Sakoneta (2) - El límit K-T


Si considerem el flysch de la costa basca entre Deva i Zumaia com un llibre de milers de fulls -cada estrat n'és un-, on, d'oest a est, la Terra ens explica el relat de 45 milions d'anys (un 1% de la seva vida); Sakoneta i Mendata en serien els capítols on la narradora ateny el sostre del seu art. Són uns estrats situats al primer terç de la formació i que corresponen al Cretaci superior. Costa enllà, vers llevant, la història va seguint, pàgina a pàgina; i cadascuna diu de les condicions, sempre canviants, en què es va forjar. 


Ara: uns fulls prims i poc consistents de quan fotia una calor humida i sufocant... Ara: un estrat mètric de calcària nodulosa corresponent a una fase més àrida i freda... Aquí hi ha el testimoni d'una inversió dels pols i, costa enllà, n'anem trobant més i de la manera atzarosa que regeix aquest fenomen magnètic... Imagino la feina deliciosa dels geòlegs que s'ocupen de l'hermenèutica d'aquest excepcional compendi històric!



 
I de totes les pàgines del tractat cap de més decisiva que la del límit K/T (un estrat, no especialment destacable a primer cop d'ull i situat a Algorri, a tocar de Zumaia). És tan nítida i complerta la seqüencia geològica que ens mostra el flysch basc que ha esdevingut un estratomodel mundial del decisiu canvi d'era geològica i biològica entre els temps secundaris -els dels dinosaures- i els terciaris -els de l'expansió de les aus i dels mamífers. De les anòmales concentracions d'iridi, presents arreu on apareix l'estrat del límit K/T, el californià L.W.Àlvarez va concloure la seva "Hipòtesi Àlvarez"; aquella que atribueix l'extinció massiva de la fi del Cretaci al catastròfic impacte d'un meteorit. 

Potser aquestes semblin unes consideracions massa distants, disquisicions pròpies de l'especialista que no sóc. Tanmateix, i davant el registre dels milions d'anys previs a aquest trànsit, al traspàs d'aquest límit, no puc deixar de pensar que aquí hi ha una inflexió que va permetre la nostra possibilitat, la dels mamífers. 
Com no recordar aquí el jocós poema Mamíferos del molt anarco Jesús Lizano: [...] ¿Catalanes? / Yo veo mamíferos.


No és mala cosa dedicar una tarda a les altes emocions tel·lúriques... -Pobre del mamífer, del primat superior, que intenti passejar per aquesta platja calçat amb xancletes! Imprescindible una bona bota de muntanya... Quelcom apropiat, això de rememorar la muntanya tot i ser arran d'oceà. Bé va ser el moviment orogènic alpí el que va redreçar el relat d'aquest antic fons marí...

Sakoneta (1) - La Descoberta


No, els camins que porten a les nostres platges no són prats com aquests. Tampoc és que les platges d'aquí, les hondartzas, siguin com les nostres. Davant l'escassedat de sorrals, una hondartza pot ser un replec dels penya-segats rigorosament rocallós. És el cas de les que, després d'encertar-ne l'accés per un dèdal de pistes de muntanya, estem a punt de descobrir, les de Sakoneta i Mendata; el sagrari d'un dels trams de costa més espaterrant de tots els litorals del món. Bé, això és el que pregonen els reportatges penjats a la xarxa, que aquí hi ha un tema fotogràfic major; el trio de fotògrafs superequipats que se'ns ha avançat ho referma.
Està baixant la marea i amb ella s'obre l'accés a una extensió de terra inimaginable: la rasa mareal del flysch basc. Ara estan emergint milers d'estrats de roca que, si en segueixes les crestes, et permeten avançar mar endins fins a quatre-cents metres!


Si n'ha de ser de savi aquest pescador que aprofita la tarda al mascaró de la punta Sekoneta... I, si està tan fet al lloc, segur que me n'explicaria mil d'aquest darrer hivern, el de les cinc galernes com no es recordaven... Segur que amb ones de quinze metres poc ens estaríem aquí; ni ell, ni jo, ni l'altra dotzena de visitants que, de tant ben repartits, ens permetem sentir-nos sols enmig d'aquest immens monument... 

En una tarda de les grans hem descobert Sakoneta, tan sols un primer tast. En unes hores, poques, d'una excitació febril -a l'extrem oposat de la meditació-, capturo més de 250 arxius fotogràfics. Un excés, propi d'un turista japonès, que ja destil·laré amb calma a casa. Ara només ens pertoca ser aquí, i ser-hi amb la màxima intensitat.



