Foravial

Final

Després de l'apunt d'avui, baixo la persiana del Foravial.

Sé que ara se'm gira la gran feinada del difícil silenci;

com sé que -tal vegada- voldré retornar vestit amb una altra capa.

De moment només vull que aconseguiu recollir alguna de les merescudes besades que us adreço.

D'una bentrobada Introducció a la Música

Avui he anat al provisional mercat del Guinardó a comprar una lliura de llegum cuit i a deixar una dotzena de volums, desestimats durant la tria del dissabte, al taulell dels llibres. Com que el pacte és que per cada llibre que hi deposites te'n pots endur un altre, m'he entretingut a repassar els lloms de la taula. Com era d'esperar no hi faltava ni un Odessa ni un Viven ni un recull de les gracietes del Buenafuente, també cal ressenyar la presencia triplicada del Diario de Bridget Jones, mostra clara de la seva vàlua literària. Al final m'he decantat per una Regenta del 1975, enquadernada amb la fermesa normativa del Círculo. Camí de casa he pensat en els llibres embolcallats d'història que vaig retrobar tot fent dissabte a la nostra biblioteca. No dic de llibres d'història sinó de llibres que atresoren un potent relat al darrera; i pocs de millors que la mostra d'avui.

No dissimularé la meva estima per les valls orientals de la Serra de Collserola; un humil destí excursionista al que accedeixo fàcilment des de la parada del bus de la Maruja (la floristeria del Passeig Maragall que reclama un estudi del seu digne posicionament enfront la dictadura: a quants indefensos no protegiren i amagaren!). Aquí és on vaig agafar, ara deu fer-ne 8 anys, el 45 fins el seu final més amunt d'Horta; un final que és sempre principi d'innombrables caminades.

Aquell dia vaig seguir el caminal del remot barri del Notari i flanquejar el camp de futbol de la Font del Gos, per continuar pels ressalts del caminoi del vessant esquerra del Torrent de Fontanills. Vaig deixar enrere la Font de la Senyora -avui trinxada pels senglars-, sense aturar-me a enraonar amb l'emboscat que viu i ocupa la boca de la mina, per seguir amunt cap a les magnífiques runes de Can Massó. (Collons amb la maldat del despotisme pretesament il·lustrat que ens governa! De cap de les maneres puc arribar a entendre les raons de l'anorreament total de Can Massó. Per què, fent ús dels nostres quartos, els del Parc s'afanyaren a destruir un patrimoni arquitectònic modernista que a tots ens pertanyia?) Aquell dia, des dels peus de la torratxa de Can Massó vaig seguir amunt fins endinsar-me a l'únic i excepcional clap de castanyers de tota Collserola. Aquí, als peus d'un d'aquests arbres que ara llangueixen ara rebroten, va ser on vaig trobar el volum INTRODUCCIÓN A LA MÚSICA de l'Ottó Károlyi, enquadernat amb la fermesa normativa del Círculo

Com va poder acabar aquesta majúscula recepta del canon musical europeu als peus d'un dels escassíssims castanyers de Collserola? De quina enorme fallida personal no ens parla aquest abandonament a la sort més esquiva? M'aturo i penso en algú que, per les circumstàncies que sigui, diu prou, prou d'aquesta música i de tot!

La música es al mismo tiempo un arte y una ciencia, por lo cual debe ser apreciada emocionalmente y comprendida intelectualmente. Como ocurre con cualquier arte y con cualquier ciencia, no existen límites a su perfeccionamiento ni a su comprensión. El aficionado que gusta de escuchar música pero no entiende su lenguaje es comparable al turista que en sus viajes disfruta del paisaje, de los gestos de los indígenas y del sonido de sus voces, pero sin entender una palabra de lo que dicen. Siente, pero no comprende.

Amb aquesta fermesa s'inicia el text trobat als peus d'un dels rars castanyers de Collserola. Quan la meva primera lectura d'aquests rengles tenia a l'horitzó les xemeneies de la tèrmica i, rere seu, el nostre mar. Sentia fort sense encara comprendre res. Moment màxim!

