Variacions personals

I com el silenci és oli en el llum de l'escriptura!


No és gaire però valdrà per començar. També per la contradicció que inclou; perquè la inactivitat enferritja:
Tan senzill que era escriure al Foravial i ara dubtes de com anava...

Eoo!!!

Millor serà començar saludant a la concurrència i, després, fer cinc cèntims de la singular situació d'escriure sobre el bloc damunt d'un bloc.
Anuncien un parell de dies de treva del cel i l'Anna, jocosa, m'urgeix: Ves i ventila't! Quelcom que de debò em calia després de quatre dies de plena dedicació als mocadors de paper. Així que pels volts de migdia carrego un mínim i tiro costa avall per "la Pau Casals" (que, així en femení, és una vergonya de nom però fa per a tendir al prosaic).
Sentia el muntanyam tarragoní un tant descuidat  i sempre figura que el clima hi és més benigne..., a condició que no bufi el serè... I, a més, és un territori que m'ofereix un gavadal d'espais oportuns a la reflexió que pretenia sobre aquest Foravial.
Una ocasional repassada -moolt distanciada- al vell quadern em va fer pensar, entre d'altres coses, que acabava d'una manera massa abrupta i que prou es mereixia un epíleg adient. D'aquí que em proposi fer un alto en les meves profitoses vacances digitals (que no siguin la jubilació!), i he pensat d'escriure una darrera entrada just aquí, als blocs de la Moleta; que és un tossal secundari a migjorn de "la postal" d'Escornalbou.  


Cosa de les tres quan aparco a l'entrada de la primera paella, a la vista del meu objectiu. Quatre coses a la motxilleta i Oh sorpresa! De fa poc, a la vista dels talls d'una "mecànica", el seu accés ja no és un espinós fora pista
Una traça evident zigzagueja per l'immediat alzinar puntuat de blocs i després, seguint per l'aspra garriga, acaba remuntant fins el gran bloc balmat, per finir en tararí arran la cinglera (o on un arboç de 80 cm de canó, que ja és cosa gran...).

Així, alleugerit en comprovar l'espai encara preservat, acabo rondant el gran bloc que en són dos i alhora un. 

Tot depèn de la posició de l'espectador.
I des d'aquest angle en concret ja no cal donar-li més voltes a la cosa, perquè, a mica que se'm conegui, tot quisqui pot reconèixer-hi la vista frontal del meu perfil. Una elecció dels primers temps d'aquest quadern, del 2009, que es mereix una reinterpretació; ni que sigui sota la tan inespecífica alta lluminositat que avui pinta la tarda. 
Com que estic fred, i ja he tingut tractes amb la peça, començo per l'hemisferi més factible d'aquest cervell. L'altre costat de la partió exigeix un bon cop de gas per una placa de menudalles fins atènyer un gloriós cantell-voluta. Res que no es pugui fer però que cal repetir al descens, amb un acrobàtic canvi de mans als peus..., prou amunt i amb mala caiguda.
Poder expressar amb sentit que "deixar de fer" és una de les parts més dignes del coratge diria que sembla motiu suficient per a venir a escriure aquí; coherent amb la tebior òptima d'aquest rocam, ara granellut ara avellutat... Que el benestar no és més que la suficiència de la percepció. I prou de voltes estèrils, si-us-plau!
O, millor, entesta't a donar-li les felices voltes de la dansa, que sempre són expressió activa del benestar. I mira que la partitura d'aquesta testa té el seu què. Serà una peça breu però no es pot negar que mostra un ritme que tira enrere: Bombo, caixa, bombo, caixa, bombo, cim... O: barbeta, boca, galtes, ull, front i cap. I com es pot resoldre, l'endevinalla? Fil per randa caldrà seguir el mètode de l'assaig coreogràfic: a força de repeticions i d'anar interioritzant la seqüència de moviments (de "passos", que els transvasaments lingüístics són múltiples i prou explícits). 
És clar que això pot costar d'entendre; sinó és que directament es rebutja el senzill goig que suposa. Llarga és l'estela -també en això- del nefast  Sant Joan Crisòstom. Tant Patriarca i Doctor de l'Església com se vulgui, però un psicòpata més dels que tant de mal han fotut! A fi de sentenciar -ad perpetuam- tot el que fos música, dansa o lliure expressió del cos, va deixar escrit: "Aquí no cal ni una cítara, ni un salteri, ni cap altre instrument musical. Pots convertir-te tu mateix en instrument, crucificant la teva carn i intentant realitzar en el teu cos una harmonia perfecta." No deixa de tenir la seva conya que "quedar-se crucificat" (en argot: "sense sortida en un punt de risc") sigui una situació que l'escalada defugi per principi (com els temuts "blancs" de les arts "escèniques").
Upa, amunt! I a veure què trobem... Quina interpretació aleatòria fem del relleu. Quin pot ser el gest més fàcil per avançar... Una diferència decisiva amb l'assaig coreogràfic és que aquí no hi ha l'opció STOP/repetim des del tercer compàs. Cal aprendre també el traç en mode revers, a fer i a desfer el camí. El coratge que et fa progressar exigeix l'equilibri curós amb el seny de la retirada.
I així passo una estona de bella brega (la que més o menys, al vespre, esbossaré com pertoca al Quadern de Pedra ; on acaben les meves diferents "gestions rocalloses" ;-) Com que ja he pactat l'acceptació de la minva constant de forces i audàcia, no em neguiteja el baix sostre de la meva recerca. Si més no, quan em descalço els gats ja he consolidat una posició avançada a la sortida del llavi superior, a dos moviments del repòs total que permet una ideal falca genoll-paladar... Creu-me,  Joan Crisòstom:  sentir-se, sense artifici ni esforç, ancorat a una panxa de roca no té res dels turments i les mortificacions que tant t'agradaven. És aquell goig antic, el mateix de "Energia, delícia eterna" que va escriure el maleït William Blake. 
Una manera de fer, la d'uns quants i la meva, que no s'ha de confondre amb la dominant escalada de consum ("esportiva", o no); aquella pràctica, deixatada si evita el substancial principi del "compromís", de la qual les Muntanyes de Prades, en un correlat coetani de l'explosió dels contundents "Priorats", n'és una de les D.O. amb més renom d'aquest univers. A la sitidelondres joves executius sospiren davant les pantalles: LowCost al migdia i els de l'agència m'asseguren que aprofitarem el sol de tarda als clifts de l'Albiol... I allà te'ls trobes, amorrats a les lleixes -atapeïdes d'ofertes i d'exclusivitats- d'aquesta gran superfície de cingleres assolellades. Poloneses, mexicans i japonesos, australians i extremenys, allà que te'ls trobes, assenyalant xapes amb el dit; sempre més orbi que urbi com ordena el món dels negocis. Els punts sobre les is, sempre, i amb uns arcaïtzants diacrítics si convé: Que una cosa és que piqui el sol i tota una altra "picar al sòl" per poc llunyà que pari... Això: "¡Fijo, en plantilla!", com solia reblar la matriu malaguenya de l'Emilio...


