El CE3 (butlletí nº1)

Ahir els membres del CE3T  (importa que de la Colla Excursionista 3 Turons només en siguem dos?), vam fer una matinal, molt matinal (això ho tenim fàcil quan vivim als vessants d'aquests turons), per a practicar l'afer excursionista: estirar les cames pels corriols (i tot el cos grimpant pels roquissars), posar en comú coneixements i preocupacions (que en un espai tan humanitzat, enmig la polis, aviat esdevenen "política") i, també, extasiar-nos amb la visió de l'amplitud del món.
 Aquí, tot practicant la contemplació: la de la lenta maniobra d'un gran creuer entrant al port, conjunta a la transició lluminosa dels cims imponents; aquí vaig pensar que, cas de convidar a una colla d'amics a fer la travessa de les nostres muntanyes, res millor -cap temps seria més adient- que un dia com aquest. 

I quina nitidesa! I quins horitzons: 70 km de litoral (d'Arenys a Garraf) i molt de mar endins (encara que no l'excepció dels 180 km d'albirar Mallorca), i, terra endins, fins els 113 km que dista el pic del Bastiments, el Pic del Gegant dels francesos...
Coi de miranda més fenomenal: la seva cota serà modesta (uns 250 m) però és suficient per a oferir una visió rasant que procura l'abstracció del batibull vallesà. Com si, enllà de la metròpolis contínua del litoral, el país només fossin serres deshabitades!


Com diu el mestre Coromines: un cop al cim cal dedicar una estona a fer pràctiques de geografia. Aviam com estem de memòria. Quins dels infinits noms visibles voldràs pronunciar... Seria el conte de mai acabar. Millor apunta: -Proposar la instal·lació d'uns "catalejus" de monedes; com aquells tan guapos que hi havia al castell de Montjuïc però modernitzats: que siguin capaços de capturar una vista i de transmetre-la al mòbil (via Bluetooth o USB). Jo hi pujaria una nit, una d'aquelles en què la lluna surt del mar.
 
Seguim carenejant. Creuem l'estret coll del Carmel (quasi un "portell"). I més amunt, pel bosc més exòtic imaginable, comparteixo la meva darrera descoberta: un petit clap de boixos d'edats diverses; des d'un que per talla potser sigui centenari a un plançó d'un pamet (signe clar d'una mínima prosperitat).  Prodigiós i únic de debò, cosa grossa això de perviure a ciutat, a cent passes dels garrofers i de les atzavares.  Em sembla tan fabulós que goso tractar aquests boixos florits de tu: - Au que avui estareu contents, amb aquesta visió del Puigmal!

Seguim voltant el nostre turó en direcció est, la de casa, ara concentrats en la cosa menuda dels espàrrecs. Creuem els pendissos més negligits, que són els més productius, i això exigeix un exercici seriós de propiorecepció. Com allò que els coatchs del gimnasos proposen amb mitja piloteta, però més complert i sanitós si no depèn d'un programa i s'esdevé enmig dels boscos. Encara no mig matí, abans de separar-nos fem recompte de la collita d'avui: 117 puntes de diferents calibres. - No està malament... Dóna per a quelcom més que una truiteta; per a un bon platillo...  ¿Receptes em dius?

Els Alps de la Barceloneta

Recupero quatre imatges del nostre pas pels Alps Marítims de la Provença del 2004. Notícies certes de les muntanyes que envolten la Barceloneta dels Alps. Infinitament més belles que aquell rost tràgic, que les maleïdes badlands de l'Airbus-320.


Els francesos, que de presumits ho són llarg, asseguren que el punt més alt de tot l'asfalt europeu són els 2802 m del seu cim de la Bonette. Doncs cap allà que ens enfilem. Un lloc més tranquil del que podríem esperar si fins podem aturar-nos damunt la línia de l'alta cota! S'entén la festa amb què una colla de ciclistes celebren la gesta de creuar-la.


Deu minutets amunt i ja som a la taula d'orientació del cim. La tarda és dolça i ens envolten la dotzeneta de tresmils d'aquest inici de l'arc alpí que segueix un eix de sud a nord. Ara, no abans, veig com l'Anna mira lluny, a la fatídica Tête de l'Estrop...


Vam parar a dormir encara més amunt dels dos-mil metres, en els deliciosos planells del Restefond. Recordo un primer sol muntanyenc i les fantasioses estratificacions dels gresos del voltant.

Via avall, avall, fins el fons de Barceloneta. Un lloc curiós pels casals dels seus indians: paròdies mexicanes a 1100 m d'on, si tires costa amunt, pots anar fent, i anar fent, fins arribar als 2984 m. Tot el desnivell en una única pitrada! Vam aprofitar la visita a la vila per fer algunes compres...


