Els arbres d'en Fowles


Aquella impecable corba flonja...

Tan immensa és la nostra fortuna que fins ens permet tenir al jardí un racó escaient per a cada lectura:


"Les activitats que pugui realitzar qualsevol artista, les seves experiències creatives, en realitat sols són una mostra (cert que molt conscient i extraordinàriament perllongada en el temps) del que pot arribar a ser l'experiència individual de cada ésser en un pla universal. Retornem totes les nits al caos verd, a les pregoneses dels boscos que, a la vegada, ens serveixen de refugi inconscient, i segons els psiquiatres (i els torturadors), aquest fenomen resulta essencial per a la ment humana. Sense aquest procés, la ment es desintegraria i es tornaria folla. Si valoro l'existència dels arbres pel damunt de qualsevol altra cosa, d'una manera molt personal i tal vegada força peculiar, i si m'agraden tant, és per aquest motiu, per la seva correspondència natural amb els processos més misteriosos i més selvàtics de la ment, i també perquè són els missatgers més autèntics i més reveladors de la naturalesa al complert, els que més pròxims es troben de la seva veritable identitat."

I tot així d'exquisit.

I exquisida és aquesta edició (Fowles, John. El àrbol. Madrid, 2015. Ed. Impedimenta), amb cobertes (2) i postal de cortesia amb una d'aquelles planxes del Haeckel que no hi ha qui se les acabi. Un volum que, de pet, anirà a parar a la lleixa d'assaigs fonamentals. Quedarà bé entre Psicologia y simbólica del arquetipo (on Jung sacseja, i de quina manera, la idea d'arbre) i la Filosofia Natural del Paul Feyerabend (que comparteix tema, i l'òptica setantera, amb Fowles).

* * *

Ja que hi som...
No he d'anar gaire lluny per trobar l'ajust ideal amb la darrera part del llibre: el relat, amarat de l'excepcionalitat de l'indret, d'una excursió al mític bosc de Wistman, una roureda relicta  perduda pels rasos del Devonshire, allà on campava la bèstia dels Baskerville...

Canvio de vessant i al solell de la vall trobo un clap de roures que farà el fet:


"[...]  en arribar per primera vegada al bosc de Wistman. El que veu davant seu és massa excepcional, massa insòlit. [...] Les seves fosques branques creixen cap als costats fins atènyer mides extraordinàries, i es dobleguen en mil formes, es retorcen, s'inclinen vers el sòl fins fregar-lo i es creuen amb d'altres, infinitament, fins enganxar-se, creixent tan avall com amunt. Les pautes d'aquests arbres difereixen completament de les conductes habituals dels espècimens normals de la seva espècie, i es diria que són en realitat exemplars d'un viver de bonsais que haguessin vingut a néixer en aquest paratge de manera natural. Malgrat s'hagi fet de dia sense vent, semblen retorçar-se, convulsionar-se, com si cadascun d'ells fos el seu propi Laocoont, atrapat i congelat en la seva fanàtica lluita particular per seguir existint."

Ja fan bé avisant a la contraportada que el llibre tracta d'assumptes d'una radical importància.

(Dedico l'apunt a la tendència que té la Clidice a fer cas a les meves recomanacions lectores ;-)


La Barcassa de les Taronges

De nou al taller, i me'l trobo com vaig deixar-lo: mig convertit en unes drassanes. Poca broma, que fins a nou barcasses s'hi varen construir... I de roure! Que no era qüestió d'escatimar: pels de casa sempre el millor; ni que sigui "un detallet"!

Heus la preceptiva etiqueta del producte, amb una nota de les seves qualitats al revers del limbe.
La sèrie 'oficial' era de sis, i la cosa anava, exactament, de muntar una escena nàutica dins d'una ampolla, dins d'un globus de cristall, a la manera antiga; l'escena de la barcassa de les taronges capejant una mar desfeta.

La barcassa, i tot el conjunt, no és altra cosa que l'intent d'establir la seva llegenda. Cal que els "petits" de la família tinguin present la història de la seua besàvia Bienve; ells que no la conegueren. Tot hauria sigut ben diferent si, de ben xiqueta, no hagués fet el cabotatge definitiu de Vinaròs a Barcelona. I ja és de mercader hel·lè, això d'emigrar amb la mica de capital convertit en taronges... I el Maremàgnum del port: quin sarcasme! El de debò ho havia de ser el modernista del 1907, quan era possible viure en una barcassa amarrada als molls... De llegenda com a mínim!

* * * 

I la contigüitat, sempre tan múrria, que triga res  a posar en contacte mons imprevistos...

