Nupcials per l'anomalia fascinant de l'Alvèrnia. (O la la, la França deserta!)

Un punt perplexos estem ara la parelleta que mira de cuidar la casa i l'hortet després d'assistir als prodigis que tot bon viatger espera.  I la cosa que ens capfica no és altra que la d'haver descobert una França insospitadament deserta. Mira que hem passat per llocs majors del turisme i de l'excursionisme, un rere l'altre, i hem pogut -per una gràcia immerescuda- viure'ls en una total solitud.  Aquí van unes mostres del que dic.
Bé, estar sols al fenomenal plateau dels Monts d'Aubrac res té d'estrany si deu ser la més extensa buidor de la França metropolitana. No recordo cap celístia com aquella, això després d'haver fundat l'apassionant esport d'enfilar-se d'un salt a totes les puntes dels seus cromlecs quilomètrics.

Tampoc encertàrem a ningú a Source du Par de Chaudes-Aigues, la més calentona d'Europa amb 83º... Tontos no eren els de la contrada quan al 1330 van decidir disposar de calefacció central gratuïta. Llàstima que el complex termal no funcionés fins a la tarda...

Cap pega, que aquell migdia vaig dutxar-me al mig del revolt de la concorregudíssima ruta del Puy Mary; al bell mig del Volcà del Cantal... Poca broma amb una caldera de 60 kms de diàmetre. Un món sencer que diries un Aran sense malifetes, i amb les carreteres tallades per la neu quan els cims són de l'alçària del nostre Montseny.

Tampoc és que ningú torbés el maar (el cràter negat) del Pavin, el més jove de tots amb tan sols 8000 anys d'edat. I quina cosa aquesta del Mont Dore... Com un illot alpí enmig de l'hexàgon, abrupte per volcànic i afaiçonat per les glaciacions que el veieren néixer.  Talment com a Islàndia...

I Mont Dore és també una ciutat balneària. Com un Luishon en B&N de fosc que és el seu basalt constitutiu. No cal insistir: ja veieu la gernació que feia cua a les Termes...

Ruta enllà: Oh prodigi! La coma de l'Aguillier amb aquell pany de paret del Tulière per somniar despert. Fins el menys addicte a les pedres -que mai seria el cas- s'ha de commoure davant el propòsit d'ascensió que ens revela. I quina festa geològica per a dos!


 Passegem per la capital Clermont-Ferrand, presidida pel ben proper Puy de Dôme i un altre volcà en ella mateixa. (A dreta llei caldria dir: Clarmont d'Alvèrnia i Puèi Domat però, és clar, això millor ni esmentar-ho a França...) A ressenyar que, Vercingétorix apart, aquí va néixer el Blaise Pascal, una navalla suïssa mental esmolada com poques.

L'endemà, poca broma, el Puy de Pariou, el fabulós crater de llibre, per a nosaltres sols i amb el que  allà anomenen grand beau. Com que l'excursió és de mèrit, i més  si pensem que més de mig milió de visitants fan el camí, l'únic i obligat, ja li dedicaré una entrada especial.

Ja que hi som, per les solitàries gorges de la Sioule, ens acostem a Vichy (Vichèi), el de veritat..., el dels típics quadrets i del govern col·laboracionista. Aquí, l'Anna encantada amb tota la faramalla balneària decadent i, ara, en temporada baixa, baixa.

De Vichy, límit nord de la ronda, fem via per les solitàries boscúries de l'Alvèrnia oriental; un país de llenyataires de debò si s'han d'encarar a unes tan imposants avetoses. A la vila d'Ambert encertem el mercat per carrerons i places d'arquitectura genuïna.


Deixem els altiplans per resseguir l'entalla de l'Allier, on ens dediquem a la contemplació les fastuoses colades basàltiques que vessaren del nucli volcànic del Devés. Aquí una mostra de la perfecció prismàtica de Chilhac, i una altra de la platja de Prades, un escenari de somni i també buit... Baixar aquestes gorges amb caiac ha de ser una cosa... 


