, comprimint amb el pes de tota aquella biomassa uns milers de pàgines de coneixement, a un enfilall d'artistes, de pensadors i de científics, he corregut a la ferreteria a buscar una super-brida i un grapat d'expansions per a estacar-la.
Una hora de trepà, de martell, màrtir i clau fixa més tard, quan el sol ja batia de ple al racó del bosc, els testos de l'alzina i dels lilàs ja voleiaven definitivament a un pam de terra. Era l'hora de baixar a la casa de les pintures i encarregar un litre d'esmalt de poliuretà setinat, de l'exacte color C8 20. 50. del catàleg Bruguer per a repintar-los...
 
A la tarda, quan el sol ja declinava, he completat l'obra del dia traient a passejar la FILOSOFIA NATURAL pel sotabosc de l'alzina. Allà ha conegut la vella excavadora de ficció de l'Oriol i la meva dent perduda d'excavadora real. Una associació que m'ha fet recordar -seguint les idees de Feyerabend-, que si bé a l'enciclopèdia es fa clara referència a Arquimedes, a la seva fixació de les lleis físiques de la palanca, la cosa ve de molt més abans. Si no endinseu-vos al Dolmen de Llanera i digueu-me com varen poder alçar aquelles lloses colossals... Potser no com a lleis, però aquells antics ja ho sabien tot d'alçaprems, parpals i palanques. Només afegir que l'arquitectura sepulcral del dolmen, aquella que va exigir una gran performança tribal, està vinculada al cosmos de tal manera que cal esperar al solstici d'hivern per a veure com el sol ixent il·lumina el fons de la galeria. Així de ben orientat està i tal era el saber natural dels seus constructors.

Somrigueu, amigues...



I com de bé s'està a recer, amb la túnica descordada i envoltat de bones amigues!



- Ei, Lireta, descabellada bufona...
Poc t'ho pensaves que acabaries aquí, tan ben acollida.




I com de ben forjat n'està el Món!




Ritmes circadians monàstics

Ritmes circadians i monàstics són els que et fan llevar a les 6 per a veure el breu incendi d'aquest nostre sol, ara ben proper al solstici. L'espectacle ha sigut breu. Temps d'anar a treure els gossos i ja el teníem rere el tendal d'una boirada molt com un Sumi-e. Tot, els serrats i el bosc, com una aiguada japonesa i melancòlica.


Una estona més tard, no gaire. Després d'unes gestions -com ara la d'anar a la granja a acomiadar un camió curull de porcs-, ja havia composat i enllestit aquesta visió augmentada del nostre reduït espai vital.


Aquí m'he dit: Jordi, el dia promet meravelles!
I... oi tant que l'he endevinat. Us en faríeu creus!

Vinga! Una, ni que sigui una, que valgui d'exemple:
A Cardona aneu-hi els dilluns... La fortalesa sencera serà per a vosaltres sols. Podreu, si és que us vaga, i sota un llamp de cel, dansar al cim de la Torre de la Minyona -el cim més alt- sense que ningú us vingui a dir res. 


Qui en vulgui més que passi pel bloc eclíptic de la Berta Puigdemasa

Anar pel Món amb una arpa...

...  complica, i molt, la vida!
Això sí, pots plantar-la allà on vulguis que, com que no cal endollar-la!, sempre sonarà.











La Berta Puigdemasa -propietària de l'arpa que aquí veieu- té la tendència natural a fer-la sonar entre les regues d'albercoquers de la seva horta lleidatana. I en sap tant, d'aquesta cosa tan enrevessada com pareix que ha de ser això de tocar bé aquest moble formidable, que ja és capaç de fer-ho amb una clau anglesa -o amb unes alicates en el seu defecte.


Deunidoret amb l'operatiu logístic que suposa traslladar l'instrument des de cert antre deliciós del carrer de la Llibertat, des del cor de Gràcia, (on havia passat el darrer mes i mig pel gaudi de la concurrència) fins la cambra-estudi eclíptic de Cal Sala, al cor exacte del país. Una bateria, si més no, la pots desmuntar a peces (rotllo IKEA), però la tensió de les 47 cordes d'una arpa és tal que exigeix un moble d'una solidesa total; un moble com els d'abans, com de les darreries del XVII, que és quan es va començar a consolidar el que coneixem com a arpa de concert de sis octaves i mitja.


Al capdavall, amb bona voluntat, tot s'aconsegueix, i ara ja puc explicar que ajaçada al llit de la furgo, damunt uns matalassos lleugers i d'uns sacs farcits de ploma fina d'oca, i estacada entre coixins amb una vella corda d'escalada, una arpa tapada amb una flassada (no fos cas que ens passés fred) va passar una nit soterrada en un parking barceloní. Si és que... Si n'arribem a fer de coses... Tot sigui per una causa justa!
Només ha faltat que aquest matí hi carreguéssim la piragua i les dues pales per a tenir tot el quadre complet. Com per a què ens aturés la guàrdia civil!

Eclíptica 2013

Per impossible que pugui semblar, el projecte Eclíptic segueix endavant peti qui peti; i ja està a ple funcionament la seva cinquena temporada.
Ara al maig tenim de resident al Marc i després, pel juny, vindrà la Berta Puigdemasa amb la seva arpa.


De moment us adreço al bloc eclíptic on el Marc O'Callahan (aka Coàgul) ens explica les seves treballades, alhora que espontànies, impressions.

L'enigma 131

El modern enigma de les 131 bossetes m'ha llamat tant l'atenció com per traduir-lo gràficament.

