D'això ja en parlava Epicur a la seva ÈTICA

Com em passa, no sovint sinó sempre, em poso a escriure enmig de la cruïlla de qüestions que darrerament m'han sortit al pas. I, encara que les discrimini amb un sedàs exigent, algunes acaben resistint, agrupades, malgrat la seva aparent llunyania.
Heus aquí, per un costat, la polèmica dels autobusos ateus (la simplicitat banal del seu lema, el frívol hedonisme que postula) i, per l'altre, les exigències ètiques que molts anomenen "decreixement"; i, tot plegat, amb la beneïda crisi global fent de frontissa.
Una nova lectura de l'ÈTICA d'Epicur (me l'havia cagat el tió) ha resultat el catalitzador d'aquesta barreja i l'ha fet congruent als meus ulls.






EPICUR
ÈTICA
Edició i traducció a càrrec de Montserrat Jufresa
Editorial Proteus
. Cànoves, 2008
.

17,5 x 11 x 0,8 cm. 102 gr. 106 pàgines

Resulta difícil imaginar una obra més escassa (de les 106 pàgines del llibre 40 corresponen al pròleg) però més oportuna; tant que em porta a una paràfrasi decididament contestatària "Més Epicur i menys Plató i Prozac" ... Plató, a La República, va posar els fonaments de la justificació del poder com ningú abans ni ningú després. I així ens llueix el pel! Si acaréssim el Jardí d'Epicur i l'Acadèmia de Plató, recordaria que al Jardí eren admeses dones i esclaus, i l'Acadèmia era, exclusivament, mascle. No dubto de a quin recinte m'adreçaria... (Ja sé que és una reducció. No vull baralles amb els platònics, que perdria segur!)
Jo hauria aprofitat els autobusos per a inscriure-hi algunes màximes d'Epicur que, venint a dir quelcom de semblant, al mateix temps oferirien més matisos, no caient -en cap cas- en la consigna banal com ha succeït (al reviscolat integrisme catòlic de caire preconciliar, ni cas: sempre se sentirà ofès; és, el seu, un tarannà sord i perpètuament emprenyat). Aquí ofereixo unes mostres de l'efecte de la meva epicúria proposta.















Enllà de les qüestions divines, al mig de la realitat que ens és descrita, trobem la crisi actual. Aquí acaba resultant fins i tot ofensiu el llenguatge amb que el poder ha afrontat, per no dir defugit, les seves greus responsabilitats. Bestieses com "creixement negatiu" són dites sense miraments; i no serà perquè la dinàmica de sistemes no estigui ben estudiada. Si la corba de creixement sempre tendeix a la maduresa, a l'estabilitat, les crisis interrompen aquest desenvolupament i generen un nou punt d'arrancada, d'on reemprendre la fantasia del creixement ràpid. La pega d'aquest model sostingut per periòdiques interrupcions ens l'ofereix l'efecte que successives crisis (incendis) tenen sobre un sistema ecològic tan complex com ho és un bosc. Ell tendirà a refer-se, a retornar a la maduresa, però suportant només un cert nombre de crisis, a intervals determinats; sinó la seva desaparició és segura.
Aquest traç dels sistemes pot ser ben conegut però, intencionadament, són pocs els anàlisis de l'actualitat que el tinguin present. Dic dels que genera el poder i retransmeten els seus portantveus. Cal, segons tots els indicis, perseverar en les males praxis sigui quin sigui el seu cost, encara que al capdavall resti un erm inhabitable.
Aquí és on la frivolitat escrita als autobusos ...DEIXA DE PREOCUPAR-TE I GAUDEIX LA VIDA, em sembla pitjor que inoportuna.
I, què té a veure en tot això el bo d'Epicur? Doncs molt, si a l'epicureisme se l'ha titllat, intencionadament i errònia, d'una dissoluta recerca del plaer i la bona vida; quan en realitat era una recerca de la contenció, de l'autolimitació, encara viable per fugir de l'ascetisme trist i punitiu: Hem de riure i, al mateix temps, filosofar i tenir cura de les coses de la llar i de totes les altres ocupacions, i no hem de deixar mai de proclamar les màximes de la recta filosofia. Si considerem que, etimològicament, "ecologia" vol dir l'estudi de la llar i, tenir cura és el principi de tota responsabilitat, no costarà gens trobar en Epicur uns magnífics antecedents de tot els corrents d'exigència ètica que coneixem amb noms com ara: "ecologisme," "sostenibilitat," "decreixement", "autocontenció"...
A mi, un filosof que inclou el riure -i l'avantposa- entre les nostres obligacions... Què voleu que us digui... Ja té molt de guanyat. També trobo escaient la senzillesa -que no per arcaica ha deixat de tenir validesa- amb que expressa el seu pensament. Inclouré només un fragment on queda clar que l'epicureisme no és un ideari de tant-se-me'n-fot-tot o de panxacontents:
L'autosuficiència la considerem un gran bé, no pas perquè sempre haguem de conformar-nos amb poc, sinó perquè, en cas de no posseir gaire, amb poc en tinguem prou, convençuts de debò que l'abundància en gaudeixen els qui menys la necessiten, i que tot el que és natural resulta fàcil d'obtenir, mentre que resulta difícil el que és superflu. Els aliments senzills procuren un plaer igual a d'un menjar refinat, un cop eliminat el dolor que ens causa la seva mancança. I el pa i l'aigua aporten el plaer més intens sempre que els consumeixi algú que està necessitat. Per tant, acostumar-se a les dietes senzilles i sòbries és essencial per a la salut, ajuda a l'home a ser decidit de cara a les activitats necessàries de la vida, ens situa en una disposició millor si a intervals participem de més grans refinaments, i ens prepara per no tenir por davant les envestides de l'atzar.

