MARÇ

.
LA TORNADA DE LES OQUES

Versió d'un capítol de
"
L'almanac del comtat sorrenc"
d'Aldo Leopold.


Una oreneta no fa estiu, però una filera d'oques, obrint-se pas en la foscor d'un desglaç de març, és la primavera. Si un cardenal confon un rierol amb el desglaç, en adonar-se'n del seu error pot esmenar-lo reprenent el seu silenci hivernal. Un esquirol llistat, que surt a prendre un bany de sol i es troba amb un torb, només ha de tornar al llit. Però una oca migradora, després d'arriscar-se dues-centes milles de negra nit per a veure si troba un forat al llac, no té fàcil la retirada. La seva arribada comporta la convicció d'un profeta que ha cremat les naus.
Un matí de març sols és trist per a qui va passejant sense fer una ullada al cel, sense tenir l'oïda atenta a les oques. Vaig conèixer a una senyora amb estudis, posseïdora de la condecoració Phi Beta Kappa*, que em va explicar que mai havia vist ni sentit les oques que, dues vegades a l'any, anuncien el cicle de les estacions al passar damunt de la seva ben aïllada teulada. Que potser, l'educació no és més que un mode de canviar una consciència atenta per coses de menor valor? L'oca que intenti semblant bescanvi es convertirà aviat en un munt de plomes.
Les oques que anuncien les estacions a la nostra granja són conscients de moltes coses, incloses les lleis de Wisconsin. Els estols de novembre que van cap al sud passen sobre nosaltres, altes i arrogants, amb tot just un crit de reconeixement envers els seus bancs de sorra i fangars favorits. «A vista d'ocell» és dir poc comparat amb la seva indeclinable punteria, quan encerten el gran llac més proper, vint milles al sud, a les aigües del qual faran el dropo tot el sant dia i, de nit, roben el gra dels rostolls acabats de dallar.
Les oques de novembre són conscients de què cada pantà i cada bassa estan eriçats de rifles delerosos, de punta de dia fins l'hora foscant.
Les oques de març són una altra història. Encara que se les hagi caçat durant tot l'hivern, com ho testimonien les ales perforades pels perdigons, saben que ara regeix una treva primaveral. Passen a frec dels brancs del riu, volant més baix pel damunt de les postes de tir i les illes, ara sense escopetes, i van xerrant amb cada llisall de sorra com amb un amic perdut fa temps. Anguilegen seguint els aiguamolls i les prades, saludant a cada toll o estanyol acabat de fondre's. Per fi, després d'uns quants cercles pro-forma sobre el nostre aiguamoll, recullen les ales i llisquen en silenci cap a l'estany, amb el negre tren d'aterratge baixat i les anques blanques sobre el fosc turó llunyà. Quan toquen l'aigua, les nostres hostes acabades d'arribar alcen un crit i un xipolleig que remou el darrer record de l'hivern al canyís fimbradís. Les nostres oques han tornat a casa!
En aquest moment, cada any, el meu delit és ser una rata mesquera, rabejant-me fins els ulls al pantà.
Quan ja són aquí les primeres oques, grallen una clamorosa invitació als altres vols migradors, i, en uns pocs dies, l'aiguamoll s'omple d'elles. A la nostra granja mesurem l'amplitud de la primavera amb dos criteris: el nombre de pins plantats i la quantitat d'oques que s'aturen aquí. El rècord és 642 oques, comptades l'11 d'abril del 1946.
Com a la tardor, les nostres oques primaverals fan viatges constants per cercar gra, però no hi han robatoris clandestins a la nit; durant el dia, els estols van i venen sorolloses des dels rostolls. A cada sortida li precedeix un saborós debat a veus, i a cada retorn, un altre de més fort encara. Els estols, en tornar, quan ja se senten a casa, s'estalvien els seus cercles pro-forma sobre l'aiguamoll. Es deixen caure des de dalt com fulles d'auró, lliscant d'esquerra a dreta per a perdre alçada, amb les potes dirigides cap als crits de benvinguda que les saluden des de baix. Suposo que la conseqüent xerrameca té a veure amb les excel·lències del sopar d'aquell dia. Es mengen el gra sobrer que la capa de neu ha protegit durant l'hivern de les gralles que també busquen gra, les llebres de cua blanca, els ratolins de camp i els faisans.
És un fet evident que els rostolls de blat de moro escollits per les oques per a alimentar-se són els que abans foren praderies. Ningú sap si aquesta predilecció pel moresc de les praderies reflexa cap valor nutrici superior, o un tipus de tradició ancestral tramesa de generació en generació, des dels dies de les grans prades. Potser reflexa el simple fet de què els morescars de les praderies solen ser grans. Si jo pogués entendre els eixordadors debats que precedeixen i segueixen aquestes excursions diàries a la recerca de gra, aviat sabria la raó de perquè les atrau tant la praderia. Però no puc, i em sembla rebé que segueixi sent un misteri. Quin món més ensopit si ho sabéssim tot de les oques!