I ja tenim la barcassa de les taronges fondejada en una rada de Bengala, del seu Golf literari, budista i més que bimil·lenari. Pas mal lloc, aquests fons reblerts de mareperles... Això sempre i quan preuis la puresa


La puresa, aquesta és la pega major: el progrés li ha devorat tot l'espai per saturació; tant que ara ha de malviure furtiva. I això quan la puresa, el seu manteniment, és l'extret darrer (el consell sublimat, que a aquest joc -aquesta llei- no l'espatllen "manaments").
Convé la lectura, ni que sigui per a acabar d'entendre que "els profans", si ho són, és per la seva incapacitat de ser regressius; que ve a ser el moll de la puresa (si no se l'hauria de "buscar", no de "mantenir").

Si el Dhammapala, el fet de romandre-hi, fa que tot pampalluguegi per pur enlluernament, no costa res salpar i posar rumb a un altre port. Estens una carta nàutica balear (no importa que sigui de quan la costa era fosca), i hi busques recer. Que tampoc et cal anar gaire lluny...

- Vigilem que el xaloc no ens empenyi a s'Estret des Temps, i mirem d'atracar al Caló d'en Busques, la mica de port que tenen a Santanyí, naltros que podem amb el poc calat de la barcassa.... 
I, podent triar, amarrem al norai de la pàgina 754 de l'Obra Poètica Completa del Blai Bonet; sobretot per la vista que té, d'aquelles tan bones que no cansen, sobretot per la nitidesa dels seus fons.


La de sucoses que n'arriba a dir en Blai al tavernutxu del seu port; ara de lúbriques, ara de profètiques, de l'arcaisme de "la tendror" o bé del seu delit pel David Bowie. 
Passarà res si hi passem l'hivern ancorats, que ens cal calafatar el casc i repassar veles i tendals...
- Si vols fer més via, esmola l'alena i mira de badar-li l'ull a l'agulla.
-Fet, patró!

El Binomi

És de primer de contemplació: busca un lloc idoni i proveeix-te d'endreça silenciosa. Si a aquí no hi arribes potser és que t'has equivocat de disciplina. I d'aquí deu venir que avui cridi tan poc aquest intens exercici... Millor persistir en la pressa -diuen i practiquen.
Silenciem-ho. Que hem vingut a una altra cosa. La intenció és comprovar la idoneïtat d'una punta innominada com a punt de contemplació. L'aprofundiment en la pràctica t'acaba portant a aquests extrems: des de casa ja preveus la profunditat visual d'un lloc, les alineacions que hi convergeixen. I les dificultats que et trobis sobre el terreny sempre són una gràcia afegida a la selecció d'un moment oportú. Imperdonable seria no escurar les belles tardes d'ara, les més curtes de l'any. I en una tarda d'aquestes que atenyo els peus del meu propòsit; que vist del cel cartogràfic té aquest benigne aspecte:

Quedi clar que el nom, el Binomi, és una finesa de les meves. S'escau per dues raons: l'evident apilament de dues roques són els necessaris dos termes i, ja molt més sibil·lí, perquè els serrats de la Guàrdia són, d'ençà molts anys, un espai major de l'equitació montserratina. I em resulta encantador que la parla eqüestre aprofiti el concepte matemàtic del binomi per a designar la imprescindible cohesió d'una dualitat, la genet-cavall. Refinada manera d'assenyalar la paritat dels termes, millor expressada que en la superioritat dels "cavallers".
Resumint: que encara abans d'enfilar-m'hi ja li havia posat nom a aquells pedrots, i ara tocava pujar-hi. Poca broma que cinquanta metres de desnivell poden ser un problema. Amb mètode, vaig anar envoltant-lo, tot mirant de trobar una fissura en la brolla impenetrable que el circumda. Sembla fàcil i és impossible. Ho és si encertes la metàstasi forestal dels rebrots de pi blanc post-incendi. Quan una dotzena de peus poden estar lluitant pel domini de cada metre quadrat, per allà no hi passa qui vol! Cal una tècnica, ben brusca però tècnica al cap i a la fi.

Bé, potser no anava tan errat el Víctor Hugo: "L'adversitat fa homes, i la prosperitat fa monstres"; i, passades les penúries i solucionat el problema, el Binomi va resultar ser el bon lloc que buscava. Olé quin horitzó més concret ofereix, quin el·lipsoide més poderós! Prou ho sabem: només calen uns metres d'escalada -mínims els d'aquí- per a guanyar una bona preeminència.