Gel mediterrani

A les 8 del matí he deixat enrere Sabadell i un quart més tard ja m'estava equipant als peus del Torrent del Castelló. No m'he calçat les botes d'aigua -com faig a la primavera quan vinc a veure l'enfilall de gorgs recobert per una nevada de pètals blancs de marfull-, ni les sandàlies de riu -com a l'estiu quan necessito un bany de gorg-; avui m'he calçat la bota dura de muntanya amb l'afegit dels lleugers grampons de travessa.

No em direu que no té la seva gràcia això d'iniciar un recorregut glacial, de grampons i piolet, a la modesta cota de 385 metres sobre el nivell del mar. Encara no he recorregut 50 metres des de la furgo que ja entro al llit del torrent i comprovo que d'exagerat res de res. No imagino possible transitar avui per la llera sense un equip d'alpinisme com cal. De fet, el torrent és una llampa contínua, nevada i gebrada, amb ressalts de verglaç. De cap manera es pot parlar d'una escalada, però sí d'una excursió sobre gel amb tendència ascendent. Fins i tot superaré un salt amb dos passos de piolet-tracció.

Quantes vegades dec haver recorregut aquest fondal obac per on sempre -poca o molta- s'hi escola l'aigua? Aquí m'he descomptat... (És un dels meus més estimats torrents prelitorals, amb els Tolls de Mura, els Salts de Guanta, El Gorg Negre de la Tordera, la Riera de la Baga d'Aiguafreda, el Torrent Fosc de Collsuspina...) Tanmateix, el pas d'avui quedarà fixat a la memòria per anòmal.

A les 11 reblo la feina prenent imatges de la vida sota una crosta de glaç no antàrtica sinó mediterrània, i a les 12 ja sóc de nou a Barcelona; carregat amb 4 vídeos i 191 fotografies que es convertiran en 38 imatges. Però això són nombres que no diuen res. Si d'alguna cosa m'he omplert és de la fràgil meravella del gel, amb l'afegit d'aquell esglai quant sents que el sòl de cristall cruix i s'esberla als teus peus. Per sort, el gel m'ha volgut resistir.

PD. Ara visualitzo al Tàpies mirant de governar el doll del cubell de vernís tintat que acaba d'abocar damunt la gran tela. Circumscrivint l'aleatòria figura fluvial resultant amb una pasterada de serradures, sorra i làtex. Afanyant-se, abans no es fixi l'escena en consistències cristal·lines i rocalloses, a tamisar-hi -amb un sedàs- quilo i mig d'incòlume blanc d'Espanya. Gravant-hi en un recolze -amb una vara d'avellaner- l'epigrafia: Flux de Glaç; i, per tot arreu, incises puntuacions amb un grampó que rememorin el possible pas d'algú. Finalment arriba l'hora del pinzell -en el seu cas brotxa grossa.-: un sol traç enèrgic -circular, minvant i inconclús- que remet al serpentí Ouroboros.
Tàpies: mai deixaràs de pintar!

BIBLIOHALTEROFÍLIA enciclopèdica

I mira si en són de pesats alguns llibres...

Ahir, a recer del fred, em vaig ocupar d'una d'aquelles feines que es van endarrerint i endarrerint, durant anys, fins que la seva necessitat s'imposa. S'imposa de ple quan ja no hi ha manera d'entatxonar cap més llibre a les lleixes i els més de 50 prestatges de la biblioteca fa temps que s'han convertit en un cafarnaüm.

De la crisi en la que estàvem instal·lats ja en teníem notícies, però va esclatar amb l'arribada del llegat bibliòfil de l'avi de l'Anna, en Joan Baptista Claret (veure Wiki). Un conjunt de peces del màxim interès i diversitat: des de les completes il·lustrades del De Musset, del 1875, a la sèrie dels lírics catalans editada al 1938; en un format tan petit que fa pensar que anava destinada al front. Conclusió de tot plegat: tocava fer de bibliotecari durant llarga estona.