I d'aquí: tira amunt, amunt, fins els 2240 m del Coll d'Allos. D'aquí avall, no molt, fins el trencall del llac, del Lac d'Allos. Del gran aparcament, 3/4 de llaços de bon camí fins superar la tassa de l'estany. OHH!!! Quina meravella de llac, de postal!


I amunt, amunt, els 3051 m del Mont Pelat. El senyor de la barrera de muntanyes on s'ha estavellat l'avió.

Kg de Km i La Tête de l'Estrop.

D'alguna cosa ha de servir haver fet l'endreça de l'arca dels mapes. Poca broma: uns 35 kg de cartografia (atles apart) que eren el testimoni d'una llarga fal·lera privada. Quelcom obsolet, segons com es miri, tant de paper amb terres de promissió dibuixades... Vaig fer net de debò: 18 Kg de Km van acabar al contenidor blau.
Escolto les poques dades de l'accident aeri dels Alps i corro a recuperar el mapa Nice-Barcelonnette, el dels Alps Marítims. Al damunt hi triangulo:.. Barcelonnette..., Col d'Allos..., Prads-Haute-Bléone...,  a 1800 m o a 2700 m (que les dues expliquen)... Sé on para. 

Vam passar-hi fa uns anys. Diria que l'avió ha d'haver topat amb la cara sud del massís de Les Trois Évêchés -dels Tres Bisbes, que ja és pega-; un massís d'un aire amb ressons pirinencs que culmina a la bonica Tête de l'Estrop (2961 m). Un cim que té la gràcia d'acollir a la seva cara nord la glacera més meridional dels Alps, l'agònic Glacier de la Blanche. Heus aquí el mapa del lloc:

La veritat és que m'havia mirat aquest cim amb carinyo, sobretot per les fenomenals llastres de gres que el constitueixen. Com no seguir el costum de falcar-ne una de dreta com a testimoni de pas. Seguint aquestes Flâneries us en fareu càrrec de quina mena de muntanya és La Tête de l'Estrop. És ben significatiu aquest "estrop", que en francès no vol dir res i sí en català i occità. Com va poder arribar aquest mot del món de la nàutica al cim d'una gran muntanya???

I quin Coromines! Que gran i que lluny!

Al Jordi i a la Montse per la seva constant complicitat

Un anunci ens refrega les capacitats portentoses del més nou en tecno-rellotges d'aventura. Totes són poques..., i, encara més: Pot detectar la quietud! 10 minuts d'aturada i vibra per renyar-te: "Ei, ¿que no veus que estàs perdent temps?" I seria perdre molt el temps estendre'ns desglossant la buidor de l'actual "Temps d'Aventura". Quina tristor la d'aquells que, a l'hora del relat imprescindible dels records, disposin només de les xifres fredes d'uns quilometratges, d'uns desnivells, d'uns horaris. I els mots, i la paraula viva? 


El també caminador Chatwin deia: "La més gran de totes les catàstrofes serà sempre la de perdre el carnet de notes preses pel camí." I la sort que arribem a tenir, amb totes les que li van arribar a passar, que els ITINERARIS del Joan Coromines no es perdessin; tanta sort com què Ara s'hagin editat. Hauran trigat a aparèixer -definitivament massa-, però són una lliçó gegantina; una més de les infinites del mestre Coromines. Bé m'advertiren al obsequiar-me'ls: No te'ls acabaràs! Si m'arriben a conèixer...

A l'hora de cercar una certesa en la seva obra immensa, sempre ha sigut un plaer afegit poder detectar-hi notícies del seu afinat criteri. Res, amb una breu frase de les seves aquella entrada lexicogràfica s'omple d'experiència i de vida. Tots els que l'hem freqüentat, i no som quatre, ho sabem. Doncs, ara aquest volum inèdit ens ofereix 600 pàgines (de lletra menuda) on endinsar-nos en la intimitat de la seva inexhaurible passió vital per l'excursionisme. 
La primera cosa que se m'acut -d'aquí el pròleg- és que els tan publicitats atletes que avui corren per les muntanyes s'ho han de fer mirar. I molt! Ja veuríem quants d'aquests runner's amb malles i punts d'avituallament a cada cantonada es veurien amb cor d'igualar moltes de les seves de les proeses. I ja no diguem de les seves pregones motivacions, i de l'estil insuperable que va aconseguir en el relat.

