Una obra radical

"Sempre radicals, mai conseqüents." 
La d'anys que tragino pel món aquesta contradictòria consigna del "refugiat" Walter Benjamin, i val a dir que l'he acomplerta una munió de vegades (No ets radical quan fas obra amb enrevessades soques de pomera o de roser?). I avui seguiré persistint en aquesta línia. Apart d'un gran còdol de tosca (quan, amb una relativa facilitat, talles els travertins, respires l'aire antic retingut als buits del seu interior; l'aire de quan es van formar potser fa uns milions d'anys...); apart del pedrot, doncs, he tornat del distret tomb de tarda amb l'esquelet d'una alzina que, només veure'l, m'ha semblat prometedor. 
 Enmig de la quilomètrica deixalleria que són els espais "intermareals" dels pantans -aquella franja indecisa entre nivells-, m'he anat a fixar en aquest element... "eradicat". Alguna rierada deuria descarnar la riba on pretenies viure... Amb les arrels un punt confinades entre rocs, per la seva disposició reconcentrada. Això fa molt de temps, perquè més ressec i fràgil no pots estar-ho... Algun profit en traurem!

Una mica de feina de neteja al campament i ja he enllestit la cosa: una mena de tòtem o, millor, un bastó de comandament (el manípul romà); un ceptre reial que planto a la llera i m'afanyo a retratar... Veus, la de coses que podries fer-ne: Clavat en un suport giratori mecanitzat, ja veig un vídeo amb les filigranes de la testa rodant en primer pla... O, si tingués llum suficient, podria repetir la interessant passejada d'aquesta tarda...

 La mar de bé que quedaries palplantada en un dels traus de resclosa o de canal que he trobat... I ja en van no sé quantes d'aquestes línies descobertes. Suficients, si fos metòdic, per a escriure la meva tesi doctoral d'arqueologia...

I ja no diguem l'efecte que faria parada en una de les cel·les reservades al formigó del búnquer de baix; d'aquell que amb aigua alta acaba mig negat (així vaig descobrir-lo fa més de quinze anys, romancejant amb el caiac!). Faria "modern" cosa de no dir... 

D'aquella modernitat, caduca ja del tot, que ha anorreat el litoral barceloní (Ei, Oriol Bohigues, tu que volies fotre a terra la "nosa" del Tibidabo!); la modernor del deliri constructiu del BUS-VAO ECO (queda algun eco de l'ecosocialisme, ara en plena regressió si es defineixen "gramscians"?). D'aquella obra d'art modern que, amb una mica de retòrica adient, acaba a les golfes de les grans corporacions... Que l'art modern explica la mar de bé els mecanismes del nostre món (sobretot els de les primordials argúcies de la desgravació fiscal), i les estratègies de l'hegemonia. Irremeiablement, el tema del domini, i no el de la cooperació, és el que para al davant del malson modern...

Encara millor seria exposar la testa d'alzina a la peanya del canó de l'altre búnquer. Per favor, quina construcció més extraordinària! ... I més absurda, perquè ja em diràs si és possible defensar el no res reconcentrat de les afraus garrotxines, l'extens estat salvatge que ens fa de frontera d'ençà el malaurat 1659...  Fa la seva cosa: entaforar-se per aquelles escales badades al sòl del bosc, creuar el petit laberint en zig-zag de la galeria que mena a la cambra impecable del canó... Si no fos per les biodermes que hi prosperen, res enterboleix la noció de present que respira. Modern com acabat de fer; com a punt per rebre el cos de guàrdia que doni sentit al forassenyat bastió... A l'espera perpètua als marges del Desert dels Tàrtars... Que no vinguin "els dolents"!  


Tampoc ens descuidem de revisitar l'excepcional passera dels peus del búnquer (sens dubte, part del mateix projecte constructiu). Amb un peto de pescador ja faríem per creuar-la "en sec"!


Com que ja no ens estranyen les mostres d'art -intencional o no- que es possible trobar escampades per les buides garrotxes (els "angelitos negros" de Corsavell, o els motius "esfèrics"de Bassegoda, o tota Lliurona...), entomo amb naturalitat l'escena que encerto parada a l'àpex de l'extensíssima prada que dibuixa el meandre mig dessecat. Ves quina sala de reunions... Quina mena de comissió deu debatre-hi a saber quins afers? Que no siguin els quatre genets de l'apocalipsi europea... Aquesta por que pregonen tot d'ocellots a sou dels pitjors averanys... 


No pas tu, cotxa fumada, que rondes per la riba cantant amb la teva parella. Si en sou, de boniques i alegres, les cua-roges; les fumades i les que no!

No és estrany, aquest to d'avui. Tot ve de mig matí, de quan, passada la frontera per la seva part més incomprensible, m'he aturat per a admirar el pinacle ideal del Costabona i han començat a sonar els avisos del mòbil retinguts fins aquí per la pantalla pirinenca...