Heus quin tomb: Un primer pla montserratí, i el d'aquí és dels bons:


Inexhaurible és l'alineació perfecta de dos dels grans del Sistema Català: El Montcau i Les Agudes. Aquí ja podríem passar unes quantes vides entretinguts. 
 
Encantat, en un recolze del laberíntic Obac, hi endevino les Agulles de Mata-rodona. Un reclau de somni per a passar-hi la tarda. Mitja vida més tard encara en recordo el seu solo.

 
No ens distraguéssim. Millor dedicar la poca estona a interpretar l'alt Pirineu... Que fins l'Aneto s'arriba a distingir. I connectar Montserrat i les Maleïdes és un afer verdaguerià, com a mínim! Per no dir de l'alegria de veure que ja l'emblanquina un primer coixí. No farà soroll, però existeix una germandat que estima els hiverns rudes...

 
Seguint la volta cap a migjorn la cosa decau força: els sempiterns molins de Rubió...
Que veus perllongats, enllà i enllà, pels camps eòlics que separen la Conca de Barberà de l'Urgell i les Garrigues. Quina pena avui la Serra del Tallat... No em feu dir qui va donant el vistiplau ambiental al conreu elèctric.

Si pots, millor prescindir dels motius enutjosos, millor embadocar-se amb la darrera hora del sol al Puigmal. Fins que, fiiiuuu, es pon i la llum vira sobtadament al blau; que vol dir "comença a moure't" que s'acosta la nit. 
 
Com que pots i vols et quedes a dormir per allà, a frec dels murs d'un cup perdut. Així l'endemà començarà com una continuïtat. Caldrà, això sí, fer una clapada de les bones, que a les sis ja és de nit.

I l'endemà tornes a la visió superior. Meravelles al Serrat que et reserves, excepte aquesta del súmmum Bisbe-Lloro...
 

I meravelles de nou per la capçalera del Freser... Si és que es veu el Racó Gros enllà del trau del Coll de Noufonts!

 
Guaita com aquesta línia de sol il·lumina la muralla de Busa, mentre el món feréstec que defensa roman a l'ombra. S'entén que aquella graonada de roca hagi atrapat a un grapat d'entusiastes. Vista des d'aquí sembla ben natural.

La Darrera Cresta

Bé, alguna cosa n'haurem de dir...
Encara que, de llarg, m'estimi més romandre com presumia el vell Wordswordh: enfilat en una roca i contemplant. Contemplant, dalt d'una de les meves roques, la vitalitat desfermada del passat dijous; quan tot era presagi d'aquest primer grop d'hivern. L'emergent fugida al sud dels estols migradors o, ja fosc, el tènue batec dels ratpenats. Tot, tant a la frontera mateixa de la percepció, que exigeix una difícil quietud de laboratori; de sempre, un dels costos menors de qualsevulla descoberta. 


Alguna n'hauré de dir, sobretot ara, quan, després de quatre anys de feina -col·lectiva i espaiada-, una de les descobertes ha passat al dit "domini públic". Perquè publicar un article al Vèrtex és arribar a un públic important (lamentablement escassegen les revistes amb 27500 exemplars de tiratge). 
No em torbaré a comentar el resultat editorial. Cal treure profit de la flexibilitat, de l'extensió mental que et permet, i aplicar-la quan s'escau. Que una cosa és la meva escriptura mixta i una altra la norma que ha de regir qualsevol projecte editorial amb cara i ulls.  I el del Vèrtex, només considerant la seva longevitat, ja es veu com n'és de seriós.

Sí que aprofitaré, ja que aquí puc, per a mostrar la primera pàgina de la meva proposta original: Així, tant llecs com informats, podran contemplar -sencers- els atractius de la Darrera Cresta, aquella magnificència que ens va cridar. 


I, també, crec que caldrà incloure la ressenya en un format útil, aquell que preteníem; no com un segell en quadricromia. 

Dalt del roc, d'entre les mil que en podríem conversar, una de bona seria com les ressenyes han esdevingut el codi; talment ho van aconseguir molt abans les partitures com escriptura musical, o les receptes com descripció farmacològica. Com d'innecessària seria la transcripció literària d'una peça musical! L'Erik Satie, un humorista impagable, ens feia veure la possible ridiculesa de l'operació: Vaig cridar al meu criat (pura ficció!) -Fixa't quin Fa més vergonyós tenim aquí!
Suposo que molts coincidirem que les ressenyes d'escalada, si ben fetes (i aquí en tenim un estol d'experts), són més que suficients per a treure l'entrellat dels enigmes que descriuen; que no calen més afegits... L'alternativa és cedir a la profanació absoluta,  a l'expectativa imminent d'una mena de "ferratas" amb audio-guia activa. Una veueta directa a l'oïda -seleccionada del menú de vies-, que et vagi indicant: "Aquí enfrente, en la fisura, pon un "alien" negro. ¡Y no te cuelgues!" I ràpid el bànner: "Joc d'àliens d'oferta al LIDL..."

