Fa vint-i-cinc anys...

Fa vint-i-cinc anys, amb l'amic Joan, vàrem haver de baixar dels cims resplendents quan els teníem ben a tocar.

No ho lamentàrem; sobretot després del miraculós nocturn al Col des Montets.

Demà, finalment, tornem als cims i a les valls arpetanes. I mantinc el neguit de poder comprovar la implacable retirada del glaç: Ja fa més d'una dècada que d'aquella cascada de seracs de Talèfre no en canta gall ni gallina... Veurem!

Noves eines

"Algun dia caldrà renunciar a les notícies."
"Els dies en els que es camina a poc a poc són molt llargs: [...]
La lentitud consisteix en adherir-se perfectament al temps; " 
Frédéric Gros *



Entre aquestes sembla que estem... M'arriba la convocatòria d'un curset (workshop li han de dir) de fotografia d'objectes per a escultors i dissenyadors; per allò de fer catàlegs guapos i tota la pesca. No hi assistiré en directe. Ho faré a distància, des del meu taller, on la temperatura és manté força "normal".


El moment no ha pogut ser més oportú si ha coincidit amb una llarga reflexió sobre les eines: sobre la incorporació d'una de nova, sobre l'extensió que suposen i sobre el pas endavant de fabricar-te'n de pròpies.
- Fixa't! Com quan l'ascètic Conlon Nancarrow va rebre la nova pianola: "La de coses que m'ensenyarà a fer aquesta eina!" -vaig dir-me en rebre la nova eina fotogràfica. (I, de debò, com urgeix un documental sobre el fascinant Nancarrow.) Una nova càmera (que substitueix, amb avantatja, la que m'havien pispat en un penós assalt) demana hores d'estudi i, si és així de retroprogressiva, recuperar habituds perdudes: Tornem al feliç aïllament del visor, al control delicat per anells de l'objectiu, a la corona de modes i prioritats; fins i tot tornem a la nitidesa de la casa Zeiss. Aquí és un punt obscena, perquè -en 250 gr!- li han col·locat tot un telescopi (no un teleobjectiu: per òptica fins l'equivalent a un 720 mm, ampliable a un brutal 4000 gràcies a l'excel·lent digital). 
El paral·lel amb la pianola del Nancarrow és ben ajustat. En els seus estudis atenyia, amb criteri, les 111 pulsacions de piano per segon, molt més enllà de les capacitats del més veloç dels virtuosos. Una extensió de les capacitats humanes que assimilo a poder saber qui va fondre aquella campana que penja allà lluny, al campanar del poble, perquè ho estic llegint a la pantalla. Veurem com, en la meva mirada de tendència panoràmica, influeix aquesta màquina de franctirador. Que és com et sents si se t'acut entrar per les finestres dels veïns... Fuig, fuig!


Millor seguir feinejant pel taller i documentant la part memorable dels processos que promous. Vés quina altra eina estic mirant de controlar! Una que em vaig fabricar, que no té cap sensor, ni sistema de control, ni infinits menús d'opcions, ni res enllà de les capacitats de la seva forma bàsica (del dret o del revés). I ben distret que resulta això d'aprendre a jugar amb la indeterminació de la calda. D'un nou focus de calor no vindrà! Que nou, nou, no ho seria el bleuet de casa (un dels primers càmping-gas que ja tenia uns anys quan em sortien les dents i, a muntanya, hi escalfaven les farinetes...) I com ens convindria recuperar la perduda longevitat de les eines. Ho gravaré al foc.



* GROS, Frédéric,  Andar, una filosofia,  Barcelona, Taurus, 2014.
(Lectura bàsica per tots aquells que estimem de tot cor haver après a caminar.) 