M'aturo en les peces mestres del seu prodigiós estiu pirinenc del 1933... (itineraris 191 a 202) A qui se li acut, la 191! Tot sol, carregant un motxillot i sense mapes certs, des d'Andorra la Vella a Àreu de la Vall Ferrera -passant pels 3078 m del Montcalm!-, 5500 metres de desnivell acumulat en dos dies i mig... I tot perquè tenia una cita amb "un subjecte" (amb un dels seus informadors) per omplir una més de les seves enquestes lexicogràfiques. Això als vint-i-vuit anys!   Després, sense aturar-se a descansar, les nou jornades d'humanisme de les enquestes araneses (començant per Canejan). I d'aquí, corrent cap a Espot, per gaudir del Campament Fabra (el del Pompeu) a la deliciosa vall de Peguera... Primera ascensió absoluta als imponents 2907 del Pic de la Mainera, tot batejant estanys ara absolutament concorreguts... I com a torna, perquè li feia mandra tant de cotxe de línia, encara hi afegeix la ultramarató Tírvia-Ras de Conques-La Seu en un dia... A ull pels racons més perduts del Pirineu... Sense paraules.

Un Gran Llibre de Sabers: geogràfics, paisatgístic, històrics, humans. El país sencer entre 1923 i 1954 (o 1979), en 457 excursions (o 1.332!). Més l'addenda de l'exili americà: fins el seu sostre de l'andí Cerro Plata de 5968 m. , també tot un Popocatépetl (5452 m.), i no sé quantes excursions per les serres i boscúries nordamericanes. 
Imagineu tot plegat explicat per un dels homes que més paraules ha conegut -i més a fons-, i que més ens n'ha ensenyat; explicat per l'excursionista Joan Coromines.

   

Blai i Ezra

Veus: Ahir que en feia 56, després de preparar una crema lleugera amb el manat de 73 espàrrecs collits el dia abans a la mateixa D.O.Barcelona , agafem el 45 fins a la Laie (per allò de ben repartir el gasto entre els llibreters que s'ho mereixen). Un cop dins, tiro pel dret (sé què em cal), fins aquell refinat expositor que pel davant és la música i pel darrera la poesia.
- Aquí la tenim... Ja es veu que és un llibre per a tota la vida, dels que s'aguanten drets ni que passi un terratrèmol... Cosa fàcil amb vora les 1.400 pàgines!

Després, per a complementar amb exactitud, recerco les lleixes fins un de negre que, amb poc més de 200 pàgines, al costat del llibre blanc del Blai sembla un opuscle.
- Fet! Ja hem resolt el tema de l'obsequi.

Més tard, a casa, faig aquella decisiva primera obertura a l'atzar que les grans obres exigeixen. Obro la Poesia Completa del Blai Bonet, i la fortuna em porta a la 895 on hi llegeixo:

El general Montgomery
anà amb la tropa i amb Ezra Pound,
que també era Pound de tropa,
per fer estrictament una feina
ben feta: fer neta de feixistes Itàlia...

- Ja és -inevitablement m'exclamo. Quin parell de gegants més amics m'he endut a casa!
Perquè l'altra peça, el llibret negre, és l'Antología d'Ezra Pound del 1960, aquella que l'Ernesto Cardenal -en persona- estava treballant just quan jo vaig néixer.

I aquí, esclar, em revé el darrer comentari al Foravial sobre les possibilitats de redempció d'aquells que havien festejat amb els feixismes... Això amb l'Ezra entre les mans!
Aquella gàbia de filferro espinós, al sol i serena de Pisa, on s'hi va estar tancat sis mesos... Mig any! I on va començar a escriure els seus inexhauribles Cants Pisans... I quina veu va sortir d'allà dins; la del gegant que era i serà:

Para ser Señor de los cuatro mares de China
un hombre debe dejar a los hombres
hacer versos
debe dejar al pueblo representar comedias
y a los historiadores escribir los hechos 
reales
debe dejar al pobre maldecir los impuestos

(Canto LIII)





Rodolphe Toepffer (2). Del classicisme alpí

Ja ho té, això de l'estudi: que estires un fil i d'aquest en ve un altre, i un altre... Mires d'acostar-te al Toepffer i, inevitablement, has d'acabar repassant l'amplíssim llegat del període clàssic de la cultura alpina; de la qual Toepffer va ser-ne un decisiu iniciador. (Qui vulgui un plat exquisit pot llegir el seu assaig "Du Paysage Alpestre" p. 283>) I: Valga'm l'altura aconseguida per tots aquells pintors! Començant per Calame, el deixeble directe de les consignes pictòriques de Toepffer. Això és pintura de la bona:

Potser, com que som així, aquí no es preui tot aquell art alpí -com a molt com a pintura de gènere-, però cal recordar a Nietzsche o a Wagner, i com el Zaratustra o Els Mestres cantaires van ser escrits en sengles paisatges de quadro, de quadro alpí. Ja és que tant l'Engadina de l'un, com el Llac dels Quatre Cantons de l'altre, siguin perles majors dels panorames suïssos...