Farem nit al punt més alt de la caldera del Lac du Bouchet, un altre maar d'una perfecta circularitat. A destacar que de bon matí vam coincidir amb quatre pescadors...

Cop de furgo i ja som a Puy-en-Velay. Si, com nosaltres, hi arribes sense referències ni guies, inevitablement t'has de quedar parat per la seva situació, el seu urbanisme i la seva història de misticisme i de passió per la berbena. No cal dir que un cop al claustre de la catedral, d'un incomparable romànic califal, se'ns va concedir la gracia de restar-hi en una total solitud. I ja que hi érem, i com que el lloc és sincrètic de nassos, no ens vàrem descuidar de seure una estoneta a la Pierre aux fièvres. Allà pel segle IV un dels primers bisbes va demanar permís a Roma per aprofitar les virtuts litoterapèutiques de aquella llosa de basalt cobertora d'un dolmen. Un cop dins l'església, milions de peregrins de St. Jaume han iniciat la caminada seient una estona al pedrot.

 Enllà del Puy, i de fer gran provisió de les seves acreditadíssimes llenties, al cap de poc ja ens trobem al país dels Sucs; que no són pas per beure sinó per admirar. Sucs són com anomenen un coi de pitons volcànics que despunten aquí i allà formant un paisatge d'altitud rar de debò. No de bades són edificis de la divertida fonolita, la roca que sona... I oi tant que sona! Ja ho matisaré en una entrada on narraré l'ascensió solitària al Gerbier de Jonc.



Deixem les fonts del Loira, que paren al seus peus, i al cap de res ja som en terres ben mediterrànies, a les ribes de l'Ardecha; a punt per descobrir la gorja fluvial més gran d'Europa. Franco no ho hauria dubtat ni un moment: li hauria plantat una resclosa i a prendre pel sac la meravella. Allà no, que és un modèlic espai natural: per dalt una carretera visionària i per baix totes les canoes del món, que són dos dies el descens complert... Però, seguint la tònica del viatge, ja ens tens a la filigrana geològica del Pont d'Arc sols, completament sols. Afegim-hi l'emoció de poder sentir el lloc com el conegueren els pintors de Chauvet, que para aquí mateix, i això és dir el meravellós inici de la pintura ara fa més de 30.000 anys.

A la platja, deserta, de St. Martí d'Ardecha, allà on fineixen les gorges d'una manera espaterrant, amb els palaus d'Aiguèze enfilats al penyal, em faig un jurament: a la propera serà per baix, deixant-me lliscar pels meandres.

Què em dius, que Avinyó ens ve de camí? Una mica del seu gran refinament ens anirà de primera. Bé vam començar pel mercat sabatí de Ceret, i amb una repassada a la lluminosa Montpeller. La diferència és que coneixíem la ciutat un juliol bulliciós i poc imaginàvem la possibilitat que evidencia aquest retrat de l'Anna... Càmera, silenci i Acció!








 


ELS VIATGERS SENSE TRAÇA

Ara, quan la bona aventura -la de la sinceritat- sotsobra pel mar desfermat d'un mercat imperatiu i d'una capacitat de comunicació global, sembla oportú revisar els clàssics i aprendre de la seva experiència. 
Voleu emprenedoria, aquest lema tant i tant masegat? Modernitat i amplitud de mires i d'intencions?  
En quatre minuts pelats aquí hi ha l'indici d'un relat d'aquells que no te'ls acabes. 
Un riu llarg i cabalós i tres amics... 
Què més es pot desitjar!

