A pie de cama

No imagino millor manera d'entomar el moment essencial del solstici d'hivern
-l'hora del tomb del cicle, si no de què el Per Nadal un pas de pardal-,
que rebre un missatge com aquest de part d'un amic invisible,
del bo del Santiago Latorre; un dels tres residents del Projecte Eclíptica que m'ha marcat pel geni de la seva empenta.


Hola a todos


Hacía tiempo que la idea de cantar al oído de la gente me rondaba la cabeza, y creo que fue por culpa de Ana Borobio, que después de un concierto se me quería llevar a casa para que siguiera cantándole junto a su almohada. Durante los últimos meses, Nieves Arilla y yo hemos estado preparando un repertorio de canciones a cappella, a dos voces, para una o dos personas tumbadas en la cama.

‘A pie de cama' ha ido tomando forma lentamente, a base de grandes clásicos de nuestras vidas, algunas canciones originales y mucho moscatel. Y ahora por fin tenemos un vídeo para enseñaros de qué se trata: a pie de cama - youtube

Es una propuesta muy abierta. La primera fase, que ya está en marcha, consiste en cantar a los pies de la cama del que lo desee, como masajistas, cuentacuentos, o cualquiera de los profesionales que prestan servicios en las camas. Nuestra querida Amanda Pola ha dicho que “después de vivir esta experiencia, una se siente más cerca de todo lo que nos ata a la vida".

Para eso hemos preparado esta web www.cargocollective.com/apiedecama
Y una promoción de tentación para los que estén en Barcelona: vale 1 sesión

También se nos ocurren otros formatos a explorar: en espacios públicos, siempre se pueda organizar una cama y el tráfico de personas; o con colectivos que pasan mucho tiempo en la cama; o ... Estamos trabajando en ello. Se aceptan ideas y sugerencias.

Hasta pronto
Un abrazo
Santiago

PD: difundidme esto por favor! llevo tanto tiempo inactivo en Facebook que no me hacen mucho caso


"Testigo y mapa íntimo de nuestras historias diarias. Escenario del nacimiento y la muerte, el sexo, la enfermedad, los sueños, el amor, el viaje y la reflexión. La cama es el único espacio donde habitamos por completo dejando traslucir nuestro estado más natural” - Maite Ibáñez -
Com que als peus del llit qui més qui menys va en boles,
no em fa res d'afegir aquí la meva resposta: 
I quina alegria, Santiago!
Quina alegria i quina intenció més amorosa ens ensenyes.
Fa Nadal, de totes totes, a cor que vols!
Cantar a cau d'orella no admet efectes, només afecte.
Tot i així, com que el bo i millor de l'Eclíptica segueix -i seguirà per sempre- present al meu cap,
vull recordar una epifania de veu pròxima que em vares explicar:
Aquell dia a l'estudi del Marc, a Sant Quirze, quan vas haver d'ajustar un micro
i vas encertar al Miguel Poveda cantant-te'n una del Desglaç a un pam.
L'hòstia en barca, Déu en patinet; que diem per aquí.
Ja veus... Així m'ha vingut al cap aquesta història he corregut a re-explicar-te-la.

I no imagino propòsit millor que el de procurar estendre la joia de l'única manera factible: 
a la menuda i per a qui la desitgi. GRAN PROJECTE!
Una abraçada ben forta!
Us ho ben asseguro -sobretot als barcelonins que podeu tirar mà de l'oferta-, 
el Latorre és un home capaç d'exercir prodigis com qui no vol. 
Vejam la cosa de musicar la seqüenciació del nostre ADN quan en tenia 22...
Troç d'artista, 
encara n'aprenc! 
Submergiu-vos-hi a mica que pugueu.
Que no són les absoltes sinó tot el contrari.

Feliç mestralada (Dues nits /2)

I continuem. Prades enllà, per l'acreditada roureda de reboll que engalana la seva serra -l'única del país-, ara en el punt àlgid de la seva maduració cromàtica. Extasiats, l'anem resseguint fins el Coll de les Masies, on toca canviar de vessant i començar a davallar pels llaços del Barranc del Tillar. Lluny, refulgeix el Pirineu acabat d'enfarinar. Hi ha endreça. L'estem recuperant. Després de la pròdiga llevantada, amb el sòl amarat d'humitat, res convenia més que l'aturada del fred. No és bo que els fruiters floreixin a la tardor!