Només un detall final: el Llibre de ressenyes de Fraussa, que situo al preciós casinet de Maçanet, encara no existeix. El tinc mig enllestit al taller .

Les Jaces Perdudes

He de fugir del foc, d'un foc avivat de teies que porten qui en sap la d'anys de latència. I, indefectiblement, he de posar la mà al foc; ni que sigui per anar tombant els bolets que, amb unes llenques d'indiot fumat, estic fent a la llosa. Vols una gran escama de roca d'un dit de gruix? Serà per granit quan pares al cor d'un ciclopi magatzem. 


Els bolets els he collit sota una estricta consigna: els del mig del camí i prou. Ni una passa enfora perquè les tardes s'escurcen i del camí només en coneixia la meitat, fins on es perd en la indeterminació de l'alta muntanya. Així, mentre s'escolava una tarda més tèrbola del que desitjava, he anat aplegant una dotzena de nous pinetells i un cep d'il·lustració científica. Dels rovellonets un és ben ressenyable, si més no com a rècord personal d'altitud: Als peus d'un dels pinets que s'arrapen al portell d'accés al circ que l'he trobat; i això, cartogràficament, para a la ratlla d'uns fenomenals 2500. M'estranya que les marmotes, ara voraces amb urgència, l'hagin respectat. El cas és que aquest menut rovelló diu un munt de coses. La primera és de l'alta quota on pot arribar el mutualisme. En aquest sòl pobre, magre ho tindria el pi per arrelar sense l'aport del micel·li del fong. D'una manera íntima i misteriosa l'un i l'altre es necessiten. 
El mutualisme -la simbiosi- no serà tan propícia pels documentals de natura com la depredació, però segueix sent la relació fonamental entre els éssers vius. Hi ha qui opina que les raons d'aquest biaix del relat naturalista són polítiques. Si observem com els negocis tendeixen a depredar qualsevol estructura cooperativa (mútues i caixes) veurem com s'encén un pilot roig d'alarma. Tocats de ple!

És lògic -d'alguna de les lògiques existents- que sol enmig d'aquest confí acabi pensant en termes polítics. Bé som en període electoral i per anticipar-me a la jornada de reflexió de demà passat he fet cap a aquest circ negligit. Ho és tant, d'oblidat, que pràcticament no ha generat referències; ni un trist nus a la xarxa. Per no tenir no té ni noms que designin els molts accidents que hostatja. Que ningú busqui les Jaces Perdudes on paro, perquè me l'acabo d'empescar. M'ha semblat una manera adient de batejar aquests tres illots de flonjo sudorn intacte, aquest oasi respectat per l'incessant rellotge de sorra de les tarteres.

Faig una ullada a l'entorn abans d'ensacar-me...
L'intent era meritori, però resulta impossible: Aquí no hi ha qui reflexioni! No en un indret tan imposant com aquest. Aquí només sents. A més no arribes. L'estupor és la seva bondat.
Per a pintar-lo com cal caldria un tub sencer del pregon Gris del Paine... Uns tocs de cadmis pel foc i la resta Paine pur i a raig. Tampoc aniria malament una colla d'escaladors àvids de granit... No seran les patagòniques del Paine, tanmateix, de torres aquí se n'alcen unes quantes de verges...
Això ja són somnis, a la ratlla mateixa de la seva frontera. 


Càssum l'olla!! A quarts de nit s'ha acabat la festa. La pluja ha remullat pirotècnia i concurrència. Arraulit en un cau del tarter he esperat els primers indicis de l'alba. I res de caprici, això de carretejar una manteta de pastor... No sé com els catàlegs de muntanya no les contemplen!



A mica que he pogut, vista la lleganya de dia, he començat a tirar avall; que aquí vol dir amunt. Amunt pel laberint de paranys xops del tarteram; navegant, sent grumet a la cofa i pilot al timó, pels peus de les siluetes amenaçadores dels pilars. Val a dir que tanta atenció ha servit per encertar un rastre de pas; que no de vida. Perquè molt de vida no són les beines de rifle; no cartutxets de perdigons, de bales del 7x65R s'hi llegeix encara. I això diu del possible goig de matar a la perfecció i des d'una considerable distància.

