El Gaig del Nacimiento del Mundo



El Nacimiento del Mundo
La nostra estima pels còrvids ve de lluny. És anterior a la sanció des de les pàgines del NATURE de la seva alta intel·ligència. Diuen que arribar a fer servir un semàfor i els cotxes que s'hi aturen com a eina per a partir nous -com fan alguns corbs oportunistes-, és més sofisticat que els branquillons arranjats que usen els ximpanzés. Oi tant! Si els científics atenguessin a les fonts literàries farien més via: el Gilgamès ja en parla de l'enginy del corb.
Una mostra d'aquesta estima per l'estirp del còrvids és l'ÍNDEX GAIG, un ínfim quadern que des del 2001 portem al tablier, i on anem apuntant els gaigs que ens creuem mentre naveguem per terra ferma. Un recompte -puntuat per altres encontres faunístics: un gall fer, dues llúdries, cinquanta isards...- que iniciàrem amb la intenció de celebrar el centenar de gaigs amb un sopar a Can Gaig però que, vista la facilitat amb què els assolírem, vam ampliar la meta fins als cinc-cents exemplars.
D'aquests gaigs n'hi ha un de memorable. És el 349 de la llista: 6 de maig del 2005 -Rio Mundo-.
El Mundo neix als confins bètics d'Albacete del Calar del Mundo, un estrep de la Sierra del Agua. És un riu que neix com ben pocs, estimbant-se des de mig aire d'un grandiós amfiteatre on es bada la boca de la Cueva de los Chorros -un laberint de més de 25 km. coneguts, fins ara. L'aigua, just veure la llum, salta una setantena de metres, quasi sempre mansament -depèn del cabal- excepte després dels grans aiguats; llavors, un cop saturat l'aqüífer suspès, s'esdevé "el Reventón". El nom ja parla del fet. Pel que he vist a una memòria de les exploracions espeleològiques, un doll formidable ix amb tanta fúria de la cova que descriu una paràbola que l'allunya molts metres de la paret.
Quan vam passar pel Nacimiento el cabal no era important; el lloc impressiona, sí, sobretot quan imagines com es pot transformar, però no és el que més ens ha quedat gravat a la memòria.
Va passar a l'aparcament. Estàvem dinant, un xic apartats al marge d'un bosc d'imponents pinasses, quan un gaig de bona mida aturà el seu vol a la branca més baixa d'un l'arbre proper. Aleshores, inequívoc i presumptuós, va parlar: primer dos idèntics tons aguts -elèctrics-, seguits d'un breu estossec greu -com una interferència electrònica-, i altre cop els dos tons aguts... A la impensada, l'Anna i jo, ens vam girar cap a la furgo on teníem els mòbils, no fos cas que ens estiguessin trucant... Però l'ocell va repetir la seqüència sencera i, a l'uníson, vam exclamar: "És un Walkie-Talkie!!" L'au, amb un total mestratge fònic, repetia l'indicatiu dels aparells transceptors que deuria haver après del guardes de la reserva. El que ho feia esbalaïdor era que emetés amb insistència aquella prèvia sol·licitud de comunicació...
"Digues, gaig, parla'ns!"