Bravo a la Brava

Més que de crisis, del temps vigent només puc parlar d'un temps superlatiu, dens i saturat del bo i millor, d'un temps de coratjoses prometences acomplertes.
Una mostra excepcional n'és la irresistible proposta del Josep: ¿Oi que ens obsequiares amb l'obertura d'uns pilars granítics de somni? Doncs ara venim nosaltres amb la possibilitat de la part de la Costa que decideixis; un bé de déu rocallós que va ser de granits, diorites, pòrfirs i altres filigranes magmàtiques.
Res té de contradictòria la facilitat amb què els muntanyencs podem abraçar el mar; com ara el cas del Josep i la Laura... El compromís amb la il·lusió del repte, la recerca i l'acceptació d'unes condicions sempre variables, aquell abandonar el benestar del jaç encara de nit, la plena convicció en els fruits d'un esforç perllongat... Tot esdevé d'un facilitador paral·lelisme i d'aquí  la possibilitat de traspàs que deia; un ampli estoc de vells amics -abans alpinistes i ara mariners- m'ho confirma. Tant l'altitud com la cota 0 exciten una mateixa part atàvica del cervell, la del designi explorador... Potser no haurà sortit als noticiaris, però hauríeu de veure la brega d'enguany a l'immens Nanga Parbat, amb els millors dels millors obsedits pel penúltim gran repte humà, el de la seva "hivernal", el d'heure-se-les de cara amb la més cruel de les crueltats... Que als pols s'hi ha arribat a la pota coixa i amb bicicleta, amb invidència o estirat per un estel, però el cim del Nanga encara no ens coneix al pic de l'hivern... I ja ens tens a nosaltres, modestos epígons que som, cobejant assolir Les Formigues -la perifèria més llunyana del país-, també en hora hivernal. No, si és que encara serem noucentistes de nou cuny..., amb la nostra reivindicació de la sobirania vital de l'excepció mediterrània que ens ha pertocat. Dic, diem, de bogar un dia sencer pel bo i millor del bo i millor dels litorals del món en la solitud més absoluta, sense creuar-nos amb ningú... Oi que m'explico? Oi que tothom pot entendre la mena de reconciliació amb el mar propi que suposa? La iaia Bienve, a l'estiu del 28 i carretejant el bombo de ma mare, va saber fruir de la terrestre travessa Roses-Blanes que imaginà el iaio Mariano... Potser serà història menuda, però ho diu tot d'una inquietud genètica.

La meva tendència a la inflamació poètica és cosa sabuda -sí: "el pastoret mentider" era jo-, i ara sé que em toca pagar aquesta tirada. ¿Com intentar transmetre tot plegat a qui desconeix la força del caiac lag: aquella extrema nostàlgia dels que ens veiem obligats a deixar de remar enmig de meravelles? Aquí cal retornar a la possible saviesa apresa a muntanya: de "Grans Dies" pocs, ni de lluny tots... Això sí, quan els encertes millor entregar-t'hi; que si no no existeixen de volàtils que són. Que el món esdevingui sòlid o fonedís no depèn d'ell, són coses de la percepció amb què arribem a entendre'l.






Em cal afegir -necessàriament- que: els 16 (16) caiacs idèntics que el Josep i la Laura s'acaben de comprar poden satisfer la il·lusió costanera que hagi pogut despertar amb la meva redacció de: "¿Què feies ara fa una setmana?" Us ho recomana un assessor procliu al màxim èxit de la seva empresa. Ja podeu anar somniant singladures potents, que ben aviat poden convertir-se en realitat. Oi tant!

Apunt per a desitjar un any ple de bons apunts

No deixo de pensar en els pobres blocaires de llengua alemanya... I quina feinada ha de ser que, en comptes del nostre senzill apunt: Vaig a escriure un apunt... M'ha agradat molt el teu darrer apunt..., hagin d'heure-se-les amb l'enrevessat "Aufzeichnungen".
Ja és que cada terra fa sa guerra, i els alemanys, també.

Crec que un apunt sobre els apunts, sobre la seva necessitat i la seva finalitat, avalat pel criteri insubornable i expert d'Elias Canetti, pot perfectament servir per a desitjar a la parròquia, poca o molta, del FORAVIAL un 2014 profitós i ple de diàlegs amb aquest interlocutor cruel.