Un "sistema" de deu o dotze boques

Bondat de lloc i de pau antiga que s'hi respira! Una pau ja difícil de trobar, com difícils de trobar són els grans paratges per encetar; d'aquells on, si ets de mena exploradora, tot et sigui ofert de baix a d'alt; d'aquells on, davant el devessall, la feina sigui adreçar bé la llibertat. Perquè mira si se n'acumulen, aquí, de grans intrigues!
Fa poc he tornat al campament i he trobat l'Anna llegint com, dues hores abans, l'havia deixat (només unes passes més enllà, que el seu seguiment solar la fa rodar com una busca). Dues hores que, en el meu cas, han sigut d'un intens no parar; fins que, per saturació de troballes, he dit prou.
Tampoc és que m'hagi trencat la closca... Com que d'arguments de pes n'hi ha a cabassos, tan sols m'he dedicat a la cara sud i a la cresta d'un puntal innominat que tenim aquí al costat. Cinc minuts de plàcid passeig pel bosc d'altives pinasses i ja em saludaven un parell de "sauvatges" (de Capra hispanica) que han fet via per l'aspror calcària que a mi m'encuriosia.
Ara, després d'haver-me buidat, m'abeuro i faig un croquis aproximat de les meves divagacions pel migjorn d'aquest cim que he batejat com el Puntal de l'Eixam. ("Puntal" perquè, tot i no ser preeminent, vertebra la complexitat d'aquest espai des d'una posició central; i "de l'Eixam" per ser l'opció més segura de correcció toponímica en relació al context.)
 Ja es veu que la passejada ha sigut distreta i escabrosa: tarteres > feixa amb un sistema de coves desconegut amb deu o dotze boques > muret de IIIº > cresta i cim amb aèries panoràmiques > descens i nous murs > gran balma amb més boques i arc-finestra >; balma llarga sense pintures (que en aquest país mai se sap) > ullada al gran cingle de ponent > retorn suau pel bosc... I tot amb el fons del brogit de l'excepcional riu que no ens ha permès seguir "el programa"... Qui s'imaginava una avinguda semblant? 
Després, en un nou dibuix, miro de passar a net les anotacions del traçat de les galeries subterrànies. Quelcom ben aproximat i inexacte... S'entén que no acostumi a ser un afer solitari i precipitat això de resoldre una topografia com cal... (I, d'entrada, no cal exhaurir els llocs, cal permetre'ls-hi noves mirades. Penso en com xalarien  els experts veterans de l'espeleobloc prenent mides.) També podria ser que ja existís, que la meva pretesa descoberta ja aparegués impresa en el pertinent catàleg espeleològic provincial. No seria la primera cavitat descoberta i batejada més d'una vegada... Coses del seu tarannà discret i en negatiu. Ho hauré de consultar.
Com que l'eix general de l'espai és d'oest a est, i així les tardes s'allargassen, encara tinc temps d'escurar el ponent mirant de prendre un apunt de la cara oest del Puntal des del cim d'uns esqueis. Aquí és on s'acumula la feina: Un primer recompte de les grans boques badades a la franja que ratlla la muralla de punta a punta diu que en són més de vint... S'imposa trobar algú amb ganes d'obrir una via d'escalada que les enllaci..., un flanqueig de més de 200 metres per sota un mur de xorreres que faria les delícies de la canalla que preua l'impossible desplomat. Més feina!

Vivim al ritme del sol i així l'endemà, ben d'hora, ja estic fent un cafetó tot atalaiant amb el cataleju les possibilitats de la paret del davant, la rogenca (que de grans parets aquí n'hi ha, com a mínim, tres; o uns quants quilòmetres de roca verge... ) Feia quinze anys que no passàvem per aquest lloc tan intens  i no deixa de sobtar-me que tot aquest munt de roca encara romangui en l'oblid... I mira que és de bon accés: dues vegades he dormit al cim de la Roja, on s'arriba de pla per bona pista. Així de fàcil! No sé si a algú li pot plaure una mena de Montrebei (salvant les distàncies) d'ara fa quaranta anys. Ho dic per la pau i les possibilitats futures; d'entrada i per començar: totes..., de les més factibles, lògiques i clàssiques, a unes fissures d'escàndol, evidències d'una sacrificada continuïtat. 

Les ganes i el gust de caminar















Ho havíem deixat en una simbòlica mà. No aquella mà soberga que pretén beneir-nos -o perdonar-nos la vida-, sinó la mà oberta i franca del picapedrer que la va tallar. Una mà hàbil hereva dels ancestres habilis. Mans que fent ens fan, i fins ens guareixen a distància; com les del Dr. L. Subramaniam lliscant pel violí. Tot i que no es toqui a peu dret sinó a peu pla, sedent damunt catifes, la música carnàtica segueix sent un dels afers més sofisticats, i sentits, que hem assolit amb les mans. Des d'aquella engruna de so significant -o un silenci eloqüent- al més extàtic frenesí, dels que ens remouen de cap a peus -al zapateado, que d'aquí prové.
 