... Del mòbil de l'Anna, que jo sóc força del silenci, i més quan estic "de gira". Un atemptat a Brussel·les! Corre a posar l'especial informatiu de la ràdio... D'entrada: "Tothom quiet a casa!" I vinga inflar la cosa: que ens hem de bunqueritzar davant d'un enemic tan i tan sofisticat que per "anar a la feina" crida un taxi... I quina fantasia, la construcció europea. I el paperot que ens hi pertoca: anant bé, oferir mam econòmic a unes masses que giren a l'extrema dreta a la primera ventada; si pitjor, li fotem una osca gegant a un espai natural perquè un rus podrit de milions s'hi instal·li. I la cosa més negra és la convicció amb què el govern que ho permet (el "nostre", no pas altre) li'n diu "inversió estrangera".  Sort de tots els espais incultes que van fent la viu-viu; sort d'aquests relleus exigents que preserven la pau. Busqueu-me en una d'aquestes valls o d'aquestes carenes...


Parlant xino a Fraussa

Exactament això: "parlant xino" (ben poc entenedor) i, també, "xano-xano" (a poc a poc, però sense aturar-se). Dat que tot no pot ser, aquest pot ser un resum admissible del caire d'aquests dies del setze; de l'atapeïda secció exterior i salvatge, no de l'activisme a ciutat, també exuberant amb ganes...

Veus si el moment n'arriba a ser, de definitori: Aquest Drac Roig que és dibuixa al cel és, amb exactitud, el Suâng Mú Tiàn, l'Oest dit en pinyin, el cardinal Ponent que he escrit amb la meva vacil·lant cal·ligrafia (pinzell i tinta roja com sang arterial). Les verduleres xineses del Passeig Maragall potser no en saben res d'aquell Sant Pancràs que algú els va encolomar, però saben fil per randa els Si Tiânang, els Quatre Regnes celestials, i que dels quatre punts -decisius si protegeixen el món-,  l'oest n'és l'oportú i que el simbolitza el drac roig. Són de les coses que aprenen de petits d'ençà l'emperador Groc; i que, si la base cosmològica no falla, tenen al cap quan emigren del sud de la Xina fins aquí: Marxem a ponent, rere el drac roig de l'oportunitat

S'ha de dir que les crestes de Fraussa són el centre d'un horitzó fora mida: pirinenc -Au el sol ponent pel brau Pic de l'Infern, per no dir de l'obvietat del Canigó-, alhora que mediterrani -Goita el Golf de Lleó més enllà de l'evident castellot de Salzes fins la Leucata i Seta, per no dir de la Badia de Roses d'allà baix... Tot si el temps t'ho permet. Que aquí mana un temps impetuós i ben variable, de lloc de pas forçat.

Diré que el Si del poema és el Si Kongtu de Les 24 categories de la Poesia (s.X?). Una de les peces més consistents de tot el llegat escrit que conec, i al que he dedicat una nova tongada de dedicació intensiva (d'anar fent fins el dia en què ho senti madur). D'aquí la tirada oriental que arrossego pels rocs de la cresta. El cap claríssim, com bé expliquen els mil·lenaris tractats xinesos de preceptiva pictòrica: que pots acabar rebent de valent si pretens accedir desconcentrat a la pintura. Rere un enquadrament ideal no costa gaire fotre't cingle avall. La de casos d'aquests...
I l'alcaldessa de que apareix al darrer vers és la Mercè de Maçanet de Cabrenys, que s'ha interessat gentilment pel nostre primer recorregut de les set puntes de La Darrera Cresta. Però això serà demà, quan baixi d'aquí dalt. Ara miro d'escurar el dia, fins l'últim glop de llum, fent allò que tant ens plau als escaladors.


Encara hi ha lloc i llum per a esbossar un record del Carles Hac Mor. Home de ponent que era, de séquies i clamors, i que tenia una rara habilitat per a empènyer de la manera més oportuna. Som molts els que podem recordar una empenta decisiva de les seves. No pas aquí, que prendria mal, el recordo, igualment pirinenc -al confí aranès de Montgarri-, i sorneguerament inapel·lable: Tu ens llegiràs uns poemes d'este llibre. Oi tant que sí! L'oportunitat ponentina que dèiem feta poeta exigent.  Si ens en calen d'aquests! 
I com que el lloc ho suggereix, recordo a l'Hac inclòs entre els "joves" poetes de l'antologia Sense contemplacions *. No sé com ho veia ell, en Carles, això del títol, aquest món desatès, només mereixedor d'absència. Com a lector atent de Deleuze (i d'Artaud o Heidegger **), potser s'havia aturat en les dues grans mancances que assenyalava en la seva obra darrera: "Creure en el món és el que més ens falta." i "La filosofia, l'art i la política invoquen un poble que sempre falta." Deixant ara la segona pendent de revisió, no puc deixar de pensar que aquí dalt, enfilat, m'estalvio el buit pregon de la primera. Que, tal vegada, és amb contemplació que podem resoldre la mancança del món; una pèrdua si ens ve imposada.  Cal ressenyar les diferències entre l'acreditada "meditació" i la menystinguda "contemplació" en el nostre context cultural. Si ampliem el focus mental als esquemes cíclics orientals, ens trobarem que la primera, la meditació, correspon a l'etapa ermitana i la segona a la seva evolució en etapa peregrina, la del ple despreniment i de la compenetració plena amb el món..., la d'aquella fe que reclamava Deleuze al capdavall.
I ara anem baixant d'aquí, que encara en fotrem de lloros amb tant poca llum.

