El Barret, el d'Arbeca (tot i que potser és a Belianes)

Més de quaranta hores seguides de pluja acaben decidint per tu. Ara, sols acceptàvem el guiatge del cel i ens absteníem de tots els objectius traçats als mapes. L'obediència no és la pitjor de les possibilitats...
Del llarg caire enlairat de la Serra de la Llena, i pels traus de la boira, el Montsant se'ns mostrava feréstec com mai, sadoll d'aigua, regalimós. Sols unes clarianes al Pla d'Urgell prometien la treva, encara no el sol, que com ancians ens calia. Conscient de què el fang primigeni era el senyor de tots els vials, vaig recordar les Roques del Barret: un relleu capriciós paral·lel a la carretera d'Arbeca a Belianes.









Enllà de les promeses de certesa que tots els mesuradors i calculadores del món ens intentin oferir, una mirada meravellada i feliç mai serà mètrica sinó al·legòrica. Uns roquissars desgavelladament alineats poden ser muralla, reialme, jardí, talaia o serralada, a condició de traspassar el llindar de la correcció i lliurar-nos al goig de confondre'ns amb els dons del lloc. A davant de tots ells, el resultat sempre sinuós de l'atzar que forma traus i cantells, escletxes i arestes, balmes i panxes; absències i presències, volums que sols el tacte ens pot revelar plenament. Afegim-hi el goig del guarniment de vida arrapada a la roca -no només visual, que de tan excitat per la pluja es pot fins ensumar. Una pell, aquesta, present arreu, tret d'on l'obsessió esportiva l'ha llevat -visiblement a consciència- amb raspalls de pues metàl·liques.

























Entestat en perseverar en un codi de registres propis (on difícil és fàcil davant de net o profund), repeteixo una línia harmònica fins aprendre-la prou com per a poder-la repetir amb els ulls embenats. Ara sé com, dins la foscor, es poden arribar a expandir cinc metres de roca redreçada.


























Malhauradament cal denunciar un ultratge sever que van sofrir aquests roquissars. Desconec qui va ser l'autor (ell de bon segur es deu considerar artista i no seria impossible que actués subvencionat), però el que mai serà admissible és una "obra" que deixi un rastre permanent a la Natura (amb l'excepció de les intervencions en llocs prèviament degradats).

L'absoluta banalitat d'aquests traços (suposo que en va exposar la seva versió fotogràfica) s'hauria pogut resoldre sense perpetuar-la amb esmalts. No s'hi val tot, l'obra exigeix adequació i la tècnica també diu de l'autor; aquí d'un orgull identitari en res diferent a les nècies inscripcions tipus "Aquí estuvo Pepe".
Sé d'un que pretenia bastir una colossal escultura en un caire del Pla de la Calma que fos visible des de tot el Vallès... Jo sóc partidari d'anar traient noses (evidentment, d'una manera consensuada), d'anar desclavant les creus amb què el nacional-catolicisme va fitar la seva conquesta territorial, de desparar el sancristo del cap del Montsianell o el castell de la bruixa del cim del Tibidabo; i no dic de la humilitat popular de les Nou Creus o la creu parallamps del pic de l'Infern, dic des capricis imperatius del poder.
















Ferit per una curiositat inexhaurible, de les Roques del Barret m'acosto a uns roquissars propers i, heus aquí, que havien sigut una pedrera. Em ve al cap una vella dita lleidatana: No hi ha tanta pedra a les pedreres d'Arbeca, que podia ser emprada per a qualificar a un camp molt pedregós.
De què l'aliança d'un excés de por amb l'abundància de pedra pot arribar a ofegar, en tenim una bona mostra a la propera fortalesa dels Vilars d'Arbeca. Rendida, al capdavall, no a l'enemic sinó per l'asfíxia de les proteccions amb què es va voler envoltar. Quina lliçó per a una societat que es pretén reassegurada a tot risc...

Em passejo meravellat per la vella pedrera: diu tantes coses! L'esplendor de la vida que, imperativa, ha recobert els talls barrinats a les roques ens ofereix una possible datació del seu ritme de creixement. No puc estar-me'n, davant d'aquests testimonis residuals, d'evocar els possibles destins de la pedra que fou extreta d'aquí. ¿S'hi va esculpir la restitució d'una gàrgola perduda de la Seu Vella de Lleida? ¿O fou la filigrana d'un finestral envitrallat? També seria factible que sols acabés sent un carreu més d'una muralla, o que -digníssima ella- fos la dovella d'una cabana de volta.

Jo no sé res. Sols imagino destins de la pedra. Només veig el revers de la pedra extreta i la vida que hi creix. Jo no puc decidir res. Això és el que m'han assegurat i em pertoca acceptar-ho.

9 comentaris:

jaume ll ha dit...

Ostres, quina sorpresa més gran! Has vingut al costat de casa meva. Jo visc en aquesta regió i aquestes roques són -entre d'altres- un terreny que freqüento des de temps immemorials. Però que consti que jo no he fet les pintures que has fotografiat. Quin atzar, destí o voluntat t'ha portat fins aquí? En sabies res prèviament, ja que veig que les anomenes correctament? Quina casualitat!

en Girbén ha dit...

