Ritmes circadians i monàstics són els que et fan llevar a les 6 per a veure el breu incendi d'aquest nostre sol, ara ben proper al solstici. L'espectacle ha sigut breu. Temps d'anar a treure els gossos i ja el teníem rere el tendal d'una boirada molt com un Sumi-e. Tot, els serrats i el bosc, com una aiguada japonesa i melancòlica.
Una estona més tard, no gaire. Després d'unes gestions -com ara la d'anar a la granja a acomiadar un camió curull de porcs-, ja havia composat i enllestit aquesta visió augmentada del nostre reduït espai vital.
Aquí m'he dit: Jordi, el dia promet meravelles!
I... oi tant que l'he endevinat. Us en faríeu creus!
Vinga! Una, ni que sigui una, que valgui d'exemple:
A Cardona aneu-hi els dilluns... La fortalesa sencera serà per a vosaltres sols. Podreu, si és que us vaga, dansar al cim de la Torre de la Minyona -el cim més alt- sense que ningú us vingui a dir res.
Qui en vulgui més que passi pel bloc eclíptic de la Berta Puigdemasa
Això sí, pots plantar-la allà on vulguis que, com que no cal endollar-la!, sempre sonarà.
La Berta Puigdemasa -propietària de l'arpa que aquí veieu- té la tendència natural a fer-la sonar entre les regues d'albercoquers de la seva horta lleidatana. I en sap tant, d'aquesta cosa tan enrevessada com pareix que ha de ser això de tocar bé aquest moble formidable, que ja és capaç de fer-ho amb una clau anglesa -o amb unes alicates en el seu defecte.
Deunidoret amb l'operatiu logístic que suposa traslladar l'instrument des de cert antre deliciós del carrer de la Llibertat, des del cor de Gràcia, (on havia passat el darrer mes i mig pel gaudi de la concurrència) fins la cambra-estudi eclíptic de Cal Sala, al cor exacte del país. Una bateria, si més no, la pots desmuntar a peces (rotllo IKEA), però la tensió de les 47 cordes d'una arpa és tal que exigeix un moble d'una solidesa total; un moble com els d'abans, com de les darreries del XVII, que és quan es va començar a consolidar el que coneixem com a arpa de concert de sis octaves i mitja.
Al capdavall, amb bona voluntat, tot s'aconsegueix, i ara ja puc explicar que ajaçada al llit de la furgo, damunt uns matalassos lleugers i d'uns sacs farcits de ploma fina d'oca, i estacada entre coixins amb una vella corda d'escalada, una arpa tapada amb una flassada (no fos cas que ens passés fred) va passar una nit soterrada en un parking barceloní. Si és que... Si n'arribem a fer de coses... Tot sigui per una causa justa! Només ha faltat que aquest matí hi carreguéssim la piragua i les dues pales per a tenir tot el quadre complet. Com per a què ens aturés la guàrdia civil!
Per impossible que pugui semblar, el projecte Eclíptic segueix endavant peti qui peti; i ja està a ple funcionament la seva cinquena temporada. Ara al maig tenim de resident al Marc i després, pel juny, vindrà la Berta Puigdemasa amb la seva arpa.
De moment us adreço al bloc eclíptic on el Marc O'Callahan (aka Coàgul) ens explica les seves treballades, alhora que espontànies, impressions.
El modern enigma de les 131 bossetes m'ha llamat tant l'atenció com per traduir-lo gràficament.
Qui estigui encuriosit per les més extremes llegendes urbanes que no es perdi aquest apunt de lasempre recomanable NATIVA: La lògica y la curiosidad.
Afegiré que un parent proper, un dia que devorava una burgesa de Cal King, va notar una severa molèstia al bel del paladar, alguna cosa allí clavada. Malgrat la sang es confongui amb el ketchup (i potser d'aquí l'atractiu del tomaquet barroer), un cop a la consulta del metge -un home curós i fidel al seu jurament hipocràtic-, va resultar que aquella estella era un incisiu de rata... De RATA!
No cal que expliqui com l'empresa mundial va resoldre el problema: Un bon grapat de calerons i no hi ha boca que no calli.