La primera acció va ser la de generar espai. Una fase que podríem anomenar de BIBLIOHALTEROFÍLIA. Ja és que l'halterofília sigui un dels esports més antics. Se'n té constància de la seva pràctica, fa 5600 anys, per part dels primers emperadors xinesos. També són xineses les primeres mostres de paper conegudes, exactament d'ara fa 2020 anys... Si és que tot lliga! A casa vaig poder practicar, intensament, l'alçament de pesos morts de paper en format enciclopèdic. Potser no sigui olímpic, però us asseguro que traginar i relligar enciclopèdies és un dels més fatigosos esports de saló. Per a resumir-ho en una imatge aquesta pot valdre perfectament:

Als 66 kg de pes que aquí consten caldria sumar-hi el desplaçament dels 15+2 volums de la primera edició de la GRAN Enciclopèdia Catalana (poca broma!) i l'enfilada, a més de dos metres d'alçada, d'una enciclopèdia temàtica de la que encara no em vull despendre.

Retornant a l'espectacular desplegament de la Salvat, que no trigarà a conèixer el local d'un drapaire (i és que per bibliofrènic que siguis de tant en tant cal fer cura i net... Si algú té interès per algun d'aquests lligalls que sàpiga que disposa d'una quinzena de coll per a llençar l'avís), al contemplar-lo així, inert i desestimat, se'm fa present el temps pacient de la seva edificació en forma de fascicles. I què bé anaven els cromets de les portades de la Salvat 4 per a guarnir els treballs escolars! I què dir-ne del psicodèlic TBO de les contraportada dels Vectors?

Fins i tot, inspirat per l'esperit enciclopèdic que tan bé representen, se m'acut d'avaluar la massa d'aquest munt de paperassa en la seva forma original d'arbre. Per a semblant propòsit disposo d'un patró de primera, el vell escambell de pollancre que, des de fa anys, perllonga la meva butaca de la sala com a tauleta o reposapeus. Només hauré de traspassar les mesures que em dicti aquest fustot -prototipus de les fustes papereres- al fust d'un arbre real. El resultat -per aproximació- no deixa de ser curiós: per a editar tots aquests toms fou necessari un tros de tronc de pollancre de +/- la meva estatura.

Quan l'Anna -enderiada a la cuina preparant un munt de cassoles diverses però totes bones- em veu removent la GEC, no pot estar-se'n de pronunciar la lletania que sap des de petita: A-Ami / Ami-bag / bag-bui / buix-cept / cer-Curn / curo-Espal / Espam-Garri / garro-Kef ... (¿I aquesta presència de les majúscules?). Aquí no puc estar-me'n de recollir l'aleatòria progressió que permetia endinsar-se amb peu segur pels milers de pàgines d'aquestes enciclopèdies. Valgui l'afany com homenatge a l'enorme servei que ens varen fer.

La fredorada

Com que el cas que li fem al bosc és tan escàs potser no ho diguin per la tele, però aquesta fredorada és una cura de primera per als nostres arbres. Se sap que no hi ha antisèptic millor que el fred viu per a guarir-los de tota mena de mal·lures i plagues. Fins i tot s'ha establert que la dosi ideal d'aquest remei són unes mil hores anuals de rasca. Fora d'aquesta prescripció en quedarien algunes espècies clarament termòfiles com els garrofers. La memòria arbòria encara recorda els estralls de l'hivern de 1956 en els nostres garroferars; i no hi ha ni interès ni mans suficients per a abrigar tants peus com en tenim.

En un altre ordre de coses la fredorada ens ofereix l'ocasió de viure una de les mes altes experiències estètiques. Com que som una mica garses i ens criden de mala manera els brills cristal·lins, a qualsevol aiguamoix o degotall, font o rierol, a qualsevol corrent o saltant d'aigua i des d'arran de mar, ara podem encertar-hi l'infinit i màgic espectacle del glaç.