* (Sense contemplacions. Manel Guerrero, Empúries, 2001) 
** Afegeixo la dada que no recordava allà al cim: Reviso amb fruïció l'extens "en efecte" del Carles Hac Mor (ad libitum. CCG edicions, Girona, 2004); un artefacte de poema-assaig semiòtic que manté una vívida actualitat. Un tant profètic, el Carles s'aventurava a cantar-li les absoltes a la buidor del programa postmodern: Aquesta és la imatge/sempre en procés de Deleuze,/una dissolució /permanent/de l'ordre de les imatges/en què mirem d'aixoplugar-nos. [...] I com a remat final:  Superat el fetitxisme/de la imatge,/aquesta ressuscita. Oportú, tot i venir de l'Est, deia Si Kongtu al final de la primera categoria, la de "La potència i la confusió": [...] Més enllà de les imatges i dels fenòmens només existeix/el poderós centre transformador del cercle/cal prémer-el fermament, sense forçar-lo/i el que s'esdevingui, llavors, podrà ser inexhaurible.

*** Ahir, l'Anna em diu d'anar a la conferència de la Marina Garcés al CCCB. Amb una oportunitat coincident, i amb un estil de decantadíssima claredat, li va fotre una bona sacsejada als Nostres Temps, uns temps pòstums... "Pòstum" era el concepte que calia infiltrar entre el públic; no nombrós..., tota una gran gentada delerosa de sentit filosòfic, no de la darrera pastanaga de la tecnologia mòbil!!! I, esclar, la seva estratègia argumental havia de passar per la descripció del passat recent: per la faramalla del simulacre festiu postmodern (Barcelona posa't guapa), per la mort celebrada de Heidegger i per la mort eludida del Deleuze (o suplantada per l'exhaustiva exploració del desig)... Una mica de resquitllada, però no es va estalviar un parèntesi fent referència a les preocupacions del darrer Deleuze. Sembla clara l'oportuna vigència de les qüestions esmentades.

**** Ja que he perllongat la reflexió iniciada pels boirosos roquissars de Fraussa, no deixaré d'explicar que el diàleg amb l'alcaldessa de Maçanet de Cabrenys va ser ric i exquisit com desitjaríem ho fossin tots. I que, d'alguna manera, des del pensament, l'art i la política parlarem d'"un poble" present, de cap manera absent. Quan es mantenen botigues "de tot" i tot és anar dient "bon dia", oi tant que n'hi ha, de poble!

Els arbres d'en Fowles


Aquella impecable corba flonja...

Tan immensa és la nostra fortuna que fins ens permet tenir al jardí un racó escaient per a cada lectura:


"Les activitats que pugui realitzar qualsevol artista, les seves experiències creatives, en realitat sols són una mostra (cert que molt conscient i extraordinàriament perllongada en el temps) del que pot arribar a ser l'experiència individual de cada ésser en un pla universal. Retornem totes les nits al caos verd, a les pregoneses dels boscos que, a la vegada, ens serveixen de refugi inconscient, i segons els psiquiatres (i els torturadors), aquest fenomen resulta essencial per a la ment humana. Sense aquest procés, la ment es desintegraria i es tornaria folla. Si valoro l'existència dels arbres pel damunt de qualsevol altra cosa, d'una manera molt personal i tal vegada força peculiar, i si m'agraden tant, és per aquest motiu, per la seva correspondència natural amb els processos més misteriosos i més selvàtics de la ment, i també perquè són els missatgers més autèntics i més reveladors de la naturalesa al complert, els que més pròxims es troben de la seva veritable identitat."

I tot així d'exquisit.

I exquisida és aquesta edició (Fowles, John. El àrbol. Madrid, 2015. Ed. Impedimenta), amb cobertes (2) i postal de cortesia amb una d'aquelles planxes del Haeckel que no hi ha qui se les acabi. Un volum que, de pet, anirà a parar a la lleixa d'assaigs fonamentals. Quedarà bé entre Psicologia y simbólica del arquetipo (on Jung sacseja, i de quina manera, la idea d'arbre) i la Filosofia Natural del Paul Feyerabend (que comparteix tema, i l'òptica setantera, amb Fowles).

* * *

Ja que hi som...
No he d'anar gaire lluny per trobar l'ajust ideal amb la darrera part del llibre: el relat, amarat de l'excepcionalitat de l'indret, d'una excursió al mític bosc de Wistman, una roureda relicta  perduda pels rasos del Devonshire, allà on campava la bèstia dels Baskerville...

