Divendres llarg a l'observatori

Divendres, tot fent via de nit, vaig canviar els alts de la Serra de Prades
pels de la Serra de Castelltallat. Vaig arribar-hi molt abans que tothom,
amb temps per a veure despuntar el dia, mentre endreçava el cap
de cara a la molta i fascinant feina que sabia ens esperava.

Fent una mica de descoberta pels volts del castell vaig aconseguir
un bon retrat on s'agrupen dos dels meus principals fronts oberts.
Obtenir una bona imatge -una de sola- ja és molt, ja et permet descansar
la mirada durant la resta del dia. Oportuníssim si el cas és haver
d'enraonar llargament de projectes complexos, i ja no diguem
en el dels que justament ens pertocaven divendres.
A les 10, amb el Toni encantat de la vida de veure el seu observatori
ple de gent (4 + 3 gossos) relaxadament enfeinada en un dia radiant,
va arribar la Vicky, la tècnica responsable de la ONCE, que esperàvem.
Amb ella vam mantenir una llarga, substanciosa i distesa conversa sobre
com transmetre millor els coneixements i conceptes de l'astronomia i la cosmologia,
-tots ells basats en percepcions visuals mínimes, sol i lluna apart-,
al reduït col·lectiu d'invidents i al molt més ampli de deficients visuals.
Aquest era l'inèdit projecte del Toni al qual he volgut donar tot el meu suport.
La cosa va resultar del tot estimulant, sobre tot per les expectatives que
vam anar obrint a cada pas, i vam acabar -com cal- a la cúpula.
Una observació de la cromosfera bullent i les protuberàncies solars, a través
del sofisticat filtre d'hidrogen alfa, dona molt bon rotllo -ja us ho dic.
Va ser un dia llarg de debò i, com pertoca en els afers astronòmics, va acabar
a les tantes de la nit; amb entusiastes de l'Agrupació Astronòmica de Manresa.
Encara vam tenir temps d'ullar breument Saturn; de passejar-me tant com vaig voler
per una lluna que just deixava el ple, amb l'emotiu pas d'algun rat-penat pel davant
dels seus propers cràters i mars; i, per postres, uns quants dels enigmàtics
cúmuls nebulars del catàleg Messier.

Jo ho sé del cert, i no em fa res insistir tant com calgui: a l'Observatori s'hi respira -sempre- una màgica cortesia (en la que el Toni hi té molt a veure), amb l'afegit de ser un lloc on esdevenir una mica galàctic és quasi exigible.