ARTAITZ, el principi del Temps

Estava llegint aquest goig de llibre que és LAS TÁCTICAS DE CRONOS (Siruela, 2005), on el físic francès del CERN, Étienne Klein, explica, d'una manera ben robusta i alhora poètica, les implicacions de la rància concepció del Temps que hem heretat, quan me n'ha vingut una al cap. A la meva pensada agosarada l'enfortia el to del llibre, en el que -i cosa infreqüent en científics- ben sovint apel·la a les intuïcions dels poetes com una dels claus d'accés a un tema tan difícil, sinó el que més. Encuriosit per saber més del savi Klein, la meva recerca m'ha dut fins a terres australs, a una llarga i intel·ligent entrevista en un programa de la televisió xilena, Una belleza nueva (Si us plau, els del 33 o de la 2, compreu els drets i emeteu-lo!). Klein, tot murri, s'ho fa venir bé per acabar el diàleg deixant clar que, a ell, això de la física, que ho fa per distreure's, que el que és en veritat és alpinista. Per això t'entenc tan bé! -he pensat. Per això saps obrir traça en uns afers que són la inaccessibilitat mateixa. Tu saps dels indrets difícils i sublims... (Ja imagino un assaig titulat EL PENSAMENT ALPÍ, on es fes una repassada a tots els pensadors que han baixat de les muntanyes carregats de troballes: Nietzsche, Levi-Strauss, Ellul, Serres... -s'accepten suggeriments. I que després ens vinguin amb el tracte burleta de xirucaires. Em sembla obvi que el mot clau d'aquest assaig seria la cohesió, la que hom aconsegueix en espais que són el refús perquè sense ella la sortida és impossible. Una cohesió biaxial, una d'interior -cos i ment- i una altra d'exterior -espai i temps. Ja es veu que la cosa dona de si.). El cas és que, per un replec de l'espai i del temps, m'ha semblat versemblant que un recolze de l'àmplia física que practica en Klein (una física no restringida per la matèria, de punta, sí, i alhora pre-socràtica i oriental), em portés de nou davant la portalada de l'església navarresa d'Artaitz, a fi de fer-ne una nova lectura.
Ja se sap que llegir no es fàcil, i que, endemés, la interpretació queda condicionada pels registres previs. La meva primera lectura de la seqüència inscrita en els caps de biga de la portalada d'Artaitz, estava condicionada per la interpretació que d'ella en feia un gran afeccionat al romànic aragonès. Un home prolífic de debò i lloable pel seu empeny, però que que va per aquests mons de Déu donant per insuperables els rancis mapes del Ejercito Español; escombrant sempre cap a casa (sigui a la Franja o sigui aquí a Navarra) i no apartant-se de la lectura que en faria un canonge (per a ell això d'Artaitz és una qüestió de luxúria i de pecat).
Doncs bé, torno a Artaitz amb un roc a la faixa, amb el mite de Kronos de la mà d'Étienne Klein. La cosa resumida va anar així: Al principi de tot no és que no hi hagués res, hi havia Gaia -la terra- i Urà -el cel-, uns déus que, no existin encara l'espai, estaven tothora junts i dedicant-se eternament a cardar. Gaia, la pobra, anava concebint fills sense parar -els Titans- que, per manca d'espai, no podia parir. Fins que, ja tipa,
li passa una falç al darrer -Kronos-, qui, des de dins, tallarà els genitals de son pare Urà. Aquest, amb la sentida, es fa enrera adolorit, i amb aquest moviment crea l'espai. Creat l'espai els titans poden per fi sortir i, segons el mite, aquí neix el Temps, quan, amb l'emancipació del seu pare, Kronos esdevé Cronos...

Aquí és quan cal tornar a Artaitz i mirar, amb uns nous ulls, la intrigant parella de la portalada. La dona amb cara de cruixida en el moment de parir un infant que ve al món armat amb un ganivet. Una dona que està mirant amb expressió severa a l'home del seu costat. Ja t'està bé -sembla que li digui. Un home que expressa un moment àlgid de dolor, i està assenyalant el motiu, els genitals que acaba de perdre (que, per un joc espacial extraordinari, els trobarem penjats en un permòdol de l'absis). I és, a partir d'aquestes dues figures, que es genera l'espai del fris de la portalada. I ja no pots evitar de pensar, en la coherència de què siguin tres músics i una ballarina les figures que omplen aquest espai: No són, la música i la dansa, les arts del moviment i del temps? Artaitz és el mite de Kronos tallat a la pedra.

Després t'envaeixen els interrogants, el primer: Per quin estrany camí va arribar el vell mite aquí, a aquest racó de les planes navarreses? Mai he deixat de pensar que, encara que ara siguin anònims, molts d'aquests escultors del romànic eren uns artistes complerts. Això és, que no sols dominaven una tècnica ben difícil, sinó que, conceptualment, estaven preparats i eren agosarats en la seva mirada al món, que, enllà de les limitacions dels encàrrecs, no només tenien una gran fantasia sinó que, també, la sabien dur a terme. Ja m'imagino com deuria celebrar el Mestre d'Artaitz l'acceptació de la seva valenta proposta. Avui festa grossa, que ja invito jo. També me l'imagino, temps abans, a la biblioteca d'un monestir, potser de la mà d'un frare amic: Té, llegeix això que estic traduïnt, t'encantarà. I el veig fascinat per una versió diferent de l'origen de tot, una versió de la qual no se'n deriva cap dogma, més lliure si es vol, i, per això mateix, més ajustada a les seves més intimes aspiracions.
Naturament, hi ha novel·la. Jo no la penso escriure. És en aquest punt on deixo Artaitz. Si algú persistís, fos una correcta novel·la històrica, fos, afegint-hi una secta per aquí i d'altres romanços per allà, un plom de bestseller, que pensi que demanaré una picossada pels drets.