A la Sofonisba, o a la Paula, ¿com no estimar-les?

El fulgor de la troballa... La serendípia admesa, tot i la perplexitat... L'amor de veres, l'instantani... D'això va la cosa.
Estàs batallant en la construcció d'una ficció de mides importants (tal vegada superiors, dubtes), un mur de pedra seca, més una serra que una muralla: Quina idea, quina possibilitat imaginada, quin roc de la pila casa amb quin altre? Quin pedrot desestimes? L'edifici, ¿s'aguantarà,o bé farà figa?
Estàs enmig d'aquesta brega, tan absurda com feliç, i de sobte la frisosa recerca et mena a un punt on, de resquitllada,  llegeixes el nom impossible de la Sofonisba. (Com al seu mentor, el Miquel Àngel, no li cal cognom: és la Sofonisba i llestos.) I, oh EUREKA! aquesta dona s'acobla al mosaic que m'ocupava i en una posició de clau de volta.
Res com la biografia superlativa d'aquesta pintora per a lubricar l'entrada d'uns retalls històrics en una faula. Perquè mira si va arribar a ser-ne, de fabulosa...



Tenim a l'inqüestionable Cezanne  afirmant, a propòsit de la Dama de l'Ermini, que "El Greco era el creador de l'art modern". Quelcom que puc, com el Rusiñol, compartir...Sempre salvant la pega que ara sabem que l'ermini era en realitat un linx i que l'autora de la pintura va ser la Sofonisba Anguissola. Cas que es repeteix amb el retrat canònic de la maduresa de Felip II, sempre atribuït a mediocres copistes. No busqueu al callejero de la villa y corte un carrer, un passatge, dedicat a la Sofonisba. L'oblit arriba a aquest punt.  


La veritat és que, tot i l'error, Cezanne tenia raó. Condicionada per unes absurdes limitacions pel simple fet de ser dona (és que ni l'estudi anatòmic li era permès!), es va preocupar de trobar un temari propi, autònom; i res més a mà que ella mateixa, que l'autoretrat. Així sabem dels seus ullassos a través d'una vida de noranta-tres anys! Fascinant... L'art modern, que deia el Paul!

Ara em passa que, com més em miro els ulls de la Sofonisba, més m'arriba una associació paral·lela. Heus quin altre munt d'autoretrats, els de l'excepcional Paula Modersohn-Becker. Aquests ulls superlatius que ens interroguen, els de la renaixentista italiana i els de l'expressionista alemanya, ¿és cosa meva o són els mateixos?


Som de Vidabona


S'ha de dir: Que Som de Vidabona és un cim! Un cim superlativament poètic al que encara no m'he enfilat.
També s'ha de dir que l'estat de les boscúries de Vidabona no era normal. Perquè una brotada de camagrocs com aquella no en té res de normal. Anem a pams, que la cosa va d'això: d'apamar el sotabosc; i a cada pam un munt de boletets esperant la mà enfebrada que els ha de collir. Comencem pel començament...
 Aprofito que he quedat amb uns amics a Taradell per passar pel Taga. Vull provar el prototip de cistell boletaire avançat, que havia dissenyat i cosit a finals d'agost, i no se m'acut lloc millor que l'infal·lible erol de cames de perdiu que sé als seus vessants. Creieu-me. Cada any i d'ençà el 2007, allà estan: siguin poques -una dotzena- o siguin moltes -més d'una cinquantena-, sé que al voltant d'aquell pi concret hi trobaré d'aquests bolets. Una espècie curiosa, el bec, o pota o cama de perdiu, sobretot per la seva mutació quan els poses a la paella. Fa cosa veure aparèixer aquell to violaci tan pujat; combinat amb l'ou de la truita no hi ha contrast més violent.

Un cop comprovada l'efectivitat de l'invent (que mantinc en un secret ben boletaire, no fos cas...), creuo el Coll de Jou i m'aturo on sé un erol de rovellones, o mares del rovelló. Tampoc em falla aquest cop: quatre d'aquests rars rovellons valen més que vint dels altres, tal és la seva consistència reconcentrada. Aquí començo a veure com està la cosa dels camagrocs... N'omplo un cistell. Davallo per Vidabona, un desnivell d'uns 200 metres i n'omplo dos cistells. 200 metres més avall, un altre cistell; i a 200 un altre. M'aturo quan tinc una típica bossa dels súpers plena fins dalt, poc més de quatre quilos de camagrocs. Que perfectament haurien pogut ser quatre contenidors, o quaranta... Això si l'esquena pogués suportar-ho! 