Divendres, presentació al KGB del disc llefiscós del David i ja em teniu rememorant els 25 anys passats d'ençà el meu darrer pas pel local. Ara la nau d'Alegre de dalt no és gaire més que una disco de barri amb ínfules. Hom pensa què pot tenir de Culture Club aquella mossa que a crits proclamava: Sí, soy choni y poligonera... ¿Pasa algo?
Abans el DJ oficiant no engegués la seva monòtona màquina de mínimal, s'ens va concedir una estona per a una presentació que fou divertida alhora que caòtica; adient a l'estil germans Marx de l'humorista David. Al capdavall, després d'unes tecno-angoixes, vàrem poder veure el concert indirecte de videoclips; tots ben bons, inclòs el meu de L'AIGUA AL COLL.
Com vaig dir que un cop estrenat el penjaria; aquí el teniu.
Conscient que la lletra, ja de per si ofegada, s'ha acabat distorsionant més amb el procés, la transcric a fi de fer-la entenedora.
Llefiscós i serpentí ho és el Congre segons Josep Pla (i això és el que canta el David Picó), i , també, Llefiscós i serpentíés el temps (i el Congrés) que ara ens pertoca; amb la diferència que amb aquest, tan poc mengívol, no hi ha qui en faci un suquet.
Com que havia anat seguint el creixement del projecte no vaig poder estar-me'n de col·laborar-hi en la part on m'era possible, la gràfica. I, com que això de Tick Domèstic em remetia a les labors, vaig aplegar una bossa de les tessel·les de llana que ma mare, incessant, va teixint. Un cop feta la tria, vaig treure a passejar el petit escurçó que mantinc en conserva al meu museu particular d'Història Natural...
Ja que hi érem, també vaig fabricar-li el video-clip de la cançó que més m'agradava, la del joguinós títol Amb l'aigua al coll; la que comença així:No tinc colors per pintar la lluna / No tinc un casc per semblar gegant / Sóc bicolor, protozou i engruna / Ininterrompudament aspirantDesprès, em semblava escoltar una frase que sota-signo: No tinc de res però tinc cultura... (per un error en la meva audició fortuna esdevenia cultura).
Al clip hi surto com el jesuset -nuet, nuet- i amb l'aigua al coll.
Tot plegat queda millor explicat a la nota de premsa on se'ns convoca a la imminent presentació del disc. No cal dir que tothom que tingui interès hi està convidat.
PRESENTACIÓ DEL DISC
DE THE DOMESTIC TICK BAND: LLEFISCÓS I SERPENTÍ
La banda emergent de
l’escena underground barcelonesa The Domestic Tick Band presenta el seu nou
disc Llefiscós i Serpentí. Ho fa el
19 d’abril a les 23h. a la sala KGB de Barcelona.
A la presentació es
projectaran en primícia peces audiovisuals basades en algunes cançons del disc,
gràcies a la col·laboració i la aportació desinteressada d’artistes, professionals de la comunicació i
directors reconeguts del món del video clip, el cinema, el documental i la
televisió com ara Victor Morilla, Joan Costa, Alfred Picó, Enric Folch, Enric
Bach o Jordi Girbén entre d’altres.
Seguint la filosofia de
The Residents, els membres de The Domestic Tick Band es mantenen en l’anonimat (menys
David Picó, que exerceix d’improvisat mestre de cerimònies). Després de
presentar en cercles molt reduïts el seu primer disc l’any 2008, aquest segon
disc, més brillant i divers però igualment enigmàtic, surt a la llum amb la
voluntat de deixar-se veure i escoltar a un públic més ample. El disc el
componen 22 cançons en català excepte algunes interpretades en idiomes
versemblants o iniciàtics. Per la seva
vocació tecnològica però deliberadament domèstica i nòmada, la banda ha estat
qualificada com un exemple pioner del Proto Technomad Sound.
Ja no saps si ocupar-te de mantenir el llegat o si dedicar-te a la constant exigència d'actualització tecnològica.
Imagino i construeixo artefactes que mirin d'explicar aquest entrellat...
També, i amb un estil del tot tradicional, inauguremroques colossals havent decidit silenciar la seva localització només per raó de voler mantenirla seva dignitat.