Després d'escriure aquests rengles, mentre neix el dia amb la grata sentor de prada dallada on hem acampat, surto a posar en pràctica la darrera exigència. M'enfilaré al verd turó d'aquí el costat... Esperem que el dia acabi obrint-se, que tenim ganes de fer molta feina viatgera.


Gauak eta mendiak

I quin campió lingüístic fou aquell que batejà l'E.T.A... Els llecs en el difícil euskarra, quan el senten parlar, sempre se sorprenen de la reiteració amb què pronuncien el nom de la bèstia: eta, eta, eta... I és que si alguna paraula pot aspirar al títol de més freqüent aquesta és la conjunció copulativa "i", l'eta basc (abreujada a l'acrònim de l'organització amb la fórmula "ta").
Ep, que ningú es confongui ara! Pobre de mi si hagués de sostenir la més mínima conversa en basc, que d'això no en sé. Com a molt, sovintejo el seu hizteguia (diccionari) perquè allà hi trobo moltes de les raons dels llocs d'aquell país: Si t'enfiles al cim del magnífic Mendaur bo és saber que significa "la Muntanya de l'Aigua". I, un cop entès que Ur és l'aigua, mots difícils com urtegi (estany, pantà), o urbazter (ribera), ja et semblen més clars... 
(Concurs: ¿Algú es veu capaç de definir urkontra?)

I és que són anys d'experiència euskalzale (de tirada per la cosa basca, quelcom equivalent a la "catalanofília"); més de trenta i amb un inici memorable al 1983... Heus que el Manu em diu si vull acompanyar-lo en la singladura del Paral·lel de BCN a Errenteria amb el seu autocar pirata, i dit-i-fet. Ai aquella beneïda manca de compromisos! I ara imagineu una part del passatge amotinada, a les tantes de la matinada i passat Saragossa, perquè pretenien que els deixés al seu poble, distant més de 20 kms de l'autopista, quelcom no concertat abans. Au quina batussa, i com d'alliçonador fou veure al Manu, un xicot de maneres dolces, mostrant la fermesa d'un gudari. Al mig del no res que es quedaren aquells! 
La resta ja és història, la que insinua aquest mapa de les meves/nostres nits i muntanyes basques. (Heus els punts que envolten Vitoria-Gasteiz: tots del curs 05-06 que l'Oriol va passar fent un Sèneca a la seva universitat.)

Tot mirant-me'l queden clares les distintes maneres de viatjar possibles. Hi ha qui tendeix a fer-ho d'una manera extensiva, a resoldre incògnites remotes; ara que tan fàcil resulta. Tanmateix, i deixant de banda l'alt cost del consum de llunyanies, nosaltres ens estimem més aprofundir en un estudi a la menuda. L'Anna em diu que li ve molt de gust tornar al sempre acollidor País Basc i jo, encantat de la vida, que miro de dissenyar un nou traçat que inclogui alguns dels infinits temes pendents.
I aquí em teniu, valorant opcions de noms tan impossibles com Anxuri, Txindoki, Auza Gaztelu, Kurutxeberri, Ipitze, Anboto, Untzillatx, Leungana, Urtemondo o -l'únic fàcil- Ribera (perdut al Shangri-la de Valderejo).


Si n'és de llarg el relat que retenen aquests signes... Aquí en teniu un:
Al 2003, ben d'hora, ben d'hora, m'enfilava a l'Alkurruntz, la preciosa piràmide de pedra d'esmolar que clou el Baztan pel N.O. A l'alçada d'aquests muguarris ("fites", tot i que no difereixin en res dels molts menhirs bascos), després de retratar l'eugassada de pottokas (aquells cavallets que veiem a les pintures rupestres), se m'acaba el rodet (encara eren temps de la réflex, de la sempiterna Contax RTS). M'aturo a canviar-lo. Prenc aquesta imatge i segueixo amunt, escalant les lloses de la cresta pel dret (II,III). Un cop al cim encerto un espectre de Brocken fabulós... 

-Coi quins dies -penso... Heus abans d'ahir: tota la cresta de l'Orhi (el dos-mil més occidental del Pirineu) també en companyia del meu espectre aureolat! Ja friso per veure revelat el munt de fotos que vaig fer-me.... Però, ai las! Que aquell rodet no va aparèixer mai si vaig descuidar-me'l al coll de les dues fites. D'ençà, sempre he pensat que, tal vegada..., que potser algun dels molts, però molts, muntanyencs bascos degué trobar-lo i que, tal vegada, se li acudí de revelar-lo...

La persistència de les sals de plata.