Un cop a baix, a la plana, toca anar envoltant els estreps de la Serra de Prades. Com que no tenim gota de pressa, ens endinsem de nou al Barranc de Castellfollit; un reclau paisatgístic excepcional. Les dimensions dels vessants, les grans torres granítiques, el torrent sempre saltironant, els arbres altíssims... Res fa pensar en Tarragona i tot en el Pirineu. Hi encertem una batuda del senglar i ens anem enfilant per la pista un xic atemorits pels homes armats apostats a ambdues ribes del barranc.  Omplim els bidons a la font de la Casa Forestal i després m'entretinc rememorant la superclàssica Aresta GER del Roc de Ponent. Quanta gent deu haver solcat el seu caire en els darrers 25 anys, d'ençà la vàrem fer amb el Joan?

Sortint del barranc aviat som a Poblet. No ens hi aturem; un altre dia serà. Sí ens aturem un moment a la Villa Engracia...

Veus, si ens toca la grossa ho celebrarem aquí. Viatjant com déu mana.  No ha de ser mala cosa llogar una cambra amb vistes al cenobi reial. Ja m'hi veig: amb un grog entre les mans i contemplant la posta rere el monestir. Això és un hotelet amb tot l'encant!

Tanmateix, hem de continuar. Per l'Espluga de Francolí, el Coll de Lilla, Santes Creus amb la seva albereda ja desfullada. A la tarda remuntem la solitud de les gorges del Gaià. Sempre m'hi sorprèn una sensació de confí. Santa Perpètua, una de les poblacions més extraordinàries del país, i ja veus quin cas se li fa... Tan de bo així segueixi, la de maldecaps que s'estalvia.
No gaire més enllà arribem al trencall de la Brufaganya. Hem anat bé de temps i quan ens aturem davant la capella de les Fonts de Sant Magí encara tindrem llum suficient per a reconèixer el lloc. Reconèixer perquè ja hi hem passat un parell de nits. Per això aquesta és la nit vella. De debò que el lloc ha de tenir alguna mena de força, sinó no s'explica tanta història. Per l'aparença primera no n'hi per tant. Una discreta vall secundària enlairada al límit de les terres tarragonines, no gaire més. Llavors n'observes els detalls, els sents, i penses: Caram!

La lluna plena rasant il·lumina la sobirana arquitectura de la capella, de la capella de les deus. Amb l'abstracció lunar te n'adones que l'edifici no és altra cosa que un instrument per amplificar el so dels brolladors incessants. La llegenda de Sant Magí (una d'aquelles històries tan extraordinàries) situa l'aparició de la font pels volts de l'any 300, minuts abans que l'eremita Magí caigués aquí mateix degollat.



S'entén la devoció tarragonina per Sant Magí, quelcom que connecta el temps del romans i el present. I per si de cas no discutirem les virtuts remeieres que li atribueixen a l'aigua de la seva font. Una aigua que els portadors fan peregrinar, a peu i amb cavalleries,  per oferir-la als ciutadans de Tarragona cada 19 d'agost...


I, au, de nou a colgar-se dessota un munt de plomes. Que parem força amunt i fa fred de debò.


L'endemà amb el primer sol surto a saludar els fabulosos roures de Sant Magí. Vius o morts ens envolten tot de peus excepcionals: en el cor d'aquest tan corcat ens hi podríem arrecerar una colla de cinc... També observo una dada força Feng shui. Com que som propers al solstici no costa copsar l'alineació precisa de la vall, i amb exactitud segueix el traç de l'eclíptica hivernal. Just a l'entalla de la capçalera hi apareix el sol, mentre al cantó oposat, allà on desguassa, encara hi penja una lluna plena que se'n va a joc. Desconec com pot influir això, però vull recordar que el disseny del gran dolmen de Llanera respon a aquest patró. Des de fa més de 5500 anys, el sol naixent del 22 de desembre arriba a il·luminar el fons de la galeria.  Quina descoberta havia de ser sentir que les coses del cel no fallen; o que una font no s'estronca. Com no retre-els-hi culte!

Feliç mestralada (Dues nits /1)

- Que sortireu aquests dies?
Això s'escolta sovint abans de la puríssima constitució.
- Oi tant, divendres... Que ens cal ser absorbits per la observació concreta del món.

Tot i que això de "dies" ho hauríem de veure. Propers al solstici d'hivern les nits són tant i tan llargues que condicionen el programa. Que la nit ens regeix de Tot-sants a Carnestoltes és un saber pretèrit. Així, governats per les nits, sortim a ensumar l'arribada del fred; amb la moderació que insinua "el sud" de les terres tarragonines.
Un "sud" que, no ens enganyem, quan entra el mestral es refreda a cor que vols de tan ben ventilat...