Aquesta breu revifada -una mena de punt i seguit- està dedicada als amics que, per les raons que sigui, viuen una crisi blocaire:
a la Clidice Tot Cor, al Llop Udolador, a...
- I que sola deus sentir-te en aquest cóm! Vaig pensar d'aquella sangonera que, en veure trencat l'espill de l'aigua, es va atansar encuriosida a veure què passava. Per més fantasiós que fos l'interior de l'abeurador de la Serralada Cantàbrica on li havia pertocat viure, era evident que estava morta de fàstic, i no va tenir cap inconvenient en oferir-me una dansa sinuosa davant del meu objectiu en mode vídeo HD.
Tota una altra cosa són els sociables barbs roigs que, també en vídeo, recullo en una cadolla de la Ribera Salada. Gens esporuguits, veig com van i venen entaforant-se entre els blocs i espigolant qui sap què de la seva superfície. Segur que si m'hi entretingués prou estona acabaria copsant les afinitats que mantenen unit l'estol.
M'agraden les ganes de companyia que mostren aquests peixets d'aigua dolça. Veig desfilar una parella a frec del miracle lluminós i vibrant que esdevé aquest bloc amb el primer sol i em ve al cap una de Sèneca: "Les més belles i saludables troballes deixarien de delectar-me si hagués de guardar-les per mi." Suposo que d'aquí ve la cosa amical.
Per quin munt de temes pendents ja no creuarà aquest foravial!
La màgica llum luciferina de les lluernes en seria un...
La creació del Sindicat de Xamans Siberians a fi de defensar-se d'una creixent patuleia d'intrusos, en seria un altre...
La revifada de l'encara fort esperit colonialista que hi ha darrera dels rescats europeus... I per què no?
I que lleig serà no esmentar la joia dels dies passats amb els residents eclíptics d'enguany!
(Si fos sensible, jo no em perdria la imminent ocasió(21-VII-2012) d'escoltar-los en viu amb el cel a tocar!)
Tanmateix, no és hora de lamentar-se pel que no serà sinó l'hora d'agrair-vos que, amb la vostra atenció,
aquest foravial, que en origen era només un adjectiu oblidat, hagi esdevingut un topònim reconegut.
I ara vull dir-ne alguna de la mudança al nou de trinca EXTRAMURS; alguna de mínima si aquest haurà de ser el to del futur.
- Que, si fonamento els meus plans en quinquennis, el foravial ja complia quatre temporades.
- Que sentia l'alè del fantasma intolerable de la repetició (seccions,
ara amb 31 entrades, són la punta d'una realitat que supera les 800).
- Que necessitava emmotllar-me a la variació de condicions ambientals anant a menys, com tothora se'ns reclama.
- Que, creativament, aspirava a un espai exigent que s'abstingués de la
facilitat fotogràfica tot reivindicant l'audàcia del "fet a mà".
- Que, conscient de l'embelliment biogràfic que tant possibilita el
gènere blocaire, em calia un nou punt de vista més distant i sincer.
- Que s'havia de fer front a les amenaces constants de l'urbanisme
despòtic vigent; sempre maligne beneficiari d'anorrear qualsevol espai
de memòria comunitària.
- Que, addicte a fabricar-me artefactes reflexius, vaig fer un relleu
excitat d'escaiola que representava, a l'engròs, l'àrea metropolitana on
ara em concentraria.
D'aquest relleu, després d'unes manipulacions i d'afegir-li un logo
retolat a raig, va sorgir-ne la que serà la capçalera del meu EXTRAMURS.
I, com que ja lamento la pèrdua de l'opció audio que suposarà el meu nou
espai, us deixo amb l'inspirador retrat suburbial d'en Mompou.
Res més oportú, ara, que un tast dels apunts del mateix Mompou sobre els seus elegants paisatges suburbials :
"A l'extrem dels carrers amples, quan la ciutat es desfà en petits barris obrers i més enllà de les barraques dels gitanos, un camí puja a la muntanya..." Digueu-me menut, extemporani o coix, però més m'adelita aventurar-me per la certesa d'aquest camí enfiladís
que la pretensió d'una descoberta -prefabricada i comercial- de qualsevulla llunyania.