Farà una setmana, sol al cim de la Roca Plana del Sot del Bac, mirava d'escatir l'emoció que em provocava l'absolut oblid que ara viuen aquells murs on ens forjàrem vàries generacions d'escaladors. Vacil·lant entre l'enuig i la complaença, rememorava les meves experiències... La darrera, com testimonien quatre fotos, fou a l'Anglada d'aquí i en fa tants anys que se'ns veu amb el Ricard repartint el material amb el capó obert del seu SEAT 1500... d'un 1500!

I dissabte, aprofitant que érem a Llinars, al despatx del pare vaig prosseguir la reflexió:
¿Quantes fotografies suporten aquestes lleixes reblertes? Quants llocs del món han acumulat els pares en la seva encara indeturable passió? Deixem-ho..., que no és hora de quantificar. I prenc un àlbum que destaca entre tots pel seu desgast. Com que n'és el primer de la sèrie i ja estava complert abans que jo nasqués sé que és el que cerco. 

L'obro i, enmig d'aquell calaix de sastre de muntanyes, torno a ser a la Roca Plana. La d'un 19/9/48, davant una bella seqüència del pare practicant la perduda tècnica de la doble corda; aquell precedent de "l'artificial" que anomenaven "escalada acrobàtica"... 
Redéu, si encara s'hi vivia als ara esfondrats masos de la Miquelona i del Prat! -penso en veure-hi de fons unes feixes fa dècades ocupades pel bosc.

Després, a casa, m'entretinc repassant aquest succint garbuix d'estampes úniques (més no n'hi ha i els negatius s'han perdut). El relat fragmentari que expliquen ja em pertany a força d'anar-lo aprenent amb els anys; tants anys com els de la meva vida. Són històries atàviques, rondalles a la vora del foc: Davant una Laguna Negra de Urbión i una Sierra Cebollera, ben nevades, la mare recorda la partida de llops que els va rondar durant un bivac...
Llarga vida a les sals de plata i al món que ens revelen! No em fa res compartir algun d'aquests blancs i negres tan ben matisats... Si en fa d'anys que van deixar de ser unes instantànies... D'això en dic persistència!
L'àlbum verd inclou aquesta excepció anterior al conjunt. Una foto de l'avi de l'any vint, d'una excursió al Lac Blanc, amb el superior teló de fons de la Mer de Glace i les Agulles de Chamonix.
¿Com era l'ascensió a l'Aneto a l'estiu de 1951? La mateixa d'avui i ben diferent: Ni la gelera, ni l'equip, ni les multituds actuals resulten fàcils de reconèixer.


 La creu del sostre del Pirineu ja hi era. I al seu costat, amb un bastó, s'hi pot veure al Raymond d'Espouy, l'històric pirineïsta gascó. Els pares són els de la dreta de la colla.
Aprofitant les vacances a Benasc -llavors una llunyania en transports públics- aquell mateix agost del 51 es desplacen a la veïna vall d'Estós per acampar uns dies a Vaticelles... Qui vulgui saber què és la finor i la bellesa plena que s'acosti als seus estanys!

I de Vaticelles, fent un bon tomb, s'enfilen al Posets... Sé que els actuals amants d'aquest gegant (que en conec més d'un) sospiraran tot veient com era la Gelera de la Paül.

Moltes de les fotografies, la majoria, no t'ho posen fàcil si no tenen cap anotació al dors. Són casos on cal tirar mà del saber muntanyenc acumulat amb els anys. Aquesta, per l'angle de visió de les Maleïdes, puc situar-la en algun punt d'alta vall de Lliterola. ¿Baixant del Perdiguero?

I d'altres, també sense dades, no admeten el dubte. Com aquesta vista de la geometria impecable de La Mainera i les Crestes de l'Avió. ¿Com no sentir veneració per la vall, el circ i el pic de Peguera?

No totes les fotografies són pirinenques. Algunes, poques, són d'altres destins excursionistes. Suposo que el motiu és l'alt cost que la fotografia tenia en aquell temps de penúria. Calia pensar-se molt cada clic i aquests es reservaven pels grans arguments.

Ho deixaré aquí, amb aquesta vista del vell pont del Ter a Sau. Corria l'abril de 1949, just deu anys després de la derrota...

El Ser

"M'il·lumino d'immens." -Olé tu, Giuseppe!

A qui se li acut inspirar-se en Ungaretti... Com si les ribes del Ser no fossin prou filosòfiques, pretèrites i místiques...
Em pertoca d'escriure un article que anuncii la nostra Darrera (nostra per la colla de cinc que l'hem feta) i se m'acut anar a fer-ho a les ribes del Ser (creieu-me si us dic que tenim un riu amb un nom tan excepcional). I el mateix Ser em demostra que, apart de joguinós, sap ser propici: I que bé s'escriu en un illot de gres, envoltat de negres bombes volcàniques i enmig d'una galeria de verns de rels i troncs formidables!