Abrigat fins el capdamunt vago per les boscúries del Puigcerver i aplego unes pimpinelles morades.
- Aquestes mai arriben a les botigues. Passa amb tot i també amb els bolets: la gran fantasia fa por, intimida. I el morat blavís de les pimpinelles no sembla mengívol.
Arribat aquí tot s'agrupa: A les pimpinelles (de fet, un "menjar-se el bosc"), hi sumo la lectura del miracle del Santuari de Puigcerver (un "Encontres a la IIIª fase" del segle XIII), i la visió superlativa d'un lloc no debades conegut com "La Miranda" (un mar i muntanya ben identitari). L'aplec em fa venir al cap en J.V.Foix. Potser el de KRTU i Gertrudis tan tocat per la tramuntana, un transsumpte del mestral d'aquí.

Recordo el seu cèlebre pacte entre "el nou" i "el vell"... De les dues nits que passarem fora aquesta serà "la nova", i la de demà "la vella". Amb els anys hem anat tractant la majoria de talaies dels Camps: el tarragoní , el Baix de Reus i l'Alt de Valls. Però aquesta és nova, l'estrenem fent la llarga travessa per la pista enfiladissa de Riudecols. 
Com que la memòria ens fa geperuts, no puc deixar d'evocar les mil i una passades en molts dels racons que constitueixen aquest amplíssim panorama. Tantes que n'estic marcat. D'ençà els dinou anys que arrossego els testimonis d'uns penellons a les orelles. Això quan ens ensenyaven a disparar trets de debò, dels que maten, i a llençar un parell de granades; sabers que s'han de tenir. Deixe'm-ho. Seria massa llarg retornar-hi i no és el tema. Per alguna cosa tinc la testa de roca que m'identifica a la xarxa, observant a tothora aquest mateix paisatge des de la Moleta d'Escornalbou...
Sort del vent, que renova tant...!


Millor tornar al refugi i fer les preceptives partides de Rumi mentre cau a nit. Al Mercadal de Reus hem encertat la parada d'aquell home que ven les molt exclusives cotnes de pell de bacallà i ja sé què picarem mentre ens capfiquem en el joc... (Avui l'Anna m'apallissarà. Però bé sabem que a la llarga això va ben repartit. Aquesta és la gràcia!)



Ben colgats, i bressolats per les ratxes del serè, claparem fins que comenci l'espectacle. Fora mandra! que som aquí per contemplar la meravella transitiva. Dura poc però paga la pena veure el món il·luminat des d'avall, amb el sol més baix que tu. Ho reculls per reflexionar-hi més tard. Aquí dalt només pots cedir a l'emoció. 


Més tard, a l'estudi i gràcies al potent sistema de pensar que és el fotoxof, hi retornes per a copsar-ne els detalls... Aquesta alzina que, amb els anys, el vent ha dibuixat.


 Allà baix, just en l'eix del sol, hi ha qui pretén -encara- aquell absurd del BCN World...

I la imperial Tarraco què hi diu? Mira-te-la a primera hora. També, aquells que s'acarin al vent des de les esculleres del port ens han de veure aquí dalt...

Fixa't el Cap de Salou, la prominència principal de tota la Costa Daurada. Ahir a la tarda i ara al matí. Què són en realitat les coses? Què veiem? Encara podríem afegir-hi la vista del mateix Cap de Salou d'ahir al matí. Això sí que és triangular!

Explica moltes coses passejar pel racons del Cap ara deserts, per la Punta del Cavall o per la Cala Crancs. Queda clar que, de llarg més que el català, el castellà o l'anglès, el seu idioma immobiliari és el rus. Els rètols en ciríl·lic així ho palesen. Així s'explica que en l'únic espai no construït, entre el Port Aventura i les urbanitzacions, ara pretenguin falcar-hi el BCN World... El negoci resulta com a mínim torbador.

Deixem-ho. Millor encarar-se al territori que ens toca solcar avui. Si la cornisa dels cingles, del Cingle Blanc d'Alforja, dels Castillejos i de la proa de la Mussara, ja és un dels trajectes més bells de circular, ¿què pot ser avui, amb el sol rasant jugant amb els flocs de boira?

Arribem a Prades fascinats. Aparquen davant la cope i ens afegim als estols de visitants enravenats. I celebrem l'encert de poder recordar a J.V. Foix; en els seus versos forjats i a la vista de tothom, a la porta de la vila roja. Que oportú el condicional  Si jo fos marxant a Prades...

Si jo fos marxant a Prades
—A les boires de tardor—
Per guardar-vos de glaçades
Us donaria flassades
I caperons de castor.
I, per guarnir la pallissa,
Les figures de terrissa
On Vós vestiu de Pastor.

I que bé ens aniria ara un caperó de castor! Ens conformem amb l'escalf d'un cafè a la Plaça, i amb el de la cooperativa.  Dos saquets de les seves acreditades patates, i un bon grapat de les seves nous menudes i brunes. Això KMzero del tot; la garrafeta d'oli nou és de proximitat, del trull de La Granadella.
Continuarem.