El Pedra és la meva ment (2)

No pensis, mira!

Wittgenstein



Quanta feina ens hauríem estalviat si Plató no hagués tingut la pensada de convertir les muntanyes, totes i cadascuna d'elles, en una idea; en aquella superlativa muntanya que tant li convenia per a hostatjar la seva Caverna, allà on tots patiríem la malvestat d'haver de passar la vida engrillonats davant d'una infernal llanterna màgica... I quina por, les premonicions del iaio Plató, inclosa la crida a la institucionalització de l'oligarquia al front del govern del món!
El més curiós del pensament aquí expressat és la seva procedència, el llibre que me'l va suggerir: impossible res més oposat a les fantasies terribles del de l'Acadèmia si es tracta del sublim Meghaduta
Beneït tió que em cagares El núvol missatger, el Meghaduta, del fabulós Kalidasa! I també, si és de justícia: Beneït editor d'adesiara, i beneïda traducció del sànscrit d'Aleix Ruiz Falqués (a la que cal afegir el mega viatge al misteriós passat de l'Índia que ens ofereix la seva introducció). I no sóc jo qui fa grossa la cosa... Mireu les dues impressions del mateix Goethe:
"La primera trobada amb una obra com aquesta marca sempre una època en la nostra vida."
"El Meghaduta, el núvol missatger, ¿qui no l'enviaria de grat a una ànima bessona?"
 Per no dir de la sentencia acceptada de què "Kalidasa és el Shakespeare de l'Índia". (Tot i entendre les raons del trop, déu-ni-do amb l'esbiaixada mirada que ni amaga! Si de cas seria a la inversa, ¿des de quan algú pot ser el mestre d'un avantpassat anterior més de quinze segles?)

I va ser durant la seva lectura - una de les experiències lectores més delitoses que mai hagi viscut, de pura sinestèsia etèria -, com el pensament inicial se'm va forjar. Tot i que la cosa ja venia de la introducció; en concret, del capítol on es planteja la cosmovisió profunda hindú, o índica, com a substrat que alena la fantasia màgica del poeta. En el seu espai poètic no hi ha lloc per a dir que tracta de la naturalesa i sí per a detectar com els tres regnes -el natural, l'humà i el diví- poden arribar a ser d'indestriables i congruents. No com en la nostra vigent separació, com en aquella dissociació intencionada que iniciaren els monoteismes i que, amb les seves especulacions, Plató va reblar.

I com que l'alta fantasia, enllà de la revelació personal que pugui generar-la, és susceptible de ser apresa, sobretot pel cantó del substrat d'intima llibertat que la fecunda, jo prec bona nota del camp on Kalidasa llaura: No sols hi són constants les personificacions de rius, animals, etc., que també ho són les fluminitzacions, animalitzacions, etc. d'humans...
Aquí és on enllaço amb el propòsit d'explicar les meves decisives primeres experiències al Pedra.
Ben mirada, una muntanya no només és susceptible de ser "personificada" (com n'excel·lí Verdaguer), és que també és possible de "muntanyitzar" a un humà... I si es tracta d'un nen somiatruites d'encara no set anys ja ni us ho explico. 

Saldes, als peus del Pedra, 1966.
Ja m'hauria agradat haver conegut el núvol del Kalidasa amb set o vuit anys... ¿Com hauria sigut la meva vida si a la inspiradora fertilitat de les rondalles, de les faules, hagués pogut afegir-hi la sensualitat descordada, però del tot natural, de l'hindú? Res a plànyer, que encara sóc a temps d'obsequiar-lo a la canalla més eixerida. I, ara que hi penso, quan la meva/nostra primera ascensió al Pedra ja vaig poder conèixer aquest núvol missatger... Fins i tot puc dir que ens varem veure embolcallats pel seu cos vagarívol. 
Comencem pel final, pel feliç retorn a l'inici, a poc d'arribar de nou a Saldes. És natural que se'ns vegi a tots cinc així de feliços a la imatge; enllà dels 3 evidents, cal afegir-hi al pare darrera la màquina i, al costat oposat, el cim d'on veníem. ¿Que no veieu l'ample somrís que l'ombra del nostre núvol dibuixa entre l'enforcadura i els dos pollegons?