  Passo el portell i ara sí que tot fa baixada. Com que la pluja va fent, i ja no ve d'aquí,  faré drecera pels estanys. Pel bell mig... Si gastés GPS -que no és ni serà el cas-, el track sobre el mapa seria el d'un santcrist caminant sobre les aigües; un punt ebri si veiem les tortes que he fet... Res més lluny: malgrat el que expliquin les cartografies, oficials o no, els estanys són ficció. No recordo des de quan, unes dècades segur, que aquí només hi queden unes extenses mulleres; d'aquelles tan divertides de creuar tot saltironant per les testes escabellades que les van reblint. 

Queda clar que per aquí s'hi passa ben poc. La traça evident que enllaça amb el camí és cosa de l'eugassada que hi estiua. Un neguit, aquesta colla de bèsties. Ja vam topar-nos d'anada i no me les estalviaré de tornada. Elles, les eugues, rai! que són de muntanya i no busquen brega. La pega són el parell de curiosos poltres incrustats: dos pura-sangs àrabs, preciosos i nerviüts, que no tenen altra dèria que la d'exhibir el seu domini. Uns corsers que et persegueixen llarga estona marcant-te, renillant i ensenyant-te el dentat tant de prop que te n'arriba l'alè. Toca apel·lar a la mica de part centàurea que puguis mantenir i imaginar frasesgests que plaguin als cavalls excitats. Res de por -que l'ensumen-, i a avançar amb convicció tot murmurant tots els "tatano bonic" que s'escaiguin. Mai és inútil un deix de confiança en la protecció que els déus reserven als beneits. Ja podeu anar rient que, passada la pleta, m'hi afegiré ben de gust.

El Museo della Montagna

"Si hoy es martes, esto es Bélgica" i "Si avui és diumenge, això és Torí".

Portem uns dies d'intens viatge pels Alps i encertem la ciutat transalpina als 3/4 de la nostra volta, del nostre "Grand Tour"... Un punt a contratemps ens reivindiquem turistes: no la banalitat que ara acostuma a expressar sinó l'experiència decisiva d'aquells que feien un tour per l'Europa del XIX. I enguany era del tot pertinent fer un tomb pels Alps. Potser no ens hagi arribat ni la més trista notícia de l'efemèride (I Europa??- es segueix demanant l'enze), però estem celebrant els 15o anys de l'Edat d'Or de l'Alpinisme, de la il·lusió col·lectiva de convergir a les vèrtebres del continent.... I que bé sonen les "Edats d'Or", la de prometences que insinuen... I la de l'alpinisme es va cloure a l'estiu del 1865. Així ho hem acordat i ben fet que està.


Deixo per més endavant les reflexions sobre la importància d'aquests 150 anys d'exhaustiva activitat. (L'observació atenta del mapa anglès de l'auri 1861, el mateix que romania estès al taulell de l'Alpine Club londinenc, ja diu prou.) Em quedo amb l'apreciació -certa- que vaig fer-me pels carrers engalanats de Chamonix, la Jerusalem de l'alpinisme... "D'aquests 150 anys alpins que diuen els gallardets, en fa 55 -més d'un terç!- del meu primer tracte amb el seu cim, aquell "pujol" que ens domina. El retruc del sol a les glaceres savoiardes del Mont Blanc segueix il·luminant la vall de Chamonix d'una manera encisadora; tanmateix, la consciència de la reducció radical del glaç m'esglaia de valent...

Així doncs, som a Torí i, després de voltar pel centre dels Savoia (el del V.E.R.D.I.), una escenografia compacta però tan tronada que dol (Quin mal ha fet la desassistència berlusconiana!), creuem el Po i ens enfilem a la muntanya, al Monte dei Cappuccini (dels frares, no de l'especialitat cafetera). 
Al cim del Monte, en un convent de situació insuperable, el CAI (Club Alpino Italiano) hi té la seva seu fundacional (1863), que dedica en part al Museo Nazionale della Montagna d'ençà el remot 1873.