Feliç llevantada

Davant d'estampes com aquesta resulta fàcil d'assegurar la bondat del mal temps en singular. (Al plural "mals temps", per allò que té de temps de penúria, sí que no sé veure-li cap gràcia.)


 No és una vista del Han Shan, dels espadats nebulosos de tantes pintures xineses, però el goig és el mateix; amb l'afegit de què, com qui diu, para a la cantonada. Tanmateix, això darrer, tot i exacte, no acaba de ser definitiu. Sí ho és la bona companyia dels que observàvem la Falconera de l'Obac així de fumejant. Això dijous passat, quan pronosticaven una treva inexistent com queda clar.
I que bo això d'ocupar-se d'excavar sots pregons en raconades discretes dels espais naturals... Una mica com el Heisenberg del Breaking bad, però a la inversa. S'excava amb alegria i no amb neguit, i el que importa no és el buit del forat, ni ocultar res, sinó el ple del forat i la descoberta de la vida oculta al subsòl. Així mateix, i tractant-se com és tracta d'afers científics, la cosa no va d'aquella ciència que si alguna cosa recerca és l'increment dels beneficis, sinó d'aquella bona ciència que dedica tot el metòdic esforç a resoldre qualsevol camp de la nostra curiositat infinita. Queda clar que omplir saques de terra pot ser apassionant, i més si això et permet parar l'orella i escoltar el diàleg especialitzat entre el Carles -expert en els invisibles escarbatets subterranis- i el Vicenç -expert en les tan desateses cargolines terrestres-. 
Al capdavall, la cosa s'assembla molt a la fal·lera de l'or. Ara caldrà rentar les mostres del dijous amb cura i anar-les passant per sedassos fins acabar aïllant un pòsit de vida minúscula. Llavors sí, amb tants augments com calguin, a veure què tenim aquí... Tal vegada una especie encara mai vista. Amb els anys, el Carles Hernando n'ha descobert tantes que fins i tot et pot obsequiar dedicant-te un nou tàxon. Qui sap si dins les saques de terra del dijous apareix un segon exemplar del Leptotyphlus girbeni. Per si un cas us ensenyo els determinants genitals de l'únic girbeni conegut, un micro escarbat descobert al subsòl del peus de la paret NO de les Agulles montserratines.



Rellegeixo aquests rengles escrits dissabte al metro, camí de la presentació del disc del David a la Llibreria Calders, i me n'adono que el moment àlgid de la llevantada em va obligar a repetir l'equip muntanyenc de dos dies abans. Res com unes bones botes i un anorac tècnic per assistir a un acte cultural. Segur que el bo del Pere Calders ho aplaudiria!
I no tant sols repetia vestuari. Tot i les diferències, la cosa anava del mateix: a despit del mal temps, passar una estona exquisida gràcies a l'amistat. Sobre la vetllada -excepcional a parer de tots- hi hauria mil coses a dir, o a agrair..., començant per l'espai en si, per la combinació de bellesa, confiança i atenció que la Llibreria Calders ofereix. No és gens fàcil sentir-se com a casa en un acte ocasional i, per tenir, la Calders té just al davant un portentós peu d'hibisc, amb una flor roja oberta al cim.... 
I així de bé tot. L'audàcia del David, cantant en públic per primera vegada a la vida (ell i també la seva filla Blanca al duo fenomenal del Sóc un zombi vegetarià), va reeixir, i la nombrosa concurrència va exigir un bis que va ser el hit de les Ànimes paràsites. Abans hi hagué el parlament de presentació, terreny que el David domina tant que inevitablement aconsegueix amplies riallades generals tot i estar xerrant de la més seriosa filosofia. A ressenyar l'hàbil exercici final: la lectura d'un grapat de micro-relats del Calders, mano mano amb la Núria Martínez-Vernis; un llamp de dona com poques se'n troben. Se'ns havia de veure a tots dos fotent bots d'alegria mentre el David cantava... És que és boníssim -clamava la Núria- De poetes així de madurs no se'n troben gaires! - i d'això ella no tan sols hi entén sinó que s'hi entrega i compromet amb conseqüència. 



Com deia: com a casa i en família, la real i l'amical del conjunt del tots els "domèstics" de la banda... L'Albert Guitart encantat rere la taula de so dels històrics Falsterbo 3, la Maria una mica arreu i tocant també la trompeta, No va faltar l'estona de xerrar amb el pare del David, ben emocionat, d'una manera feliçment íntima sobre això de ser pares i dels fills..., o amb el Joan Ramon del moment on parem cadascú. I, és clar, per acabar-ho d'adobar a l'escenari lluïa una vella coneguda, la Dafne de la vertiginosa Berta Puigdemasa. Astorador, a mica que t'entretens a pensar-hi, és que algú faci un munt de kms per acompanyar un sol tema i després giri cua i viatgi sola, nocturna enmig la llevantada..., fins a Viella! Poca gent pot presumir de portar una vida de rock&roll carretejant a la furgo un parell d'arpes de concert! Com em va emocionar, la Berta, quan em va dir que tenia un obsequi per mi, un CD nou! 
-És el que volies fer? 
-Força, però encara em falta el de l'Eclíptica -em respon picant-me l'ullet. 
(Ara, un cop escoltats LES YEUX FERMÉS -una preciosa autoedició- puc assegurar que sonen de meravella; res de repertori, recerca de la bona encara en format acústic.)