De la foto m'entusiasmen els detalls de la moda de l'època: els nens amb làstexs a baix (els meus heretats de la Nuri), i els pares amb els seus rocciatores (de làstex la mare i de pana el pare); a dalt les diferències van per sexes per allò de la imitació: secció femenina amb els clàssics coll-alts de ban-lon i la masculina amb la tan muntanyenca camisa de quadres de franel·la (la del pare, pura història del Pirineu i d'arreu del país, encara en ús!). Finalment, en qüestió de peus impera la unitat: dos parells de mitjons de llana recoberts per unes humils xiruques (hauríeu de veure a la mare, sedent a la rimaia del Maleït, amb xiruques i grampons...).
També cal observar-hi, com a element destacable, la presència central del piolet. Poca broma, que acabàvem d'estrenar-lo, i en condicions de necessitat! Aquesta peça de l'admirable forja savoiarda (un Simmond super D dels de pic acanalat i amb un forat pel mosquetó com a súmmum de la modernitat!!!), ens va acompanyar durant la nostra recerca de l'altitud; com a aprenentatge en el cas del petits o com a etapa de maduresa en el dels pares. Puc recordar-nos -dos anys més tard- baixant encordats per una ara inexistent Glacera de la Bretxa (quin altre clàssic, el cordino de 30 i 8 mm dels pares!), amb el pare amatent al darrera amb el concordant piolet Super D... Que aquest és el vell mètode dels guies i no un altre. Encara hauríem pres mal d'haver anat amb els ferotges dos piolets unipersonals d'avui.
En el traspàs d'aquesta imatge amb la del cim, apareix sencera la qüestió de com d'altes eren abans les muntanyes en comparació amb avui. Anant bé, en aquell temps el Pedra començava i acabava a Saldes, i això suposa uns suplementaris 800 metres de desnivell acumulat; els que ara facilita la pista del refugi. D'aquí ve que la nostra caravana s'ho prengués amb calma. Res d'aquestes fugaces curses matinals que acaben amb un dinar a l'hostal..., muntanya de la bona, de la passar-s'hi llarga estona assaborint tots els plats de la seva taula tan ben parada: Primer pujar xino-xano al refugi, on passar una tarda-nit d'aclimatació; important quan la Jaça dels Prats apareix enfarinada i a la muntanya s'hi manté un bon gruix de neu. 
Aquí he d'assenyalar que el xaletet del vell Refugi Estasen era, de llarg, molt més proporcionat que l'actual a l'excepcional indret on s'alça, i així la Jaça semblava i era més extensa. (Per a profans: imagineu el prat més deliciós possible a recer dels 800 metres de la immediata paret Nord.)
L'endemà sí. Després d'una nit als jaços col·lectius del refugi -cosa que fa muntanya de veres- l'endemà és el dia de la feina grossa, el de tirar cap amunt... I el de fer-ho amb la incertesa d'una època en què la meteó era infinitament més vaga que avui: Aquella visible tapamenta, ¿Com evolucionarà? ¿Pot ser que encara ens doni un disgust?