Escuraré la tarda a la veïna Desenrocada del Bailon; on un nom com de broma dissimula un dels clímaxs de l'excessiu rocam de la zona. Quelcom fora d'òrbita pel cúmul de fantasia corpòria que suposa. I més si acaba aïllada en els llimbs emboirats... 

I la certesa d'un microclima que sosté un dels recobriments de biodermes (d'algues, de molses i de líquens) com a pocs llocs s'és vist. També aquí refaig passes antigues i també aquí trobo el camí reobert de nou. Pas cap estrall. Sols un dibuix. La resta, com sempre, a la lliure elecció o, com deia Lenin: "a cadascú segons les seves capacitats"

Una nau de puntes i d'espadats amb la lògica falsejada: vies d'aparença senzilla queden barrades mentre en murs impossibles hi apareixen màgiques escales. Faig un tomb tot estudiant els menuts jardinets que ocupen les clivelles i els cocons de les diferents puntes. Un tema que m'embadaleix i que no deixa de ser una extensió de l'atractiva "missió dels líquens": la de constituir una primera línia enfront l'inert. Si afines l'oïda tal vegada els sentis cantussejar, enfeinats, els avantatges de la simbiosi... Ni de bon tros és ja sostenible el parer del gran Font i Quer; perquè, tot i la peresa, ens anem desempallegant dels nocius motllos antropocèntrics. Llegeixo un recolze de l'insigne mestre de botànics: "Y la barba de capuchino, constituida por un hongo dominante y una alga esclavizada, es un típico organismo complejo, un consorcio de hongo y alga..." Força Disney, això de la rondalla del fong despòtic i la pobrissona alga, però no cola si se sap que la complexitat liquènica és de les més irreductibles. 


