Palmeres

Davant del tronc rocallós d'una palmera del barceloní Parc de les Aigües
he recordat quan, portats per una passió escaladora adolescent,
ens havíem enfilat a d'altres palmeres.
Llavors faltaven encara uns quants anys
per a què apareguessin els plafons de resina,
però nosaltres teníem en
la palmera un terreny de joc de primera.
Potser dos metres llargs de circumferència no són gran cosa, tanmateix
es poden perllongar fins l'infinit a base d'anar fent voltes fins a esgotar-se.
I què dir del repte de qui arriba més amunt!

Era l'esperit boulder en la seva versió botànica ancestral.



2 comentaris:

lisu ha dit...

A l'hort de casa jo m'enfilava al cirerer, però crec que no era tan estètic.

en Girbén ha dit...

Home, Lluís!
Un cirerer florit és una experiència estètica difícil de superar, i és un veritable arbre (la palmera, d'arbre només en té el port).
D'això d'enfilar-se als arbres m'interessa com a actitud reminiscent. Ara deu fer un parell de milions d'anys que en vàrem baixar i no costa gaire trobar elements poc humanitzats; i no precisament entre els que encara ens enfilem als arbres...