Canvio de vessant i al solell de la vall trobo un clap de roures que farà el fet:


"[...]  en arribar per primera vegada al bosc de Wistman. El que veu davant seu és massa excepcional, massa insòlit. [...] Les seves fosques branques creixen cap als costats fins atènyer mides extraordinàries, i es dobleguen en mil formes, es retorcen, s'inclinen vers el sòl fins fregar-lo i es creuen amb d'altres, infinitament, fins enganxar-se, creixent tan avall com amunt. Les pautes d'aquests arbres difereixen completament de les conductes habituals dels espècimens normals de la seva espècie, i es diria que són en realitat exemplars d'un viver de bonsais que haguessin vingut a néixer en aquest paratge de manera natural. Malgrat s'hagi fet de dia sense vent, semblen retorçar-se, convulsionar-se, com si cadascun d'ells fos el seu propi Laocoont, atrapat i congelat en la seva fanàtica lluita particular per seguir existint."

Ja fan bé avisant a la contraportada que el llibre tracta d'assumptes d'una radical importància.

(Dedico l'apunt a la tendència que té la Clidice a fer cas a les meves recomanacions lectores ;-)


La Barcassa de les Taronges

De nou al taller, i me'l trobo com vaig deixar-lo: mig convertit en unes drassanes. Poca broma, que fins a nou barcasses s'hi varen construir... I de roure! Que no era qüestió d'escatimar: pels de casa sempre el millor; ni que sigui "un detallet"!

Heus la preceptiva etiqueta del producte, amb una nota de les seves qualitats al revers del limbe.
La sèrie 'oficial' era de sis, i la cosa anava, exactament, de muntar una escena nàutica dins d'una ampolla, dins d'un globus de cristall, a la manera antiga; l'escena de la barcassa de les taronges capejant una mar desfeta.

La barcassa, i tot el conjunt, no és altra cosa que l'intent d'establir la seva llegenda. Cal que els "petits" de la família tinguin present la història de la seua besàvia Bienve; ells que no la conegueren. Tot hauria sigut ben diferent si, de ben xiqueta, no hagués fet el cabotatge definitiu de Vinaròs a Barcelona. I ja és de mercader hel·lè, això d'emigrar amb la mica de capital convertit en taronges... I el Maremàgnum del port: quin sarcasme! El de debò ho havia de ser el modernista del 1907, quan era possible viure en una barcassa amarrada als molls... De llegenda com a mínim!

* * * 

I la contigüitat, sempre tan múrria, que triga res  a posar en contacte mons imprevistos...

I ja tenim la barcassa de les taronges fondejada en una rada de Bengala, del seu Golf literari, budista i més que bimil·lenari. Pas mal lloc, aquests fons reblerts de mareperles... Això sempre i quan preuis la puresa


La puresa, aquesta és la pega major: el progrés li ha devorat tot l'espai per saturació; tant que ara ha de malviure furtiva. I això quan la puresa, el seu manteniment, és l'extret darrer (el consell sublimat, que a aquest joc -aquesta llei- no l'espatllen "manaments").
Convé la lectura, ni que sigui per a acabar d'entendre que "els profans", si ho són, és per la seva incapacitat de ser regressius; que ve a ser el moll de la puresa (si no se l'hauria de "buscar", no de "mantenir").

Si el Dhammapala, el fet de romandre-hi, fa que tot pampalluguegi per pur enlluernament, no costa res salpar i posar rumb a un altre port. Estens una carta nàutica balear (no importa que sigui de quan la costa era fosca), i hi busques recer. Que tampoc et cal anar gaire lluny...

- Vigilem que el xaloc no ens empenyi a s'Estret des Temps, i mirem d'atracar al Caló d'en Busques, la mica de port que tenen a Santanyí, naltros que podem amb el poc calat de la barcassa.... 
I, podent triar, amarrem al norai de la pàgina 754 de l'Obra Poètica Completa del Blai Bonet; sobretot per la vista que té, d'aquelles tan bones que no cansen, sobretot per la nitidesa dels seus fons.


La de sucoses que n'arriba a dir en Blai al tavernutxu del seu port; ara de lúbriques, ara de profètiques, de l'arcaisme de "la tendror" o bé del seu delit pel David Bowie. 
Passarà res si hi passem l'hivern ancorats, que ens cal calafatar el casc i repassar veles i tendals...
- Si vols fer més via, esmola l'alena i mira de badar-li l'ull a l'agulla.
-Fet, patró!