La pega és haver promès atènyer la misteriosa Gorga del Diable, un objectiu molt de St.Joan que para entre els casals esfondrats de Ca n'Esquerp i Perduts... I ara, sobre el terreny, comprovo que no podrà ser. Que això para a hores de camí per la lliscant llera d'un dels més intactes dels nostres rius.
Una mesura amb el curvímetre que em va regalar el noi m'indica que, fins vessar al Fluvià, són vora d'una vintena els quilòmetres de meandres salvatges. Res abastable amb una passejada solitària, només accessible amb una mentalitat d'exploració molt wilderness.
 Ara fa uns anys, i camí de l'abandó de Briolf, em fou concedit el goig de contemplar llarg a una parella de llúdries estimant-se de valent damunt d'un dels innombrables dics de gres del Ser... La meravella!

Aquest cop no veurem esquives llúdries però déu-n'hi-dó: Heus l'astor que es llença de cap a la jonquera i adéu rata cellarda o mesquera... I heus la infinitud d'urpades inscrites a les lloses de la tolla dels peus del salt del desaparegut molí del Castell de Roca.

Veient-les de lluny se m'acut que tal vegada siguin d'algun gos... D'un d'aquells que són de remullar-se (que no tots ho són). Però ai, quan les observo i retrato de prop!
¿Qui es mou pel món calçat amb dos unglots consistents? A casa nostra sobretot els senglars!
Imagineu, doncs, l'escena del bany nocturn d'una colla de senglars.
¿Voleu més salvatgia?
(Una semblança escrita al perfecte Pla de Sous del Mont; en un indret verdaguerià a més no poder...)

Flors d'un dia


Observeu quin desfici floral. I així, dia rere dia, i sempre distint. Perquè els hibiscs ja ho tenen això de no repetir-se; són com aquells blocaires que cada dia ofereixen un nou apunt. Després d'anys d'estudi hem constatat una tendència a la floració senar. En desconec el motiu però ahir n'eren 11, i abans d'ahir 7, i no 8...  El que mai s'havia vist eren aquestes 19 flors alhora, un rècord que només persistirà fins el vespre.

La faula dels pèsols; els negres, no els de la princesa.

De petits la mare ens embadalia quan llegia el conte de la princesa del pèsol d'un dels dos volums del llibre verd republicà. Aquell clam a l'ultrasensible condició femenina... I que lluny queda aquell mite,  aquell fràgil etern femení!  
Amb la de dones orquestra que sé capaces de dormir sota zero damunt d'un llit de rocs, i encantades de la vida!


I ara avancem pel principi:
"Que encisador el món començant de bell nou."
Matinet, assaborint el silenci dominical, imagino una versió pròpia del poema d'avui; per atzar: The Stone Axe del californià Robinson Jeffers, escrit del 31 al 33 a Give your heart to the hawks...
Aquí, a ciutat, no puc lliurar el meu cor als falcons, tot i recordar un peregrí cenyint el cel damunt de casa... Més fàcil ho tinc amb els ballesters que celebren el primer sol amb uns abrivats loops rasants que tenen el seu àpex invers a cinc metres d'on paro. O amb la parella de tórtores -GU,GU...GU,GU- enfilades a una comunitària antena de TV; aviat rellevades per dues garses rialleres...
Mig resolta la qüestió substancial del diari poema en dejú em poso a la feina. La d'avui: bruta, de les que mai desitjaries... I, per tant, alliçonadora com poques, fabulosa.

Play al mòbil i que soni fluix quelcom prou solemne: (què tal la banda sonora de SOLARIS, la del Clif Martinez del 2002?); i ja em teniu acarat a les estimades pesoleres negres berguedanes amb la intenció d'exterminar-les. Enteneu la contradicció del moment? Oi que veieu la mala hora que anunciava?

Tenen fum! -em sentencià el pare per telefon -havent vist les pesoleres germanes del nostre fill...  -I les nostres també - que vaig haver de respondre-li...
I quan a una mata li arriba el refotut fum ja pots començar a dir-li adéu...

Diu l'Ester Casanovas, al seu bàsic manual PAGESOS DE CIUTAT, que l'oïdi -mot superlatiu entre la immensitat dels correctes- fot estralls al tros..., que és un fong lleig i malèfic que comença emblanquinant com pólvores de talc i acaba matant. I, afegeix l'Ester, que la més probable de les causes és la fase "mataplantes" per excés de reg que tots els hortolans passem... Sort que no s'aventura a dir de la multitud de pares sobreprotectors fins la maldat que ara  prospera ...