I del mal temps, d'aquell diluvi tardorenc? Doncs cal ressenyar un fenomen estrany, tal vegada un auguri: Així el David va començar a cantar, va parar de ploure. Fantàstic! Així vam poder fer via fins el Zian només remullats per les gotes que salicaven dels plàtans. I quin local més ideal per entaular-se una colla d'amics, aquest Zian. Impossible d'imaginar un servei més còmplice. I, quin goig -ens dèiem-, això de compartir-nos per reconèixer el molt i molt en comú que arribem a tenir, tot i l'exuberant diversitat de talents singulars. Al capdavall tots tenim un nom diferent, com si fóssim tàxons dels escabatets. Temps ens va faltar per a detectar la gran falla del mite de Noè: com podia salvar totes les bestioles que ni nom tenien? Ai la de babaus que encara s'ho creuen! I vinga riure, i que això no ens ho prenguin.





El "No tornaré" veurà la llum.

Si se'm fa dir la banda sonora del darrer any, la companyia constant d'aquest temps de canvis importants, sens dubte aquesta ha sigut el projecte del "No tornaré a ser socràtic", el segon disc de la Domèstic Tick Band; un grup de fantasia, de la fantasia casolana del David Picó.
Després d'haver-li fet la portada, i un videoclip, del "llefiscós i serpentí" -el seu primer disc-, l'amic David va considerar que pagava la pena continuar la col·laboració, i m'oferí ser un primer oient del material que preveia composar. I valga'm amb quina fertilitat s'hi va posar, com es veia que hi havia gana! Perquè he anat acumulant successives versions de l'invent, amb un número creixent de temes. Al final n'han quedat 22, que ja és un bon munt, però n'haurien pogut ser un grapat més.


De la portada -que vam decidir conjuntament, i que coincidim que funciona-, vull explicar l'instant eureka de l'aparició de la imatge. Vesprejava i l'Anna m'apareix a la terrassa amb aquest peixet voraç (en una parada de l'Abaceria on tenen peix de tarda havia encertat uns irresistibles, i ara ben rars, llucets talla XXS). En un moment ja havia muntat l'escenari amb materials de fortuna: la lluminosa espiral de ràfia d'IKEA de la taula de fora. Mitja dotzena de macrofotos -escurant la darrera llum- més tard, i el llucet protagonista ja restablia el seu destí; camí de la paella ben enfarinat.

Si explico tot això és perquè estem de celebració. Ja és una petita festa veure com els afanys traspassen l'estat de promeses i arriben a bon terme. Amb el disc ben planxat i embolcallat, el David m'anuncia que en farà la presentació:

Dissabte 29 a les 20 hores. Llibreria Calders (passatge Pere Calders 9). Entrada gratuïta.
M’encantarà saber que vindreu, sigueu o no socràtics.
Sòcrates en saber-ho ha dit: “només sé que no sé res… que m’impedeixi venir”.

Aquí ho deixo dit. Ja veieu el to jocós que gasta i la bondat del lloc on s'esdevindrà la cosa... La Llibreria Calders!

Com que avui això resulta la mar de fàcil, si algú té interès en saber com sona aquest "No tornaré a ser socràtic" pot fer-ne un tast al bandcamp de la Domestic. I en aquest recolze de la xarxa es pot llegir una extensa entrevista als membres de la banda.

Dues, i ben afirmatives!

Com preveia, l'hibisc ha sigut capaç de florir fins ben entrat novembre, fins el nou d'ahir.

Observeu-lo ahir matinet, encara no les 8. Dues floretes, d'aquestes que ara s'estan dos dies obertes, esbatanades, cridant als quatre vents una roja afirmació per duplicat. Senyals de com de copulativa podia arribar a ser la jornada.

Amb el primer sol enfilem Guinardó amunt. -Valga'm, un dels bells àlbers dels repeus dels jardins de la Federica, la Montseny, s'ha mort... Amunt fins el capdamunt de Varsòvia. On, malgrat l'hora, ja hi ha cua. Entretinc l'espera retratant la sobirana vista del Turó de les Maleses...  Qui vulgui acabar d'entendre la mena de país que ens ha pertocat que s'enfili al poblat iber que el corona. Que hi faci nit!