I, en la promoció d'aquests paisatges de postal, ningú com el Burger, el bo del Willy Bürger. I quin tros d'artista del disseny! Passejo per Christie's i d'altres subhastes -somio-, i veig els preus: fins a 18.000€ per un dels seus cartells turístics litografiats! Així no m'estranya descobrir aquesta filigrana seva...

... a la col·lecció del MoMA de NY. I quin mestre de la síntesi i del color... Fixa't que preciós aquest, ja de per si preciós, Piz Palü des del refugi de la Diavolezza:

I si dic Piz Palü, per allò de la cultura alpina, de pet vaig a parar al seu "Die weiße Hölle", a la revolucionària pel·lícula del 1929.

Si aquella rimaia -aquell sot infernal- encara impressiona, entens que el públic de l'època quedés garratibat a la cadira: Una cosa mai vista! Per no dir de les prestacions de la seva protagonista, també cosa mai vista... Com totes les que ens oferiria després aquella mossa d'unes capacitats ultrapassades. Tantes que ben aviat, al 1932, ja escrivia, produïa, dirigia i protagonitzava la faula fascinant de LA LLUM BLAVA. I quin cant a la llibertat! I quina denúncia dels estralls de la publicitat! I, també, ¿per què l'autora n'esborraria tot rastre de la participació de Béla Balázs?


I aquí t'atures, perplex, i et preguntes: ¿Com pot ser que la mateixa Leni Riefenstahl, després de comprovar que Hitler sabia fil per randa aquest film, caigués de genolls davant seu? (Convé observar el carreró sense sortida que van portar les polítiques d'estricta austeritat de l'Alemanya del 31/32... ) Com es pot acabar filmant la Terra Baixa del Guimerà, substituint els pastorets de Queralbs originals per màrtirs gitanos dels camps de concentració? Què va passar aquí??? Coi de derrota moral! I quin fred quan hi penses... Tot i que encara segueixi costant, vull recuperar la reivindicació -l'única opció d'expiació- que ens va oferir Jean Cocteau quan la tractava de poeta màxima de la càmera. En paral·lel a Céline, tan incòmoda com ell, aquí ataco el fil de la Riefenstahl. 
Coi, aquests de l'Amazon... Ja triguen a entregar-me la còpia restaurada de la Llum blava que els he encarregat!


Rodolphe Toepffer (1)

I quin rave d'història la nostra! També pels resultats del secular tancament, de l'anatema de les idees il·lustrades..., pel resultat d'una ignorància idiosincràtica. La de coses que ens hem perdut, la de llibres necessaris mai editats... Què se'n sap, per dir-ne un, del Toepffer?

Situem-nos al 1823: quan entraven els Cienmilhijosdesanluís, es cridava "Muera la libertad y Vivan la cadenas", i el borbó Fernando VII suprimia la constitución i es quedava tan panxo... I quin panorama més miserable! Com no sospirar per les promeses del "nordenllà"?

Situem-nos de nou al 1823, però ara a Ginebra; en concret en un edifici de la Promenade Saint-Antoine cantonada Maurice...  Una parella de joves (24 ell i 22 ella), acabats de casar, n'estan prenent possessió per a fer realitat els seus plans; uns plans tan oberts com extraordinaris...

Al 1823, a Ginebra, Rodolphe Toepffer i Anne-Fançoise Moulinié (1799-1846 / 1801-1857) obrien el pensionat per a joves al que consagrarien tota la vida amb uns resultats fascinants per la seva amplitud... I quina empenta, la de M.Toepffer i la Kity, i quina modernitat!

Així ho explicaria M.Toepffer: "Els nostres pensionats no són escoles; hi vivim com una família. Vaig compondre per a l'entreteniment dels meus estudiants una dotzena de comèdies. Pel mateix motiu, vaig escriure la relació il·lustrada de cada un dels viatges anuals que vaig fer amb ells pels nostres municipis, els Alps i el costat italià dels Alps. És també pel seu gran plaer que, durant les nits d'hivern, vaig compondre davant els seus ulls aquestes històries folles, amb un punt de gravetat, que estaven destinades a un èxit que mai hauria predit."

Potser Toepffer no ha passat a la història com a autor teatral, tanmateix, pel que fa a les altres qüestions: la pedagògica, la dels viatges anuals i la de les seves històries folles, sens dubte ocupa un paper fundacional. I tot, com bé indica, sense pretendre-ho; que és com ha de ser.
Rodolphe Toepffer, autoretrat

Ja imagino l'escena a cals Toepffer: - Una carta..., ¿una altra? Coi, Kity, s'està fent pesadet, el Goethe! - I per què no li fas cas? Què hi pots perdre? Ja és aval que Goethe hagi d'insistir-te que publiquis la teva obra inèdita; i no en un registre, no en un art, sinó en dos de distints...

