ARAÑONERA










"L'aigua ho és tot; i aquí, encara més." Amb una tarja de client de supermercat, mig doblegada i recolzada al mur, he reomplert la cantimplora amb el fil d'aigua vella que rossola pel llit del torrent. Hem entrat a la tardor però el temps vol negar-ho. Vista d'aquí estant, la Vall d'Ordesa és un contrallum d'inèdits perfils verticals que les multituds desconeixen. Enlairats fins els 3000, els Gabietús senyoregen la contrada. Després m'enfilo amunt per l'alta coma clapejada per llenços de rascler, amunt fins un conspicu punt roig pintat a un bloc. És la traça d'un codi simple: "Ja hi som."

Aquí la prada es flexiona i s'obre l'embut de la gran boca de la Grallera del Turbón. L'avenc fumeja una boirina gelada on el sol hi projecta halos dels colors de l'espectre. No puc encomanar-me de la descomposició del blanc de la llum i esvair-me. Ara cal que em concentri. Fins aquí sol, i ara vaig al negre. El fumejant tanc de nitrogen d'un banc de semen (els ramaders m'entendran), és la darrera evocació abans del monopoli mental de la seguretat. La restricció de l'error no té un zero absolut però l'atenció ajuda a acotar-lo, tant com els precs. Precs, no de submissió, sinó d'una vera fusió, d'una acceptació de la paritat.
L'espai del ritual d'equipar-me -un afer litúrgic per meticulós- és el caire de l'avenc, on m'aclimato al baf gelat. Corda avall i cap endins. De les dues boques del pou, és la més petita la que s'empassa.


























Al fons, ancorat a la instal·lació de la capçalera dels Túnels del Vent miro cap a la negror. La segona porta del laberint fosc és femenina per exactitud... Sé dels dos xicots bascos que m'han precedit. Ells han pres el compromís de seguir i són dins. Si no hi ha cap crisi d'aquí un munt d'hores renaixeran, per la Cueva de Santa Elena, al fons de la vall de Bujaruelo... L'huracà gèlid que ix del cor del sistema m'està entumint i no m'ho puc permetre.
Remuntant el pou m'aturo i faig un mosaic d'una vintena de fotos. Aïllada, cap d'elles podrà explicar res, i agrupades tampoc massa. Hi ha llocs difícils que defugen la seva representació, severs en preservar l'enigma. El sol m'espera.




Text i imatges de la tardor del 1998, la reconstrucció dels pous del febrer del 2009.

3 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Impressionant!

en Girbén ha dit...

Parlo d'anys... No sé si ara gosaria.
No ho he deixat escrit però aprofito ara. Hi ha un sentit homenatge a l'espeleologia, a la catalana en especial, que durant dècades ha anat fent créixer el Sistema.
També -en un altre ordre-, em demano perquè, a diferència dels muntanyencs i alpinistes, no trobo bona literatura subterrània.
Coses de l'alta exigència que comporta l'activitat? O, és que el silenci acaba sent encomanadís?

gatta ha dit...

m'ha agradat moltíssim aquest post... quina experiència!!!