Ja el biglietto d'ingresso interno paga la pena! Heus aquí, en la seva variant italiana (aquell criteri genètic del bon estil), l'essència de la matèria: A punt, amb un bon barret, una jaca com cal i una continguda motxilla, estudies els cims fins enamorar-te'n prou d'algun; prou com perquè mereixi l'esforç. I així l'un rere l'altre.
Al soberg mirador del museu enfoques la ullera a les 27 puntes de 4000 del conjunt del Rosa (del franc-provençal "roise" : glacera, tot i escaure-li tan bé el color de l'alba i de la posta). Com no somiar-hi?
L'estadi "delle Alpi", més que el camp de la derrotada Juventus, són els 450 km d'arc alpí que s'atalaien des d'aquí. Tan aclaparadora és l'evidència d'aquest panorama que dibuixar-lo ha esdevingut una tradició: A l'aparador fabulós d'un llibreter antiquari hi hem vist aquesta mostra de finals del XVIII. El codi que transcriu segueix sent vàlid, i el dels cims pel damunt dels altres.

I seguim. De dalt a baix fem l'excursió pel museu. Establint una màxima complicitat amb l'acord ideal de serenitat i fantasia de l'arquitectura, l'espai està ocupat pels breus capítols d'un òptim relat museogràfic: prou es nota que el temps ha permès una total decantació, el refinat del fons fins una puresa de llei. Poques coses però rotundes. Davant aquella panòplia d'essències no pots deixar d'evocar el saber italià a l'hora de fer els honors, de commemorar; la continuïtat entre l'art funerari etrusc i  un exuberant cosmos de relíquies. Perquè, d'una manera indissimulada, el Museo della Montagna també és lloc de veneració d'un munt d'autèntiques, i meritòries, relíquies. No m'estendré fent l'hagiografia d'aquests sants barons. Exposant alguns dels cromets que vaig pispar-lis (foto lletja, prohibida) n'hi haurà més que prou.

Antic ciclorama a l'oli, de quan l'apogeu de les glaceres, amb fauna típica dissecada


Canoa-trineu de quan el titular del museu, el Duca degli Abruzzi, va ser polar; que també, i encara més, fou explorador alpí, del Karakorum sobretot.


 Meravellosa exposició temporal: Així que el De Agostini -l'autèntic editor d'atlantes i mapes, no l'emperador planetari- tenia un germà ordenat -l'Alberto Maria- que per militància salesiana va explorar el somni patagònic???


Dempeus! Que són els primers estris del Bonatti! Potser el St. Francesc de la muntanya..., i, segur, un profeta de la radicalitat del compromís; fins on sigui possible. Tant com les seves vies, els seus escrits -l'alta paraula del Walter- el fan perdurable.


I quina roba al fons d'armari! La "interior" d'una primera temptativa a un 8000 i la capa exterior del Jerzy Kukuszka. Per fer-se'n creus: ¿com un senzill obrer de la Polònia comunista va poder vèncer tots els 8000, amb una lliçó d'estil, quan eren més alts i més lluny? Gràcies a la voluntat titànica que aquest "plomífer" protegia ? 


 Al capdavall m'emociono de valent. No cal més... Amb l'ampliació d'una del Fosco Maraini  n'hi ha prou; i més si fa joc amb el tambor d'un avet centenari... Ingent, el Fosco... Si em feu dir d'un llibre himalaià (o karakorumià), el seu G4 anirà al davant.
L'impossible només factible quan li endevines la bellesa, d'això va la cosa; no de la gesta sinó de l'entrega dels participants. En el cas del G4 un aplec de mites merescuts: el patriarca Ricardo Cassin caçant muflons al Trango, de nou el Bonatti, encara en el seu llarg moment dolç, i l'amico Carlo Mauri; excel·lent "camiser de muntanya" que, al 1956, també trobem al costat del vell Alberto De Agostini quan la primera del Sarmiento:  la inclemència feta muntanya o "el més sublim espectacle de la Terra del Foc" (Darwin dixit).

-Fixa't aquest genuí cinquino! (Un dels "nous" Fiat 500 del 57 a punt per anar a Sestrieres, Cortina d'Ampezo o Madonna de Campiglio amb l'imprescindible equip de quatre esquiadors.) - Por havien de fer aquells conduttores: tan temeraris com els d'avui però al volant d'uns autos tan primitius com aquest. - I por de les seves festes a peu de pistes, que en això seguien sent italians!
I és que la muntanya, prou se'ns recorda, també és això.

Els Llimbs de Montmalús

 La muntanya que dorm és un somni absolut:
força nua blindada d'armadura i escut.

Agustí Bartra


Per distreure l'espera del passat diumenge electoral vaig dedicar part de la tarda a estudiar l'entrellat d'un evident problema fronterer. Tot venia arran de l'exquisida passejada primaveral que ens havia portat a la Cabana dels Esparvers  en temps de fosa.