Tan sols amb els líquens geogràfics, que aquí trobem ocupant les seves exclusives i difícils parcel·les (els còdolets de quars més impenetrables), ja no t'ho acabes. Sempre i quan el substrat sigui ben àcid, ells prosperen arreu; sigui aquí, a la Costa Daurada, sigui a l'interior inclement de l'Antàrtida. I tant ho aguanta tot, aquest "consorci" extremòfil, que està comprovat que és dels pocs organismes capaços de suportar una llarga excursió sense capota per l'espai exterior. Més o menys com els tardígrads, que és un fílum de bestioles també deixa'ls anar; i que amb l'instrumental convenient aquí trobaríem a balquena. El que és inconcebible del somni de "la terrificació" extraplanetària no és la seva possibilitat, ho és el ritme del seu establiment: aquelles pinedes "pamplines" que veus recobrint adelerades les valls marcianes en alguns models interessats... Més segur serà la implantació, en indret estudiat, d'una petita colònia de líquens habitada per tardígrads. Res d'espectacular però que amb una mica d'humitat molt de tant en tant ja aniria tirant. Molt lentament, això sí. Pels freds i les calors siderals, o per l'embat d'unes radiacions furibundes, no cal patir si són la facció més resistent de la vida...
Quan, inevitablement i a les palpentes, has de trepitjar tantes metàfores vivents, sempre és bo saber de la seva extrema resistència. 
Havent escurat fins la darrera engruna de llum "operativa" em recullo al refugi. Au, a sopar alguna escudella de pastor mentre vas fent gargots, i a dormir deu hores d'una tirada. Que l'endemà serà un dia d'aquells que gosen travessar els anys. Amb la son m'arriba una del vell Santiago Rusiñol, d'aquell que sols aspirava a pintar "Los Jardines de España". Al proemi d'un portafoli hi reflexionava: "I és que els jardins són el paisatge posat en vers, i els versos escrits amb plantes van escassejant arreu." ¿I que potser no veníem a això, a atendre un bocí del nostre jardí?
Tant és que així que l'endemà, després d'haver contemplat el primer sol diferents vegades només canviant de talaia, m'afanyo a recollir les mostres que anit vaig seleccionar: el menut fistó d'una clivella i un cubellet de pradell acidòfil. L'un perquè, entre molses i brots de crespinells, hi prosperen un parell de peus de tersos melics de Venus. I l'altre perquè entre un estoc de plantatges, d'indicis de bleneres, d'estepes negres i a saber de què més, vaig observar-hi una inusual densitat d'estrelletes de la pluja; d'un coi de bolet que, ben hidratat (i aquestes ho estan del tot), és capaç de desplaçar-se pel sòl com els crancs!!!. I ja em direu si Melics de Venus i Estrelletes de la pluja no és un selecte mostrari de la poètica cosmològica, dels estrats més immediats del Cosmos, que tant em plau de tractar.  


Això mereixerà una addenda que complementi la fitxa d'entrada al Quadern Verd; on, entre d'altres vicissituds, anoto les circumstàncies de les microcomunitats que anem acollint a casa. Res de més distret que l'observació del prodigi: tot de menuts replanets de l'alta muntanya prosperant a Barcelona! Doncs ara afegim-hi uns bolets que..., Oi tant que caminen!!!  I els melics d'una deessa que encara podia presumir de tenir-ne; no com aquests déus precedents a tot i autògens de tant mascles... Que ja em diràs si no ha de ser penós... S'entén que els arquers de cor siguem més de l'atzar generatiu que suposa Venus. Que no debades Lucreci, només arremangar-se, s'ocupa d'invocar a la deessa "ínclita mitjancera de les paus". I més no crec que es pugui demanar!

No al Quadern Verd sinó on pertoca: al Quadern del Cel (un altre...), fa res vaig incloure-hi l'emocionant vista d'un Venus extremadament nítid que havia aconseguit, amb mitjans casolans, des del pati de casa. Crec que, sempre i quan obviem les impossibles condicions del planeta, valdrà com a punt final d'aquesta llarga passejada sense topalls. I encantat de poder explicar-la amb tota franquesa! I quin moment, el de prémer avui el PUBLICA!
 

Una obra radical

"Sempre radicals, mai conseqüents." 
La d'anys que tragino pel món aquesta contradictòria consigna del "refugiat" Walter Benjamin, i val a dir que l'he acomplerta una munió de vegades (No ets radical quan fas obra amb enrevessades soques de pomera o de roser?). I avui seguiré persistint en aquesta línia. Apart d'un gran còdol de tosca (quan, amb una relativa facilitat, talles els travertins, respires l'aire antic retingut als buits del seu interior; l'aire de quan es van formar potser fa uns milions d'anys...); apart del pedrot, doncs, he tornat del distret tomb de tarda amb l'esquelet d'una alzina que, només veure'l, m'ha semblat prometedor. 
 Enmig de la quilomètrica deixalleria que són els espais "intermareals" dels pantans -aquella franja indecisa entre nivells-, m'he anat a fixar en aquest element... "eradicat". Alguna rierada deuria descarnar la riba on pretenies viure... Amb les arrels un punt confinades entre rocs, per la seva disposició reconcentrada. Això fa molt de temps, perquè més ressec i fràgil no pots estar-ho... Algun profit en traurem!