Deixem ara a banda els Zigzags: els 30 relats dels viatges a peu dels Toepffers amb els seus alumnes. Ja li dedicaré el següent apunt. Quedem-nos amb algunes consideracions sobre la seva pedagogia i sobre la fundació conscient de l'art mixt del TBO; que altra cosa no són les folles històries que ell anomenava  "littérature en estampes".

La modernitat de la pedagogia romàntica pot ser rastrejada encara avui: La pedagogia activa i amb esperit crític, la mateixa consideració de la infància com a etapa diferenciada dedicada a un creixement integral, les sortides escolars o els viatges de fi de curs, la importància del contacte amb la natura, els esplais o l'escoltisme... Tot això ja es troba en aquells precursors de quan el món encara es movia a peu o a cavall. Heus l'invent de Fiedrich Froebel (o Fröbel, com Töpffer o Göthe): els Kindergarten, els jardins d'infància... Tots aquells pares capficats per si trobaran plaça a l'escola bressol haurien de culpar-lo de les seves preocupacions.
 Fiedrich Froebel

Les connexions entre ambdós, entre Toepffer i Froebel, no són poques: Francòfon l'un, germànic l'altre, tots dos teòrics alhora que pràctics; hi hagué uns anys que visqueren propers. Entre 1831 i 1836  Froebel es va estar a Lucerna, fundant un institut i dirigint un orfenat, i no és impossible que es tractessin. El què sí em sembla ben rellevant és que tant l'un com l'altre, i com a simple derivada del seus mètodes pedagògics, acabessin inventant sengles "artefactes" encara del tot decisius. 
Ja és que el primer còmic publicat mai als Estats Units sigui l'Obadiah Oldbuck del 1842; una versió pirata del monsieur Vieuxbois de Toepffer... 
I què dir de la invenció dels Blocs Froebel, dels blocs dels jocs de construcció? Què no li deu el món d'avui? El súmmum el trobaríem en la Casa de la Cascada, la de Frank Lloyd Wright, en l'edició que n'ha fet la LEGO; la que el nostre fill té a casa en un lloc destacat... La mare del Lloyd, una moderna que volia que el seu nen fos un gran arquitecte,  prou s'havia cuidat que no li faltessin Blocs Froebel a la criatura. (Ja no diré res del super-tema de Froebel: el d'una esfericitat (fil per randa la "globalitat" actual) que li va fer posar en mans dels més menuts -i per primera vegada- piles de pilotes. Només cal veure com roda el món rere les pilotes.)

Potser no de la pedagogia (tot i poder recordar que és de l'única cosa que mai m'hagi matriculat a la Uni), però sí, per la part que em toca, de l'art de la historieta, del TBO, o com se'l vulgui anomenar, crec que en tinc un parer format. I aquí, tot estudiant l'aportació de Toepffer, no puc deixar de dir que, invenció apart, me'n faig creus de com de lluny va arribar a anar. I no sols en solucions narratives originals o en noves tècniques gràfiques (l'autografia), sinó també en el seu àmbit teòric; incloses unes prediccions que s'han anat complint.

M'aturo un moment en la consciència plena del seu Essai de Physiognomonie ; una clarivident reflexió del 1845 on, sabent-se proper al final i davant l'èxit de les seves històries dibuixades, especula fi sobre l'avenir d'un art que "ens parla directament als ulls". Se m'acut de resumir-ho en una reflexió gràfica.
També m'embadoco, com no fer-ho!, amb les impagables pàgines de les seves historietes de sàtira política. He dit que també va inaugurar aquest reclau expressiu? Que Jueves i Charly Hebdos, o els Polònies del món, li deuen part de la feina? I em fa gràcia, o em sembla contradictori, que hi arribés des del sector més conservador (va ser membre del parlament cantonal ginebrí). Tampoc és que importi quan veus l'audàcia total de les pàgines de la Histoire d'Albert; dedicada a matxucar James Fazy, el seu rival polític i, alhora, company d'idees del pare del mateix Rodolphe.

Cal esmentar que l'art del Toepffer, la seva capacitat gràfica, li venia de fàbrica: del seu pare Wolfgang Adam Toepffer, un dels més importants representants de l'escola ginebrina de pintura, precursor al seu temps de la pintura a l'aire lliure, i que, per una d'aquelles, encara va sobreviure un any al seu fill.

Bé, això de la "literatura en imatges" (molt millor, menys restrictiu, que l'actual "novel·la gràfica"), no ho estiro més. Callo i repasso les seves pagines, les originals i les editades (moltes d'elles gràcies a les xilografies de Cham; un altre que deixa'l anar!). Qui s'hi vulgui entretenir en aquest pou sense fons pot trobar- hi quasi tot del Toepffer; una enormitat de material. També hi ha l'opció de llegir Toepffer publicat en espanyol, això 166 anys més tard que a Europa... Deixe'm-nos de laments i celebrem que el catàleg de El Nadir l'inclogui (Histoire de Monsieur Crépin / Monsieur Pencil , València, 2012 i Monsieur Cryptogame, entre d'altres. València, 2014).