Abans d'encetar la seva publicació, l'Extramurs ja compta amb l'abundosa provisió d'unes 75 entrades (que miraré d'anar dosificant a raó d'una cada deu o quinze dies). Afegiu-hi la cinquantena de llocs només embastats que resten a l'espera... I, per dades obtingudes sobre el terreny, aquest exigu territori encara pot donar de si algun centenar més de temes definits. Corro a dir que no pretenc exhaurir-los.
La meva intenció era fer una darrera entrada on anunciés el trasllat d'activitats del Foravial a l'Extramurs. Però tanmateix, i com és cosa sabuda, l'home proposa i la vida disposa; i ara crec que és un afer de dignitat postposar el comiat per fer un apunt que rescati de l'oblid al Pintor López-Sánchez; i com que crec que més foravialesc (si se'm permet) no pot ser, jo que m'hi poso.
La cosa ve del dissabte passat, quan, després de la feliç vesprada a Cal Leb i de dormir pels boscos del Corredor, vam acabar a Llinars a Cals Pares. Abans de començar a fer l'arròs, el pare em diu li faci una ullada a la primera entrega del llegat de l'abuelo Luís que ma germana ha traginat des de Madrid. I heus aquí el tema desplegat en tota la seva extensió...
Feia més de trenta anys, des que el pintor Luís López-Sánchez va morir, que tot aquest munt de material de belles arts havia quedat dorment a l'espera en la seva casa de la riba dreta del Manzanares. Durant aquest temps, el seu fill Fede va anar a viure a Andorra on va conèixer a la Nuri i van tenir a la Mireia i el Ramon... Aviat farà un any que el Fede va morir, deixant, com sempre passa, una herència de temes pendents; entre ells què fer-ne del taller del seu pare. Res que sigui de cap utilitat si no és que tinguis un germà o un oncle, també pintor, capaç d'intentar fer-ne un bon ús.
Un cop a casa em va faltar temps per a fer una recerca exhaustiva a la xarxa i veure que se'n deia d'aquest home que el destí m'havia ofert la possibilitat de fer servir el seu món de colors. I res... Res de res! Tret d'un retrat seupenjat a les sales virtuals del Museo Rafael Zabaleta, de qui va ser amic de confiança, ni una sola menció ni, el que és pitjor, cap obra seva a internet... Ni tan sols a la web de la Fábrica de Moneda hi apareix algun dels murals que ell hi va pintar... Queda clar que per més que un cregui en l'opció de la discreció artística (com va ser el seu cas), la història pot acabar sent força injusta.
Dimecres passat vaig tenir la sort de dinar amb ma germana i, com és lògic, no em vaig poder estar de demanar-li notícies de l'abuelo Luís. I ella, després de gairebé un any de viatges a Madrid, de regirar papers, de visites a notaris, i de tota la pesca, va estar encantada de la vida de fer-me'n cinc cèntims. D'entre totes les seves explicacions (que, tot i excitants a més no poder, ara no venen al cas) em quedo amb l'aclariment d'un punt confús de la meva recerca perquè em sembla ben irònic. Pel que es veu, el tan poc conegut pintor José Luís López Sánchez era cosí del gravador José Luís López Sánchez-Toda; a qui potser ara pocs recordin però ja us asseguro que va ser un artista amb un èxit monumental. Tothom volia tenir obra seva, i quanta més millor. Perquè, apart dels econòmics retrats del Franco jibaritzat dels segells, aquest altre López Sánchez durant dècades va ser l'autor de la majoria de bitllets de banc espanyols.
Més enllà de tota fortuna o dissort biogràfica, ara només tinc un llegat que em parla d'una solitud, d'aquella darrera instància que Heidegger va saber expressar: "Art és allò que succeeix en el taller." I què coi -penso ara-, en fotré de tot aquest material? I si el consumís tot d'una tacada en una sola obra? Imagino un enorme Circo de Gredosa finals d'hivern, convençut de què tant pare com fill n'estarien conformes; bé em consta com aquells alterosos paisatges van ser de la seva decidida preferència.