Diria que se'm fa la boca aigua sinó fos perquè ja imagino aquesta aigua sobtadament glaçada. Millor dir em deleixo perquè arribi el dilluns i, amb tot l'abrigall polar i un termo de brou, corri a gaudir d'un tast d'aquesta gèlida orfebreria. Ni tan sols caldrà que vagi lluny si la puc trobar a la cantonada. Com a precaució, no estarà de més que m'emporti els grampons i el piolet; així tindran l'ocasió de conèixer la Serralada Prelitoral amb la que mai han tingut tractes, a excepció d'algun corredor de les Roques de Glaç a la Nord del Montseny.

Qui de veres ha d'estar més content que un gínjol ha de ser el col·lectiu de fanàtics escaladors sobre gel. Jo, si fos d'ells, demanaria una setmana de baixa per motius personals i m'ocuparia d'estrenar tantes línies inèdites de glaç com han aparegut aquests dies en cotes baixes. Ja imagino llocs com el garrotxí Salt de Sallent, o el Boter de Santa Maria a la Valldarques, o la Foradada de Cantonigròs, o la Barra de Ferro de l'Esquirol, o[...], convertits en impecables columnes de gel de llei. També em ve al cap una de les grans lliçons del glaç, el de la seva precària naturalesa. Aquí en teniu una bona mostra:

ÀFRICA - les cartes

A qui se li acut!
Transposo -a la mateixa escala- la recognoscible silueta del meu país damunt d'un punt del Sàhara i, què em trobo? Que tota la xarxa viària quedaria reduïda a una estantissa pista, sense abalisar i que no mena enlloc; i amb una xarxa hidrològica consistent en un oued per on deu baixar-hi aigua cada qui sap quan. I prou! Ni ni un trist pou, ja no dic una font o un oasi. (Corro a dir que hauria pogut triar llocs pitjors on ni pista ni oued...)

Passa que, arranjant l'estudi, m'he retrobat amb l'ultraclàssic mapa Michelin Afrique-Nord et Ouest que farà un any vaig treure de l'arxiu per a seguir-hi les vicissituds de la primavera àrab.

I quin immens territori per a somiatruites recull aquesta carta! Tot el Magrib, el Sàhara i el Golf de Guinea sencers, i part de l'Àfrica equatorial... La d'hores felices -des del 1984- he passat recorrent-lo! No pas somiant-hi -com tants i tants folls de la nícia velocitat- Dakars imaginaris, sinó traçant-hi rutes envers els fabulosos roquissars dels massissos saharians i la història pintada que els decora.

Com no imaginar aquest llençol cartogràfic desplegat damunt la sorra i il·luminat pel foc del campament?

-Demà sembla que de sed no en passarem... Millor serà que ens aturem al pou d'Oyou Bezzé Denga, que la d'Agadem és una aigua mediocre i salabrosa...

* * *

Aquest vell mapa em remet a un de més nou i, alhora, més antic. Com una addenda al deliciós lot nadalenc que em va arribar de Vic, a l'interior de la bossa que em va entregar el conserge del IEC m'aparegué una carpeteta que contenia l'edició del Barholomew's africà del 1944. Era un detall que em feia arribar l'Skaôi (o com s'escrigui en bon finès) des del Comtat, i via a saber quina mena de zig-zags per Europa. Gràcies de nou, ex-comtessa!

És un mapa que, desplegat, ho rememora tot de les insuportables fronteres colonials d'aquells dies no tant llunyans; i recorda fort als mapes que havíem d'acolorir amb pastels Goya com a deures de geografia.

També, el 1944 de la seva edició em fa pensar en una altra possibilitat, una de semblant a la que recordava Estanislau Torres en aquest escrit: “Fèiem córrer les xinxetes damunt d'un petit mapa de Catalunya. Quan va començar l'ofensiva republicana de l'Ebre, endavant. No gaires dies després, i encara que molt lentament, endarrere...” Vull dir que el mapa estigués perforat pels senyals de les xinxetes clavades per un primer propietari anglès tot seguin la victoriosa campanya del Montgomery al nord d'Àfrica. Cosa impossible, doncs, com és ben sabut, els aliats ja havien fet net de nazis aquell territori un any abans, al 1943.