Pel que fa a la resta de l'obra cabdal de Toepffer, els seus Voyages en zigzag, resulta indicatiu que tant la nostra Viqui com la Wiki espanyola només li dediquin una cita, estricta i com de passada (mostra d'aquelles mancances que em feien clamar al principi.) Com que considero que això no pot ser, que cal reivindicar el seu alt paper dins la literatura de viatges, miraré de dedicar-li la propera entrada.


"AIMER L’ÉCOLE AUJOURD’HUI, C’EST AIMER LA VIE DEMAIN" (Rodolphe Töpffer)
Fixa't quin lema, el del Liceu Töpffer de Ginebra, que encara existeix...
Un liceu privat, i tan privat: comptant-t'ho tot, un curs a pensió completa són 44.000 €!!!
Ja poden ensenyar bé i tenir bones instal·lacions... Els que som pares, o tots els que hem sigut alumnes, podem imaginar com hauria sigut tot si la nostra opció escolar hagués sigut la del Lycée Töpffer. 
"RIEN DE SI COMMUN QUE LES METHODES, RIEN DE PLUS RARE QUE LA CONSCIENCE." (Rodolphe Töpffer)
Imaginem un curs, amb les optatives de Teatre i Llengua xinesa, amb un taller de robòtica com a extraescolar, fent excursions pels Alps com a esport..., i, ja que hi som, visitar el CERN a classe de física.

El pla B

No passa sovint que s'acumulin fins a tres plans d'acció en un mateix dia. Llavors toca, sembla el més honest, procedir per ordre rigorós de recepció. Primer era anar a "picar gel",  en unes cascades perdudes en el confí més remot de l'Aran, amb una colla de muntanyencs de la vella escola. Prometedor, per l'acció sobre el fred del glaç, per l'escenari grandiós i per les hores de feliç conversa... Però, ai, les condicions a muntanya ho són tot, elles manen i no admeten fer-hi broma. Si el risc d'allaus segueix alt, si arriba un front, millor serà un altre dia. D'aquí el pla B, més distint impossible. Diferent és acabar a la B del Luz de Gas, celebrant por todo lo alto els 50 de l'amic David; un paio que no és rònec i trist sinó tot el contrari. I magnànim és celebrar la cinquantena cantant amb els Nainonain ; una banda de rock potent i flexible: una italianada de l'Elvis, un Bowie "stardust", una "estatua" dels Futura i, ja per reblar el compendi, un memorable "Si els de puta volessin... " del Quico... També cal ressenyar l'estrena sorpresa del videoclip oficial del tema "No tornaré a ser socràtic" del mateix David. Una filigrana de producció és, en secret rigorós, aconseguir que potser una trentena d'amics hi apareguem cantant. Com a festa, jo diria que va ser de les delicioses. 

I l'endemà, per compensar, amb l'Anna fem estada a Castellterçol. Tranquil·litat i silenci, d'estar-se vora del foc amb una feinada immensa. La feinada de començar a consultar el gran llegat del seu pare. Brrr, quina casa-museu per triar i remenar! Aquí un equip de música de primera... i aquí unes lleixes amb, no deu ni vint, amb centenars de vinils de totes mides. Vols alguna cosa clàssica? Què tal aquesta caixa antològica de la catalana, amb portades exquisides del Jordi Fornas...

O potser vols la Rei Lear cantant Brecht,  a l'Espert retratada per l'Oriol Maspons... I així seguiríem durant hores i hores.

També hi ha l'opció de passar per la biblioteca i triar i remenar. Una mica acovardidor resulta mirar-s'ho. Caldran anys de lectura! Fixa't aquestes peces dels Llibres del Mall: Les vora mil pàgines de La Fontaine o Les Flors del Mal, ¿per qui et decantes? Millor un TBO: el fascinant "Saigon-Hanoi" del Cosey?

Millor serà una mica de 3D, de visió en relleu... L'Anna diu que la de l'Alibabà li encantava...

Aquí s'imposa escoltar l'Estranya joguina dels Falsterbo 3.

Diria que els amics "Galeristes d'imatges" hi sucarien pa amb aquest llegat.