 Ja que ens hi ha caigut l'ànima, seguirem amb els peus... No els veig representats, com la mà, en alt-relleu. Els peus, abans i primer, són empremta. Les de Laetoli ho deixen clar. Què no donaria per aconseguir-ne un motlle... Oh una rèplica al jardí; o al mig de les Rambles! Perquè tot indica que abans que habilis vàrem ser bípedes. Que caminar dempeus ens va fer créixer la closca i ens va alliberar les mans. D'això, entre mil altres de ben pedestres, en parla la mar de bé la Rebecca Solnit.

A peu, per Sant Jordi, que ens acostem a la Documenta a veure què cau, quin enigma ens captiva. Aviat ho tinc enllestit. Res en sabia d'aquest Wanderlust... Bé, el seu significat de "el gust de caminar", sí. I més quan és un d'aquells mots emergents (la publi, que té uns c. que se'ls trepitja, ja ha absorbit el coi de Wanderlust..., en un anunci de 4x4's!)... Res en sabia de l'assaig de la californiana Solnit, però puc dir que ballo d'un peu si vaig encertar-la de ple. 
Ja no dic el goig menut de veure citats un fotimer de clàssics de la reflexió sobre caminar que he acumulat a la biblioteca, dic d'una estructura sòlida i d'uns fonaments crítics (polítics) que no puc deixar de celebrar. El relat avança a molt bon pas i per passants tan excitants com diversos; com per transfusió directa dels paisatges californians (i de la seva cultura si és que són distingibles). Un recorregut capaç de beure directament de les millors fonts (dels especialistes en això de posar-nos drets) i, després, de discutir-ne les hipòtesis amb un amic escalador a l'hipnòtic desert de Joshua Tree.

La passejada és fèrtil en grau major i recomanable des d'una multiplicitat d'angles: De la història de la jardineria a la transgressió de les caminants precursores de Jane Austen; del viacrucis pintat en un Chevrolet neomexicà a totes les peregrinacions hagudes i per haver; de l'empremta del modern pas dels milions d'excursionistes a la voluntat d'estada a Muntanya -no d'ascens- dels savis poetes xinesos, o de la secta muntanyenca zen del Shugendô -fa temps prohibida. No es pot negar que el pas de la Solnit (decidit i implicat, com el de Gary Snyder, a la manera més positivament californiana), et fa passar per un munt de racons, tan de frescals com d'eixarreïts; i que la sel·lecció de referències i d'arguments és d'aquelles que no es poden desatendre: Caminem per ciutat i del bracet de Dickens o de Bauderaire observem la historia de l'urbanisme. Discutim la necessitat de protegir el territori de caminar, i el dret de pas, i ho fem als paratges salvatges que van donar nom al Sierra Club i amb el biògraf del fundacional John Muir.
Potser se li podria discutir que una excessiva tirada anglosaxona li faci oblidar una pila d'autors igual de vàlids, tanmateix, i davant el pes d'una motxilla semblant, crec que fa bé anar tirant del seu sarró. La nosa és ben menor i cal pensar que indetectable pel seu públic principal. Molt abans hi ha l'elegància amb què esbandeix el postmodernisme o amb la que infiltra la condició natural de dona militant en pro de la millora permanent.
Ben recomanable -insisteixo- i del tot actual; apte per a qualsevol mena de bípede amb dos dits de front.

(No crec haver-me apartat gaire de la passejada pels Ports. D'avui en vuit hi tornaré.)

La cella dels Ports

L'amor és Déu en barca! I la vida anar tirant... Oi tant que SÍ; que resulta adient d'escoltar l'Orgànic del Miquel Gil mentre seguim endavant, amunt pels caires deserts de la Franja -per la cinematogràfica estació de Favara, la d'enmig del no res- fins a tancar un altre cercle al coquetó sepulcre romà d'aquesta vila del Matarranya. Aquí enllacem amb el fil que vam deixar penjant quan vam baixar l'Algars. Ara el completem remuntant el curs del Matarranya. (La feina d'escurar tots els afluents de la dreta de l'Ebre serà de les de mai acabar però mira que n'és de grata...)
Si l'amor és Déu en barca, ¿no podria ser un bon caiac de riu??? Ho dic tot veient el cabal del riu, les proporcions "pallareses" de l'actual afluència. Imagino embarcar al pont de Beseit i, Au! A deixar-se portar pel fort corrent; només fent el mínim gasto de decidir la bona direcció, fins la punta del campanar negat de La Faió, ja en aigües principals de lo Riu...