Brocanter que enllustres les teves velles andròmines... Així mateix, al recer ancestral, inevitablement vaig rememorar les visites anteriors.  Com l'àvida travessa d'adolescents per totes les puntes que separen els pics Negres d'Envalira i el Ríbuls; una festa de crestes amb descens pel gran Estany de Montmalús... I així, als Esparvers, se'm va fer present la discrepància territorial del vessant sud del Ríbuls:  Segons si el mapa és andorrà o espanyol allà hi han unes 77 ha que ballen, que ballen un ball cerdà: andorranes pels uns o cerdanes pels altres.


-Veus -em deia diumenge una vegada superposades les cartografies oficials amb la gran eina de pensar que és el Fotoxof. - Amb França no passa. Ja se'n cuiden "ells" que la frontera no balli i estigui ben quieta des del 1659. (Tot i l'oportunitat de la jornada, aquí vaig deixar passar el record del superlatiu espoli del Tractat dels Pirineus; que es diu "Tractat" per mal dissimular una de les derrotes fundacionals del declivi espanyol. Passaran els segles però no el temps...)

Després d'observar a fons aquesta dansa dels límits em vaig adonar de la subtil anomalia del Montmalús. - No pot ser! Pot ser que restin unes bones parcel·les de terra que cap estat reclami, que no pertanyin a ningú??? Els llimbs, ¿poden no ser metafísics?



La possibilitat realitzada -la d'una veritable "terra de ningú-, no pot ser més excitant. Excitant -aclarim-ho- no pel cantó de plantar-hi una bandera i, així, apropiar-nos-la; excitant per la banda de l'usdefruit que propicia. No el dret imperatiu que exigeixen els negocis dels "falsos amics" llibertarians sinó la utopia mutualista de l'humil Proudhon, aquella que va descriure a "Qu’est ce que la propriété ?":


"Tal autor ensenya que la propietat és un dret civil, originat per l'ocupació i sancionat per la llei; tal altre sosté que és un dret natural, la font del qual és el treball; i aquestes doctrines, tan oposades com semblen, són encoratjades, aplaudides. Jo trobo que ni el treball, ni l'ocupació, ni la llei poden crear la propietat; que aquesta és un efecte sense causa: sóc recriminable? Quina mà de murmuracions s'aixequen!
— La propietat, és el robatori! Vet aquí el toc de sometent del 93! Vet aquí el xafarranxo de les revolucions!"

PARÀGRAF PRIMER.
– La terre ne peut être appropriée.


Si la pega major de "somiar truites"  és no tenir d'on proveir-se'n, on pescar-les, veig com els Llimbs ens la resolen: Vols truites? Tan fàcil com "lligar mosques" i, després, "tirar la canya", que més d'una n'hi ha al gran estany que ens abeura.

Tanmateix, enllà de l'enfilall de jocoses opcions que tal Shangri-la pirinenc permet imaginar, com que els cervellets són com són, aviat apareix la dimensió agrimensora que tots portem dins; aquell fosc registrador de la propietat que ens exigeix: ¿De quant estem parlant? I jo que li faig cas i miro d'escatir els metres quadrats d'aquesta immensa fortuna...


Prou sé que la comparació no pot ser més peregrina, però, tot pensant en la fortalesa de l'ambició de tenir un feu a la Cerdanya (revisitant l'avi Macià: millor una caseta que un apartament),  caic en el temptador joc de fer-la: Si el preu del m2 d'habitatge barceloní (l'Eixample/Ciutat Vella) actualment ronda els 3700 €... Les 13 hectàrees (el Camp Nou en fa 0,71), els 130.000 m2 dels Llimbs de Montmalús serien..., serien.... Uns 481 milions d'euros, això sense comptar la multiplicació de l'edificabilitat vertical; que tampoc crec fos necessària. 
I 481 quilos donen per tenir un helicòpter amb xofer que ens faciliti l'accés a la utopia. De moment caldrà esperar. Els accessos més factibles a la república excursionista encara són llargs: O bé del Grau Roig andorrà per la Coma Estremera i la collada (2 hores llargues llargues), o bé de Can Jan de la Llosa per tota la vall i els Esparvers (2 hores encara més llargues). No crec que s'acabin convertint en un desfile. Res ho indica.

Les boires, la greixa i els "Mont Blancs"


Els temes, sense solució, mai deixen de ser els mateixos: Com la llibertat termeneja entre la salvatgia i la domesticació, la necessària restauració de l'escala del temps... I tot de coses així.

