El Caserio i l'euskal etxea

Miro de resoldre un neguit d'ara anant a un altre lloc, a un altre temps, un temps no més fàcil però sí amb menys compromisos (si no se n'abusa, escriure també pot servir per això). Menys compromís era estar-se al Viejo de Donosti prenent apunts per a un oli que ja tenies venut, el que permetia allargassar l'estada, aquell viure al dia...










...Fent primer estada al lleig Pasaia Antxo, però d'on no costava gens prendre la barca i arribar a les festes de Donibane per menjar unes sardines cuites al carrer sota taxatius PRESOAK KALERA i efígies arrossinades del Che; per més tard fer el passeig de la ria fins a la Bancha del Este. Allà era costum acariciar el seu salabrós rocam -quasi transfigurat de tan expressiu- mentre, als peus, grans barcasses de ferralla i valents arrantzales solcaven les cochinas aguas de la ria. No ignoràvem que a la brava costa del Jaizkibel, que just allà comença, encara hi vivien foques quan Víctor Hugo s'estava a Donibane exiliat.
De Pasaia vam anar al Caserio que L'Irune i el Gabri acabaven de comprar a cinc minuts de la bel·licosa Errenteria. Això després d'una escena memorable, quan al moment de l'entrega de les claus, i amb tota una colla procedint a la prada d'enfront la casa, es va presentar el germà petit del que la venia, enfurismat i armat amb una de dos canons... Resumint el que m'anaren traduint, l'argument de la seva ira era que "La casa de l'Aità (del pare) jamàs se vende". A mi, l'episodi em va recordar molt el poc Pio Baroja que havia llegit.
Després vàrem fer net al caserio amb un Sant Joan tardà a la prada,
tirant a la foguera els mobles vells, tots de cap vàlua;
fins que a les habitacions hi penjaven tan sols els crucifixos.

I l'Ostaizka eixí abraçada a quatre creus, i les llençà totes al foc dient:
¿No hay valor o bien que passa?
¡Que él ya està hecho a estos sacrificios!

Després, entre les brases i les restes de somiers, quedaren
els quatre santcristos, exempts, i retorçats com pel dolor.



Això succeïa al 83... Quan una desena d'anys més tard hi vaig tornar per darrera vegada, un munt d'obres de modernització havien desfigurat el caserio. Encara recordo al Gabri, l'ex-carnisser, lamentant amb agror com podia ser que, durant la reforma, no s'haguessin afegit aquells enfilalls de pedres cantoneres que tant identifiquen una casa basca -l'euskal etxea-, aquelles que remeten a la idea de dolmen. Quedava clar que aquesta partida, com tantes altres, l'havia perduda ell.