El Binomi

És de primer de contemplació: busca un lloc idoni i proveeix-te d'endreça silenciosa. Si a aquí no hi arribes potser és que t'has equivocat de disciplina. I d'aquí deu venir que avui cridi tan poc aquest intens exercici... Millor persistir en la pressa -diuen i practiquen.
Silenciem-ho. Que hem vingut a una altra cosa. La intenció és comprovar la idoneïtat d'una punta innominada com a punt de contemplació. L'aprofundiment en la pràctica t'acaba portant a aquests extrems: des de casa ja preveus la profunditat visual d'un lloc, les alineacions que hi convergeixen. I les dificultats que et trobis sobre el terreny sempre són una gràcia afegida a la selecció d'un moment oportú. Imperdonable seria no escurar les belles tardes d'ara, les més curtes de l'any. I en una tarda d'aquestes que atenyo els peus del meu propòsit; que vist del cel cartogràfic té aquest benigne aspecte:

Quedi clar que el nom, el Binomi, és una finesa de les meves. S'escau per dues raons: l'evident apilament de dues roques són els necessaris dos termes i, ja molt més sibil·lí, perquè els serrats de la Guàrdia són, d'ençà molts anys, un espai major de l'equitació montserratina. I em resulta encantador que la parla eqüestre aprofiti el concepte matemàtic del binomi per a designar la imprescindible cohesió d'una dualitat, la genet-cavall. Refinada manera d'assenyalar la paritat dels termes, millor expressada que en la superioritat dels "cavallers".
Resumint: que encara abans d'enfilar-m'hi ja li havia posat nom a aquells pedrots, i ara tocava pujar-hi. Poca broma que cinquanta metres de desnivell poden ser un problema. Amb mètode, vaig anar envoltant-lo, tot mirant de trobar una fissura en la brolla impenetrable que el circumda. Sembla fàcil i és impossible. Ho és si encertes la metàstasi forestal dels rebrots de pi blanc post-incendi. Quan una dotzena de peus poden estar lluitant pel domini de cada metre quadrat, per allà no hi passa qui vol! Cal una tècnica, ben brusca però tècnica al cap i a la fi.

Bé, potser no anava tan errat el Víctor Hugo: "L'adversitat fa homes, i la prosperitat fa monstres"; i, passades les penúries i solucionat el problema, el Binomi va resultar ser el bon lloc que buscava. Olé quin horitzó més concret ofereix, quin el·lipsoide més poderós! Prou ho sabem: només calen uns metres d'escalada -mínims els d'aquí- per a guanyar una bona preeminència.


Heus quin tomb: Un primer pla montserratí, i el d'aquí és dels bons:


Inexhaurible és l'alineació perfecta de dos dels grans del Sistema Català: El Montcau i Les Agudes. Aquí ja podríem passar unes quantes vides entretinguts. 
 
Encantat, en un recolze del laberíntic Obac, hi endevino les Agulles de Mata-rodona. Un reclau de somni per a passar-hi la tarda. Mitja vida més tard encara en recordo el seu solo.

 
No ens distraguéssim. Millor dedicar la poca estona a interpretar l'alt Pirineu... Que fins l'Aneto s'arriba a distingir. I connectar Montserrat i les Maleïdes és un afer verdaguerià, com a mínim! Per no dir de l'alegria de veure que ja l'emblanquina un primer coixí. No farà soroll, però existeix una germandat que estima els hiverns rudes...

 
Seguint la volta cap a migjorn la cosa decau força: els sempiterns molins de Rubió...
Que veus perllongats, enllà i enllà, pels camps eòlics que separen la Conca de Barberà de l'Urgell i les Garrigues. Quina pena avui la Serra del Tallat... No em feu dir qui va donant el vistiplau ambiental al conreu elèctric.

Si pots, millor prescindir dels motius enutjosos, millor embadocar-se amb la darrera hora del sol al Puigmal. Fins que, fiiiuuu, es pon i la llum vira sobtadament al blau; que vol dir "comença a moure't" que s'acosta la nit. 
 
Com que pots i vols et quedes a dormir per allà, a frec dels murs d'un cup perdut. Així l'endemà començarà com una continuïtat. Caldrà, això sí, fer una clapada de les bones, que a les sis ja és de nit.

I l'endemà tornes a la visió superior. Meravelles al Serrat que et reserves, excepte aquesta del súmmum Bisbe-Lloro...
 

I meravelles de nou per la capçalera del Freser... Si és que es veu el Racó Gros enllà del trau del Coll de Noufonts!

 
Guaita com aquesta línia de sol il·lumina la muralla de Busa, mentre el món feréstec que defensa roman a l'ombra. S'entén que aquella graonada de roca hagi atrapat a un grapat d'entusiastes. Vista des d'aquí sembla ben natural.

La Darrera Cresta

Bé, alguna cosa n'haurem de dir...
Encara que, de llarg, m'estimi més romandre com presumia el vell Wordswordh: enfilat en una roca i contemplant. Contemplant, dalt d'una de les meves roques, la vitalitat desfermada del passat dijous; quan tot era presagi d'aquest primer grop d'hivern. L'emergent fugida al sud dels estols migradors o, ja fosc, el tènue batec dels ratpenats. Tot, tant a la frontera mateixa de la percepció, que exigeix una difícil quietud de laboratori; de sempre, un dels costos menors de qualsevulla descoberta. 


