LA SIERRA DE GÁDOR

Queda clar que aquest quadern creix a batzegades. De cop i volta, una entrada en crida a una altra de complementària o derivada. De sistemàtic ho sóc, però ho dissimulo en pro d'una certa concepció de la llibertat que admet cedir a les fal·leres benignes.
Així, el pas pels observatoris andalusos m'ha retornat a la decisiva travessa de la Sierra de Gádor, i a un cert compromís d'explicar-la. Som-hi doncs...

Corria la tardor del 1986. Després de vint dies encauats al Teatro Jovellanos, situat a la madrilenya i molt castissa Plaza de Lavapiés (en aquella època seu del Centro Nacional de Nuevas Tendencias Escénicas), el meu esperit exigia a crits intempèrie, silenci i solitud.
Preveient aquest estat d'ànim havia tingut desada, a l'armari de la pensió, una motxilla amb els mínims excursionistes: calçat, sac i abric. Acabada la temporada de representacions el meu equipatge urbà se'l va endur el grup cap a València -on ja passaria a recollir-lo- i em vaig reconvertir en un dels VIANANTS; que és com es deia tant la nostra companyia com l'espectacle que presentàvem. Heus-me, doncs, pels carrers de Madrid, amb l'aspecte d'un excursionista mancat de tot objectiu.
En cosa de cinc minuts em vaig plantar a la Estación de Atocha -llavors origen dels llargs recorreguts vers el sud- amb un succint mapa d'Espanya -arrencat d'un atles- per tota ajuda en l'elecció del meu destí.

Els Montes de Toledo no tenien pinta de ser res... A la Sierra Morena no sabia trobar-hi cap concreció... Els 2167 metres de la Sierra Mágina sí que semblaven un accent d'abrupte altitud enmig dels oliverars de Jaén... Em va acabar cridant l'atenció l'extraordinària cota de 2236 metres a una quinzena de kilòmetres del mar: la Sierra de Gádor; el més rellevant gradient altitudinal de la península. Transposat al paisatge del nostre país seria com si al Puig Neulós de les Alberes li afegíssim un miler de metres!

-Un Billete para Almería, por favor.
Una nit de tren i al matí següent ja corria pels carrer de la ciutat buscant algun mapa més consistent. Tampoc és que acabés amb res de l'altre món. Un mapa provincial a escala 1:200000 no seria un GPS. Tanmateix, uns ombrejats i unes corbes de nivell m'insinuarien un camí factible...
Tot seguit, dalt d'un autocar de línia, vaig creuar el plastificat Campo de Dalías (més conegut com El Ejido) fins a la vila costanera d'Adra. Punt d'on em vaig posar a caminar en silenci.

5 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

M'he quedat bocabadat.
Devia ser una experiència d'aquelles que deixen marca.

Suposo que t'has oblidat el "continuarà", oi?

en Girbén ha dit...

Files prim, Xiru...
Sí, va deixar una marca inesborrable.
El "continuarà" és la constància en una brega per salvar als llocs de l'oblid.
No crec que hagi anat més enllà d'un grapat d'esforçades temptatives; tanmateix, tinc fusta d'escarràs i segueixo.

lisu ha dit...

Boniques imatges d'un lloc desconegut per mi.

TRanki ha dit...

Iep Jordi, ahir llucava ( sens emassa concreció), la peli del Penn, "hacia rutas salvajes"...tantmateix em semblava idealista i poc REAL...he estat una mica mirant per goggle sobre el MCCAndless i sembla que la ersió real del tema era molt més crua i mancada de sentit que la que dóna la peli...digue'm pragmàtic o materialista.

Saps que tots plegats algun cop, ja sigui en horitzonatl o en vertical, o vers l'eteri, hem fet alguna escapada seguint quelcom que no sabem però que prcebem més enllà de la nostra vida mundana. I cal respectar-ho en els altres...

A veure quin dia , apart de geografia i fugisseres experiències, ens deleites amb una mica de ONTHEROAD que segur que més d'un capitol semblant deus haver viscut en persona!!!

dew bow

en Girbén ha dit...

Mira TRanki, a veure si t'he entès.
Vaig viure alguns anys proper al "Into the Wild", estricte i deslliurat de quasi tot, però mai vaig deixar d'estudiar; i això té la pega que s'acaba acumulant.
Ara ja veig les coses diferents, perquè el cos ja no ho aguanta tot,
perquè la "deep ecology" (veure John Zerzan) només em sembla que serveix per a tenir un extrem oposat als deliris tecnocràtics, perquè cada cop m'agraden més el mutualisme i la col·laboració...
Perquè cada vegada a les coses menudes les veig més gegants -siguin éssers o llocs-, no em vaig a buscar pel Gran Nord d'enlloc.
Agafo el tren -que restitueix la magnitud de les muntanyes- i me'n vaig a fer un bivac en una fondalada on mai passa ningú de la Serralada Prelitoral. I procuro tornar sencer, perquè m'esperen i han moltes coses a fer.
Jordi