El cas és que, malgrat unes condicions ben exigents, després d'hores de brega vam acabar tots quatre dalt del cim culminant del Pollegó Superior. La foto que ho certifica, apart de complementar els esmentats aspectes de la moda (aquell do de la mare per a fantasiejar matemàtiques amb les agulles de mitja, els eficacíssims anoraks que el pare fabricava... i, per reblar-ho: aquesta genuïna barretina -de les dobles- que, apart d'escalfar-me, em dona un còmic aspecte de rabadà dels Pastorets -que per això la tenia, junt amb una samarra de xai-), aquesta foto, doncs, remet a una garlanda de suggeriments. 
Un de no menor és l'expressió dels nostres rostres. Hi ha l'alegria per l'èxit, però està tan enteranyinada per d'altres motius que passa a un segon pla. Més rellevant hi veig l'emoció de la responsabilitat. Si érem conscients del difícil trajecte que ens havia dut allà dalt, ¿Com no pressentir que la feina no estava acabada, que encara ens pertocava acarar-nos al buit i ara de front? Un buit que és reflexa també en les nostres faccions.  Si bé el cim del Pollegó té una amplada suficient per a no neguitejar-se en excés, resulta impossible sostreure's dels abismes que l'envolten. Allà estan, des de sempre imposants, per a oferir-nos una experiència del buit de rang mistèric. És quelcom d'un ordre superior que un nen pot entendre amb plenitud, i que, en adonar-se'n del fet i de l'instant del succés, sap expressar amb naturalitat. Del cim estant tens la impressió que els 1500 metres de desnivell fins a Can Pistraus, un mas proper al Torrent del Gresolet, són resolubles amb un simple salt...
Altres factors que condicionen la nostra fesomia són exteriors. ¿Com no estarrufar-se una mica quan et sents adulat? No recordo quants vam coincidir aquell dia al cim..., potser més d'una dotzena... El què sí recordo és que l'aparició d'una quitxalla com nosaltres va provocar una general admiració. Osti que valents sou! Si ja pugeu aquí, ¿què no fareu de grans? I coses semblants que ara, amb el gruix de la trajectòria acomplert, em fan pensar que tampoc n'hi havia per tant.
L'altre aspecte exterior és l'evidencia del fred; un fred que pelava bastant, sobretot per la part dels peus... Alguns borrallons de neu en donen indici, però encara més l'estranya positura dels meus peus (sempre entenent que les postures de ballarí ja em venien de fàbrica). No feia gaire, a l'Enforcadura, la mare ens havia repetit l'útil lliçó de com lluitar contra l'atuïment de la gelor. I això es fa practicant l'auto-violència, a base de bones guitzes, de frenètics zapateados, i d'uns molinets furiosos amb els braços, fins a sentir aquell ultra dolor que indica el restabliment de la circulació i de la vida. "Heu de fer com el Bonatti -ens aconsellava-, que poc se n'hauria sortit del bivac al K2 de no haver parat quiet ni un moment..." (frase que escric pel delit dels més versats en la matèria alpina.)
Acabaré, com en el primer capítol, presentant, lliure per la vostra observació atenta, la millor imatge d'aquells dies. Només dir que jo hi endevino tot el que acabo d'escriure i encara més coses... En aquest precari no-camí envers l'espai superior, en aquest traç de connivència entre nivós, nebulós i la caravana que el transita, jo hi veig la nit ancestral de l'ésser humà. Com un d'aquells clans de caçadors paleolítics creuant els colls en el temps de les glaciacions; tot molt abans de què Plató és fes una idea fixa de la muntanya i de què escindíssim el cosmos a fi de posar-nos-hi al damunt sense manies. En aquest sentit, Kalidasa, fent que el seu núvol sobrevoli el cim sagrat del Kailash, encara viu dins d'aquella unitat que mai hauríem d'haver perdut i que tants enyorem.

