La Gripau

Més que posar molta terra pel mig, a base de fer quilòmetres, ens urgia rentar-nos l'esperit quan abans millor. I vam encetar el viatge aturant-nos vora casa, a Mura.
Els tolls de la Fontfreda no acostumen a fallar i encara menys si la temporada és plujosa com ho és aquesta. I tot va ser com sempre ha sigut, amb la millora afegida de poder enregistrar els fabulosos mons submergits.



















Així, pel grat pas de les Llosades, vam arribar a un toll on un gripau botit giravoltava a mercès del bullidor del salt. L'Anna, donant-lo per mort, no va gosar petonejar-lo com li vaig suggerir. I, temps just de treure jo la màquina, el mort (o la morta per la seva bona mida, les gripaus són més grosses), ja s'havia desinflat i, reviscolada, intentava sortir de l'aigua per l'exigent via més directa.










































Diria que més d'un escalador sospiraria per tenir uns potents dits de gripau, amb els seus llargs i adherents artells. A nosaltres ens va estimular el record d'alguns cants folklòrics...
Un gripau blau... tan bavau... que es creia ser de veritat... res més que un príncep encantat...
dels Aravadebò, amb la que el Xesco Boix sembrava una llabor republicana en el cor dels infants... I tampoc podia faltar la de...
Jo sóc el cel i la donya és la terra... El cel i la terra del gri-gri-gripau...
de l'espontani Pau Riba del 71 a Formentera... Ara el gri-Pauet ja s'ha fet gran i té el seu propi cant amb els Pastora...

























Ara, a casa, quan aprofundia en la biologia del menystingut gripau comú (Bufo bufo, i no confondre amb Bufó bufó), he descobert un parell de fets intrigants de la bèstia amfíbia. Si bé la seva mitjana de vida és d'entre 7 i 10 anys, consta que en alguns casos poden arribar als 36! Només afegint un zero a aquestes xifres ja les tindrem situades a una escala humana i ens n'adonarem d'aquesta excepcional irregularitat. Jo, si en sabés, em posaria a buscar entre els gens dels gripaus "matussalem" per mirar de trobar la mutació que els atorga una vida tan llarga... Segur que tindria una bona sortida comercial el "sèrum de gripau vell".
Per un altre costat, veig com els mascles tenen entremig dels testicles l'òrgan de Bidder... Si algú s'entreté a capar un gripau, aquest òrgan comença a evolucionar i en un parell d'anys el mascle s'ha convertit en una femella fèrtil (fent bo, així, el desideràtum de molts transexuals).
Ja imagino vides de 360 anys... amb la meitat viscuda com a mascle i l'altra com a femella...
I, quan el gripau es transforma en príncep: ¿algú sap si conserva aquest òrgan de Bidder que li permetrà, si li tallen els testicles, esdevenir princesa?

No, Ovidi no es va quedar curt amb les seves metamorfosis radicals, i, sí, encara hi ha lloc per rondalles de nou cuny.



2 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

La del Pau Riba no la sé. Només el Gripau Blau.
Veig que es confirma la qualitat de la màquina que vas comprar, afegit al teu "savoir faire".
Viure 360 anys? Ufff, si primer no troben l'antídot al fàstic...
Salutacions.

en Girbén ha dit...

A mi els 360 anys em vindrien la mar de bé. Viuria un parell d'anys a cada país del món i escriuria una mega-crònica, un ultra-diari il·lustrat, un bloc tremendo.

De la màquina, després de més 2000 fotos, he de dir que sí. I que, apart de la seva estanqueïtat, aguanta el fred com promet. Ahir, a l'alba, la vaig tenir dues hores submergida pels gorgs d'una riera prelitoral i, si bé jo no em sentia les mans embalbides, a la tia no l'afectava aquella gelor.