Aquí m'arriba, no sé d'on, una vella tonada. Ja sabeu: una d'aquelles que se t'enteranyinen al caparró en mode "repit". Era la Serà un dia que durarà anys del -"Jo sóc de negre"- Ovidi. Oportuna cançó...

Quin lloc, la cua, per a copsar la identitat, la pròpia i la col·lectiva, la del barri. Com no sentir tendresa als peus del campanar inconclús de la Verge de Montserrat; l'interior del qual va hostatjar l'agrupament Mossèn Cinto... Quan fa que, amb l'Anna, en fórem caps? I barri és retrobar-se just aquí, saludar-nos, compartir-nos.

L'altra escena cal situar-la a Badalona, a mig matí, davall d'un dels maleïts mal-passos subterranis de l'autopista. Un lloc hostil com pocs i jo encara cantussejant el Dia que durarà anys... Aquí ens arrambem per a deixar passar un ancià, un vellet de debò, que, amb un mocador de fil, mira d'eixugar el seu bram emocionat. Una guspira blanca, un home en trànsit només per haver pogut dir la seva. 
Enllà de la foradada ja veiem les cues de La Pineda. Alliçonador, com si  no, parar oïda a les veus que emplenaven les aules d'aquell institut. La diversitat. A la darrera aula encertem la taula del noi -voluntari-. Que per això hem vingut, per a fer-li una ganyota còmplice!

Acabarem entaulats a la terrassa de Can Llaunes...  Tot un refugi, l'espurna d'una possibilitat encara no malmesa. Un clic a la T10 i tres estacions de tren, i ja ets en un bonic passeig -i en una llarga platja- sense turistes. De tant en tant, això no té preu! I, com que mantenim la llibertat d'escollir els espais decisius, just al davant, passades les enutjoses vies del tren, a la platja hi han plantades unes molt escenogràfiques barquetes de les bones, de les dels pescadors noucentistes. No he mirat la gigafoto de la Via però si és exacta hauríem d'aparèixer just aquí, amb platja, les barques, i el mar sencer al davant.

Senyals de vida, de l'hibisc i del gessamí.

Aprofito un dia d'aturada per a donar alguns senyals de vida. Que no es noti el declivi blocaire...  Que estic massa absort amb la taleia, ho reconec. 

Un dia d'aturada no vol dir trencar les rutines. La de fer un cafetó observant l'hibisc de la Xina n'és una. Faig un recompte de poncelles i ja puc assegurar que arribarem a un novembre florit. Tot un indici de l'anòmala tardor d'enguany... Que seria calenta ja se sabia, però no que ho fos tant. 


Després cal acostar-se a honorar la flor d'avui. Aquesta al cim de l'estesa, un punt desgavellada, del seu brancatge. Una flor preciosa, un punt flamígera com totes anteriors i totes les següents. 
I també cal, exercint una lleu tracció, separar la flor exhaurida d'ahir. Podríem deixar-la a la branca, sempre acabaria caient a terra, cosa que sap greu. Tanmateix, la raó de collir les flors a mà és una altra: d'una manera infal·lible, just en l'instant de separar la flor dels sèpals basals, pel forat del peu del calicle apareix un goteta de nèctar transparent. Com que l'experiència és d'anys, he acabat aprofitant aquesta essència que la flor em lliura a la mà; i abans no s'evapori me l'escampo pel front. 
Desconec si, apart de la poètica, té cap virtut cosmètica. Tan sols sé que de mal no me'n fa.


Més enllà, al fons del pati, hi ha un altre punt floral calent que mereix la meva atenció rutinària. Un grapat de vegades al dia surto a fer els preceptius estiraments i no imagino millor taula gimnàstica que el gessamí del veí. Quina cosa, aquell embull superlatiu que, tot aprofitant els tancats metàl·lics, s'enfila cosa de deu metres! I, és clar, seguint una única consigna aquella biomassa no té altra dèria que la d'anar traient floretes. Quantes més estrelletes de cinc pètals esbatanats millor. A centenars, a milers, que es noti la vigoria!


I, després d'uns dies atalaiant el món petit que les envolta, les flors acaben caient en una nevada incessant, l'una rere l'altra, voleiant fins el terra del pati. I ja us asseguro que és un desfici això d'intentar mantenir net aquell terra. Una i altra vegada m'ajupo per aplegar les flors caigudes. I no hi ha manera. Sovint, a fi d'augmentar la capacitat de l'almosta, premo amb força les dues mans plenes de flors de gessamí. És un instant fragant com pocs.