Després, ja a casa, després de la feinada de netejar, un a un, aquell munt de camagrocs, molts d'una mida anormalment gran de tan ben hidratats, barrets de fins a 7 cms, després t'has d'espavilar a escampar-los per on puguis a fi d'aconseguir el seu correcte assecat. I així ja tens tota la casa convertida en un mena de secadero, tot ben legal, i penses que els veïns deuen preguntar-se d'on ve aquella flaire boscana que inunda l'edifici... És un procés ben alliçonador i que exigeix una certa atenció. Passa l'Anna i amb la mà regira el contingut de les safates... Mitja hora més tard, els regiro jo. 

Al cap d'un parell de dies de remenamenta, la pèrdua d'humitat passa per un punt crític i comença l'accelerada reducció de pes i volum; com una jibarització. De dues safates en surt una i, l'endemà, santornemhi: de dues safates en surt una... No són les safates de pur cristall blau del mestre Heisenberg el Bad, però quasi. La concentració de tots els extractes boletaires així ho fa pensar.
I així es segueix fins arribar al punt final, quan ja no hi ha més reducció possible.

El càlcul científic és ben senzill: si de 4000 grams en resten 251, la ràtio de reducció és de 16:1.
També, si res no falla, quan vulguem afegir-los a alguna recepta i els rehidratem, cal esperar que creixin en aquesta proporció, només que inversa d'1:16.
Enllà d'aquests càlculs tan útils, queda la reflexió sobre la paleodieta. Quan fa que assequem bolets?
Entre les pertinences de l'Ötzi, l'home de la glacera d'ara fa 5300 anys, ja n'hi havien... Ens ho haurem d'estudiar, després de dinar... Lluç amb camagrocs i cloïsses, una delícia..., amb la picada i tota la pesca. I és que, sense remei i per definició, Som de Vidabona.

Serralada de Marina a l'agost

 
Com que les activitats principals d'aquest agost -llegir i cosir- eren de caire sedent, ho hem complementat amb un seguit de passejades matinals pels alts de la Serralada de Marina. Que tampoc cal anar més lluny és un axioma de l'excursionisme sostenible i aquest seguit de serres, intensivament il·luminades pel sol reflectit al mar, ofereixen suficients punts d'interès com per dedicar-hi el nostre temps. Afegim-hi les obliqües vistes urbanes que s'aconsegueixen des dels seus turons, òptimes talaies d'on repensar la ciutat i la civilitat, i algunes sorpreses -com pertoca-, i ja tenim les augustes raons de sortir ben d'hora a caminar. 

Si en sabien, els ibers, de viure dalt dels turons! Fixa't els vaixells que arriben a la costa..., i, si el dia fos més net, veuríem el Pirineu. No hi ha gaire llocs d'on es vegin les tres botigues d'IKEA: Montigalà, Sabadell i l'Hospitalet!


Fa la seva gràcia, sobretot aquest estiu, això del Coll de la Jeia d'en Pujol!

Un moreno, sol entre els ceps, aclarint gotims.


Els renills dels cavalls que pasturen pels prats de Sant Mateu sonen anòmals amb aquest horitzó.
També resultava anòmala la gran brotada de pets de llop en ple agost.
Així vam poder comprovar que, malgrat la gent no els culli, arrebossadets són uns bolets deliciosos.



A la tarda surto a estirar les cames fins el proper Mas Guinardó. Pobres de nosaltres el dia que els turistes en descobreixin la seva terrassa panoràmica; des d'on ressegueixo les nostres passejades d'agost.

Sakoneta (i 3) El goig tàctil



Enllà de les raons científiques de la vàlua d'aquest litoral fabulós, el record que s'imposa de la seva descoberta és el d'una experiència joiosa. Els que som "de pedra", d'enfilar-nos-hi, sentim plaer amb el seu simple contacte -si no malament rai-, mai ens sembla matèria inerta i preuem copsar-ne la magnitud de seva diversitat. I, aquí a Sakoneta, els gormands de totes les roques que la terra ha cuinat en tenim, no una fira de mostres, sinó una Exposició Universal plena de les més fascinants novetats. Per déu, i quin repertori de textures! Ja només faltava que els experts t'expliquin que molts dels relleus que mostren aquestes capes de pell corresponen als rastres de la fauna dels mars cretàcics; fossin cucs perforant els fons o el refrec dels grans plesiosaures...
Heus aquí algunes mostres d'aquest repertori que tant em va plaure d'acariciar. A ull hi he afegit les mides  perquè si no és fàcil perdre's.