Una mica de feina de neteja al campament i ja he enllestit la cosa: una mena de tòtem o, millor, un bastó de comandament (el manípul romà); un ceptre reial que planto a la llera i m'afanyo a retratar... Veus, la de coses que podries fer-ne: Clavat en un suport giratori mecanitzat, ja veig un vídeo amb les filigranes de la testa rodant en primer pla... O, si tingués llum suficient, podria repetir la interessant passejada d'aquesta tarda...

 La mar de bé que quedaries palplantada en un dels traus de resclosa o de canal que he trobat... I ja en van no sé quantes d'aquestes línies descobertes. Suficients, si fos metòdic, per a escriure la meva tesi doctoral d'arqueologia...

I ja no diguem l'efecte que faria parada en una de les cel·les reservades al formigó del búnquer de baix; d'aquell que amb aigua alta acaba mig negat (així vaig descobrir-lo fa més de quinze anys, romancejant amb el caiac!). Faria "modern" cosa de no dir... 

D'aquella modernitat, caduca ja del tot, que ha anorreat el litoral barceloní (Ei, Oriol Bohigues, tu que volies fotre a terra la "nosa" del Tibidabo!); la modernor del deliri constructiu del BUS-VAO ECO (queda algun eco de l'ecosocialisme, ara en plena regressió si es defineixen "gramscians"?). D'aquella obra d'art modern que, amb una mica de retòrica adient, acaba a les golfes de les grans corporacions... Que l'art modern explica la mar de bé els mecanismes del nostre món (sobretot els de les primordials argúcies de la desgravació fiscal), i les estratègies de l'hegemonia. Irremeiablement, el tema del domini, i no el de la cooperació, és el que para al davant del malson modern...

Encara millor seria exposar la testa d'alzina a la peanya del canó de l'altre búnquer. Per favor, quina construcció més extraordinària! ... I més absurda, perquè ja em diràs si és possible defensar el no res reconcentrat de les afraus garrotxines, l'extens estat salvatge que ens fa de frontera d'ençà el malaurat 1659...  Fa la seva cosa: entaforar-se per aquelles escales badades al sòl del bosc, creuar el petit laberint en zig-zag de la galeria que mena a la cambra impecable del canó... Si no fos per les biodermes que hi prosperen, res enterboleix la noció de present que respira. Modern com acabat de fer; com a punt per rebre el cos de guàrdia que doni sentit al forassenyat bastió... A l'espera perpètua als marges del Desert dels Tàrtars... Que no vinguin "els dolents"!  


Tampoc ens descuidem de revisitar l'excepcional passera dels peus del búnquer (sens dubte, part del mateix projecte constructiu). Amb un peto de pescador ja faríem per creuar-la "en sec"!


Com que ja no ens estranyen les mostres d'art -intencional o no- que es possible trobar escampades per les buides garrotxes (els "angelitos negros" de Corsavell, o els motius "esfèrics"de Bassegoda, o tota Lliurona...), entomo amb naturalitat l'escena que encerto parada a l'àpex de l'extensíssima prada que dibuixa el meandre mig dessecat. Ves quina sala de reunions... Quina mena de comissió deu debatre-hi a saber quins afers? Que no siguin els quatre genets de l'apocalipsi europea... Aquesta por que pregonen tot d'ocellots a sou dels pitjors averanys... 


No pas tu, cotxa fumada, que rondes per la riba cantant amb la teva parella. Si en sou, de boniques i alegres, les cua-roges; les fumades i les que no!

No és estrany, aquest to d'avui. Tot ve de mig matí, de quan, passada la frontera per la seva part més incomprensible, m'he aturat per a admirar el pinacle ideal del Costabona i han començat a sonar els avisos del mòbil retinguts fins aquí per la pantalla pirinenca...

... Del mòbil de l'Anna, que jo sóc força del silenci, i més quan estic "de gira". Un atemptat a Brussel·les! Corre a posar l'especial informatiu de la ràdio... D'entrada: "Tothom quiet a casa!" I vinga inflar la cosa: que ens hem de bunqueritzar davant d'un enemic tan i tan sofisticat que per "anar a la feina" crida un taxi... I quina fantasia, la construcció europea. I el paperot que ens hi pertoca: anant bé, oferir mam econòmic a unes masses que giren a l'extrema dreta a la primera ventada; si pitjor, li fotem una osca gegant a un espai natural perquè un rus podrit de milions s'hi instal·li. I la cosa més negra és la convicció amb què el govern que ho permet (el "nostre", no pas altre) li'n diu "inversió estrangera".  Sort de tots els espais incultes que van fent la viu-viu; sort d'aquests relleus exigents que preserven la pau. Busqueu-me en una d'aquestes valls o d'aquestes carenes...