* * *
Ja som a novembre i convé fer una addenda. Com bé vaig preveure, l'hibisc segueix florit.  Ara amb tres flors; i algunes més que vindran... El que no entenc és l'estrany fenomen que mostren aquestes flors. No l'havia observat abans... Donava per fet que les flors d'aquest arbust sempre duraven un dia... I resulta que no, que ara aguanten dos dies obertes! Suposo que deu ser cosa de les hores de llum. Hauré d'estudiar com funciona això dels rellotges florals. Serà interessant. 

A la Sofonisba, o a la Paula, ¿com no estimar-les?

El fulgor de la troballa... La serendípia admesa, tot i la perplexitat... L'amor de veres, l'instantani... D'això va la cosa.
Estàs batallant en la construcció d'una ficció de mides importants (tal vegada superiors, dubtes), un mur de pedra seca, més una serra que una muralla: Quina idea, quina possibilitat imaginada, quin roc de la pila casa amb quin altre? Quin pedrot desestimes? L'edifici, ¿s'aguantarà,o bé farà figa?
Estàs enmig d'aquesta brega, tan absurda com feliç, i de sobte la frisosa recerca et mena a un punt on, de resquitllada,  llegeixes el nom impossible de la Sofonisba. (Com al seu mentor, el Miquel Àngel, no li cal cognom: és la Sofonisba i llestos.) I, oh EUREKA! aquesta dona s'acobla al mosaic que m'ocupava i en una posició de clau de volta.
Res com la biografia superlativa d'aquesta pintora per a lubricar l'entrada d'uns retalls històrics en una faula. Perquè mira si va arribar a ser-ne, de fabulosa...



Tenim a l'inqüestionable Cezanne  afirmant, a propòsit de la Dama de l'Ermini, que "El Greco era el creador de l'art modern". Quelcom que puc, com el Rusiñol, compartir...Sempre salvant la pega que ara sabem que l'ermini era en realitat un linx i que l'autora de la pintura va ser la Sofonisba Anguissola. Cas que es repeteix amb el retrat canònic de la maduresa de Felip II, sempre atribuït a mediocres copistes. No busqueu al callejero de la villa y corte un carrer, un passatge, dedicat a la Sofonisba. L'oblit arriba a aquest punt.  


La veritat és que, tot i l'error, Cezanne tenia raó. Condicionada per unes absurdes limitacions pel simple fet de ser dona (és que ni l'estudi anatòmic li era permès!), es va preocupar de trobar un temari propi, autònom; i res més a mà que ella mateixa, que l'autoretrat. Així sabem dels seus ullassos a través d'una vida de noranta-tres anys! Fascinant... L'art modern, que deia el Paul!

Ara em passa que, com més em miro els ulls de la Sofonisba, més m'arriba una associació paral·lela. Heus quin altre munt d'autoretrats, els de l'excepcional Paula Modersohn-Becker. Aquests ulls superlatius que ens interroguen, els de la renaixentista italiana i els de l'expressionista alemanya, ¿és cosa meva o són els mateixos?


Som de Vidabona


S'ha de dir: Que Som de Vidabona és un cim! Un cim superlativament poètic al que encara no m'he enfilat.
També s'ha de dir que l'estat de les boscúries de Vidabona no era normal. Perquè una brotada de camagrocs com aquella no en té res de normal. Anem a pams, que la cosa va d'això: d'apamar el sotabosc; i a cada pam un munt de boletets esperant la mà enfebrada que els ha de collir. Comencem pel començament...
 Aprofito que he quedat amb uns amics a Taradell per passar pel Taga. Vull provar el prototip de cistell boletaire avançat, que havia dissenyat i cosit a finals d'agost, i no se m'acut lloc millor que l'infal·lible erol de cames de perdiu que sé als seus vessants. Creieu-me. Cada any i d'ençà el 2007, allà estan: siguin poques -una dotzena- o siguin moltes -més d'una cinquantena-, sé que al voltant d'aquell pi concret hi trobaré d'aquests bolets. Una espècie curiosa, el bec, o pota o cama de perdiu, sobretot per la seva mutació quan els poses a la paella. Fa cosa veure aparèixer aquell to violaci tan pujat; combinat amb l'ou de la truita no hi ha contrast més violent.

Un cop comprovada l'efectivitat de l'invent (que mantinc en un secret ben boletaire, no fos cas...), creuo el Coll de Jou i m'aturo on sé un erol de rovellones, o mares del rovelló. Tampoc em falla aquest cop: quatre d'aquests rars rovellons valen més que vint dels altres, tal és la seva consistència reconcentrada. Aquí començo a veure com està la cosa dels camagrocs... N'omplo un cistell. Davallo per Vidabona, un desnivell d'uns 200 metres i n'omplo dos cistells. 200 metres més avall, un altre cistell; i a 200 un altre. M'aturo quan tinc una típica bossa dels súpers plena fins dalt, poc més de quatre quilos de camagrocs. Que perfectament haurien pogut ser quatre contenidors, o quaranta... Això si l'esquena pogués suportar-ho! 