Paciència, Jaume, que sempre escric en directe i m'he aturat a fer altres coses i dinar...
Ara segueixo amb el relat de Sant Jordi.

en Girbén ha dit...

Un cop enllestida la feina t'acabo de respondre.
D'aquest indret en vaig tenir notícies per un recull de ressenyes dels blocs de les Garrigues que vaig trobar a la xarxa; on, a part de les ribes del Riu de Set, també hi sortia el Barret i Sant Joan de Maldanell (que, de bon segur, deus tenir apamat).

jaume ll ha dit...

Abans de res, t'he de dir que has escrit un text magnífic, que he assaborit molt lentament, també en part perquè parles d'una zona molt estimada per mi. Tens raó, conec molt bé aquests blocs i els de Maldà, i t'he de confessar que els vam descobrir un grupet d'amics que vam començar a practicar l'escalada en bloc ("fer blocs", en dèiem i en diem nosaltres) a principis dels anys vuitanta, gràcies a algunes imatges del famós llibre de Meyers i, sobretot, amb la guia espiritual dels articles de bloc de la revista Alpirando. Durant gairebé dues dècades, es pot dir que vam gaudir del privilegi de fer aquesta activitat en la més absoluta marginalitat (ningú la practicava ni l'entenia) i, per tant, amb una tranquil·litat gairebé "sagrada". I encara continuo fent blocs sistemàticament (sense cap pretensió, només per a mi), però evito aquest llocs de què parles, que han sofert algunes alteracions per a mi inacceptables (les respatllades agressives i les pintures ofensives, com tu també detectes) i que actualment estan freqüentats per un personal bastant primari, em sap greu dir-ho. Ara busco indrets més humils, més amagats, que conserven una bellesa gairebé intacta i on només netejo una mica la vegetació de les bases dels passos i les preses amb un respall de dents, i on m'encanto amb qualsevol petita o gran meravella de la natura. En fi, perdona el rotllo.
Per cert, les ressenyes dels blocs de Belianes les va fer un amic meu, l'Eloi Saula, geòleg, escalador i muntanyenc que fa uns croquis esplèndids.
Una abraçada.

en Girbén ha dit...

No hi res a perdonar, amic Jaume, i més quan signaria el teu comentari, tanta és la sintonia que respira. I sí, conec bé aquesta tensió entre l'harmonia que voldríem perpètua entre les roques i els usos, sovint destralers, a què les sotmeten. Per a sort nostra, la majoria va on li diuen que ha d'anar, deixant en un venturós oblid l'inexhaurible bé de déu de roques que tenim. No crec que t'hagi d'explicar res dels conglomerats que es despenjen de la Serra de la Llena, o, a l'altre marge del Pla d'Urgell, els vint quilòmetres de blocs entre Torà i Ponts. Jo tinc un especial fervor per les inesgotables rodalies d'Alcañíz. Potser no és el destí de ningú (no em consta cap ressenya, ni guia, ni una mera cita de pas), pero una tarda pels caps de la Sierra de Vizcuerno -per dir una de les infinites pòssibilitats- t'amaren del despullament essencial que hostatgen els seus rocams, i, tot, davall uns cels sense terme. El joc torna a ser joc quan desapareix la recerca de qualsevol resultat.

jaume ll ha dit...

I potser el joc esdevé meditació, pregària, comunió, eternitat en el temps...

Ferran Guerrero ha dit...

Com sempre, m'has deixat bocabadat, tens molta raó en tot el que dius,tambe te a veure, tant la informació que transmetem per internet, com la que no, no se, s'ha de trobar l'equilibri, difícil, tambe es veritat que hi ha coses que no son tolerables.

Aquí et deixo un enllaç que te a veure amb tot el moviment que hi ha ara mateiz a Alcañiz, segons diuen desbancara a Albarracin, no se si el desbancara per totsa la gent que passara, per la superficie, per la quantitat de pedra o per que, pero ja hi ha molt de moviment.

Aqui l'enllaç: http://www.escaladoresbajoaragon.es/web/?p=36

Salut

en Girbén ha dit...

Bé Ferran, ja veus que puc ser precursor però no profeta. Potser fa més de quinze anys que vaig tastar per primer cop Alcañiz... però aquella abundància no podia passar desapercebuda. Tota manera n'hi ha per donar i per vendre i em costa d'imaginar aglomeracions.

eloi s ha dit...

Sóc el dibuixant de blocs, que no pintor, citat pel Jaume. Vaig enxampar “in fraganti” l’artista (?) que pintava les roques del Barret. Va ser una sort que el trobés, que parléssim i que el convencés que ho deixés de fer, perquè els seus objectius eren ambiciosos. Però una part del mal es va fer. Uns anys abans, els blocs també es varen omplir de pintures rupestres, fetes amb materials naturals, que van marxar al cap de poc temps. Eren boniques. Són uns blocs que des de la seva descoberta per a l’activitat de l’escalada en bloc, aviat farà trenta anys, han passat per uns quants esdeveniments. Un que ens va posar l’ai al cor fou un replantejament del terreny que en van colgar algun dels situats a l’extrem E, però que va, paradoxalment, crear el sostre que mira al S de la roca del Barret, al buidar-lo de la base. Es per això que en les primeres ressenyes no hi ha passos en aquesta cara. Malgrat les agressions, és per a mi un lloc màgic.