O sia que ja tenim la lliçó ben servida i al cost d'haver d'arrencar amb cura les espigades pesoleres negres, i d'aïllar-ne les tavelles...
48 en total i de mides diverses: de les d'abans d'ahir flors, ínfimes, a les ja ben granades.
 
I no lluny, mirant-s'ho tot de dalt estant, l'emperadriu Glicina fot befa de l'arquitectura efímera que acabo descobrint:  No presumies tant, fot quatre dies, de la potestat d'avivar o matar al teu gust? I ara què?

Quan m'ocupo de llençar les nostres pesoleres al cubell municipal destinat al reciclatge de la cosa verda, a la placeta només veig ciutadans absorts amb el mòbil, amb el fum que procura desprendre, i em sento sol sense altre consol que el del dolç moment poètic que canta l'amic David: "Si em crec, l'alè s'esmuny." I apa-li si no se'ns esmuny l'alè per les cantonades de la vida!

L'estret camí de l'interior

Dels llibres fets a l'espera.

A l'extrem oposat d'aquells llibres que exigeixen una lectura immediata, i potser un oblid igual d'adelerat, d'altres són la paciència impresa, obres que perviuen a recer del temps.


Si s'ha passat mesos L'estret camí del Bashô a la lleixa de novetats pendents... Una novetat de finals del XVII i considerada una de les peces majors de la poesia japonesa.
Ja és que el relat dels 53 dies pels camins que enllacen els paisatges més cèlebres del nord del Japó (sí, el llibre també és una precursora guia excursionista!), li exigís al mestre Bashô cinc anys d'escriptura; fins atènyer l'aura de la més refinada concentració, ja a frec de l'inefable:
"Les regles del peregrinatge per aquestes muntanyes prohibeixen que els ascetes que les visiten n'expliquin els detalls a altres persones, motiu pel qual deixaré de banda el pinzell i no escriuré res més."

Res més.

L'estret camí de l'interior
traduït del japonès per Jordi Mas López
Edicions de 1984 (Barcelona, 2012)  

Oi tant que hi era!

 Mentre l'escrivia he pensat:
Per què no pot ser, aquest, un correu obert?
Ep, (...),
no em fallava la memòria:

 





Sí que entre els NUEVE NOVÍSIMOS, al capdavall, hi trobem al Leopoldo María Panero; el de  finals dels seixanta quan encara era inèdit.




No sé dir, després d'una relectura ràpida...
En els seus propòsits, en el seu món, no m'hi reconec. Diu de la seva poètica:
GARFIO. - Vivo dentro de la fantasía paranoica del fin del mundo 
y no sólo no quiero salir de ella sino que pretendo que los demás entren en ella.
En contrast, es mou el món. Que no me l'acabo, ni me l'acabaré, ho tinc per cert.
Des de l'afany fecundant i amic del borinot
- d'ell les tavelles primordials de les pesoleres de casa i el seu translúcid verd tendre-;
a la vigència dels mil·lenaris poetes xinesos
-amb un fons de tsins, de litòfons de jade repicats en pavellons nebulosos-;
per no dir d'un barman de llei recitant Kavafis
-de memòria i en grec rere l'atzar d'una barra de l'Eixample nocturn-...

Deixo al Panero a la seva sort... O, millor dit, a la seva dissort.
Potser fa per a jovent convuls que encara no accepta el rang de la incertesa on pertoca moure'ns,
tanmateix,  llevar-me amb l'alba és una convicció germana de la curiositat.
Perquè... Mira si n'arriben a passar de coses!
Salut i brunzit de borinots!

Jordi
P.D: Valguin aquestes ratlles com a recordatori de la Consulta, la feta a Ripseu, no l'altra. Que convé a tots que els llibres tinguin un tornet.
* * *

I ara l'afany vital i partícip dels borinots:

+
  =

Tavella de pèsol negre del Berguedà amb llençol estès.
(25 de maig de 2014)...
Quedi clara la resposta a la primera de les preguntes de la versió barcelonina del multireferèndum d'avui...
I per què no se'ns ha preguntat a nosaltres sobre la collonada del Barcelona World?
Misteris... 
Em veig més amb cor d'entendre un borinot que no això de la nostra democràcia. 

L'emperadriu Glicina i les pesoleres negres

Dic de la Glicina liana (Wisteria sinensis? o Wisteria floribunda?), no del més menut dels aminoàcids essencials;
la baula que tota la vida comparteix, glicines i nosaltres inclosos.

Hauríeu de veure la ganyota que va fer l'amic Sergi, un jardiner titulat, quan al seu jardinet, davall aquell cobejable liquidàmbar, vaig dir-li que a casa ens veiem amb cor d'una glicina. I és que calen nassos per a heure-se-les amb una semblant dictadora, amb la més furiosa emperadriu de les enfiladisses.