12 grams de boix


Peso la peça que m'ha tingut entretingut, tot ahir i aquest matí, i la balança diu que 37. És a dir: que quan decideixo que ja n'hi ha prou de tallar, els encenallets sumats pesen 12 grams. Aquest és el pes de portar un nou embrió al món en una de les matèries més nobles que puguin existir, en la deliciosament dúctil fusta de boix... Si és que fins el nom científic del nostre, el comú Buxus sempervirens, fa goig! 
Deso les eines de tall, gúbies i enformadors, i plego la paradeta. Ara tocarà el brunyit amb paper de vidre. Però l'essencial de la forma ja hi és, i funciona com pretenia: el noi, o la noia que això no se sap, té bona grapa i és capaç de sostenir una lectura. La que sigui, que cadascuna serà diferent... Un dia d'aquests li faré llegir la santa constitución. Serà per llibres al món!
També cal explicar, que això no es veu, que tot i no ser precisament una obra monumental, res a veure amb un Plensa, ara em toca patir les conseqüències d'haver-me excedit i prendre una tongada d'antiinflamatoris.  Als llibres no surt, però tinc clar que Dürer estava fet un catxes; si no de què aquells munts de gravats, de xilografies... Ja pots tenir les eines esmolades, i pobre de tu si no comences per aquí, però aquí cal fer força de la bona. D'aquella força que fatiga per la tensió permanent que exigeix: entraré amb el tall per aquí i avançaré en una decidida rotació; no pots errar, si s'escapa fot una osca d'un mil·límetre que després no hi haurà qui la dissimuli. És la pega de la talla i de moure't en una escala on un mil·límetre admet ser desglossat en una pila de gruixos successius.

Cal dir que ja sabia d'entrada que acabaria amb el pobre colze ben ressentit, que la lesió per desgast és de per vida... Llavors, ¿per què t'hi poses? Suposo que pel motiu que ens empeny a fer coses que sabem ens faran mal; per la necessitat de fer-les. Portava molts dies de marató virtual, d'habitar en el món confortable del photoshop, i així he arribat a un port segur on fer escala he corregut a prendre'm unes vacances de la seva indulgència. Em calia treballar sobre matèria viva (els anells d'aquesta testa em diuen que han calgut tants anys com els meus), i sense la possibilitat d'equivocar-me; lluny de les versions de seguretat i dels botons de desfer i refer. Ja veuràs tu si se t'escapa una gúbia i te la claves al canell!

Per sort, de ferides ni una, i tampoc hi ha hagut cap trencadissa; merit sobretot de la noblesa extraordinària del boix. I m'ho he passat bomba, que és el que s'espera d'unes vacances. Bones estones d'anar llescant la fusta mentre escoltava música... Amb exactitud, aquesta: Ep, ¿et fa res de sostenir un moment el llibret d'aquesta primícia? Bon minyó!

I poca broma, també, amb aquest experiment tant del Tramvia. La jugada mereix ser ressenyada enllà de la complicitat amical. Els poemes del Joan Argenté, l'Argenté de Badalona, mereixen ser escoltats:
"Si no fos pels ventres, no seríem." Més lligam amb l'embrió, impossible.

Les interpretacions de l'Oriol són escaients i abric de la Izä i dels Calamento aporta aquell toc mestís que associem a Badalona. Res més que "unes cançons", que segueix sent molt en la seva simplicitat, i un sentit homenatge a un poeta digne d'aquest nom... Aquest m'encanta:
Jo sé com es pinta
un full de paper:
s'hi posa les taques
i es fa llimoner.

És la mena de coses que, per la serena certesa que inspiren, convé sentir quan batalles amb eines de tall.



I quin tros de món ens ha pertocat!

I quina ventura la seva completesa! Mentre avalues la nosa que seran els tous de neu que s'estan acumulant a l'Aran... (No crec que quan, d'aquí a quinze dies, hi anem s'hagin arribat a purgar), et toca buscar un pla alternatiu a la singladura a vela fins a Torredembarra; que era el pla del dissabte i que no podrà ser perquè el patró del Contraix em diu que la mar no pot estar més remenada... 
Bé! Cap pega! Oi que et cal un fust de boix de bona mida? Ja em diràs perquè la vols una peça així. I mira que ets raret! Doncs per l'únic afer artístic on el boix hi intervé; apart de tallar un estri de cuina.


Surto de Barcelona i, una hora més tard, ja sóc al fons del fascinant Torrent (x) triant i remenant quina peça serà la víctima del meu xerrac. Serà per boixos i per salvatgia! Rac, rac, rac, rac...

Al cap de poc ja he sortit de la fresquera del torrent i estic xerrant amb el pastor que ha vingut a tancar portells. El lloc i el dia són d'una superlativa fotogènia... Just dimarts assaboríem el gran GENESIS del Salgado i alguna cosa n'ha de quedar de la mirada d'un mestre.