Alguna n'hauré de dir, sobretot ara, quan, després de quatre anys de feina -col·lectiva i espaiada-, una de les descobertes ha passat al dit "domini públic". Perquè publicar un article al Vèrtex és arribar a un públic important (lamentablement escassegen les revistes amb 27500 exemplars de tiratge). 
No em torbaré a comentar el resultat editorial. Cal treure profit de la flexibilitat, de l'extensió mental que et permet, i aplicar-la quan s'escau. Que una cosa és la meva escriptura mixta i una altra la norma que ha de regir qualsevol projecte editorial amb cara i ulls.  I el del Vèrtex, només considerant la seva longevitat, ja es veu com n'és de seriós.

Sí que aprofitaré, ja que aquí puc, per a mostrar la primera pàgina de la meva proposta original: Així, tant llecs com informats, podran contemplar -sencers- els atractius de la Darrera Cresta, aquella magnificència que ens va cridar. 


I, també, crec que caldrà incloure la ressenya en un format útil, aquell que preteníem; no com un segell en quadricromia. 

Dalt del roc, d'entre les mil que en podríem conversar, una de bona seria com les ressenyes han esdevingut el codi; talment ho van aconseguir molt abans les partitures com escriptura musical, o les receptes com descripció farmacològica. Com d'innecessària seria la transcripció literària d'una peça musical! L'Erik Satie, un humorista impagable, ens feia veure la possible ridiculesa de l'operació: Vaig cridar al meu criat (pura ficció!) -Fixa't quin Fa més vergonyós tenim aquí!
Suposo que molts coincidirem que les ressenyes d'escalada, si ben fetes (i aquí en tenim un estol d'experts), són més que suficients per a treure l'entrellat dels enigmes que descriuen; que no calen més afegits... L'alternativa és cedir a la profanació absoluta,  a l'expectativa imminent d'una mena de "ferratas" amb audio-guia activa. Una veueta directa a l'oïda -seleccionada del menú de vies-, que et vagi indicant: "Aquí enfrente, en la fisura, pon un "alien" negro. ¡Y no te cuelgues!" I ràpid el bànner: "Joc d'àliens d'oferta al LIDL..."

Només un detall final: el Llibre de ressenyes de Fraussa, que situo al preciós casinet de Maçanet, encara no existeix. El tinc mig enllestit al taller .

Les Jaces Perdudes

He de fugir del foc, d'un foc avivat de teies que porten qui en sap la d'anys de latència. I, indefectiblement, he de posar la mà al foc; ni que sigui per anar tombant els bolets que, amb unes llenques d'indiot fumat, estic fent a la llosa. Vols una gran escama de roca d'un dit de gruix? Serà per granit quan pares al cor d'un ciclopi magatzem. 


Els bolets els he collit sota una estricta consigna: els del mig del camí i prou. Ni una passa enfora perquè les tardes s'escurcen i del camí només en coneixia la meitat, fins on es perd en la indeterminació de l'alta muntanya. Així, mentre s'escolava una tarda més tèrbola del que desitjava, he anat aplegant una dotzena de nous pinetells i un cep d'il·lustració científica. Dels rovellonets un és ben ressenyable, si més no com a rècord personal d'altitud: Als peus d'un dels pinets que s'arrapen al portell d'accés al circ que l'he trobat; i això, cartogràficament, para a la ratlla d'uns fenomenals 2500. M'estranya que les marmotes, ara voraces amb urgència, l'hagin respectat. El cas és que aquest menut rovelló diu un munt de coses. La primera és de l'alta quota on pot arribar el mutualisme. En aquest sòl pobre, magre ho tindria el pi per arrelar sense l'aport del micel·li del fong. D'una manera íntima i misteriosa l'un i l'altre es necessiten. 
El mutualisme -la simbiosi- no serà tan propícia pels documentals de natura com la depredació, però segueix sent la relació fonamental entre els éssers vius. Hi ha qui opina que les raons d'aquest biaix del relat naturalista són polítiques. Si observem com els negocis tendeixen a depredar qualsevol estructura cooperativa (mútues i caixes) veurem com s'encén un pilot roig d'alarma. Tocats de ple!

És lògic -d'alguna de les lògiques existents- que sol enmig d'aquest confí acabi pensant en termes polítics. Bé som en període electoral i per anticipar-me a la jornada de reflexió de demà passat he fet cap a aquest circ negligit. Ho és tant, d'oblidat, que pràcticament no ha generat referències; ni un trist nus a la xarxa. Per no tenir no té ni noms que designin els molts accidents que hostatja. Que ningú busqui les Jaces Perdudes on paro, perquè me l'acabo d'empescar. M'ha semblat una manera adient de batejar aquests tres illots de flonjo sudorn intacte, aquest oasi respectat per l'incessant rellotge de sorra de les tarteres.