Tanmateix, diria que aquesta submissió alterada (imagineu-vos esclavitzats per la vigoria d'un vegetal), era obligada: Els experts havien establert que en les nostres terres les llavors de glicina no prosperen. Però, oh anomalia!, als peus de la memorable glicina del Cargol (la resistent escola-bressol de l'Anna) hi aparegueren uns quants plançons de llavor. Com no atendre la crida d'uns nounats, fills d'una planta senyora que ha ensenyat la força de la vida a més de 35 anyades de nadons? A voltes no hi ha espai pel NO.

I ja em teniu, d'ençà la primavera passada, bregant amb el coi de glicina, oferint-li amb pals d'alumini aeronàutic un camí pel seu exigent ascens helicoïdal... Un moment que va quedar enregistrat a la meva inèdita La Serp d'Orquídia... O, com ara, conduint-la envers un disseny escultòric de varetes de ferro dolç i de fibra de vidre. Mireu si n'arriba a ser de tossuda la tia, que pobre de tu si no respectes el seu designi d'enroscar-se, sempre, en el sentit de les agulles del rellotge.

Ara per ara, i com podeu comprovar a les imatges, encara mantenim un suficient equilibri de forces. I, per si de cas, no ens n'estem de recordar-li que al capdavall la potestat és nostra. Que, si cal, tallem per aquí i per allà; i que, a males, és cosa de dècimes l'afer d'estroncar-li la vida. Ei, maca, -li dic a l'emperadriu enfiladissa-, que ets a casa d'un entès en els sostres de la magnificència


Un cas ben diferent és el de les pesoleres negres del Berguedà que ara prosperen a l'hort. Tot i que també calen nassos per a conrear a ciutat aquesta relíquia de la gastronomia de muntanya... Les pesoleres són la fragilitat i, alhora, resulten igual d'actives que la glicina. Hauríeu de veure què triguen els seus circells tentaculars a aferrar-se als vímets de sarga que jo li proposo. Davant del seu visible moviment que ningú em vingui amb la presumpta immobilitat vegetal!
Això en el nostre cas, que l'Oriol, que ens va oferir aquell grapat de pèsols germinats, té les pesoleres penjant al seu aire i la mar de bé... Vam repartir la donació del nostre fill en unes preceptives safates de planter i la dotzena de mates més vigoroses són les que han acabat plantades en un substrat de terra de cuc i fibra de coco. 
(Potser queda lluny dels desinteressats per l'horticultura, però és com una mena de llei que comprar planter ja avivat és una pràctica de segona divisió. El bon hortolà haurà de començar a partir de llavors selectes, algunes d'elles ínfimes de debò.)


I sí, a cent metres de casa tenim una boca de metro i, en cosa de ni un quart, ja som al centre de la turística Barcelona. Del tot fora de qualsevol circuit turístic creixen les memorables glicines dels íntims Jardins de Massana, a ni cinc minuts de casa en un dels rars espais interiors de les Vivendes del Congrés. Té un no sé què de solemne, aquella llarga pèrgola escanyada per no sé quantes glicines. Els seus nocturns acullen un temps de confidències. Afegim-hi la tetralogia arbòria que només trobem en aquells jardins: la figuera, el nesprer, el codonyer i el magraner. Veure'ls així junts és com sortir de viatge, com fer un creuer per les ribes de la Mediterrània.

50 anys d'una muntanya d'ara en fa 8200.

Ben llarg és el fil que podria estirar de la nostra excursió al Pariou; un jove volcà actiu fins ara fa 8200 anys.
Un bon fil seria el toponímic: A saber què volia dir l'original Puèg occità..., ara el Puy Pariou dels francesos?, ¿quelcom com "parell" si fem cas a la seva regularitat? (A la mateixa Alvèrnia trobem el Puy Violent que tergiversa un Puèg Bialant que res en tenia de atroç i tot de lloc de pau on pasturaven milers d'ovelles que "belaven".)  Però fa molta mandra el fil inacabable de l'anorreament premeditat de les llengües de l'Hexagone... Començant per la del borbonès, l'occità original de la casa dels Borbons que es parlava al confí nord de la mateixa Alvèrnia...
Millor que empantanegar-se en fangars històrics que no ens pertoquen, ¿o sí?, serà que expliqui la història de l'acompliment d'un somni que he mantingut latent durant més de mig segle. Una il·lusió resistent que puc resumir amb aquesta imatge del meu atles de quan era petit.
Si atenc la data de l'edició d'aquest ATLAS DE NUESTRO TIEMPO (1962), i el seu estat desballestat, queda palesa la infinitud de saber que em va oferir... Que el Karl May em feia fugir d'Arizona a Sonora? Ràpid a buscar-hi notícies d'aquells territoris... I no diguem quan llegia Verne o, més endavant, la Kon Tiki, Siete años en el Tibet o els móns silenciosos del Cousteau... També, i apart de tot gràfics estadístics del món que m'esperava (d'un estil ben modern per l'època), a la quarta part -El mundo en imágenes- podies embadocar-te amb unes fotos espectaculars (fins aèries i de satèl·lit) de les exorbitants belleses terrenals. Al capítol Volcanes extintos y geiseres és on apareixia, amb una mida suficient (27x27), aquesta imatge del Pariou; irremeiablement atractiva per a un nen que es delia per pujar muntanyes. 