Abans de tornar a casa busco un racó on fer un mos i que em vagi de camí. Com veig que les pistes estan humides més que enfangades (és l'efecte quiet de la darrera nevadeta), goso acostar-me als estanys solitaris... Tan solitaris que només trec el cap el veig, plantat a la petita resclosa, tot un bernat pescaire hivernant. El veig o, més aviat, ens veiem. Perquè al cap de res que alça el seu vol, feixuc de bèstia grossa. I sort que tinc de ben enganxar-lo!

Faig el tomb dels dos estanyols,


i al cap de ben poc ja l'estic suplantant a la resclosa dels desmais


rumiant la senzilla bondat del món; i en quan pot trigar aquesta aigua -anant tot bé- a arribar a Barcelona i a desguassar pel Besòs? Perquè sóc en una de les seves deus més remotes...
 Tocaven les tres quan entrava per la Meridiana.

Per què no morir?

Escolto a la ràdio la notícia que ahir, dissabte 24 de gener, una allau al massís del Queyras -uns Alps d'aparença modesta, que no dòcils- es va endur sis esquiadors de muntanya. La informació d'agència precisava que l'edat de les sis víctimes estava compresa entre els 50 i els 70 anys i que eren membres del CAF. Imagino el trau immens d'un accident semblant: col·lectiu i de sis veterans experimentats, amb la xarxa de lligams que això suposa. Com em digué la guarda de la restringida Charpoua mentre l'helicòpter s'emportava el cos d'un jove, mort per una lliscada banal a les portes del seu refugi: "C'est la montagne!" Expressió davant la qual, a mica que estiguis compromès amb la qüestió, només pots respondre-hi amb uns cops de cap d'assentiment. I no perquè tinguis el cor empedreït d'indiferència, sinó perquè malament rai si no ets conscient de la severitat del joc alt de la muntanya. 

Aquí em revé la concisa demanda que es feia un expert (expert de debò), opinant del rerefons dels atemptats de París: Els joves europeus, per què, per quins ideals, serien capaços de morir? Enllà de la perplexitat que, en la -per negoci i per llei- reassegurada Europa, pot provocar la follia bel·licosa -i per tant, mortal- d'alguns dels seus fills, la pregunta persisteix. I la muntanya en seria una de les possibles respostes; una d'avançada si considerem que l'únic perjudicat de les accions extremes que exigeix pot ser-ne el mateix practicant.


Això ho escric encara tocat per les nou morts que ahir, dissabte 24 de gener, vam poder presenciar en família... Dic d'un aplec de morts en directe (de l'Oswald, del duc de Cornwall, dels comtes de Kent i de Gloster -aquest després del mal tràngol d'un buidatge d'ulls-, del malparit bastard de l'Edmund, de les tres infantes del rei, i de l'agonia absoluta del mateix rei..., de l'immortal Rei Lear ). Si ho has vist des de primera fila, sentint l'escalf abrusador de les teies que les il·luminen i t'han arribat els esquitxos de salivera i de sang que escampa la mort, no pots escapar-te'n. La cosa grossa és veure com aquells cossos inerts damunt l'entarimat són capaços de reviure per a recollir l'escalf final del públic enardit; de la nostra més sincera mostra de reconeixement. La cerimònia teatral pot ser vella de mil·lennis però, quan succeeix de veritat, segueix sent de les bones, d'aquelles que amb un no res ens expliquen els topalls ferotges de la vida.
Un cop a l'any -a més no arribem- anem al teatre tots tres: mare, pare i noi. I enguany, l'Anna, amb el seu nas de llebrer, va persistir en el Rei Lear del Lliure fins a convèncer-ens del tot. Potser sigui que la innocència dels novells privi el nostre criteri de més matisos, que la imminència -a poc més de dos metres de distància- de l'escena impagable dels penya-segats de Dover ens resultés d'una feridora evidència... Tanmateix, encara colpits, camí de casa repensàvem el munt de directors i d'actors que han volgut encarar-se a aquella definitiva catedral del sentit i de la condició humana. Per on infiltrar-se en aquell devessall de paraules perennes que diuen de les nostres ambicions forassenyades? No podem anar més enllà de capir com d'endins ens van arribar les del Lliure; les d'uns amors i d'unes morts -ambdós violents- a dos pams... Com no aplaudir el prodigi de veure aquell grapat de morts puntualment ressuscitats?
Enormes tots i cadascun! I, tanmateix, sabem allò que romandrà: la superlativa multiplicació del Julio Manrique -la necessària pel tram mig de la vida-, i les opcions que suposen -a l'hora posterior del recompte- el feliç torrent del bufó Teresa Lozano -l'avia més sàvia del món-, o el lament absolut de l'Espert quan té el cos inert de l'amorosa Cordèlia en braços -au si es pot dir millor el dolor major de tots els possibles...

I quin tros de pedra tan ben escairada, el Shakespeare...  I com sap persistir al seu lloc per segles que passin.