SI D'HORA VAIG PELS MUNTS, O LA SORT QUE TENIM, UNA SORT QUE NO ENS L'ACABAREM, LA SORT DE PODER -AIXÍ ENS PLAGUI- ENROLAR-NOS AL KRTU PATRONEJAT PEL CAPITÀ DE TOTS ELS MOTS, EL SENYOR FOIX DE SARRIÀ, DEL PORT O DEL MONTSENY DE DALT, I SOLCAR L'ESGALABROSA MAR VERBAL SABEDORS QUE UNA MÀ FERMA SOSTÉ LA CANYA... I ALLÒ QUE FOU NO EM DOL! I LA BOIRA ES DEIXONDA.

Corria el 2000 quan vaig decidir guarir-me les nafres guanyades després de mesos i mesos soterrat al subsòl de Madrid. La cura escollida fou caminar llarg sota els nostres cels, resseguir el GR5 que va de Sitges a Canet de Mar, tot composant un poemari a peu dret; de pont a pont, en 63 caselles-poema com al Joc de l'Oca.

De pas pel Montseny de dalt -a la casella 46- vaig gosar reprendre el Si d'hora vaig pels munts que en J.V.Foix havia escrit en aquells mateixos verals. A la meva variació vaig anomenar-la: Si tard vaig per les valls.

Si tard vaig per les valls

rememoro d'altres nits

quan anàvem amb òlibes

enllà pels margenals

fins el Molí de l'Adrobau

on, ajupits al carcabà,

ens meravellàvem de com

la força dorment de l'aigua

activava amb llur embat

el grinyol de la mecànica

del rodet fins a la mola,

per lliurar-nos una altra força,

latent aquesta al gra,

de flaire nutrícia, la farina.

I recordo d'altres nits,

que calia fossin fosques

-al punt de la neomènia-,

i un deia: Tinc la clau!

Llavors ens enfilàvem pels rostos

fins la Font Sidera

i obríem circumspectes

el portell metàl·lic de la mina

per airejar la deu captada.

Ben de cor crèiem màgica

aquella aigua primera, fosca,

encara mai il·luminada.

En bevíem tots, petits glops,

i una força sobtada ens embriagava.

I rememoro d'altres nits,

les de lluna tota plena,

quan anàvem -i era un joc-

al Collet dels Morts a seure

en els rocs de la necròpoli

creient, fermament,

que tot mot allà dit

seguint un cert ritual

restava per sempre soterrat

i perdia el seu sentit.

Així ens lliuràrem de la suor,

de la guerra o la misèria

-mai ningú esmentà l'amor-.

Una nit d'estiu l'un va dir: Grill.

I al punt s'estengué per la vall

un silenci de prova de foc.

Quina és la teva paraula?

-em preguntà l'oficiant de torn.

I vaig respondre: Cap.

De llavors ençà així estic.

Foix, capità, escolti'm que ara parlo amb vostè. No hi fou a temps, car no es coneix mort que no sigui prematura... D'acord que algunes s'endarrereixen massa..., però és que vinc a explicar-li que aquell delit seu d'enganxar poemes en pasquins pels fanals s'ha acomplert. El nom d'aital llibertat de difusió li semblarà rar: Internet, o la xarxa... No, no pas una xarxa com les que conegué al Port... Si no li fa res de prémer la tecla, podrà escoltar-se pronunciant el seu Si d'hora vaig pels munts.
D'inconvenients en ser rabadà del seu ramat d'indòmites paraules, no n'encerto cap.

Afegiré que, entre les coses que avui he après de J.V.Foix, una que em resulta ben reveladora és que tingués arrels als Torrents de Lladurs. Valgui aquest retall del seu Diari 1918 per a copsar l'imperi màgic que era capaç de bastir.

Responent a l'Esfinx (i 2) - Els ecos de la seva travessa.