Heus la història: més que carn, peix, peix d'aigües interiors. I per peix, no una perca americana -fatalment introduïda-, sinó un barb de muntanya de tota la vida. Si no fos així, si no en fos un, com podria saber tan bé el delit que els mou? I, d'on ve aquest desfici? Per a què maldar en remuntar la capçalera del riu? A fi de què l'exhauridora brega d'alguns, la d'anar superant la graonada de salts, o de resseguir afluents que no menen enlloc? I ha un motiu que expliqui com, al cap d'un temps d'haver assolit un gorg que per a la majoria resultarà suficient, retorna el neguit d'afanyar-se contracorrent?
És una mena de mite, entre nosaltres els barbs, que ben riu amunt hi ha un lloc de pau d'aigües tan netes i calmes que dalt i baix són el mateix. D'aquí la raó del desfici que deia.
Recordo que, de petit, un dia l'avi em va explicar la seva estada en aquella aigua de somni.
-Si tan meravellós és el lloc que dieu -vaig córrer a preguntar-li-, com és que no us hi vareu quedar per sempre?
-Per què allà dalt no hi ha recer per a les rierades i una de bona em va obligar a desfer de cop el camí que tants esforços m'havia costat... De fet, sense el meu, diguem-li fracàs, ni hauria nascut ta mare ni ara estaries aquí escoltant-me. Ja veus -va concloure sentenciós- la de guanys que porten les pèrdues.
Encara hi penso sovint en les paraules de l'avi mentre sestejo pels gorgs. Però, després, retorna la crida i m'atanso al salt escumejant disposat a fer un nou esforç. Que no sigui dit que no hem fet tot el possible per a conèixer el cel dels barbs!
(Aquesta addenda la dedico als amics que m'han preguntat per les meves decisions; tots ells, curiosament, els més propers a saber-ne la resposta.)
Afegiré que, tret de la del Cel, les imatges són dels gorgs de la capçalera del riu que indico damunt la que serà la capçalera del meu nou dispositiu. Quan torni de l'Eclíptica (ja 4ª temporada, i enguany amb un realitzador portuguès disposat a rodar-ne un documental) miraré d'engegar aquest EXTRAMURS.
Avui he anat al provisional mercat del Guinardó a comprar una lliura de llegum cuit i a deixar una dotzena de volums, desestimats durant la tria del dissabte, al taulell dels llibres. Com que el pacte és que per cada llibre que hi deposites te'n pots endur un altre, m'he entretingut a repassar els lloms de la taula. Com era d'esperar no hi faltava ni un Odessa ni un Viven ni un recull de les gracietes del Buenafuente, també cal ressenyar la presencia triplicada del Diario de Bridget Jones, mostra clara de la seva vàlua literària. Al final m'he decantat per una Regenta del 1975, enquadernada amb la fermesa normativa del Círculo. Camí de casa he pensat en els llibres embolcallats d'història que vaig retrobar tot fent dissabte a la nostra biblioteca. No dic de llibres d'història sinó de llibres que atresoren un potent relat al darrera; i pocs de millors que la mostra d'avui.
No dissimularé la meva estima per les valls orientals de la Serra de Collserola; un humil destí excursionista al que accedeixo fàcilment des de la parada del bus de la Maruja (la floristeria del Passeig Maragall que reclama un estudi del seu digne posicionament enfront la dictadura: a quants indefensos no protegiren i amagaren!). Aquí és on vaig agafar, ara deu fer-ne 8 anys, el 45 fins el seu final més amunt d'Horta; un final que és sempre principi d'innombrables caminades.