Qui estigui encuriosit per les més extremes llegendes urbanes que no es perdi  aquest apunt de la sempre recomanable NATIVA: La lògica y la curiosidad.

Afegiré que un parent proper, un dia que devorava una burgesa de Cal King, va notar una severa molèstia al bel del paladar, alguna cosa allí clavada. Malgrat la sang es confongui amb el ketchup (i potser d'aquí l'atractiu del tomaquet barroer), un cop a la consulta del metge -un home curós i fidel al seu jurament hipocràtic-, va resultar que aquella estella era un incisiu de rata... De RATA!
No cal que expliqui com l'empresa mundial va resoldre el problema: Un bon grapat de calerons i no hi ha boca que no calli.

L'aigua al coll

Si s'ha de reblar, reblem-ho!

Divendres, presentació al KGB del disc llefiscós del David i ja em teniu rememorant els 25 anys passats d'ençà el meu darrer pas pel local. Ara la nau d'Alegre de dalt no és gaire més que una disco de barri amb ínfules. Hom pensa què pot tenir de Culture Club aquella mossa que a crits proclamava: Sí, soy choni y poligonera... ¿Pasa algo?
Abans el DJ oficiant no engegués la seva monòtona màquina de mínimal, s'ens va concedir una estona per a una presentació que fou divertida alhora que caòtica; adient a l'estil germans Marx de l'humorista David. Al capdavall, després d'unes tecno-angoixes, vàrem poder veure el concert indirecte de videoclips; tots ben bons, inclòs el meu de L'AIGUA AL COLL.
Com vaig dir que un cop estrenat el penjaria; aquí el teniu.


Conscient que la lletra, ja de per si ofegada, s'ha acabat distorsionant més amb el procés, la transcric a fi de fer-la entenedora.

No tinc colors per pintar la lluna

No tinc un casc per semblar gegant

Sóc bicolor, protozou i engruna

Ininterrompudament aspirant

 

Trenco papers com qui fa ganyotes

Calculo dèries en si be moll

Desenganyo les mascotes

Em diuen nano, tens laigua al coll


La pizza i tu i el meu nou jersei

La pizza i tu en un multiservei



No tinc de res però tinc fortuna

De tenir ganes de començar

Giro de nou i apareix tot d’una

Un temps futur que es pot recordar


Robo moments com qui fa bombolles

Calculo angles d’iniciació

Però què dius què t’empatolles

No se si parles tu o parlo  jo 


La pizza i tu i el meu nou jersei

La pizza i tu i un “multicervell”

Llefiscós i serpentí





Llefiscós i serpentí ho és el Congre segons Josep Pla (i això és el que canta el David Picó), i , també, Llefiscós i serpentí és el temps (i el Congrés) que ara ens pertoca; amb la diferència que amb aquest, tan poc mengívol, no hi ha qui en faci un suquet.





Com que havia anat seguint el creixement del projecte no vaig poder estar-me'n de col·laborar-hi en la part on m'era possible, la gràfica.  I, com que això de  Tick Domèstic em remetia a les labors, vaig aplegar una bossa de les tessel·les de llana que ma mare, incessant,  va teixint. Un cop feta la tria, vaig treure a passejar el petit escurçó que mantinc en conserva al meu museu particular d'Història Natural... 


Ja que hi érem, també vaig fabricar-li el video-clip de la cançó que més m'agradava, la del joguinós títol Amb l'aigua al coll; la que comença així: No tinc colors per pintar la lluna / No tinc un casc per semblar gegant / Sóc bicolor, protozou i engruna / Ininterrompudament aspirant  Desprès,  em semblava escoltar una frase que sota-signo: No tinc de res però tinc cultura... (per un error en la meva audició fortuna esdevenia cultura).
Al clip hi surto com el jesuset -nuet, nuet- i  amb l'aigua al coll.


Tot plegat queda millor explicat a la nota de premsa on se'ns convoca a la imminent presentació del disc. No cal dir que tothom que tingui interès hi està convidat.

PRESENTACIÓ DEL DISC DE THE DOMESTIC TICK BAND: LLEFISCÓS I SERPENTÍ


La banda emergent de l’escena underground barcelonesa The Domestic Tick Band presenta el seu nou disc Llefiscós i Serpentí. Ho fa el 19 d’abril a les 23h. a la sala KGB de Barcelona. 

A la presentació es projectaran en primícia peces audiovisuals basades en algunes cançons del disc, gràcies a la col·laboració i la aportació desinteressada  d’artistes, professionals de la comunicació i directors reconeguts del món del video clip, el cinema, el documental i la televisió com ara Victor Morilla, Joan Costa, Alfred Picó, Enric Folch, Enric Bach o Jordi Girbén entre d’altres.  

Seguint la filosofia de The Residents, els membres de The Domestic Tick Band es mantenen en l’anonimat (menys David Picó, que exerceix d’improvisat mestre de cerimònies). Després de presentar en cercles molt reduïts el seu primer disc l’any 2008, aquest segon disc, més brillant i divers però igualment enigmàtic, surt a la llum amb la voluntat de deixar-se veure i escoltar a un públic més ample. El disc el componen 22 cançons en català excepte algunes interpretades en idiomes versemblants o iniciàtics. Per la seva vocació tecnològica però deliberadament domèstica i nòmada, la banda ha estat qualificada com un exemple pioner del Proto Technomad Sound.

I com a mostra de les projeccions de la presentació, un botó, o més ben dit, un clip: https://www.youtube.com/watch?v=r5Graqbct_c