Sota el pont hi ha una gitana / que amb els dits del peu / toca la guitarra... Aquesta seria la tonada dels rodamons que s'aturen a dinar sota el pont, el pont de la Torre del Comte (NO la de l'absurd Compte que va fixar la cartografia feixista i que encara perdura!!! De què ens estranyem???) No negarem com ens agraden els ulls dels ponts.

Per tot (també per la delícia dels seus ametllats), passegem de nou per Vall-de-roures... Ni pensar-ho, amb aquest bé de déu d'aigua, d'acostar-se al Parrissal. Seguirem cara el sol, vers ponent, fins les fonts desbordades de la Mare de Déu de la Font de Penya-roja de Tastavins. Ja que hi som, ens enfilem pel costerut laberint dels seus carrers fins encertar el camí del Masmut. És una d'aquelles coses que cal contemplar, ni que sigui una vegada... Tot el front ocult de les Roques del Masmut, el seu concís disseny tant i tant personalitzat, les seves variacions sobre el tema de l'esperó redreçat. 
Un lloc de faula però avui potser massa ventilat pel mestral per a fer-hi nit. O, més aviat, massa davall la mola imponent de la Cella dels Ports per a copsar bé la mena de prodigi que és aquest nuvol orogràfic. Seguirem el Tastavins amunt fins encertar l'angle òptim de visió, ja sobre l'anòmala ratlla fronterera entre l'Aragó i el País Valencià. Aquí, ¿què voleu que us digui? Tot es redueix a acceptar l'admiració que provoca la combina gloriosa de la llum i del vapor d'aigua.

L'endemà, matinet, amunt fins el caire enlairat de les serres. I que amunt es vivia i s'hi viu! Dalt de tot, termenejant amb la Tinença... Quina bondat, totes aquelles llacunes temporals, totes les basses ben plenes!

Aquí ens topem amb la contrapartida del darrer patac d'aigua: la pila de carreteres tallades per les esllavissades (que ara s'afanyen a apanyar abans de les vacances). Així no passarem d'Herbesset, i, Sort! Sort de la bona perquè això ens permet descobrir l'emocionant arquitectura d'aquest poblet fantasma. Un prodigi que culmina al capdamunt la mola dels cingles amb l'església-fortalesa. On, sigui pel projecte fora de programa, sigui per la franquesa d'aquell cel hiperbòlic, vàrem caure del tot rendits. Ja només faltava aquell seguit d'esteles enfilades als murs.

Com lo famós Tio Canya, que prou porta una faixa morellana: Reviscola, Tio Canya, amb gaiato si et fa falta, que a València has de tornar... I, quan tornem a terres morellanes, que no falti una escala suficient i uns litres de preparat per a motlles... Que, com deia Sant Joan Fuster: «Res és pal cos més sa qu'enviar a un a fer la mà». (S'entén que la mà de l'estela.)

Mars interiors

"¿On anirem aquests dies?" Penso en alguna que faci goig i que ens calgui: - Amb tot el que ha arribat a ploure el nostre Far west ha d'estar magnífic i fa anys que no ens acostem al Maestrat... Des dels vells temps de la fotografia analògica... Ens aniran bé les seves solituds alteroses, els seus barrancs inalterats, les nits sense un llum als horitzons.

De camí farem un tomb amb intenció de revisar l'estat de la frontera: De la partida de Raïmat, avall per la Clamor Amarga fins la riba esquerra del Cinca, i, després, seguir-la amb la màxima fidelitat: per Fraga i pel Sot de Massalcoreig. Aquí encertem dinar al costat d'un espai natural ben arranjat i ben abandonat. Coi de passeig, el del les passeres d'un estanyol! Com tornar a la fantasia dels mons inaugurals del MYST o del RIVEN... 

Passem per l'aiguabarreig del Segre i del Cinca (marginal a despit la seva importància cabdal: per aquí desfilen les aigües meridionals de 200 km del Pirineu, les de la seva meitat central i més elevada). I al cap de res ja som davant Ca Jesús Moncada, a les runes de la molt literària Mequinensa la Vella. Seguim cap a ponent, endinsant-nos al seu buit. Que la idea és la d'anar a acampar a la punta d'una península de la península de la Vuelta de la Magdalena. Exactament aquí:
El lloc fa pensar, i molt, quan veus que al teu voltant, i enmig dels 5000 Km2 quasi buits de banda i banda d'aquest tram de l'Ebre, pots dibuixar-hi un rectangle de 1500 km2 on no hi viu ningú. Al Barcelonès, que té deu vegades menys superfície, hi vivim 2,2 milions de persones.