De la passejada entre circular i helicoïdal que ens ha portat a conèixer aquest dibuix impecable, una de les més delicioses que mai hagi fet amb l'Anna, no penso dir-ne massa cosa. Millor serà respectar la solitud i el silenci que vàrem encertar en un cim que, amb mig milió llarg de visites anuals, és un dels més freqüentats a nivell mundial (funiculars i cremalleres apart).
Mantenint aquest silenci no caldrà que digui res del tiroteig de pistola i fusell que ens va acompanyar durant la primera part de l'ascensió, ni de l'escamot militar, autor dels trets, que ens creuàrem al capdavall de la graonada; uns paios i unes paies més que cepats, que imagino intentant oblidar els horrors recents de Timbuctu o de Bangui... I és que gran part de la zona dels Puys queda dins d'un dels molts camps de tir de l'Armée; un fet decisiu per a la conservació d'aquells fràgils cons. 
Després d'anys de llibertat absoluta (queda palès a la foto de l'Atles com era lloc d'artiga i pastura), i de rebre l'increment de pressió erosiva per part dels visitants (¿com no deixar-se lliscar per la gredera de migjorn?), ara fa un temps es va decidir la moratòria de la seva ascensió. Actualment, després d'uns llargs estudis, d'una exemplar restauració, i d'una valenta decisió, el Camí torna a estar obert. I dic Camí perquè és un de sol i obligat: pel què fa al con, pobre de tu si t'apartes d'aquest trajecte arranjat, on, fins i tot, el mateix cim resta vedat! 

Pels que sabem, i patim, l'etapa crítica que viuen moltes de les nostres muntanyes clàssiques per sobre-freqüentació, el Pariou és un bon exemple de l'avenir. Mal que ens pesi als que coneguérem la més fabulosa de les llibertats (la d'acampar dues setmanes a la Macarella menorquina o als més acreditats circs pirinencs, la de fer focs de camp a les fagedes del Montseny...), res és com era d'ençà la conversió de la muntanya en un més dels espais esportius i de lleure. Si ens fixem en un indret modest com pot ser el Corredor, en els darrers cinquanta anys, aquells que separen el naixement d'una il·lusió volcànica en un nen i el seu joiós acompliment, hem passat d'uns fabulosos cabassos de rovellons a uns boscos eixarcolats i fendits per la compulsió adrenalínica dels bikers... Imagino la necessitat, més que la possibilitat, de posar fre a l'erosiva llibertat de lleure que, sense estar ratificada enlloc, s'ha instituït com un dels drets fonamentals del present. I el que no imagino és quin poder serà capaç de fer-hi front. Ara per ara, i enllà dels molts valuosos pedaços puntuals, encara ens falten anys de molta reflexió abans de consensuar un nou punt d'equilibri. Bo és sortir a fer un volt i veure les propostes més avançades d'aquells que sí l'han feta.

Queda per dir que no es pensi ningú que el Pariou para qui sap on; si, de fet, els Puys són com el Collserola de l'àrea metropolitana de Clermont-Ferrand... Recordo que la vista cap a llevant incloïa, allà baix, a uns deu quilòmetres de distància, la refulgent teulada de la immensa factoria de la Michelin... 
- Podríem anar a veure el seu museu... Segur que la botiga és la sublimació del ninot Bibendum, però ara fa molta mandra.  
- Tota -em diu l'Anna.
- Tampoc passa res. Que, sortint d'hora, aquí t'hi plantes a l'hora de dinar.




Els meus dos de Sant Jordi

Heus aquí les meves novetats de la darrera diada; memorable perquè era el primer dia amb ulleres i vaig poder viure-la en FullHD. I quin canvi!

L'Anna, en una nova proesa com a tofonaire de llibres, i enmig del cafarnaüm de la Central, va encertar aquesta perla; de portada discreta com correspon al tema filosòfic clàssic, i de la que no en tenia notícies.

