DIAMANDA, la terrible GALÁS

"Especializada en un tipo de música que puede ser tan chocante como inflexible ante las injusticias, la oscura chanteuse vanguardista que, al mismo tiempo, hace de crooner como de exhortadora del infierno, hábilmente evita el concepto de que la música debe simplemente entretener. Galás deja una impresión indeleble, ya sea exhumando viejos standards de blues o gimiendo por los injustamente fallecidos". Alex Ross, The New Yorker

"La volcánica cantante-pianista Diamanda Galás es la oscura reina de la técnica vocal ampliada, poseedora de una voz estridente con octavas múltiples, impresionantes y aterradoras en su intensidad y variedad. Su voz y su igualmente formidable golpe de piano son emocionantes en su invención y en su descarado desprecio cargado de burla hacia las restricciones del género musical". John Payne. Los Angeles Weekly

Mentre vaig fent feina ara escolto el cant terrible de la Diamanda Galás (que alterno amb la subtil música de cambra de Mestres Quadreny per a poder respirar). Escolto el doble CD Defixiones -will and testament sobre el genocidi armeni, on fins dona veu genuïna a Cesar Vallejo o a Paul Celan.
No arribes a saber com, però comprens que el seu singular món obscur -de suicidis, assessinats, malalties, carnatges i bogeries- no està exempt de bellesa, d'una bellesa ferotge; i que la bellesa no prové -no és una transferència- dels plàcids territoris de la tendresa, sinó de la percepció intuitiva i ajustada d'una realitat, que tant pot ser fidel com fabulada, bonhomiosa o terrible; que la bellesa no és altra cosa que l'expressió del pòsit irreductible de nostra condició, feta -a parts iguals- dels cims joiosos que volem i dels abismes funestos que obrim.

Val la pena escoltar a la Diamanda; més que californiana, grega o anatòlica, ella és diamandina pel damunt de tot.


A mi, qui vulgui, ja em pot venir amb misèries; però sols amb aquelles que hagi sabut guarnir amb un revestiment de dignitat.

8 comentaris:

lisu ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
lisu ha dit...

Em costa d'entendre, però crec que sentim una atracció pels extrems. Expressem el nostre rebuig a la guerra, però quedem bocabadats davant la televisió que mostra les imatges d'un carnatge bestial. Ens atrau allò que no podem arribar a entendre del tot?

en Girbén ha dit...

Aquests dos extrems que tenim a dins és una de les qüestions més peludes.
La Diamanda m'hi ha fet pensar quan sentia la colpidora bellesa amb què ret tribut a les victimes d'un holocaust oblidat (cal veure les imatges del cuidat llibret que acompanya el llibre); i reivindicar així la memoria és un afer digne i honrós.
Tinc algun conegut que ha esdevingut especialista de la bellesa fosca i sap destriar els infinits matisos d'unes obres -literàries, pictòriques o musicals- que, la darrera cosa que pretenen ser, és amables.
A mi em costa molt d'entendre la seva passió, però potser menys que a ell la nostra dèria pels grans espais oberts i salvatges.

eloi s ha dit...

El mateix món de la Galas, en un estil diferent però igualment consternador, es cantat per l’asturià Nacho Vegas, que m’ha vingut immediatament al cap. Després he recordat que aquest autor té una extranya connexió amb el muntanyisme, a través d’una cançó que va escriure, on expressa com jo no havia sentit mai en cap cançó la nostra passió. I és extrany, perquè penso que aquest personatge, donat a grans excessos, és alié a l’alpinisme (o això crec, li preguntaré la propera vegada que el vagi a veure). En la cançó “Cerca del cielo”, diu “si consigo avanzar tal vez logre ahogar algo dentro de mi inextirpable, algo que se retuerce y que no se detiene, que hará que ahora vuelva a repetirlo. Cuando haya de morir quiero hacerlo aquí, cerca del cielo”. Ho podeu escoltar a http://www.youtube.com/watch?v=In9t3HPE0Mg.

en Girbén ha dit...

Bona, Eloi. Aquesta no la sabia i val la pena. Vés per on he recordat "La última montaña", no del Nacho Vegas sinó de l'Antonio Vega de Nacha Pop... -un tipus també tristoi- http://www.youtube.com/watch?v=py2oSgIvw6A .
Sempre he pensat que aquesta "Última montaña" és el Meru Nord on va perdre la vida la Miriam Garcia (les dates així ho indiquen).
Seria tot un llarg tema aquest de la possible nova música muntanyenca. He de dir que tinc més amics músics que de cap altre ofici (i cap d'ells dins del pop). En sé d'un que se'n va a composar a Annecy, a casa d'un amic seu, amb el Mont Blanc davant dels nassos.

Lo Pere ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
en Girbén ha dit...

No sé que li passa a la màquina que s'ho tornat rebeca i m'elimina comentaris ella soleta. Au, no siguis trasto i deixa que qui vulgui hi digui la seva...

Com Lo Pere que s'expressava així:
Res en sé d'aquesta noia d'estètica "sinistra" i música -i veu- notables. Ignorància que provaré d'arreglar.
Entre el cant i el crit, per mirar d'abastar algún paradis concret? M'ha sorprès.

La gran diferència -et responc Pere- entre la respectada Diamanda i tota la patuleia gòtica i sinistra rau en la seva coherència, en què l'estètica és ajustada a una ètica. No clama a crits per a fer por sinó que ho fa per a denunciar el mal i les seves conseqüències. Penso que no fa altra cosa que retornar a les seves més antigues arrels, a les màscares i els als cors de la tragèdia graga.

eloi s ha dit...

Deus saber que avui ha mort l'Antonio Vega. Escoltant-ne la programació especial que li dediquen a Radio 3, m'he assabentat que en la primera joventut fou alpinista. Ens queda en el record la seva música i la seva sensibilitat.