Parlant xino a Fraussa

Exactament això: "parlant xino" (ben poc entenedor) i, també, "xano-xano" (a poc a poc, però sense aturar-se). Dat que tot no pot ser, aquest pot ser un resum admissible del caire d'aquests dies del setze; de l'atapeïda secció exterior i salvatge, no de l'activisme a ciutat, també exuberant amb ganes...

Veus si el moment n'arriba a ser, de definitori: Aquest Drac Roig que és dibuixa al cel és, amb exactitud, el Suâng Mú Tiàn, l'Oest dit en pinyin, el cardinal Ponent que he escrit amb la meva vacil·lant cal·ligrafia (pinzell i tinta roja com sang arterial). Les verduleres xineses del Passeig Maragall potser no en saben res d'aquell Sant Pancràs que algú els va encolomar, però saben fil per randa els Si Tiânang, els Quatre Regnes celestials, i que dels quatre punts -decisius si protegeixen el món-,  l'oest n'és l'oportú i que el simbolitza el drac roig. Són de les coses que aprenen de petits d'ençà l'emperador Groc; i que, si la base cosmològica no falla, tenen al cap quan emigren del sud de la Xina fins aquí: Marxem a ponent, rere el drac roig de l'oportunitat

S'ha de dir que les crestes de Fraussa són el centre d'un horitzó fora mida: pirinenc -Au el sol ponent pel brau Pic de l'Infern, per no dir de l'obvietat del Canigó-, alhora que mediterrani -Goita el Golf de Lleó més enllà de l'evident castellot de Salzes fins la Leucata i Seta, per no dir de la Badia de Roses d'allà baix... Tot si el temps t'ho permet. Que aquí mana un temps impetuós i ben variable, de lloc de pas forçat.

Diré que el Si del poema és el Si Kongtu de Les 24 categories de la Poesia (s.X?). Una de les peces més consistents de tot el llegat escrit que conec, i al que he dedicat una nova tongada de dedicació intensiva (d'anar fent fins el dia en què ho senti madur). D'aquí la tirada oriental que arrossego pels rocs de la cresta. El cap claríssim, com bé expliquen els mil·lenaris tractats xinesos de preceptiva pictòrica: que pots acabar rebent de valent si pretens accedir desconcentrat a la pintura. Rere un enquadrament ideal no costa gaire fotre't cingle avall. La de casos d'aquests...
I l'alcaldessa de que apareix al darrer vers és la Mercè de Maçanet de Cabrenys, que s'ha interessat gentilment pel nostre primer recorregut de les set puntes de La Darrera Cresta. Però això serà demà, quan baixi d'aquí dalt. Ara miro d'escurar el dia, fins l'últim glop de llum, fent allò que tant ens plau als escaladors.


Encara hi ha lloc i llum per a esbossar un record del Carles Hac Mor. Home de ponent que era, de séquies i clamors, i que tenia una rara habilitat per a empènyer de la manera més oportuna. Som molts els que podem recordar una empenta decisiva de les seves. No pas aquí, que prendria mal, el recordo, igualment pirinenc -al confí aranès de Montgarri-, i sorneguerament inapel·lable: Tu ens llegiràs uns poemes d'este llibre. Oi tant que sí! L'oportunitat ponentina que dèiem feta poeta exigent.  Si ens en calen d'aquests! 
I com que el lloc ho suggereix, recordo a l'Hac inclòs entre els "joves" poetes de l'antologia Sense contemplacions *. No sé com ho veia ell, en Carles, això del títol, aquest món desatès, només mereixedor d'absència. Com a lector atent de Deleuze (i d'Artaud o Heidegger **), potser s'havia aturat en les dues grans mancances que assenyalava en la seva obra darrera: "Creure en el món és el que més ens falta." i "La filosofia, l'art i la política invoquen un poble que sempre falta." Deixant ara la segona pendent de revisió, no puc deixar de pensar que aquí dalt, enfilat, m'estalvio el buit pregon de la primera. Que, tal vegada, és amb contemplació que podem resoldre la mancança del món; una pèrdua si ens ve imposada.  Cal ressenyar les diferències entre l'acreditada "meditació" i la menystinguda "contemplació" en el nostre context cultural. Si ampliem el focus mental als esquemes cíclics orientals, ens trobarem que la primera, la meditació, correspon a l'etapa ermitana i la segona a la seva evolució en etapa peregrina, la del ple despreniment i de la compenetració plena amb el món..., la d'aquella fe que reclamava Deleuze al capdavall.
I ara anem baixant d'aquí, que encara en fotrem de lloros amb tant poca llum.