És cosa meva això d'endevinar aquí una serralada enllà d'un mar de núvols? 

Sakoneta (2) - El límit K-T


Si considerem el flysch de la costa basca entre Deva i Zumaia com un llibre de milers de fulls -cada estrat n'és un-, on, d'oest a est, la Terra ens explica el relat de 45 milions d'anys (un 1% de la seva vida); Sakoneta i Mendata en serien els capítols on la narradora ateny el sostre del seu art. Són uns estrats situats al primer terç de la formació i que corresponen al Cretaci superior. Costa enllà, vers llevant, la història va seguint, pàgina a pàgina; i cadascuna diu de les condicions, sempre canviants, en què es va forjar. 


Ara: uns fulls prims i poc consistents de quan fotia una calor humida i sufocant... Ara: un estrat mètric de calcària nodulosa corresponent a una fase més àrida i freda... Aquí hi ha el testimoni d'una inversió dels pols i, costa enllà, n'anem trobant més i de la manera atzarosa que regeix aquest fenomen magnètic... Imagino la feina deliciosa dels geòlegs que s'ocupen de l'hermenèutica d'aquest excepcional compendi històric!



 
I de totes les pàgines del tractat cap de més decisiva que la del límit K/T (un estrat, no especialment destacable a primer cop d'ull i situat a Algorri, a tocar de Zumaia). És tan nítida i complerta la seqüencia geològica que ens mostra el flysch basc que ha esdevingut un estratomodel mundial del decisiu canvi d'era geològica i biològica entre els temps secundaris -els dels dinosaures- i els terciaris -els de l'expansió de les aus i dels mamífers. De les anòmales concentracions d'iridi, presents arreu on apareix l'estrat del límit K/T, el californià L.W.Àlvarez va concloure la seva "Hipòtesi Àlvarez"; aquella que atribueix l'extinció massiva de la fi del Cretaci al catastròfic impacte d'un meteorit. 

Potser aquestes semblin unes consideracions massa distants, disquisicions pròpies de l'especialista que no sóc. Tanmateix, i davant el registre dels milions d'anys previs a aquest trànsit, al traspàs d'aquest límit, no puc deixar de pensar que aquí hi ha una inflexió que va permetre la nostra possibilitat, la dels mamífers. 
Com no recordar aquí el jocós poema Mamíferos del molt anarco Jesús Lizano: [...] ¿Catalanes? / Yo veo mamíferos.


No és mala cosa dedicar una tarda a les altes emocions tel·lúriques... -Pobre del mamífer, del primat superior, que intenti passejar per aquesta platja calçat amb xancletes! Imprescindible una bona bota de muntanya... Quelcom apropiat, això de rememorar la muntanya tot i ser arran d'oceà. Bé va ser el moviment orogènic alpí el que va redreçar el relat d'aquest antic fons marí...

Sakoneta (1) - La Descoberta


No, els camins que porten a les nostres platges no són prats com aquests. Tampoc és que les platges d'aquí, les hondartzas, siguin com les nostres. Davant l'escassedat de sorrals, una hondartza pot ser un replec dels penya-segats rigorosament rocallós. És el cas de les que, després d'encertar-ne l'accés per un dèdal de pistes de muntanya, estem a punt de descobrir, les de Sakoneta i Mendata; el sagrari d'un dels trams de costa més espaterrant de tots els litorals del món. Bé, això és el que pregonen els reportatges penjats a la xarxa, que aquí hi ha un tema fotogràfic major; el trio de fotògrafs superequipats que se'ns ha avançat ho referma.
Està baixant la marea i amb ella s'obre l'accés a una extensió de terra inimaginable: la rasa mareal del flysch basc. Ara estan emergint milers d'estrats de roca que, si en segueixes les crestes, et permeten avançar mar endins fins a quatre-cents metres!


Si n'ha de ser de savi aquest pescador que aprofita la tarda al mascaró de la punta Sekoneta... I, si està tan fet al lloc, segur que me n'explicaria mil d'aquest darrer hivern, el de les cinc galernes com no es recordaven... Segur que amb ones de quinze metres poc ens estaríem aquí; ni ell, ni jo, ni l'altra dotzena de visitants que, de tant ben repartits, ens permetem sentir-nos sols enmig d'aquest immens monument... 