El Pedra és la meva ment (1)

No amagaré que aquest títol l'he afusellat del superior LES MUNTANYES SÓN LA TEVA MENT, nom del recull de poemes i assaigs de Gary Snyder que Tushita edicions fa poc ha editat i que han posat a punt el José Luis Regojo i el Jaume Subirana. Fa cosa que al pròleg expliquin el moment decisiu que va ser el pas del Snyder per Barcelona al 2010 i que jo recordi l'escalf de l'encaixada de mans amb el poeta -com darrer dels seus deixebles-; això a la seu de Bankia a la Plaça de Catalunya per acabar-ho d'adobar. L'home que millor diu de la vera salvatgia recitant en el feu del capitalisme més salvatge...
I quin goig poder llegir al Gary en unes versions solvents, no com les meves tan coixes! Si més no aquestes van servir per donar notícies del californià al Lluís, qui, al seu torn, m'informà de l'aparició d'aquest llibre... Si és que la gent no ho sap... això de la germandat difosa que formem els veritables muntanyencs, els irreductibles que no ens confonem amb l'esport i el turisme, els que som muntanya per fora i per dins.

Saldes, als peus del Pedra, 1963.
El pare intenta escanejar la muntanya caòtica de les seves diapos. Endreçar-les ja seria un impossible després de dècades d'anar-les barrejant (tampoc és que els projectors 1 a 1 ajudessin gaire). De tant en tant n'aplego un grapat a la punxa USB, i més de tant en tant miro de restaurar-ne una engruna amb el fotoxof. (Totes impossible perquè m'exigiria no fer altra cosa i seria massa narcís.) Ja és llarga feina  això de rentar els cinquantenaris grans de pol·len adherits als teus records, aquella pols còsmica que mai deixem d'entomar, aquella ditada culpable...

Fa poc, i en resposta a un qüestionament del pensador Jaume, ens trobàrem una colla al seu Canejan virtual discutint dels primers records muntanyencs de cadascú. Els meus, a diferència dels seus forjats via una revelació adolescent, tan remots que són previs a la meva concepció (un piolet de l'avi, què és sinó?), però que, tanmateix, em veig amb cor de situar amb exactitud. I no dic d'aquell record simulat que proposa la fotografia, dic del record autònom, aquell que tan sols viu en la teva ment d'ençà el dia que el visqueres. Ara, gràcies a unes diapos del pare - un estimable fotògraf -, miraré d'explicar aquell decisiu instant. Però abans caldrà que us situeu en un món inexistent, de quan la vida a muntanya encara era secular i els cims eren molt més alts que ara...



Situem-nos a Saldes, als peus del Pedra ("el Pedra" per a muntanyencs i escaladors i "Pedraforca" pels turistes mortals..), en un temps en què tenia aquest aspecte tan genuí, com un Zermatt nostrat però encara en ús... Oi que és cosa de lamentar que pel camí haguem perdut els pallers com aquests?  Heu passat mai uns dies de travessa dormint en pallisses així? Del tot rural -partícip-, i gota turístic. No és el mateix veure el conillet de la granja -amb guia sanitària segellada-, que embadocar-te amb el sacrifici del conillet que més tard soparàs. Les diferencies a nivell pedagògic són extremes. I dic pedagògic perquè qui ho vivia eren aquests nens que fem monades als peus del Pedra alterós.

La mateixa seqüència de tres úniques fotos explica l'entorn històric d'aquells dies. Una Setmana Santa, la de 1963, i una colla d'amics que se'n va a passar-la a Saldes. Algunes parelles ja tenen nens, d'altres que s'hi posen. Rècula de 600's amb baca que avui faria somiar als obsedits pel retro... I au cap a Saldes que para lluny; en aquell temps: llunyíssim. El primer dia, com veig a la foto, un dia ventós i radiant. I amb poca neu acumulada; si de cas vella.
Tanmateix la cosa va empitjorar. L'endemà, tot i el dia rúfol, encara hi hagueren ànims per acostar-se al Santuari del Gresolet. (Un petit paradís que viu fort en la memòria dels meus pares.) El pare en va deixar constància amb una foto del grup, una d'aquelles de correguda, de preparats que disparo i vinc..




