Dos observatoris andalusos

De bon segur que l'astronomia -per la mateixa natura de l'objecte del seu estudi- deu ser una de les disciplines científiques menys nacionals (no així l'astronàutica, tot i que amb la nova l'estació espacial va camí de resoldre's); tanmateix, des d'aquella embafadora manera d'accentuar les coses que és proclamar anys internacionals, ara toca recordar la seva intrínseca identitat universal. El 2009, per si algú no sap, és l'Any Internacional de l'Astronomia.
Pot semblar intencionat el que és el resultat de l'atzar, així, enguany una colla de presumptes esbojarrats, després de carregar fins dalt els dipòsits d'entusiasme, ens disposem a llençar la nostra nau eclíptica.1 a una creativa descoberta sideral.

Temps i ocasions no faltaran per anar parlant del projecte; de moment, i en honor a la nostra preciosa base d'operacions, l'Observatori Astronòmic de Castelltallat, vull rememorar el parell d'observatoris andalusos que vaig voler conèixer de prop.


























Calar Alto. Sierra de los Filabres, Almeria.
Pel vessant nord, és a dir: pel marmori Macael i per les suggeridores acaballes de les explotacions mineres de Las Menas, vam fer cap als 2168 metres del cim del Calar Alto. Un cim ben perllongat pels edificis del gran observatori astronòmic -bastit a la recerca dels més purs cels europeus possibles-. Vam passar aquella nit de maig a recer d'un penyal prominent i a les envistes de les cúpules de l'Observatori.
L'endemà vam fer via per la pista del cap de la serra...
Servo el record de grans travesses motoritzades per muntanya (Serra Peneda al nord portuguès; la de Penha Trevinca als confins galaics; la de la Braña pel no res palentí de Fuentes Carrionas; l'infinit Alto Tajo de l'Alcarria a Terol, l'enrevessat traç possible de Cazorla i Segura...), tanmateix, cap de més resistent com la de Sierra Filabres. Abans la certesa de l'asfalt, van ser cinquanta dubitatius kilòmetres -la meitat per la cota dels 2000 metres- en paral·lel als cims de la Sierra Nevada. Una inacabable recerca d'una sortida.
Al migdia ja corríem pels vius carrers de Granada -més contrast ja és cosa difícil!-.


















**********
El viejo de Sierra Nevada.Granada.
























Ara, quan parlen del
Observatorio de Sierra Nevada, sols ens adrecen al nou equipament. Però, resistents fins que les inclemències de l'alta muntanya l'abatin, resten encara dempeus les restes del vell observatori.
Vaig conèixer aquella desferra durant un breu tast de les alçades penibètiques; un passeig d'un parell d'hores pel sòcol septentrional del Veleta. Prou estona com per forjar el propòsit ferm d'una bona travessa per la Sierra
(
¿algú, amb volença de magnes amplituds i ganes de caminar llarg, s'hi apunta?).

Aquell vespre vam dormir atalaiant del llit estant els cims propers.
Un joiell viu en els records.

4 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

De volença de magnes aplituds no me'n manca pas!. Altra cosa son les ganes de caminar llarg, que si bé hi són també, no van acompanyades de més facultats que quatre horetes efectives de camí al dia, si els desnivells no son notables. Ja veus doncs,que no puc apuntar-me a acompanyar-te.

M'agrada l'astronomia. Molt. Però sempre he estat incapaç de mantenir-me despert més enllà de quarts de dotze. A tot estirar les Persèides i poca cosa més.

El teu bloc cada dia és més interessat. Felicitacions.

en Girbén ha dit...

Mira,"Xiru", conec aquest inapel·lable dictat del cos. M'agraden les grans parets però un colze malmès me n'allunya.
Tanmateix, no puc deixar d'agrair-te que t'hagis imaginat pels alts de la Sierra Nevada.
No sé si mai faré aquesta travessa pendent -tots sabem la capacitat que tenen els bons propòsits per créixer i acumular-se-, qui sap...
Guardo un inesborrable record d'una salvatge caminada per la Sierra de Gador, parlo del 86...
Em comprometo a explicar-vos-la.

lisu ha dit...

Aquestes fotografies i paraules m´han fet venir ganes de descobrir aquesta zona ... m´hi apunto!

en Girbén ha dit...

Agraït, Lluís!
S'haurà d'estudiar. Enllà de l'accessible nucli central (el Veleta són tres horetes des del cotxe), la Sierra Nevada té les magnituds d'una serralada; i, aquelles muntanyes no són com les nostres, s'hi manté un buit ancestral. La meva idea seria acabar a les Alpujarras almerienses, a l'hostal de Canjayar per raons sentimentals (seria la tercera vegada).
Ja veig pel teu bon bloc que no vas curt de forces.
Quina enveja! Viure a Berga amb tot aquell muntanyam proper!
Jordi