Faig una ullada a l'entorn abans d'ensacar-me...
L'intent era meritori, però resulta impossible: Aquí no hi ha qui reflexioni! No en un indret tan imposant com aquest. Aquí només sents. A més no arribes. L'estupor és la seva bondat.
Per a pintar-lo com cal caldria un tub sencer del pregon Gris del Paine... Uns tocs de cadmis pel foc i la resta Paine pur i a raig. Tampoc aniria malament una colla d'escaladors àvids de granit... No seran les patagòniques del Paine, tanmateix, de torres aquí se n'alcen unes quantes de verges...
Això ja són somnis, a la ratlla mateixa de la seva frontera. 


Càssum l'olla!! A quarts de nit s'ha acabat la festa. La pluja ha remullat pirotècnia i concurrència. Arraulit en un cau del tarter he esperat els primers indicis de l'alba. I res de caprici, això de carretejar una manteta de pastor... No sé com els catàlegs de muntanya no les contemplen!



A mica que he pogut, vista la lleganya de dia, he començat a tirar avall; que aquí vol dir amunt. Amunt pel laberint de paranys xops del tarteram; navegant, sent grumet a la cofa i pilot al timó, pels peus de les siluetes amenaçadores dels pilars. Val a dir que tanta atenció ha servit per encertar un rastre de pas; que no de vida. Perquè molt de vida no són les beines de rifle; no cartutxets de perdigons, de bales del 7x65R s'hi llegeix encara. I això diu del possible goig de matar a la perfecció i des d'una considerable distància.

  Passo el portell i ara sí que tot fa baixada. Com que la pluja va fent, i ja no ve d'aquí,  faré drecera pels estanys. Pel bell mig... Si gastés GPS -que no és ni serà el cas-, el track sobre el mapa seria el d'un santcrist caminant sobre les aigües; un punt ebri si veiem les tortes que he fet... Res més lluny: malgrat el que expliquin les cartografies, oficials o no, els estanys són ficció. No recordo des de quan, unes dècades segur, que aquí només hi queden unes extenses mulleres; d'aquelles tan divertides de creuar tot saltironant per les testes escabellades que les van reblint. 

Queda clar que per aquí s'hi passa ben poc. La traça evident que enllaça amb el camí és cosa de l'eugassada que hi estiua. Un neguit, aquesta colla de bèsties. Ja vam topar-nos d'anada i no me les estalviaré de tornada. Elles, les eugues, rai! que són de muntanya i no busquen brega. La pega són el parell de curiosos poltres incrustats: dos pura-sangs àrabs, preciosos i nerviüts, que no tenen altra dèria que la d'exhibir el seu domini. Uns corsers que et persegueixen llarga estona marcant-te, renillant i ensenyant-te el dentat tant de prop que te n'arriba l'alè. Toca apel·lar a la mica de part centàurea que puguis mantenir i imaginar frasesgests que plaguin als cavalls excitats. Res de por -que l'ensumen-, i a avançar amb convicció tot murmurant tots els "tatano bonic" que s'escaiguin. Mai és inútil un deix de confiança en la protecció que els déus reserven als beneits. Ja podeu anar rient que, passada la pleta, m'hi afegiré ben de gust.

El Museo della Montagna

"Si hoy es martes, esto es Bélgica" i "Si avui és diumenge, això és Torí".

Portem uns dies d'intens viatge pels Alps i encertem la ciutat transalpina als 3/4 de la nostra volta, del nostre "Grand Tour"... Un punt a contratemps ens reivindiquem turistes: no la banalitat que ara acostuma a expressar sinó l'experiència decisiva d'aquells que feien un tour per l'Europa del XIX. I enguany era del tot pertinent fer un tomb pels Alps. Potser no ens hagi arribat ni la més trista notícia de l'efemèride (I Europa??- es segueix demanant l'enze), però estem celebrant els 15o anys de l'Edat d'Or de l'Alpinisme, de la il·lusió col·lectiva de convergir a les vèrtebres del continent.... I que bé sonen les "Edats d'Or", la de prometences que insinuen... I la de l'alpinisme es va cloure a l'estiu del 1865. Així ho hem acordat i ben fet que està.


Deixo per més endavant les reflexions sobre la importància d'aquests 150 anys d'exhaustiva activitat. (L'observació atenta del mapa anglès de l'auri 1861, el mateix que romania estès al taulell de l'Alpine Club londinenc, ja diu prou.) Em quedo amb l'apreciació -certa- que vaig fer-me pels carrers engalanats de Chamonix, la Jerusalem de l'alpinisme... "D'aquests 150 anys alpins que diuen els gallardets, en fa 55 -més d'un terç!- del meu primer tracte amb el seu cim, aquell "pujol" que ens domina. El retruc del sol a les glaceres savoiardes del Mont Blanc segueix il·luminant la vall de Chamonix d'una manera encisadora; tanmateix, la consciència de la reducció radical del glaç m'esglaia de valent...