Al final -mai millor expressat-, tot resulta ser com preveia sobre el paper que ara és la pantalla: Gran l'espectacle del lloc i gran la crida del convent ruïnós del cim de la Isla de la Magdalena. Em juro tornar-hi amb la canoa per fer una estada de Robinson aïllat. Seria un lloc adient per a rememorar facècies de les meves llunyanes arrels caspolines...


Delícia de capvespre als peus de l'imponent cinyell de llentiscles arboris que prospera just al límit de l'aigua més alta; que és la d'enguany. Fins aquí només hi arriben les colles bàrbares de pescadors esportius; una activitat mascle i barroera, de bevedors de cervesa barata si fem cas a les piles de llaunes de la riba embrutida. I de tota Europa que venen a la recerca del trofeu d'un dels monstres del pantà! I quin negoci!

Matinet ja estic voltant el nostre cap. D'unes sargues veig com s'enlaira un bernat pescaire (els cels de l'embassament són una festa d'alts vols: d'arpelles i voltors, d'agrons i bernats, fins una parella d'aufranys...). M'hi acosto i se'm gira feina, una feina d'aquelles brutes brutes: l'especejament del cadàver d'un monstre mig devorat. Queda clar que, tot i les semblances, en cap cas aquest és la Mar Morta. Com a molt, i com diuen aquí, "el Mar de Aragón"; i això amb totes les conseqüències, inclosa la d'una gestió territorial amb pocs miraments i ben arrelada.

Mentre amb les tisores d'esporgar i una navalla vaig separant el souvenir de la barra inferior, l'única sencera i per sort la gran, d'un silur de mida mitjana (rondant el metre vint), rumio en la potència del mite modern d'aquest peix. Una llegenda que aquí, a l'Ebre, podem datar del 1974 quan es van introduir els fatídics primers exemplars. No hi ha com disseccionar-ne un per a entendre la seva condició inapel·lable de monstre. Res com passar el dit per l'esfereïdor raspall de dents per entendre que els pescadors tirin pel dret i enfilin l'ham a un segment de 40 cm de cable d'acer. 
Convindria que aquest tros de monstre tingués el seu Melville... Si fins i tot la bèstia té el seu Ahab! Heus aquell anglès que es va passar quinze anys bregant en aquestes aigües rere un enorme silur... d'un dels gegant albins!!! Pescat i amidat (2'5 m i 93 kg), el va retornar a l'aigua; des d'on encara ens deu estar sotjant... 

I sort que no consta que els silurs d'aquí tinguin interès per la carn humana. No com els silurs mutants de l'estany i dels canals de refrigeració de Txernòbil. Sobre aquests "Godzilles" corre un documental de pesca extrema on es pot veure la foto d'un imponent silur radioactiu... amb una doble mandíbula inferior! I, també, a un ucraïnès manc recordant com, d'una mossada, un d'aquests peixets trasbalsats se li va cruspir la mà. 


Aviadet sortim a fer el tomb -en sentit antihorari- a la península de La Vuelta. Qui vulgui caminar llarg per un ideal camí de ronda envoltat d'immensitats, aquí en té un de primera. Si fóssim maratonians vindríem aquí a entrenar-nos: ja és que una ben distreta volta completa fa uns 7 km, i amb sis voltes tindríem els preceptius quaranta-dos...


Als 2/3 de volta arribem a l'istme que, amb l'aigua tan alta, només amida un centenar llarg de metres. Esmorzem arran la fantasiosa arbreda negada.  Després, tot saltant de testa en testa per les tofes de joncs, avanço aigua endins... Aquí penso de nou en els silurs: Podran ser mig cecs però es fan vells aprenent a escoltar l'aigua amb les seves llargues antenes, i res els crida més l'atenció que uns xof-xof com els que faig. Ves ben alerta, doncs...


Acabarem la volteta, entrant i sortint, entre l'aigua i els sobergs camps de blocs que fistonen la punta de la Vuelta: -Goita la balma obrada del Mas de la Punta! 