En una tarda de les grans hem descobert Sakoneta, tan sols un primer tast. En unes hores, poques, d'una excitació febril -a l'extrem oposat de la meditació-, capturo més de 250 arxius fotogràfics. Un excés, propi d'un turista japonès, que ja destil·laré amb calma a casa. Ara només ens pertoca ser aquí, i ser-hi amb la màxima intensitat.



Després d'escriure aquests rengles, mentre neix el dia amb la grata sentor de prada dallada on hem acampat, surto a posar en pràctica la darrera exigència. M'enfilaré al verd turó d'aquí el costat... Esperem que el dia acabi obrint-se, que tenim ganes de fer molta feina viatgera.


Gauak eta mendiak

I quin campió lingüístic fou aquell que batejà l'E.T.A... Els llecs en el difícil euskarra, quan el senten parlar, sempre se sorprenen de la reiteració amb què pronuncien el nom de la bèstia: eta, eta, eta... I és que si alguna paraula pot aspirar al títol de més freqüent aquesta és la conjunció copulativa "i", l'eta basc (abreujada a l'acrònim de l'organització amb la fórmula "ta").
Ep, que ningú es confongui ara! Pobre de mi si hagués de sostenir la més mínima conversa en basc, que d'això no en sé. Com a molt, sovintejo el seu hizteguia (diccionari) perquè allà hi trobo moltes de les raons dels llocs d'aquell país: Si t'enfiles al cim del magnífic Mendaur bo és saber que significa "la Muntanya de l'Aigua". I, un cop entès que Ur és l'aigua, mots difícils com urtegi (estany, pantà), o urbazter (ribera), ja et semblen més clars... 
(Concurs: ¿Algú es veu capaç de definir urkontra?)

I és que són anys d'experiència euskalzale (de tirada per la cosa basca, quelcom equivalent a la "catalanofília"); més de trenta i amb un inici memorable al 1983... Heus que el Manu em diu si vull acompanyar-lo en la singladura del Paral·lel de BCN a Errenteria amb el seu autocar pirata, i dit-i-fet. Ai aquella beneïda manca de compromisos! I ara imagineu una part del passatge amotinada, a les tantes de la matinada i passat Saragossa, perquè pretenien que els deixés al seu poble, distant més de 20 kms de l'autopista, quelcom no concertat abans. Au quina batussa, i com d'alliçonador fou veure al Manu, un xicot de maneres dolces, mostrant la fermesa d'un gudari. Al mig del no res que es quedaren aquells! 
La resta ja és història, la que insinua aquest mapa de les meves/nostres nits i muntanyes basques. (Heus els punts que envolten Vitoria-Gasteiz: tots del curs 05-06 que l'Oriol va passar fent un Sèneca a la seva universitat.)

Tot mirant-me'l queden clares les distintes maneres de viatjar possibles. Hi ha qui tendeix a fer-ho d'una manera extensiva, a resoldre incògnites remotes; ara que tan fàcil resulta. Tanmateix, i deixant de banda l'alt cost del consum de llunyanies, nosaltres ens estimem més aprofundir en un estudi a la menuda. L'Anna em diu que li ve molt de gust tornar al sempre acollidor País Basc i jo, encantat de la vida, que miro de dissenyar un nou traçat que inclogui alguns dels infinits temes pendents.
I aquí em teniu, valorant opcions de noms tan impossibles com Anxuri, Txindoki, Auza Gaztelu, Kurutxeberri, Ipitze, Anboto, Untzillatx, Leungana, Urtemondo o -l'únic fàcil- Ribera (perdut al Shangri-la de Valderejo).


Si n'és de llarg el relat que retenen aquests signes... Aquí en teniu un:
Al 2003, ben d'hora, ben d'hora, m'enfilava a l'Alkurruntz, la preciosa piràmide de pedra d'esmolar que clou el Baztan pel N.O. A l'alçada d'aquests muguarris ("fites", tot i que no difereixin en res dels molts menhirs bascos), després de retratar l'eugassada de pottokas (aquells cavallets que veiem a les pintures rupestres), se m'acaba el rodet (encara eren temps de la réflex, de la sempiterna Contax RTS). M'aturo a canviar-lo. Prenc aquesta imatge i segueixo amunt, escalant les lloses de la cresta pel dret (II,III). Un cop al cim encerto un espectre de Brocken fabulós... 

-Coi quins dies -penso... Heus abans d'ahir: tota la cresta de l'Orhi (el dos-mil més occidental del Pirineu) també en companyia del meu espectre aureolat! Ja friso per veure revelat el munt de fotos que vaig fer-me.... Però, ai las! Que aquell rodet no va aparèixer mai si vaig descuidar-me'l al coll de les dues fites. D'ençà, sempre he pensat que, tal vegada..., que potser algun dels molts, però molts, muntanyencs bascos degué trobar-lo i que, tal vegada, se li acudí de revelar-lo...