Amb tota l'empenta tiro muntanya amunt. Ziga-zaga fins la montserratina Plaça de Catalunya i, després, amunt camí del Coll de Porc. Resolc la pitrada en els 40 minuts preceptius -Que no estamos tan mal!-; i això havent-me aturat a re-retratar la monumental paret del Frare a fi d'honorar a la colombiana Lina amb qui vaig transitar per aquest pas el maig passat.

Enllà del coll m'aturo per a recuperar l'alè, i això ho faig quan tinc sencer al davant el recorregut del Pas de l'Esfinx. Poca broma amb el Montserrat més essencial... Que a cap seguidor dels itineraris marcats -ben guarnit pel Decatlon-, gosi aventurar-se per aquí, si no és que vulgui prendre mal! A l'encara canònica recepta montserratina que van saber forjar, amb una prosa de llei, el Labranya i el Rodés amb les seves guies, es pot llegir: Des del Coll de Porc, mirant cap a llevant,, veiem aquesta roca suspesa a la timba de la cara nord del massís (la Roca dels Aurons). Per arribar-hi, ens deixarem guiar de la la intuïció: no hi ha cap camí fressat, i tant podem pujar per dintre del torrent com pel damunt del llom; l'únic objectiu d'un camí en aquest punt fora l'accés a la roca, però com que és molt poc freqüentada, si algú deixa traces de camí, ràpidament es tornen a perdre.

Ara per allí hi ha un rastre fix, puntuat de pinzellades blaves. Un traç exigent, boscós o roquisser, que aviat t'enfila amunt dels Ecos. A punt de culminar-lo m'arriben unes veus femenines: Ostres si vas de camuflatge, d'un groc llampant a més no poder - em diu la mossa rinxolada que va al capdavant de les dues que ara baixen de l'Esfinx.

Si aquí hagués gosat cridar: Ei tu, la Valldosera; compte amb les dificultats que us arriben! I és que, més quaranta anys passats, he entrellucat en la mossa capdavantera que davallava de l'Esfinx a una les germanetes Valldo amb les que havia mantingut tractes amicals de petit, al ratlla dels 8 anys... .. Tanmateix, valguin les situacions on resulta millor callar del tot...

Per aquesta via acabo al cap de l'Esfinx. Ella, muda, no m'ha demanat per l'animal de dues, tres o quatre potes que som. Personalment, amb els meus dos bastons de muntanya, camino de quatre grapes segons el seu mític enigma; és a dir que sóc alhora nadó i vell....

Trigo res a anar de l'Esfinx al codolar de rampeus de l'Enganxada. Una agulleta quintaessencial, humil però capaç d'ocultar un serrat de primera.

La Roca dels Aurons -i, d'acord amb el Picazo, que mereixeria el nom de Torre- avui refulgeix, penjada com està damunt uns abismes paorosos, com estigués forjada en bronze.

Ara crestejo fins un punt on puc triangular el meu país. Al nord-oest tinc les Maladetes, al nord-est el Puigmal i el Canigó, i al sud, resplendent, la Mediterrània entre el cap de Salou i el Delta de l'Ebre. Voleu millor visió, més consciència d'una possible i desitjable sobirania?

Recordo uns desafortunats rengles del Pla, d'aquells amb fortor de conyac, on gosava pronosticar la millora que suposaria pel país la desaparició de l'anomalia montserratina... No, Josep, de cap de les maneres... Aquest deliri teu -suposo que influït pel fenomenal pes de la cosa monàstica, un pes del tot indetectable aquí als Ecos- no ens milloraria en res. Vanitós com tu sol, ho voldries planificat segons el teu cognom; i no hi ha espai per a tal desgavell orogràfic en un país montuós com el nostre. No t'hauria anat malament trescar muntanya amunt de tant en tant.

Remunto, davallo, flanquejo llastres, fins la canaleta que em mena als Ecos. Aquí dues passes, aferrat a les arrels a l'aire, suposen el guany d'un metre de desnivell.