Es nota que encara no som a les nits de juny -l'època bona del silur-, però a l'esplanada del refugi de pescadors ja hi han uns alemanys instal·lats en una prepotent mòbil-home. Heus aquí la crueltat dels imprescindibles sacrificis que ens exigeixen Brussel·les i Berlín. Tota la seva riquesa i endreça no serien res sense la submissió d'un patí del darrera, d'un lloc ultraliberalitzat on es puguin esbargir les passions acumulades pels europeus de primera, d'un Congo o d'una Tanganika on deixar-se anar. Perquè, ¿digueu-me de què, si no, els milions d'hectàrees de vedats de caça major, de pantans i de rius reblerts de destructives espècies invasores, de quilòmetres de rutes 4x4, de litorals destrossats per una borratxera immobiliària de garrafa? De lluny estant potser no es noti tant, tanmateix, tot passejant davall la serenor aquests cels imponents la condició ibèrica queda força clara. 
Sempre lluny del gran negoci que diuen de la pesca del monstre, seguirem endavant.




Enigmàtic disseny

Als col·leccionistes els plau mostrar les seves darreres adquisicions. I, vanitat menuda apart, bé que fan... I bé que fem... En el meu cas, més que una col·lecció amb criteri, em plau d'anar ampliant una mena de gabinet de curiositats trobades; sobretot importa que siguin troballes pròpies. Res a la venda hi té espai. Tan sols el tenen les descobertes lligades a un paisatge caminat: sigui un dens meteorit, un crani de llop, un vesper de paper, les ales d'un falcó..., lianes i bolets d'esca... Què sé jo la de trastos que he arribat a acumular. I, com deia, ara toca presentar amb orgull la darrera peça; exòtica i imponent com poques, enigmàtica si la presento fragmentada.
Podríem jugar a les endevinalles: Que pot ser això, aquest disseny fenomenal???

Donaré una pista decisiva, la de les seves proporcions:


El CE3 (butlletí nº1)

Ahir els membres del CE3T  (importa que de la Colla Excursionista 3 Turons només en siguem dos?), vam fer una matinal, molt matinal (això ho tenim fàcil quan vivim als vessants d'aquests turons), per a practicar l'afer excursionista: estirar les cames pels corriols (i tot el cos grimpant pels roquissars), posar en comú coneixements i preocupacions (que en un espai tan humanitzat, enmig la polis, aviat esdevenen "política") i, també, extasiar-nos amb la visió de l'amplitud del món.
 Aquí, tot practicant la contemplació: la de la lenta maniobra d'un gran creuer entrant al port, conjunta a la transició lluminosa dels cims imponents; aquí vaig pensar que, cas de convidar a una colla d'amics a fer la travessa de les nostres muntanyes, res millor -cap temps seria més adient- que un dia com aquest. 

I quina nitidesa! I quins horitzons: 70 km de litoral (d'Arenys a Garraf) i molt de mar endins (encara que no l'excepció dels 180 km d'albirar Mallorca), i, terra endins, fins els 113 km que dista el pic del Bastiments, el Pic del Gegant dels francesos...
Coi de miranda més fenomenal: la seva cota serà modesta (uns 250 m) però és suficient per a oferir una visió rasant que procura l'abstracció del batibull vallesà. Com si, enllà de la metròpolis contínua del litoral, el país només fossin serres deshabitades!


Com diu el mestre Coromines: un cop al cim cal dedicar una estona a fer pràctiques de geografia. Aviam com estem de memòria. Quins dels infinits noms visibles voldràs pronunciar... Seria el conte de mai acabar. Millor apunta: -Proposar la instal·lació d'uns "catalejus" de monedes; com aquells tan guapos que hi havia al castell de Montjuïc però modernitzats: que siguin capaços de capturar una vista i de transmetre-la al mòbil (via Bluetooth o USB). Jo hi pujaria una nit, una d'aquelles en què la lluna surt del mar.
 
Seguim carenejant. Creuem l'estret coll del Carmel (quasi un "portell"). I més amunt, pel bosc més exòtic imaginable, comparteixo la meva darrera descoberta: un petit clap de boixos d'edats diverses; des d'un que per talla potser sigui centenari a un plançó d'un pamet (signe clar d'una mínima prosperitat).  Prodigiós i únic de debò, cosa grossa això de perviure a ciutat, a cent passes dels garrofers i de les atzavares.  Em sembla tan fabulós que goso tractar aquests boixos florits de tu: - Au que avui estareu contents, amb aquesta visió del Puigmal!