Aquell dia vaig seguir el caminal del remot barri del Notari i flanquejar el camp de futbol de la Font del Gos, per continuar pels ressalts del caminoi del vessant esquerra del Torrent de Fontanills. Vaig deixar enrere la Font de la Senyora -avui trinxada pels senglars-, sense aturar-me a enraonar amb l'emboscat que viu i ocupa la boca de la mina, per seguir amunt cap a les magnífiques runes de Can Massó. (Collons amb la maldat del despotisme pretesament il·lustrat que ens governa! De cap de les maneres puc arribar a entendre les raons de l'anorreament total de Can Massó. Per què, fent ús dels nostres quartos, els del Parc s'afanyaren a destruir un patrimoni arquitectònic modernista que a tots ens pertanyia?) Aquell dia, des dels peus de la torratxa de Can Massó vaig seguir amunt fins endinsar-me a l'únic i excepcional clap de castanyers de tota Collserola. Aquí, als peus d'un d'aquests arbres que ara llangueixen ara rebroten, va ser on vaig trobar el volum INTRODUCCIÓN A LA MÚSICA de l'Ottó Károlyi, enquadernat amb la fermesa normativa del Círculo
Com va poder acabar aquesta majúscula recepta del canon musical europeu als peus d'un dels escassíssims castanyers de Collserola? De quina enorme fallida personal no ens parla aquest abandonament a la sort més esquiva? M'aturo i penso en algú que, per les circumstàncies que sigui, diu prou, prou d'aquesta música i de tot!
La música es al mismo tiempo un arte y una ciencia, por lo cual debe ser apreciada emocionalmente y comprendida intelectualmente. Como ocurre con cualquier arte y con cualquier ciencia, no existen límites a su perfeccionamiento ni a su comprensión. El aficionado que gusta de escuchar música pero no entiende su lenguaje es comparable al turista que en sus viajes disfruta del paisaje, de los gestos de los indígenas y del sonido de sus voces, pero sin entender una palabra de lo que dicen. Siente, pero no comprende.
Amb aquesta fermesa s'inicia el text trobat als peus d'un dels rars castanyers de Collserola. Quan la meva primera lectura d'aquests rengles tenia a l'horitzó les xemeneies de la tèrmica i, rere seu, el nostre mar. Sentia fort sense encara comprendre res. Moment màxim!
A les 8 del matí he deixat enrere Sabadell i un quart més tard ja m'estava equipant als peus del Torrent del Castelló. No m'he calçat les botes d'aigua -com faig a la primavera quan vinc a veure l'enfilall de gorgs recobert per una nevada de pètals blancs de marfull-, ni les sandàlies de riu -com a l'estiu quan necessito un bany de gorg-; avui m'he calçat la bota dura de muntanya amb l'afegit dels lleugers grampons de travessa.
No em direu que no té la seva gràcia això d'iniciar un recorregut glacial, de grampons i piolet, a la modesta cota de 385 metres sobre el nivell del mar. Encara no he recorregut 50 metres des de la furgo que ja entro al llit del torrent i comprovo que d'exagerat res de res. No imagino possible transitar avui per la llera sense un equip d'alpinisme com cal. De fet, el torrent és una llampa contínua, nevada i gebrada, amb ressalts de verglaç. De cap manera es pot parlar d'una escalada, però sí d'una excursió sobre gel amb tendència ascendent. Fins i tot superaré un salt amb dos passos de piolet-tracció.
Quantes vegades dec haver recorregut aquest fondal obac per on sempre -poca o molta- s'hi escola l'aigua? Aquí m'he descomptat... (És un dels meus més estimats torrents prelitorals, amb els Tolls de Mura, els Salts de Guanta, El Gorg Negre de la Tordera, la Riera de la Baga d'Aiguafreda, el Torrent Fosc de Collsuspina...) Tanmateix, el pas d'avui quedarà fixat a la memòria per anòmal.
A les 11 reblo la feina prenent imatges de la vida sota una crosta de glaç no antàrtica sinó mediterrània, i a les 12 ja sóc de nou a Barcelona; carregat amb 4 vídeos i 191 fotografies que es convertiran en 38 imatges. Però això són nombres que no diuen res. Si d'alguna cosa m'he omplert és de la fràgil meravella del gel, amb l'afegit d'aquell esglai quant sents que el sòl de cristall cruix i s'esberla als teus peus. Per sort, el gel m'ha volgut resistir.