Aquesta mateixa fotografia em serveix per a prosseguir el relat fins interceptar aquell primer record autònom, aquell que no és reconstrucció posterior. Cal observar al mig de l'enorme muralla nord del Pedra, entre les dues puntes que la culminen (el Calderer a l'esquerra i el Pic Superior a la dreta), i retenir la vertical canal que s'hi dibuixa... La Canal del Riambau.

Ha caigut la nit a Saldes i la neu cau espessa. Una tempesta. La neu enfarina els musells de les vaques que, pels carrers del poble, tornen als estables. Correm dins.
Dins és una sala gran amb la llar encesa davant d'una taula llarga de pagès. (Encara no és la fonda que més tard serà, de moment és una casa capaç d'hostatjar-nos.) Els nens ens refem amb un got de llet acabada de munyir. S'hi està congriant el tel com, a fora, ho fa el glaç. Ara són els nostres musells els tenyits de blanc! Mentrestant, els grans fan coses allà dalt. Algú demanarà unes cartes i potser un altre una mica de conyac. Fregament de mans davant l'expectativa d'una petita festa refugiats de la intempèrie, a refugi i amb els nostres... La joia.
- Ei, a què juguem? -ens diem els petits, responsables de distreure'ns... Sort dels castells que tan ajunten nens i nenes: tu li poses una princesa i nosaltres l'envoltem de cavallers... Aquesta pila de troncs que esperen el foc ens servirà...

Aquí és quan arribà l'instant extraordinari que va apuntalar el meu record. Ho feu en forma de veu de fora, una veu alta i metàl·lica com de corb, una veu exterior que ens digué: CRAC, BASE? BASE? AQUÍ RIAMBAU, AQUÍ RIAMBAU, CANVI... , la veu d'un walkie talkie xerricant.

 XXXHHH... Amb unció tots van -vam- envoltar aquell caixot amb botons i antena centrat a la taula. XXXSSSHHHH! Silenci! I es va fer un silenci absolut.. AQUÍ CAMP BASE, CAMP BASE... RIAMBAU EM SENTS? CANVI...

Seria pretendre molt que ara la meva memòria estirés aquella conversa a distància, la primera sense fils de la meva vida; sense fils però no sense cordes... Perquè resulta impensable que el grup amb el que estàvem parlant, tots encantats de passar la nit del lloro al cor de la Canal del Riambau, no el formessin uns mestres en el bon ús de la corda. Apart de confirmar la mena d'originals amics dels meus pares, l'escena va provocar que per primer cop a la vida somiés de debò en grans muntanyes.
Aquells d'allà dalt, els del bivac entomant la neu, podran dormir? De debò que els homes són prou valents com per imaginar camins tan bonics, difícils i exigents. Això de la Muntanya... Quin joc!


I aquí ho deixo per ara. Queda tot dit. No cal que comenti la foto en blancolor del moment del retorn a ciutat. Qui sàpiga mirar hi endevinarà sencers aquells temps grisos i feliços, de silencis forçats però mai entre els cims. Si és que fins una paret ingrata és capaç de pronunciar el seu nom i donar notícies del seu bon estat: AQUÍ RIAMBAU, ESTEM BÉ!

El Cicló Cleòpatra

Colpeix pensar que el cicló que s'ha abatut sobre Sardenya bé podria haver-ho fet damunt nostre.

Segons les informacions del Matí de la ràdio -molt d'agrair la seva precisió-, puc situar perfectament la part nord-est de l'illa on  ha causat més estralls. 
I aquí és quan m'apareix un problema, un neguit profund... 
¿Com superposar la textura dels nostres records, la d'un retall del paradís, a la destrucció d'aquesta nit?

 Des dels cims del Gennargentu, el sostre sard, la part més afectada és l'horitzó que aquí apareix.


Nit a bon port, entre cales i enllà dels espadats formidables.

 El Golf d'Olbia, un somni insuperable.

 La fantasia reconcentrada de Capo d'Orso.

La casa que vull no se l'endurà cap temporal.