* (Sense contemplacions. Manel Guerrero, Empúries, 2001) 
** Afegeixo la dada que no recordava allà al cim: Reviso amb fruïció l'extens "en efecte" del Carles Hac Mor (ad libitum. CCG edicions, Girona, 2004); un artefacte de poema-assaig semiòtic que manté una vívida actualitat. Un tant profètic, el Carles s'aventurava a cantar-li les absoltes a la buidor del programa postmodern: Aquesta és la imatge/sempre en procés de Deleuze,/una dissolució /permanent/de l'ordre de les imatges/en què mirem d'aixoplugar-nos. [...] I com a remat final:  Superat el fetitxisme/de la imatge,/aquesta ressuscita. Oportú, tot i venir de l'Est, deia Si Kongtu al final de la primera categoria, la de "La potència i la confusió": [...] Més enllà de les imatges i dels fenòmens només existeix/el poderós centre transformador del cercle/cal prémer-el fermament, sense forçar-lo/i el que s'esdevingui, llavors, podrà ser inexhaurible.

*** Ahir, l'Anna em diu d'anar a la conferència de la Marina Garcés al CCCB. Amb una oportunitat coincident, i amb un estil de decantadíssima claredat, li va fotre una bona sacsejada als Nostres Temps, uns temps pòstums... "Pòstum" era el concepte que calia infiltrar entre el públic; no nombrós..., tota una gran gentada delerosa de sentit filosòfic, no de la darrera pastanaga de la tecnologia mòbil!!! I, esclar, la seva estratègia argumental havia de passar per la descripció del passat recent: per la faramalla del simulacre festiu postmodern (Barcelona posa't guapa), per la mort celebrada de Heidegger i per la mort eludida del Deleuze (o suplantada per l'exhaustiva exploració del desig)... Una mica de resquitllada, però no es va estalviar un parèntesi fent referència a les preocupacions del darrer Deleuze. Sembla clara l'oportuna vigència de les qüestions esmentades.

**** Ja que he perllongat la reflexió iniciada pels boirosos roquissars de Fraussa, no deixaré d'explicar que el diàleg amb l'alcaldessa de Maçanet de Cabrenys va ser ric i exquisit com desitjaríem ho fossin tots. I que, d'alguna manera, des del pensament, l'art i la política parlarem d'"un poble" present, de cap manera absent. Quan es mantenen botigues "de tot" i tot és anar dient "bon dia", oi tant que n'hi ha, de poble!

Els arbres d'en Fowles


Aquella impecable corba flonja...

Tan immensa és la nostra fortuna que fins ens permet tenir al jardí un racó escaient per a cada lectura:


"Les activitats que pugui realitzar qualsevol artista, les seves experiències creatives, en realitat sols són una mostra (cert que molt conscient i extraordinàriament perllongada en el temps) del que pot arribar a ser l'experiència individual de cada ésser en un pla universal. Retornem totes les nits al caos verd, a les pregoneses dels boscos que, a la vegada, ens serveixen de refugi inconscient, i segons els psiquiatres (i els torturadors), aquest fenomen resulta essencial per a la ment humana. Sense aquest procés, la ment es desintegraria i es tornaria folla. Si valoro l'existència dels arbres pel damunt de qualsevol altra cosa, d'una manera molt personal i tal vegada força peculiar, i si m'agraden tant, és per aquest motiu, per la seva correspondència natural amb els processos més misteriosos i més selvàtics de la ment, i també perquè són els missatgers més autèntics i més reveladors de la naturalesa al complert, els que més pròxims es troben de la seva veritable identitat."

I tot així d'exquisit.

I exquisida és aquesta edició (Fowles, John. El àrbol. Madrid, 2015. Ed. Impedimenta), amb cobertes (2) i postal de cortesia amb una d'aquelles planxes del Haeckel que no hi ha qui se les acabi. Un volum que, de pet, anirà a parar a la lleixa d'assaigs fonamentals. Quedarà bé entre Psicologia y simbólica del arquetipo (on Jung sacseja, i de quina manera, la idea d'arbre) i la Filosofia Natural del Paul Feyerabend (que comparteix tema, i l'òptica setantera, amb Fowles).

* * *

Ja que hi som...
No he d'anar gaire lluny per trobar l'ajust ideal amb la darrera part del llibre: el relat, amarat de l'excepcionalitat de l'indret, d'una excursió al mític bosc de Wistman, una roureda relicta  perduda pels rasos del Devonshire, allà on campava la bèstia dels Baskerville...