Així doncs, som a Torí i, després de voltar pel centre dels Savoia (el del V.E.R.D.I.), una escenografia compacta però tan tronada que dol (Quin mal ha fet la desassistència berlusconiana!), creuem el Po i ens enfilem a la muntanya, al Monte dei Cappuccini (dels frares, no de l'especialitat cafetera). 
Al cim del Monte, en un convent de situació insuperable, el CAI (Club Alpino Italiano) hi té la seva seu fundacional (1863), que dedica en part al Museo Nazionale della Montagna d'ençà el remot 1873.


Ja el biglietto d'ingresso interno paga la pena! Heus aquí, en la seva variant italiana (aquell criteri genètic del bon estil), l'essència de la matèria: A punt, amb un bon barret, una jaca com cal i una continguda motxilla, estudies els cims fins enamorar-te'n prou d'algun; prou com perquè mereixi l'esforç. I així l'un rere l'altre.
Al soberg mirador del museu enfoques la ullera a les 27 puntes de 4000 del conjunt del Rosa (del franc-provençal "roise" : glacera, tot i escaure-li tan bé el color de l'alba i de la posta). Com no somiar-hi?
L'estadi "delle Alpi", més que el camp de la derrotada Juventus, són els 450 km d'arc alpí que s'atalaien des d'aquí. Tan aclaparadora és l'evidència d'aquest panorama que dibuixar-lo ha esdevingut una tradició: A l'aparador fabulós d'un llibreter antiquari hi hem vist aquesta mostra de finals del XVIII. El codi que transcriu segueix sent vàlid, i el dels cims pel damunt dels altres.

I seguim. De dalt a baix fem l'excursió pel museu. Establint una màxima complicitat amb l'acord ideal de serenitat i fantasia de l'arquitectura, l'espai està ocupat pels breus capítols d'un òptim relat museogràfic: prou es nota que el temps ha permès una total decantació, el refinat del fons fins una puresa de llei. Poques coses però rotundes. Davant aquella panòplia d'essències no pots deixar d'evocar el saber italià a l'hora de fer els honors, de commemorar; la continuïtat entre l'art funerari etrusc i  un exuberant cosmos de relíquies. Perquè, d'una manera indissimulada, el Museo della Montagna també és lloc de veneració d'un munt d'autèntiques, i meritòries, relíquies. No m'estendré fent l'hagiografia d'aquests sants barons. Exposant alguns dels cromets que vaig pispar-lis (foto lletja, prohibida) n'hi haurà més que prou.

Antic ciclorama a l'oli, de quan l'apogeu de les glaceres, amb fauna típica dissecada


Canoa-trineu de quan el titular del museu, el Duca degli Abruzzi, va ser polar; que també, i encara més, fou explorador alpí, del Karakorum sobretot.


 Meravellosa exposició temporal: Així que el De Agostini -l'autèntic editor d'atlantes i mapes, no l'emperador planetari- tenia un germà ordenat -l'Alberto Maria- que per militància salesiana va explorar el somni patagònic???


Dempeus! Que són els primers estris del Bonatti! Potser el St. Francesc de la muntanya..., i, segur, un profeta de la radicalitat del compromís; fins on sigui possible. Tant com les seves vies, els seus escrits -l'alta paraula del Walter- el fan perdurable.


I quina roba al fons d'armari! La "interior" d'una primera temptativa a un 8000 i la capa exterior del Jerzy Kukuszka. Per fer-se'n creus: ¿com un senzill obrer de la Polònia comunista va poder vèncer tots els 8000, amb una lliçó d'estil, quan eren més alts i més lluny? Gràcies a la voluntat titànica que aquest "plomífer" protegia ? 


 Al capdavall m'emociono de valent. No cal més... Amb l'ampliació d'una del Fosco Maraini  n'hi ha prou; i més si fa joc amb el tambor d'un avet centenari... Ingent, el Fosco... Si em feu dir d'un llibre himalaià (o karakorumià), el seu G4 anirà al davant.
L'impossible només factible quan li endevines la bellesa, d'això va la cosa; no de la gesta sinó de l'entrega dels participants. En el cas del G4 un aplec de mites merescuts: el patriarca Ricardo Cassin caçant muflons al Trango, de nou el Bonatti, encara en el seu llarg moment dolç, i l'amico Carlo Mauri; excel·lent "camiser de muntanya" que, al 1956, també trobem al costat del vell Alberto De Agostini quan la primera del Sarmiento:  la inclemència feta muntanya o "el més sublim espectacle de la Terra del Foc" (Darwin dixit).

-Fixa't aquest genuí cinquino! (Un dels "nous" Fiat 500 del 57 a punt per anar a Sestrieres, Cortina d'Ampezo o Madonna de Campiglio amb l'imprescindible equip de quatre esquiadors.) - Por havien de fer aquells conduttores: tan temeraris com els d'avui però al volant d'uns autos tan primitius com aquest. - I por de les seves festes a peu de pistes, que en això seguien sent italians!
I és que la muntanya, prou se'ns recorda, també és això.