Encara a mig llegir-lo, ja puc dir que pot ocupar un lloc rellevant dins el gènere que s'ocupa de reflexionar sobre les virtuts de caminar i pensar alhora, sigui per la ciutat, el camp o la muntanya. És un llibre ben recomanable per a qui senti entusiasme per aquesta tan sanitosa activitat. Karl Gottlob Schelle, sense problemes, pot compartir lleixa amb els Rousseau, Hazlit, Stevenson, Thoureau, Wordsword, Nietszche, Walser, Gracq..., Serres...
Molt bona troballa aquest obsequi de l'Anna!


L'altre llibre, l'auto-obsequiat, vaig córrer a buscar-lo de bon matí, més per urgència meva que per por a què s'exhaurissin les existències... Com no córrer a buscar un primer Michel Serres en català, quan al mariner-filòsof-alpinista el tinc de capçalera d'ençà un ja llunyà 1982? La mateixa diada vaig fer una primera lectura de les seves 123 pàgines; de lletra gran i espaiada però, renoi!, més tall impossible!

Michel -li dic des d'una de les possibles formes de confiança-, si bé sempre hi toques, aquest cop l'has encertada de ple i has escrit el llibre que necessitàvem (els 200.000 exemplars venuts a França són un vot aclaparador). Fins i tot el teu estil, que creia insuperable, aquest cop encara llueix més. I quins cops de puny a la tàblet! I quina consciència d'adreçar-te, amb la màxima tendresa i exigència, als nadius digitals, que és com dir al futur-present!
I admet-me els termes de l'audaç comparació que imagino:
MICHEL
MONTANHA - SERRES
Montaigne - Serres

Gasconha
A Q U I T À N I A

Ditona (que apart de referir-se al Món que ja s'expressa amb ultra-veloces pulsacions d'ambdós polzes, fa l'ullet al conte homònim d'Andersen), és una obra més que recomanable i d'una persistència assegurada. Recomanable a tothom, i en especial a qualsevol docent (parla des de més de 50 anys d'experiència); als matemàtics interessats per les extensions de la teoria de grafs; als metges en lluita; als urbanistes, grafistes i editors rebels; als amants de la marqueteria o dels grans miracles post-martiri; als que s'abstenen de glòries sagnants, falsos déus o polítiques de mort; a qualsevol que -apunti o piuli- mantingui un malnom, un nom de guerra o un nick..., un Ka. Fins i tot a qualsevol representació del poder tenallador i caduc: que així senti els primers sons de les seves trompetes de Jericó, del seu cant de les sirenes; l'spoiler del seu rèquiem imminent.


Bo és que anem reconeixent les decisives aportacions conceptuals de Michel Serres: la més valuosa, segur, la de LA XARXA -sí, la d'aquesta xarxa, i això és de quan naixíem la majoria de nosaltres-, a la que cal afegir-hi la del NÚVOL... Fixa't tu! Quins temps aquells, els de professor a la universitat de Clermont-Ferrand en companyia del seu amic Foucault, un altre Michel. Ja me'ls imagino, acabada la feina, enfilant-se als puys; caminant i pensant, volcànicament peripatètics. (Bé, després de vint anys de docència a Standford, al Palo Alto de veritat, el de la Silicon Valley, de reconeixement no li'n cal al Serres, si de cas li'n cal aquí; mancances que tenim.)
Tanmateix, Serres aviat es va anar desvinculant de les espessors epistemològiques i de les obediències acadèmiques; prou com per poder incloure en la seva extensíssima bibliografia obres com Hergé mon ami... Que de tintinòlegs en trobem a cabassos però, ¿i d'amics de l'Hergé?

Per acabar, i per donar constància d'una altra faceta de Serres que em fa feliç, deixaré l'enllaç amb l'inteview Métamorphoses du corps et de l’esprit, on s'esplaia parlant d'escalada i alpinisme, de les relacions amoroses amb la roca i de les invencions corporals que ens exigeix, i també de l'esport: [...]  els mitjans de comunicació mai parlen d'esports , mai, mai! De l'únic que parlen és de vencedors... 

Pels amics d'aquest bloc apassionats per la roca i la muntanya (que en som uns quants), o pel pensament corporal (que ho som tots, espero), recomano l'assistència a la seva conferència Variations sur le corps; i, per a qui en vulgui més, la lectura de l'obra homònima (l'original a Editions Le Pommier, i en castellà a Fondo de Cultura Económica, també descarregable aquí)


Atenció: Prémer el darrer aquí i descarregar-se el PDF ofereix la delitosa experiència d'endinsar-se en una textura textual com aquesta; sens dubte: una activitat de risc, com l'escalada que fa de fil conductor; sens dubte: una memorable ascensió que farem encordats amb el savi guia Michel.