Així atenyo el meu sostre d'avui: a l'estreta llenca que corona l'estimball de la Paret del Migdia. Davant tinc la Miranda dels Ecos que he desestimat per coneguda. Al seu cim, fa més de deu anys, vaig escriure-hi un poema que acabava així

En un cercle d'abismes,

sense gaires miraments,

ets home expòsit als Ecos.

Quan escoltes tornaveus,

febles retorns llunyans,

del fingit silenci dels déus;

de l'anar fent indeturable

dels invisibles elements.

Reprenc la meva punya d'avui i m'estimbo pel flanc de la Salamandra fins la cruïlla amb la "general" del Montgròs. Aquí, un cop resolta la incertesa itinerària del dia, m'aturo a fer un mos com tants i tants ho han fet abans; com un munt de resseques pelleringues de mandarina testimonia. Són les cinc d'una curta jornada d'hivern i la partició principal de Montserrat, la del solc del Migdia, la que separa el territori sacre del pagà, comença a enfonsar-se en una nit prematura.

Prenc unes vistes de l'instant precís: del Camell als grandiosos Plecs del Llibre, de la Salamandra al Gegant Encantat, abans d'aventurar-me a la penombra.

I quin enginy va caldre per a endevinar un pas possible per l'obscur passadís dels Traus de la Salamandra!

Per aquest passatge faig via fins el Torrent de Migdia. El remunto uns centenars de metres fins al Coll i, a partir d'aquí, tot ve cara avall -massa cara avall si hem de ser precisos-, procurant no prendre mal per la malmesa Canal de la Font del Llum. Al capdavall, a partir de la carbonera, només em resta planejar una mitja hora per la general del GR fins la furgo. Quatre hores llargues de pura intensitat montserratina m'ha costat recórrer el Pas de l'Esfinx...

Quan giro cap el Bruc, des de l'hotel on el Bernardo Atxaga va voler situar una de les seves novel·les, veig els cims d'avui enrogits pel ponent. Ara m'emboscaré per a dormir sencera la meva fatiga.

L'endemà, després d'una son de les llargues -de 12 hores per a ser exactes-, em passejaré per Esparreguera i, via Olesa, aniré a cals sogres a Sabadell -a tocar l'escola de La meva maleta-. Pel camí m'aturaré un moment a Ullastrell per a fer-li una darrera ullada als Ecos d'ahir.

Responent a l'Esfinx (1) - L'apoteosi

-Fins en això són capaços d'intervindre? Me cagon els de dalt!

Acabo de passar l'infern del Coll de Montcada i, quan per fi puc esplaiar-me amb la visió de les muntanyes que tant estimo, descobreixo: un Montseny alterós, massís i, malauradament, sense gota de neu; un Bertí de resplendents cingleres; un Farell de prometedores boscúries; un rogenc Sant Llorenç, nítidament retallat per un cel perfecte; i... Montserrat, el meu destí? Vés i busca'l, que una massissa nuvolada el substitueix. N'hi ha o no per plànyer-se?

I mira que en vaig de cuit després de dos mesos sense el meu aliment necessari d'altituds i d'intempèrie... I quin aplec d'hostilitats ens està etzibant el grapat d'inmesircordes que ens manen... Com no sentir-se tenallat i atordit per les circumstàncies actuals? Dic d'uns EROs inversemblants, on es proposa seguir treballant però devorant el subsidi d'atur... La passa següent, quina serà? Pagar per treballar?... Dic de l'anorreament d'un projecte educatiu modèlic i que ha costat 40 anys de lluites, el de les nostres escoles bressol. Ara es fa bona la malèvola ignorància que va expressar el conseller Pi-Sunyer -el primer del pujolisme- durant la seva visita iniciàtica a una escola bressol: Ai, tan petits ja van a l'escola? Només passa que l'actual responsable de l'Institut Municipal d'Educació, un tal Madeiros, és un arribista que, després d'anys de militància feixista al costat de l'Anglada, es passa a Unió -a on si no?- i el premien amb un càrrec decisiu. Ja podeu anar feu-vos-en la idea del seu model educatiu. Negres, àrabs i amerindis, amb els nostres infants blancs des d'un bon començament???