Al observar, així, la rutina diària d'una convenció d'oques a la primavera, un se n'adona de què les oques solitàries acostumen a volar i a xerrar força més. Un acaba per trobar un to de desconsol en els seus crits, i conclou que són vidus amb el cor destrossat o mares que van a la recerca dels seus polls perduts. Malgrat això, l'ornitòleg expert sap que aquesta interpretació subjectiva del comportament de les aus és arriscada. Durant molt de temps vaig intentar tenir una opinió oberta sobre aquest punt.

Després de què els meus alumnes i jo haguéssim comptat durant mitja dotzena d'anys el nombre d'oques que composen un estol, es va encendre un llum inesperat sobre el significat de les oques solitàries. Per mitja de l'anàlisi matemàtica, vam veure que els estols de sis o múltiples de sis eren més freqüents del que l'atzar podia disposar. En poques paraules, els estols d'oques són famílies o agregats de famílies, i les oques solitàries de la primavera són, quasi segur, el que les nostres pietoses imaginacions havien suggerit al principi. Són els afligits supervivents de la caça hivernal, que debades van a la recerca de la seva família. Ara ja em puc compadir, amb tota llibertat, de les que criden soles.
No passa sovint que les matemàtiques a pel reafirmin així les intuïcions sentimentals d'un amant dels ocells.
A les nits d'abril, quan són prou càlides com per seure afora, ens encanta escoltar què passa a la convenció de l'aiguamoll. Hi ha llargs períodes de silenci, i sols s'escolta el batre les ales del becadell, l'udol d'un mussol llunyà, o el cloqueig nassal d'una fotja enamorada. Més tard, de sobte, ressona una cridòria estrident, i, a l'instant, un terrabastall infernal respon. Baten les ales a l'aigua, un campi-qui-pugui de proes fosques propulsades pels rems agitats, i una cridadissa general entre les participants d'una acalorada discussió. Una gralladora pregona té la darrera paraula, i el soroll amaina fins esdevenir aquella xerrada en veu baixa que rara vegada cessa entre les oques. Ho repeteixo, m'agradaria tant ser una rata mesquera!
Quan les passioneres ja han florit, la nostra convenció d'oques va minvant, i abans de maig l'aiguamoll torna a ser una simple mullera amb herba, només avivada per les merles d'ala roja i les polles d'aigua.
És una ironia de la història que les grans potències hagin hagut de descobrir la unitat de les nacions a El Caire, al 1943*. Les oques del món han tingut aquesta idea des de fa molt més temps, i cada març arrisquen les seves vides per aquesta veritat essencial.
Al principi només hi havia la unitat de la capa de gel. Després vingué la unitat del Desglaç de març, i l'hègira vers el nord de les oques internacionals. Des del Plistocè cada març les oques han cridat la seva unitat des del mar de la Xina a l'estepa siberiana, de l'Eufrates al Volga, del Nil al Murmansk, de Matamuskeet a Ungava, del llac Horseshoe a la Badia de Hudson, de Panhandle al Mackenzie, de Sacramento al Yukon.
Per mitjà d'aquest comerç internacional de les oques, el gra sobrer d'Illinois es portat entre els núvols fins les tundres àrtiques, per associar-se allí amb la llum sobrera d'un juny sense nits i criar polls d'oques per a totes les terres que hi ha entremig. I, en aquest bescanvi anual de menjar per llum, i d'escalfor hivernal per solitud estival, tot el continent rep com guany net un poema salvatge que cau dels tenebrosos cels sobre els llots de març.