Canvio de vessant i al solell de la vall trobo un clap de roures que farà el fet:


"[...]  en arribar per primera vegada al bosc de Wistman. El que veu davant seu és massa excepcional, massa insòlit. [...] Les seves fosques branques creixen cap als costats fins atènyer mides extraordinàries, i es dobleguen en mil formes, es retorcen, s'inclinen vers el sòl fins fregar-lo i es creuen amb d'altres, infinitament, fins enganxar-se, creixent tan avall com amunt. Les pautes d'aquests arbres difereixen completament de les conductes habituals dels espècimens normals de la seva espècie, i es diria que són en realitat exemplars d'un viver de bonsais que haguessin vingut a néixer en aquest paratge de manera natural. Malgrat s'hagi fet de dia sense vent, semblen retorçar-se, convulsionar-se, com si cadascun d'ells fos el seu propi Laocoont, atrapat i congelat en la seva fanàtica lluita particular per seguir existint."

Ja fan bé avisant a la contraportada que el llibre tracta d'assumptes d'una radical importància.

(Dedico l'apunt a la tendència que té la Clidice a fer cas a les meves recomanacions lectores ;-)


La Barcassa de les Taronges

De nou al taller, i me'l trobo com vaig deixar-lo: mig convertit en unes drassanes. Poca broma, que fins a nou barcasses s'hi varen construir... I de roure! Que no era qüestió d'escatimar: pels de casa sempre el millor; ni que sigui "un detallet"!

Heus la preceptiva etiqueta del producte, amb una nota de les seves qualitats al revers del limbe.
La sèrie 'oficial' era de sis, i la cosa anava, exactament, de muntar una escena nàutica dins d'una ampolla, dins d'un globus de cristall, a la manera antiga; l'escena de la barcassa de les taronges capejant una mar desfeta.

La barcassa, i tot el conjunt, no és altra cosa que l'intent d'establir la seva llegenda. Cal que els "petits" de la família tinguin present la història de la seua besàvia Bienve; ells que no la conegueren. Tot hauria sigut ben diferent si, de ben xiqueta, no hagués fet el cabotatge definitiu de Vinaròs a Barcelona. I ja és de mercader hel·lè, això d'emigrar amb la mica de capital convertit en taronges... I el Maremàgnum del port: quin sarcasme! El de debò ho havia de ser el modernista del 1907, quan era possible viure en una barcassa amarrada als molls... De llegenda com a mínim!

* * * 

I la contigüitat, sempre tan múrria, que triga res  a posar en contacte mons imprevistos...

I ja tenim la barcassa de les taronges fondejada en una rada de Bengala, del seu Golf literari, budista i més que bimil·lenari. Pas mal lloc, aquests fons reblerts de mareperles... Això sempre i quan preuis la puresa


La puresa, aquesta és la pega major: el progrés li ha devorat tot l'espai per saturació; tant que ara ha de malviure furtiva. I això quan la puresa, el seu manteniment, és l'extret darrer (el consell sublimat, que a aquest joc -aquesta llei- no l'espatllen "manaments").
Convé la lectura, ni que sigui per a acabar d'entendre que "els profans", si ho són, és per la seva incapacitat de ser regressius; que ve a ser el moll de la puresa (si no se l'hauria de "buscar", no de "mantenir").

Si el Dhammapala, el fet de romandre-hi, fa que tot pampalluguegi per pur enlluernament, no costa res salpar i posar rumb a un altre port. Estens una carta nàutica balear (no importa que sigui de quan la costa era fosca), i hi busques recer. Que tampoc et cal anar gaire lluny...

- Vigilem que el xaloc no ens empenyi a s'Estret des Temps, i mirem d'atracar al Caló d'en Busques, la mica de port que tenen a Santanyí, naltros que podem amb el poc calat de la barcassa.... 
I, podent triar, amarrem al norai de la pàgina 754 de l'Obra Poètica Completa del Blai Bonet; sobretot per la vista que té, d'aquelles tan bones que no cansen, sobretot per la nitidesa dels seus fons.


La de sucoses que n'arriba a dir en Blai al tavernutxu del seu port; ara de lúbriques, ara de profètiques, de l'arcaisme de "la tendror" o bé del seu delit pel David Bowie. 
Passarà res si hi passem l'hivern ancorats, que ens cal calafatar el casc i repassar veles i tendals...
- Si vols fer més via, esmola l'alena i mira de badar-li l'ull a l'agulla.
-Fet, patró!