Seguim voltant el nostre turó en direcció est, la de casa, ara concentrats en la cosa menuda dels espàrrecs. Creuem els pendissos més negligits, que són els més productius, i això exigeix un exercici seriós de propiorecepció. Com allò que els coatchs del gimnasos proposen amb mitja piloteta, però més complert i sanitós si no depèn d'un programa i s'esdevé enmig dels boscos. Encara no mig matí, abans de separar-nos fem recompte de la collita d'avui: 117 puntes de diferents calibres. - No està malament... Dóna per a quelcom més que una truiteta; per a un bon platillo...  ¿Receptes em dius?

Els Alps de la Barceloneta

Recupero quatre imatges del nostre pas pels Alps Marítims de la Provença del 2004. Notícies certes de les muntanyes que envolten la Barceloneta dels Alps. Infinitament més belles que aquell rost tràgic, que les maleïdes badlands de l'Airbus-320.


Els francesos, que de presumits ho són llarg, asseguren que el punt més alt de tot l'asfalt europeu són els 2802 m del seu cim de la Bonette. Doncs cap allà que ens enfilem. Un lloc més tranquil del que podríem esperar si fins podem aturar-nos damunt la línia de l'alta cota! S'entén la festa amb què una colla de ciclistes celebren la gesta de creuar-la.


Deu minutets amunt i ja som a la taula d'orientació del cim. La tarda és dolça i ens envolten la dotzeneta de tresmils d'aquest inici de l'arc alpí que segueix un eix de sud a nord. Ara, no abans, veig com l'Anna mira lluny, a la fatídica Tête de l'Estrop...


Vam parar a dormir encara més amunt dels dos-mil metres, en els deliciosos planells del Restefond. Recordo un primer sol muntanyenc i les fantasioses estratificacions dels gresos del voltant.

Via avall, avall, fins el fons de Barceloneta. Un lloc curiós pels casals dels seus indians: paròdies mexicanes a 1100 m d'on, si tires costa amunt, pots anar fent, i anar fent, fins arribar als 2984 m. Tot el desnivell en una única pitrada! Vam aprofitar la visita a la vila per fer algunes compres...


I d'aquí: tira amunt, amunt, fins els 2240 m del Coll d'Allos. D'aquí avall, no molt, fins el trencall del llac, del Lac d'Allos. Del gran aparcament, 3/4 de llaços de bon camí fins superar la tassa de l'estany. OHH!!! Quina meravella de llac, de postal!


I amunt, amunt, els 3051 m del Mont Pelat. El senyor de la barrera de muntanyes on s'ha estavellat l'avió.

Kg de Km i La Tête de l'Estrop.

D'alguna cosa ha de servir haver fet l'endreça de l'arca dels mapes. Poca broma: uns 35 kg de cartografia (atles apart) que eren el testimoni d'una llarga fal·lera privada. Quelcom obsolet, segons com es miri, tant de paper amb terres de promissió dibuixades... Vaig fer net de debò: 18 Kg de Km van acabar al contenidor blau.
Escolto les poques dades de l'accident aeri dels Alps i corro a recuperar el mapa Nice-Barcelonnette, el dels Alps Marítims. Al damunt hi triangulo:.. Barcelonnette..., Col d'Allos..., Prads-Haute-Bléone...,  a 1800 m o a 2700 m (que les dues expliquen)... Sé on para. 

Vam passar-hi fa uns anys. Diria que l'avió ha d'haver topat amb la cara sud del massís de Les Trois Évêchés -dels Tres Bisbes, que ja és pega-; un massís d'un aire amb ressons pirinencs que culmina a la bonica Tête de l'Estrop (2961 m). Un cim que té la gràcia d'acollir a la seva cara nord la glacera més meridional dels Alps, l'agònic Glacier de la Blanche. Heus aquí el mapa del lloc:

La veritat és que m'havia mirat aquest cim amb carinyo, sobretot per les fenomenals llastres de gres que el constitueixen. Com no seguir el costum de falcar-ne una de dreta com a testimoni de pas. Seguint aquestes Flâneries us en fareu càrrec de quina mena de muntanya és La Tête de l'Estrop. És ben significatiu aquest "estrop", que en francès no vol dir res i sí en català i occità. Com va poder arribar aquest mot del món de la nàutica al cim d'una gran muntanya???