Vaig conduint, camí d'un desaparegut Montserrat, absort per les tenebres actuals... Així passin uns anys, a la Història, a la justiciera bona història, els regressius i claudicants manaires d'avui hi apareixeran ben retratats, com a Petains o Chamberlains davant del nazisme, avui transfigurat sota el nom de mercat... No us dol que aquesta patuleia de miserables ambiciosos gosin usurpar fins el nom d'un lloc de prometedores delícies com ho és un mercat?

Així, erigint aquesta fosca diatriba, arribo a Monistrol, avui lúgubre i trist a més no poder. Enllà dels Mullaplans -de la cota 500- la Muntanya és una sinistra opacitat. Tanmateix, jo segueixo amunt, camí dels meus propòsits.

La de coses que podria dir-ne d'aquest trajecte fins el monestir... El recordo als quinze anys, nocturn i descalç -perquè les meves noves botes rígides de plàstic platejat resultaven insofribles-, com a preàmbul de la meva primera escalada a Montserrat (la GEDE de la Trompa). Avui, no aquell ahir, refaig les corbes constatant que el feix de la boirada de mica a mica es va enfilant al meu compàs i, quan prenc el trencall que m'allunya del monestir, ja la tinc poc damunt meu. Un no res enllà de Santa Cecília detecto que la mòrbida i neutre grisalla de la boira, de sobte, va girant a blavissa...

Aquí m'aturo en sec al voral, convençut del succés que aquesta tènue blavor anuncia. Dalt, ben amunt, hi ha indicis de l'esclat d'un nou dia. El Sol acaba d'aconseguir travessar tots els impediments i ja perfila el Coll del Migdia i les Talaies plantades al seu bell mig; i la Canal del Llum, per on hauré de davallar segons el meu propòsit per avui. Mira que sóc mal cantaire, emperò... Ara imagineu-me entonant un obligat magníficat! Miràcoli, miràcoli..., interpretarien el succés natural molts dels obcecats per la consigna del cristiana o no serà que encara guia als desaprensius governats que ens governen.

Quan, pocs quilòmetres enllà, m'aturo al punt previst, el de l'inici del meu recorregut, la cosa -per anomenar-la d'alguna manera- prenia aquest fabulosos tons apoteòsics:

Els mateixos de la meva ensenya d'argent -ja tinc més proper l'or- que enregistra l'emblema del més que centenari CEC.

La realitat que m'és necessària, la que m'ensenyaren de petit, la d'una percepció dels gentils pronunciaments del món real, m'ha foragitat per sempre del cinema. De lluny estant, puc preuar-ne les seves fites, però... Res, ni del Lynch, ni del Cronemberg, ni del mateix Coppola,. ni de cap - ni dels iranians que ja és dir-, aconseguirà representar la meravella d'escena que Montserrat m'està oferint. L'Asiàtica (i quin nom més suggeridor!) ara esdevé corpòria amb la seva ombra projectada a l'èter...

Els montserratins de cor, aquells que honorem tothora el Serrat, tenim la sort de percebre el tracte mutu amb una més que tangible realitat poblada de centenars, de milers d'éssers vius... Importa que siguin del més esplèndid conglomerat? Desvergonyits davant el nostre afecte, res ens resulta més de grat que tenir notícies dels nostres éssers volguts: N'heu fet una de nova al Bisbe? Visca!!! I és que, amb paciència i gran voluntat, alguns hem aconseguit una gran entesa amb aquells que, de fora estant, només són relleus pronunciats. Als incapaços d'entendre aital relació home-roca els albiro un negre futur d'incomprensió i penúria.

Podria restar embadocat pel sentit principal d'apoteòsic que tinc al davant, però, decidit, faig la motxilla.
Quan la tinc llesta la cosa té aquest prometedor aspecte.