Com la que explica aquest corb que busca el sol... Ell que pot! 
Naltros rai: el repic de la pluja a la llauna del sostre ens fa companyia mentre les boiren malden per dissimular els estralls dels Cortals. 
De poder, seguiríem el corb a la recerca del sol. Ni que fos aquesta pinzellada que anima la banda de Tor; aquell confí sinistre de les "tretze cases i tres morts". Les raons de la tragèdia, quan ho permeten les boires, s'endevinen d'aquí estant: les pilones dels teleesquís, l'ambició que les erigeix.

Aquest confí d'Os i Setúria, del Salòria i de Tor, no deixa de tenir el seu merescut prestigi: sigui per "la petxina maragdina" d'un Verdaguer místicament exaltat, sigui pel joc de llums d'avui. Un privilegi que gaudim en solitud -fa estona que la coma dels Cortals s'ha buidat-, a cosa de mil metres més amunt del Total Shopping del fons de les valls.
Una bellesa transitiva com poques i que admet una multiversitat de lectures: Oportú, a la maleta-despatx hi tragino aquest antic tractat...
.. I al cap em venen imatges dels mateixos Cortals ara fa mig segle, de quan encara mantenien sencer el seu sentit de pleta ramadera. Records, no impostats, sinó propis; i no de passar-hi sinó d'estar-nos-hi dies i nits; fent tombarelles pels prats, conquerint redreçats castells roquers i acabant-nos uns espaguetis del "Pome", cuits a redós d'un paravent.

L'endemà, després de  ploure tota la nit, som al mig d'una lleganya de boires. Res a veure i res a fer. Adéu projecte de recerca (que mira si vol dilatar-se!). I fem via avall: Túnel de "les dues" Valires i canvi de vall per repetir un lloc on recordem bolets d'agost. Ens hi saludarà el grapadet suficient de corretjoles que aplega l'Anna. Així comencem bé! Al cap d'una estona febril torno amarat dels prats xops i amb una collita suficient.

I, oh glòria boletaire! (que prou existeix), arran d'un sender marcat, i devastat per les motos de trial (que això fa molt Andorra): la primera greixa reina de la meva vida. 

Tot i el seu pes no és de les grosses (se'n coneixen de 5 kg), però se la veu jove, sana i ben neta. Amb tot el carinyo la portarem fins a casa, on l'Anna li farà el tractament culinari (una crema concentrada) que es mereix aquesta rara, escassíssima i delicada joia dels boscos vells. Si hi han delícies al món, la greixa és una les més intenses de les que podem entendre amb la boca. Els experts del tast parlen de reminiscències a nous i avellanes, d'anissos, de caramels i de toffes... Vés a saber... De tot i bo, en un acord major i nou, harmònic i persistent. 

Amb tan bon regust, se m'acut reflexionar sobre la disposició concèntrica del luxe; amb els anells centrals restringint gradualment l'accessibilitat dels bens... Les escasses i aleatòries greixes no es poden comercialitzar (fins i tot per llei). No hi ha restaurant, per selecte que sigui, que en pugui oferir a la carta (a la pública, que sempre hi ha el sotamà). Són pura exclusivitat, sense preu de mercat; i cal recordar bé on les trobes perquè tendeixen a tornar-hi any rere any. Au si, a partir d'ara, no ens tocarà patir; com tots aquells que mantenen un secret similar.

Aquí recordo un instant al passeig comercial d'Andorra. Per fer temps mentre espero l'Anna m'acosto a un aparador de rellotges; dels bons si fem cas a la llei de la proporció inversa entre la distància dels models exposats i el seu preu. Són una col·lecció de "Mont Blancs" i ronden els 3.000 €. ; un dels atributs masculins per excel·lència, ingenu signe del triomf i força obscè per innecessari. O és que no tenim l'hora a totes bandes? I, malgrat tot, un bon "peluco" és un luxe fàcil i abastable. No com una greixa. 3000 euros sobrers els pot tenir qualsevol, fins el més indigne. No és aquesta promissió una de les bases fonamentals del sistema?

També, i d'una manera inevitable, aquests rellotges de la "Mont Blanc" -la de les plomes de laca i or-, m'adrecen als molls de la seva Ginebra original; amb una exactitud suïssa, al Quai du Mont Blanc de la ciutat global. Una visió que tinc ben fresca tot i els terribles 34º que assolia el termòmetre a les ribes del Leman... 

No de rellotges, però sí que puc presumir d'haver aconseguit una amplia col·lecció de Mont Blancs, d'haver dedicat temps a aplegar un ampli ventall de visions pròpies del sostre d'Europa. Ja es veu que aquest seria tot un altre relat... Millor serà no avançar-m'hi. De temps, per a això, no ens en faltarà.