Apart d'Epicur (de qui celebro, alhora que recomano, la bona traducció que ha editat Proteus), em venen al cap molts altres autors que s'han aproximat a l'exigència d'una nova ètica; nova per prescindir de condicionaments religiosos caducs, i per sorgir d'un pacte global que tingui en compte a la Terra en igualtat de condicions... És clar que recomanar la lectura del DE RERUM NATURA de Lucreci, l'epicuri romà, no seria cap novetat. Però el seu "Maldem en un cant que ha de celebrar del món la natura.", no pot ser ni més suggeridor ni més intemporal. Se m'acut l'aproximació filosòfica de Hans Jonas a EL PRINCIPIO RESPONSABILIDAD o a EL PRINCIPIO VIDA -llibres profunds i que no podríem tractar de planers-; l'estratègia del gran pacte que planteja Miches Serres a l'entenedor EL CONTRATO NATURAL (Pre-textos, 2004), que ja he tractat al bloc; més complexa, però seguin aquest fil, seria l'obra de Bruno Latour (les persones interessades per l'aigua que no es perdin el seu EL PARLAMENTO DEL AGUA) ; no li discutiré a Edward Wilson la seva autoritat en temes biològics... Encara que sigui del 73, no ha perdut vigència el llibre d'Ivan Illich sobre la follia del transport: ENERGIA Y EQUIDAD (sencer a la xarxa). També a la xarxa he conegut l'aproximació emotiva a l'ètica del "no fer" que té Robert Wolff (la Sarah es va arremangar i gràcies a ella tenim una traducció de l'assaig TO DO OR NOT TO DO al seu bloc; encara que siguin paraules és fer molt més que dedicar als problemes només bones paraules).
Tornant al paper, ara estic llegint el darrer volum de l'extens assaig "Trilogía de la autocontención" de Jorge Riechmann. Els seus títols ja mostren el pa que s'hi dona: Un mundo vulnerable, Todos los animales somos hermanos i aquest darrer, de títol immillorable, Gente que no quiere viajar a Marte (editats per Los libros de la Catarata). De moment només assenyalaré que apleguen una colecció impresionant de bones cites i referències, que estan molt ben estructurats i que el llenguatge és d'una acurada precisió (Riechmann, apart de ser profesor de filosofia moral és un poeta amb una obra ben extensa, cosa que es nota). El tema dels que no tenim la fantasia de migrar a Mart dona prou de si per tractar-la extensament més endavant.

Per acabar, vull recordar uns memorables versos del gran sufí Rumi que, no per antics, deixen de ser ajustats al problema urgent d'aconseguir alentir el creixement material; més breu no es pot dir:

De mica en mica, desacostuma't.
Això és l'essència del que he de dir
.


3 comentaris:

gatta ha dit...

Hola Jordi, m'ha agradat molt aquest viatge al voltant del que és essencial, i la referència a Rumi.
He conegut ja alguns escaladors que han trobat en els textos sufis el que més s'aproxima a la seva experiència personal.

Us recomano visitar i fer difusió de l'entesa pel decreixement
salutacions!!!

gatta ha dit...

entesa pel decreixement

en Girbén ha dit...

Si n'ets d'eixerida, gatta!!
Jo que feia l'ullet i tu que ho arreplegues a la primera...
No era una entrada fàcil (i encara li calen retocs), masses coses bullents... una d'elles completar el què les presses no permeteren dir. I per això existeix l'escriptura.

Sí, al Rumi, com a d'altres (Epicur entre ells), no ens el podrem acabar mai.
Tinc la sort immensa de comptar amb uns amics que el coneixen de prop, fins el punt d'haver fet bones estades a Konya -on encara és viu- hostatjats en casa amiga...
Un altre dia m'acostaré a Rumi en exclusiva. De moment, ja que aquí volia tractar -o servir-me- d'Epicur, afegiré sols uns màxima seva:
"De tots els béns que ens proporciona la saviesa per assolir la felicitat de tota una vida, el més important és l'obtenció de l'amistat."
Impossible ser més vigent!