Després, ja a casa, després de la feinada de netejar, un a un, aquell munt de camagrocs, molts d'una mida anormalment gran de tan ben hidratats, barrets de fins a 7 cms, després t'has d'espavilar a escampar-los per on puguis a fi d'aconseguir el seu correcte assecat. I així ja tens tota la casa convertida en un mena de secadero, tot ben legal, i penses que els veïns deuen preguntar-se d'on ve aquella flaire boscana que inunda l'edifici... És un procés ben alliçonador i que exigeix una certa atenció. Passa l'Anna i amb la mà regira el contingut de les safates... Mitja hora més tard, els regiro jo. 

Al cap d'un parell de dies de remenamenta, la pèrdua d'humitat passa per un punt crític i comença l'accelerada reducció de pes i volum; com una jibarització. De dues safates en surt una i, l'endemà, santornemhi: de dues safates en surt una... No són les safates de pur cristall blau del mestre Heisenberg el Bad, però quasi. La concentració de tots els extractes boletaires així ho fa pensar.
I així es segueix fins arribar al punt final, quan ja no hi ha més reducció possible.

El càlcul científic és ben senzill: si de 4000 grams en resten 251, la ràtio de reducció és de 16:1.
També, si res no falla, quan vulguem afegir-los a alguna recepta i els rehidratem, cal esperar que creixin en aquesta proporció, només que inversa d'1:16.
Enllà d'aquests càlculs tan útils, queda la reflexió sobre la paleodieta. Quan fa que assequem bolets?
Entre les pertinences de l'Ötzi, l'home de la glacera d'ara fa 5300 anys, ja n'hi havien... Ens ho haurem d'estudiar, després de dinar... Lluç amb camagrocs i cloïsses, una delícia..., amb la picada i tota la pesca. I és que, sense remei i per definició, Som de Vidabona.

Serralada de Marina a l'agost

 
Com que les activitats principals d'aquest agost -llegir i cosir- eren de caire sedent, ho hem complementat amb un seguit de passejades matinals pels alts de la Serralada de Marina. Que tampoc cal anar més lluny és un axioma de l'excursionisme sostenible i aquest seguit de serres, intensivament il·luminades pel sol reflectit al mar, ofereixen suficients punts d'interès com per dedicar-hi el nostre temps. Afegim-hi les obliqües vistes urbanes que s'aconsegueixen des dels seus turons, òptimes talaies d'on repensar la ciutat i la civilitat, i algunes sorpreses -com pertoca-, i ja tenim les augustes raons de sortir ben d'hora a caminar. 

Si en sabien, els ibers, de viure dalt dels turons! Fixa't els vaixells que arriben a la costa..., i, si el dia fos més net, veuríem el Pirineu. No hi ha gaire llocs d'on es vegin les tres botigues d'IKEA: Montigalà, Sabadell i l'Hospitalet!


Fa la seva gràcia, sobretot aquest estiu, això del Coll de la Jeia d'en Pujol!

Un moreno, sol entre els ceps, aclarint gotims.


Els renills dels cavalls que pasturen pels prats de Sant Mateu sonen anòmals amb aquest horitzó.
També resultava anòmala la gran brotada de pets de llop en ple agost.
Així vam poder comprovar que, malgrat la gent no els culli, arrebossadets són uns bolets deliciosos.



A la tarda surto a estirar les cames fins el proper Mas Guinardó. Pobres de nosaltres el dia que els turistes en descobreixin la seva terrassa panoràmica; des d'on ressegueixo les nostres passejades d'agost.

Sakoneta (i 3) El goig tàctil



Enllà de les raons científiques de la vàlua d'aquest litoral fabulós, el record que s'imposa de la seva descoberta és el d'una experiència joiosa. Els que som "de pedra", d'enfilar-nos-hi, sentim plaer amb el seu simple contacte -si no malament rai-, mai ens sembla matèria inerta i preuem copsar-ne la magnitud de seva diversitat. I, aquí a Sakoneta, els gormands de totes les roques que la terra ha cuinat en tenim, no una fira de mostres, sinó una Exposició Universal plena de les més fascinants novetats. Per déu, i quin repertori de textures! Ja només faltava que els experts t'expliquin que molts dels relleus que mostren aquestes capes de pell corresponen als rastres de la fauna dels mars cretàcics; fossin cucs perforant els fons o el refrec dels grans plesiosaures...
Heus aquí algunes mostres d'aquest repertori que tant em va plaure d'acariciar. A ull hi he afegit les mides  perquè si no és fàcil perdre's.









És cosa meva això d'endevinar aquí una serralada enllà d'un mar de núvols?