*Phi Beta Kappa és una societat honorífica acadèmica als EE.UU., la més prestigiosa en el seu gènere. Va ser fundada com associació secreta al 1776, sortí a la llum a principis del XIX, i les seves sigles provenen de la frase grega filosofia biou kibernetes (''la filosofia, guia de la vida'').





Avui, que justament faig cinquanta (50) anys, no pretenc altra cosa que parlar del món com em plau, com a espai on s'esdevé la vida amb la permanència i la finitud que dibuixen els seus cicles. I no he sabut trobar millor manera d'acomplir el meu propòsit que oferint el capítol de MARÇ de la meva precària traducció d'un llibre fundacional.
No és el moment d'estendre'm sobre la importància del llegat ètic d'Aldo Leopold (penso fer-ho properament en una entrada que complementarà la versió de l'imprescindible capítol Pensar com una muntanya); és, tan sols, el moment de gaudir de les subtileses de l'esperit de la seva prosa, una prosa no apta per a biòfobs. No tinc cap dubte que la bellíssima pel·lícula de Jacques Perrin, NÒMADES DEL VENT, d'on he tret les bases de les meves il·lustracions, és hereva de Leopold. I vull recordar que, en un racó del DVD d'extres d'aquesta pel·li, vaig trobar un poema que l'Anna Aguilar-Amat va tenir la gentilesa d'incloure'n la meva adaptació a la capçalera del seu joguinós llibre de poesia JOCS DE L'OCA. Els versos del vietnamita Nguyen Kakhien feien així:



En la nostra propera existència
ens cuidarem molt de no ser humans.
Serem dues oques salvatges volant ben alt en el cel.
Les neus enlluernadores, els mars i els rius,
les muntanyes i els núvols, la pols roja del món.
Ens mirarem de lluny, com si mai haguéssim caigut.

6 comentaris:

lisu ha dit...

Felicitats Jordi!
Que els anys ens portin més objectivitat per escoltar el crit del llop i evitar que l’home-cèrvol acabi amb tot plegat …

gatta ha dit...

Per molts anys, Jordi! enhorabona per tota la feina que estas fent!!! una abraçada!!!

Ferran Guerrero ha dit...

Doncs avui es el teu dia.

Espero que arribin uns quants més i continuem disfrutant de la teva manera de veure el món i d'aquestes descobertes que sempre compateixes.

Bon aniversari.

sarah ha dit...

Aquesta és una entrada molt bonica, en un dia sens dubte especial en la teva història.

Els versos d'en Nguyen Kakhien m'han emocionat. Què en són de reals! Què en són, de propers!

El camí es fa més agradable ben acompanyat, encara que sigui un bocí del camí...

Estic segura que ahí va ser un dia ben especial per a tu.

jaume ll ha dit...

Quina cosa més estranya que em resulta a mi, nouvingut com sóc en el món virtual, el fet de començar a conèixer les persones per allò que és més difícil de copsar en el món real (???). Em refereixo a l'ànima. I a poc a poc, molt fragmentàriament, anar descobrint l'embolcall: el nom, el lloc de residència... i l'edat! Felicitats per aquesta circumstància del teu aniversari, però moltes més l'ànima pletòrica i atemporal que comparteixes amb nosaltres!

en Girbén ha dit...

A tots: moltes, moltes gràcies per l'estímul que suposeu.
Només puc que celebrar l'hora que vaig iniciar aquest bloc ara fa poc més de mig any. Us he de confesar que ben incidentalment, per a fer pràctiques de cara a un projecte amb "el Llibre del Cel" de Llull (que, si déu vol, serà una altra cosa). Però el Foravial ha quedat i, malgrat el seu nom, està esdevenint un magnífic camí de coneixença i de noves coneixences.
No patiu, hi ha un munt de temes oblics i prometedors mig embastats.
Tot just comencem!
Gràcies de nou.