El Binomi

És de primer de contemplació: busca un lloc idoni i proveeix-te d'endreça silenciosa. Si a aquí no hi arribes potser és que t'has equivocat de disciplina. I d'aquí deu venir que avui cridi tan poc aquest intens exercici... Millor persistir en la pressa -diuen i practiquen.
Silenciem-ho. Que hem vingut a una altra cosa. La intenció és comprovar la idoneïtat d'una punta innominada com a punt de contemplació. L'aprofundiment en la pràctica t'acaba portant a aquests extrems: des de casa ja preveus la profunditat visual d'un lloc, les alineacions que hi convergeixen. I les dificultats que et trobis sobre el terreny sempre són una gràcia afegida a la selecció d'un moment oportú. Imperdonable seria no escurar les belles tardes d'ara, les més curtes de l'any. I en una tarda d'aquestes que atenyo els peus del meu propòsit; que vist del cel cartogràfic té aquest benigne aspecte:

Quedi clar que el nom, el Binomi, és una finesa de les meves. S'escau per dues raons: l'evident apilament de dues roques són els necessaris dos termes i, ja molt més sibil·lí, perquè els serrats de la Guàrdia són, d'ençà molts anys, un espai major de l'equitació montserratina. I em resulta encantador que la parla eqüestre aprofiti el concepte matemàtic del binomi per a designar la imprescindible cohesió d'una dualitat, la genet-cavall. Refinada manera d'assenyalar la paritat dels termes, millor expressada que en la superioritat dels "cavallers".
Resumint: que encara abans d'enfilar-m'hi ja li havia posat nom a aquells pedrots, i ara tocava pujar-hi. Poca broma que cinquanta metres de desnivell poden ser un problema. Amb mètode, vaig anar envoltant-lo, tot mirant de trobar una fissura en la brolla impenetrable que el circumda. Sembla fàcil i és impossible. Ho és si encertes la metàstasi forestal dels rebrots de pi blanc post-incendi. Quan una dotzena de peus poden estar lluitant pel domini de cada metre quadrat, per allà no hi passa qui vol! Cal una tècnica, ben brusca però tècnica al cap i a la fi.

Bé, potser no anava tan errat el Víctor Hugo: "L'adversitat fa homes, i la prosperitat fa monstres"; i, passades les penúries i solucionat el problema, el Binomi va resultar ser el bon lloc que buscava. Olé quin horitzó més concret ofereix, quin el·lipsoide més poderós! Prou ho sabem: només calen uns metres d'escalada -mínims els d'aquí- per a guanyar una bona preeminència.


Heus quin tomb: Un primer pla montserratí, i el d'aquí és dels bons:


Inexhaurible és l'alineació perfecta de dos dels grans del Sistema Català: El Montcau i Les Agudes. Aquí ja podríem passar unes quantes vides entretinguts. 
 
Encantat, en un recolze del laberíntic Obac, hi endevino les Agulles de Mata-rodona. Un reclau de somni per a passar-hi la tarda. Mitja vida més tard encara en recordo el seu solo.

 
No ens distraguéssim. Millor dedicar la poca estona a interpretar l'alt Pirineu... Que fins l'Aneto s'arriba a distingir. I connectar Montserrat i les Maleïdes és un afer verdaguerià, com a mínim! Per no dir de l'alegria de veure que ja l'emblanquina un primer coixí. No farà soroll, però existeix una germandat que estima els hiverns rudes...

 
Seguint la volta cap a migjorn la cosa decau força: els sempiterns molins de Rubió...
Que veus perllongats, enllà i enllà, pels camps eòlics que separen la Conca de Barberà de l'Urgell i les Garrigues. Quina pena avui la Serra del Tallat... No em feu dir qui va donant el vistiplau ambiental al conreu elèctric.

Si pots, millor prescindir dels motius enutjosos, millor embadocar-se amb la darrera hora del sol al Puigmal. Fins que, fiiiuuu, es pon i la llum vira sobtadament al blau; que vol dir "comença a moure't" que s'acosta la nit. 
 
Com que pots i vols et quedes a dormir per allà, a frec dels murs d'un cup perdut. Així l'endemà començarà com una continuïtat. Caldrà, això sí, fer una clapada de les bones, que a les sis ja és de nit.

I l'endemà tornes a la visió superior. Meravelles al Serrat que et reserves, excepte aquesta del súmmum Bisbe-Lloro...
 

I meravelles de nou per la capçalera del Freser... Si és que es veu el Racó Gros enllà del trau del Coll de Noufonts!

 
Guaita com aquesta línia de sol il·lumina la muralla de Busa, mentre el món feréstec que defensa roman a l'ombra. S'entén que aquella graonada de roca hagi atrapat a un grapat d'entusiastes. Vista des d'aquí sembla ben natural.