El MONCAYO... 2314 m ?

La punta escapçada del mànec tubular del piolet xiula amb un to monocord, com una flauta andina, i els ulls negats de llàgrimes em fan impossible saber on poso els peus.
Encara prendré mal anant de pla... El mal passant de la tartera que dibuixa l'antiga morrena frontal ho faria possible. M'hauré d'aturar, equipar-me, i rumiar bé la jugada.








El Moncayo
és una muntanya simple regida pel vent. Els amples esquenalls que tanquen el circ semblen les línies més dòcils, però estan pelats i és la neu qui pinta damunt del paisatge la cartografia de la quietud, la certesa del recer a sotavent.
Heus aquí, a l'engròs, les dues opcions: o la seguretat de la carena exposat a l'enervant tortura del cerç, o encarar la gran pala de neu regelada de el Cucharón, via directa fins al cim...
Quan les decisions itineràries esdevenen cabdals l'excursionisme s'agreuja i esdevé alpinisme; o "iberiquisme" com en aquest cas.
De moment em calço els grampons per avançar per la neu dura-dura del fons planer del circ.
Fa uns anys que no me'ls posava i vull creure que és com nedar o anar amb bicicleta; que els sabers motrius ben fonamentats no es perden...

















Al fons de l'olla, just on el pendís inicia la seva corba d'increment geomètric, em dibuixo un itinerari mental. Si fóssim dos, i anéssim ben equipats, no dubto que triaríem l'elegant corredor de les dues agulles; tanmateix, em cal la línia més segura. Pel mig de la pala s'enfila el nítid traç de la ruta més freqüentada, inflexible en direcció al cim...











Ahir, diumenge, ens vam creuar amb colles de joves que tornaven als cotxes amb moderns piolets i grampons, i penso que aquesta traça és imitativa. Ara les pales de neu regelada s'encaren com si fossin corredors obligats, i forçant als turmells a un fatigós treball de puntes.
Digueu-me anacrònic però jo m'estimo més el joc de les llargues ziga-zagues que vagin cercant les inflexions del pendent, tot enllaçant punts de repòs segurs: una rimaieta, el cap d'un roc que despunta...
Potser la diagonal no camufla la visió del buit creixent, ans ens el fa evident; tanmateix, permet amplificar la comprensió de l'escenari al anar variant constantment de punt de vista a part de resultar molt menys reiteratiu. I si som aquí és per a comprendre i per a no avorrir-nos.














Tot seguint el camí que havia previst, aviat em trobo coincidint amb les lleus urpades d'uns altres grampons i decideixo seguir els passos d'un altre veterà solitari. No es pot parlar d'una traça marcada. El gel sols enregistra les lleus incisions dels grampons i del piolet. I als revolts, com a memòria del pas precedent d'un desconegut, el testimoni d'una clavada a fons del piolet.
Veus, aquí es va voler aturar per a prendre alè i contemplar... Fins en això el segueixo.

























Pot semblar que exagero l'entitat glacial del Moncayo i no és el cas. En aquest vesant hi han perdut la vida uns quants muntanyencs. Els darrers -experimentats i ben equipats segons diuen les cróniques- han sigut un madrileny de 42 anys, sacerdot i degà de teologia, i la seva companya, una dona d'Alcobendas de 37 anys. No fa ni un parell de mesos de la seva lliscada fatal.
Penso en la història que insinuen... Quan la reinvento, o si ho fés de debò, tinc clar que esmentaria que és possible passar-se la vida sencera procurant saber de Déu i que aquest et desatengui sols un segon. No cal més que aquesta breu desatenció definitiva...











Al capdamunt de la cornisa s'obté el guany superior de la llibertat que el perill pressentit ens negava. Aquí, estalvis per fi de la forçada visió restringida que em mantingut, de sobte creix el panorama; i el del Moncayo és d'una immensitat esbalaïdora. El seu aïllament l'eleva molt pel damunt de la seva altitud real.

Els tres minuts planers que em manquen pel cim marquen la brusca transició entre la freda, tot i soleia, calma del circ, i la glacial fúria del cerç. Incrustades al glaç veig fulletes de roure vingudes de lluny.
Poc m'hi estaré al cim. Hi passaré el temps just per a comprovar que, si bé les seves formes massisses li neguen la vista dels peus de la muntanya, de cap manera succeeix amb les grans llunyanies que domina.














Al nord-oest despunten els cims nevats de la Cebollera, la Demanda, Urbión i Neila; els caps del discontinuu Sistema Ibèric que he anat coneguent amb la bonança estival. Del mar de boires assolades a la vall de l'Ebre veig com despunta Guara. Al Pirineu, dissortadament, l'oculta una encegadora boirina lluminosa; i, pel vesant oposat, les altes terres sorianes es veuen senceres fins la Sierra de Ayllón, l'extrem del Sistema Central que també conec...

Deixo la avui poc suportable puresa dels cims, i davallo per la gran pala de la carena. Primer en una cursa eufòrica i rítmica de grans salts i, després, quan la neu transformada permet treure'm els grampons, amb llargues lliscades fent "la bruixa" sense esquis.














A quarts de deu tornaré a ser casa, a l'aparcament de Haya Seca, just tres hores després d'haver-ne sortit a trenc d'alba.

Sempre penso que podria fer més muntanya, tanmateix, la mica que faig miro d'aprofitar-la.
Uns ulls poc saturats mai són pitjors.

2 comentaris:

lisu ha dit...

No conec el Moncayo, però sí que sembla que la vista des del cim és fantàstica.
La teva reinvenció de l´història de l'accident m´ha fet recordar el final del llibre d'en Whymper "Escalades als Alps" quan diu que un moment de negligència pot destruïr la felicitat de tota una vida. El pobre sabia ben bé del que parlava ...

en Girbén ha dit...

Sé que saps bé, Lluís, que cap cim és negligible, que tots tenen el seu què, fins i tot els de molta anomenada.
El Moncayo forestal és preciós i el seu cim demana cels rasos.

La possibilitat d'una negligència
-ara no es creu en la fatalitat del destí- plana sempre sobre la nostra activitat. Crec que aprofundir amb constància en aquests aspectes ens distancia definitivament de la banalització dels "esports d'aventura". No som "practicants" d'una activitat de risc; som, o així ho intentem, la fusió de l'activitat amb l'escenari.