La persistència de les sals de plata.


Farà una setmana, sol al cim de la Roca Plana del Sot del Bac, mirava d'escatir l'emoció que em provocava l'absolut oblid que ara viuen aquells murs on ens forjàrem vàries generacions d'escaladors. Vacil·lant entre l'enuig i la complaença, rememorava les meves experiències... La darrera, com testimonien quatre fotos, fou a l'Anglada d'aquí i en fa tants anys que se'ns veu amb el Ricard repartint el material amb el capó obert del seu SEAT 1500... d'un 1500!

I dissabte, aprofitant que érem a Llinars, al despatx del pare vaig prosseguir la reflexió:
¿Quantes fotografies suporten aquestes lleixes reblertes? Quants llocs del món han acumulat els pares en la seva encara indeturable passió? Deixem-ho..., que no és hora de quantificar. I prenc un àlbum que destaca entre tots pel seu desgast. Com que n'és el primer de la sèrie i ja estava complert abans que jo nasqués sé que és el que cerco. 

L'obro i, enmig d'aquell calaix de sastre de muntanyes, torno a ser a la Roca Plana. La d'un 19/9/48, davant una bella seqüència del pare practicant la perduda tècnica de la doble corda; aquell precedent de "l'artificial" que anomenaven "escalada acrobàtica"... 
Redéu, si encara s'hi vivia als ara esfondrats masos de la Miquelona i del Prat! -penso en veure-hi de fons unes feixes fa dècades ocupades pel bosc.

Després, a casa, m'entretinc repassant aquest succint garbuix d'estampes úniques (més no n'hi ha i els negatius s'han perdut). El relat fragmentari que expliquen ja em pertany a força d'anar-lo aprenent amb els anys; tants anys com els de la meva vida. Són històries atàviques, rondalles a la vora del foc: Davant una Laguna Negra de Urbión i una Sierra Cebollera, ben nevades, la mare recorda la partida de llops que els va rondar durant un bivac...
Llarga vida a les sals de plata i al món que ens revelen! No em fa res compartir algun d'aquests blancs i negres tan ben matisats... Si en fa d'anys que van deixar de ser unes instantànies... D'això en dic persistència!
L'àlbum verd inclou aquesta excepció anterior al conjunt. Una foto de l'avi de l'any vint, d'una excursió al Lac Blanc, amb el superior teló de fons de la Mer de Glace i les Agulles de Chamonix.
¿Com era l'ascensió a l'Aneto a l'estiu de 1951? La mateixa d'avui i ben diferent: Ni la gelera, ni l'equip, ni les multituds actuals resulten fàcils de reconèixer.


 La creu del sostre del Pirineu ja hi era. I al seu costat, amb un bastó, s'hi pot veure al Raymond d'Espouy, l'històric pirineïsta gascó. Els pares són els de la dreta de la colla.
Aprofitant les vacances a Benasc -llavors una llunyania en transports públics- aquell mateix agost del 51 es desplacen a la veïna vall d'Estós per acampar uns dies a Vaticelles... Qui vulgui saber què és la finor i la bellesa plena que s'acosti als seus estanys!

I de Vaticelles, fent un bon tomb, s'enfilen al Posets... Sé que els actuals amants d'aquest gegant (que en conec més d'un) sospiraran tot veient com era la Gelera de la Paül.

Moltes de les fotografies, la majoria, no t'ho posen fàcil si no tenen cap anotació al dors. Són casos on cal tirar mà del saber muntanyenc acumulat amb els anys. Aquesta, per l'angle de visió de les Maleïdes, puc situar-la en algun punt d'alta vall de Lliterola. ¿Baixant del Perdiguero?

I d'altres, també sense dades, no admeten el dubte. Com aquesta vista de la geometria impecable de La Mainera i les Crestes de l'Avió. ¿Com no sentir veneració per la vall, el circ i el pic de Peguera?

No totes les fotografies són pirinenques. Algunes, poques, són d'altres destins excursionistes. Suposo que el motiu és l'alt cost que la fotografia tenia en aquell temps de penúria. Calia pensar-se molt cada clic i aquests es reservaven pels grans arguments.

Ho deixaré aquí, amb aquesta vista del vell pont del Ter a Sau. Corria l'abril de 1949, just deu anys després de la derrota...