PD. Ara visualitzo al Tàpies mirant de governar el doll del cubell de vernís tintat que acaba d'abocar damunt la gran tela. Circumscrivint l'aleatòria figura fluvial resultant amb una pasterada de serradures, sorra i làtex. Afanyant-se, abans no es fixi l'escena en consistències cristal·lines i rocalloses, a tamisar-hi -amb un sedàs- quilo i mig d'incòlume blanc d'Espanya. Gravant-hi en un recolze -amb una vara d'avellaner- l'epigrafia: Flux de Glaç; i, per tot arreu, incises puntuacions amb un grampó que rememorin el possible pas d'algú. Finalment arriba l'hora del pinzell -en el seu cas brotxa grossa.-: un sol traç enèrgic -circular, minvant i inconclús- que remet al serpentí Ouroboros. Tàpies: mai deixaràs de pintar!
Ahir, a recer del fred, em vaig ocupar d'una d'aquelles feines que es van endarrerint i endarrerint, durant anys, fins que la seva necessitat s'imposa. S'imposa de ple quan ja no hi ha manera d'entatxonar cap més llibre a les lleixes i els més de 50 prestatges de la biblioteca fa temps que s'han convertit en un cafarnaüm.
De la crisi en la que estàvem instal·lats ja en teníem notícies, però va esclatar amb l'arribada del llegat bibliòfil de l'avi de l'Anna, en Joan Baptista Claret (veure Wiki). Un conjunt de peces del màxim interès i diversitat: des de les completes il·lustrades del De Musset, del 1875, a la sèrie dels lírics catalans editada al 1938; en un format tan petit que fa pensar que anava destinada al front. Conclusió de tot plegat: tocava fer de bibliotecari durant llarga estona.
La primera acció va ser la de generar espai. Una fase que podríem anomenar de BIBLIOHALTEROFÍLIA. Ja és que l'halterofília sigui un dels esports més antics. Se'n té constància de la seva pràctica, fa 5600 anys, per part dels primers emperadors xinesos. També són xineses les primeres mostres de paper conegudes, exactament d'ara fa 2020 anys... Si és que tot lliga! A casa vaig poder practicar, intensament, l'alçament de pesos morts de paper en format enciclopèdic. Potser no sigui olímpic, però us asseguro que traginar i relligar enciclopèdies és un dels més fatigosos esports de saló. Per a resumir-ho en una imatge aquesta pot valdre perfectament:
Als 66 kg de pes que aquí consten caldria sumar-hi el desplaçament dels 15+2 volums de la primera edició de la GRAN Enciclopèdia Catalana (poca broma!) i l'enfilada, a més de dos metres d'alçada, d'una enciclopèdia temàtica de la que encara no em vull despendre.
Retornant a l'espectacular desplegament de la Salvat, que no trigarà a conèixer el local d'un drapaire (i és que per bibliofrènic que siguis de tant en tant cal fer cura i net... Si algú té interès per algun d'aquests lligalls que sàpiga que disposa d'una quinzena de coll per a llençar l'avís), al contemplar-lo així, inert i desestimat, se'm fa present el temps pacient de la seva edificació en forma de fascicles. I què bé anaven els cromets de les portades de la Salvat 4 per a guarnir els treballs escolars! I què dir-ne del psicodèlic TBO de les contraportada dels Vectors?
Fins i tot, inspirat per l'esperit enciclopèdic que tan bé representen, se m'acut d'avaluar la massa d'aquest munt de paperassa en la seva forma original d'arbre. Per a semblant propòsit disposo d'un patró de primera, el vell escambell de pollancre que, des de fa anys, perllonga la meva butaca de la sala com a tauleta o reposapeus. Només hauré de traspassar les mesures que em dicti aquest fustot -prototipus de les fustes papereres- al fust d'un arbre real. El resultat -per aproximació- no deixa de ser curiós: per a editar tots aquests toms fou necessari un tros de tronc de pollancre de +/- la meva estatura.
Quan l'Anna -enderiada a la cuina preparant un munt de cassoles diverses però totes bones- em veu removent la GEC, no pot estar-se'n de pronunciar la lletania que sap des de petita: A-Ami / Ami-bag / bag-bui / buix-cept / cer-Curn / curo-Espal / Espam-Garri / garro-Kef ... (¿I aquesta presència de les majúscules?). Aquí no puc estar-me'n de recollir l'aleatòria progressió que permetia endinsar-se amb peu segur pels milers de pàgines d'aquestes enciclopèdies. Valgui l'afany com homenatge a l'enorme servei que ens varen fer.
