L'LSD i l'excursionisme català

Sobretot molta calma, que l'audaç títol d'aquesta entrada té una justa explicació,
i no es tracta d'uns honorables muntanyencs camí dels cims sota els efectes d'uns tripis,
que allà cadascú, tot i que crec que els al·lucinògens no poden afegir gaire als grans espais que tant ens plauen.
La cosa ve de veure com la darrera etapa del Foravial s'ha decantat envers un cert encreuament de poesia i excursionisme (tendència que potser aviat es desdibuixarà); una circumstància que m'ha fet recordar un poema on s'homenatja al nostre excursionisme -com abans Verdaguer havia fet amb "L'Heura".
Heus aquí el poema.

















Lucy in the Sky with Diamonds

(homenatge al Beatles i a l'excursionisme català)

Hem caminat tant, i hem pujat tan amunt...
Primer hem vist llacs de blaves simfonies silencioses.
Hem sentit instrumentistes soterrats,
orquestrant els rierols sota penyals engargallats.
Endreçats fractalment i amb límits imprecisos,
coberts de ferms embulls d'heures enfiladisses,
com jardineres d'un balcó al país dels gegants,
enormes llotges del palau de la música del caos.
[I esdevé perillós: el dubte, aquí, mai no ha de ser petjat.]
Després, saltamartins minúsculs han brollat
a milers de la gespa dels prats enverdits altre cop.
A cada passa un esclat d'aquests éssers renascuts de la neu
que no coneixeran els fills, ni explicaran que un dia
els envaïren. Vull fer com ells avui: no guardar la memòria.
I hem pujat més.I he sentit aquest cim com el teu.
I he vist ivons a l'Alta Ribagorça:
el gel de la glacera penetrant i adormit sota l'aigua.
I he sabut que és possible:
als zero graus poden jaure plegats dos estats
diferents d'una sola matèria.
I la joia infantil que em veiessis grimpar per escabrositats reals,
i no només per timberes de ciència i cingles especulats.
I he vist el nostre afany blanc com la neu:
un d'aquells claps que als cims sobrevisqueren a la impietat del sol.
I n'he pres un grapeig que he premut entre els dits
per trobar un infinit, i l'he deixat desfer-se lentament
amb el bes de la pell. Petit-gran cim, aquest,
m'ha deixatat les mans i els llavis en el fred.
I he sabut, del glaç etern, que és embriac i fonedís,
desposseït, incomprès, pobre desafiament secret
i condemnat.
Brillant. Com ara nós.













Aquest llustrós poema és la casella 17 dels JOCS de l'OCA de l'activa i serena, montsenyenca i autònoma, poeta Anna Aguilar-Amat (Jocs de l'oca /Anna Aguilar-Amat.- Bellaterra : Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, 2006); qui fou ben gentil al permetre'm seguir a una certa distància la construcció d'aquesta obra.

No he sabut il·lustrar millor el poema que ens dedica que amb aquestes estampes de l'Estany Mal de Guils desgelant-se a primers de maig de l'any passat. Tot fugint de les multituds cridaneres que envoltaven les ribes de l'Estany de Malniu vam fer la breu excursió fins albirar l'Estany Mal. A l'espai que el desglaç havia deixat lliure, set parelles d'ànecs -o potser d'oques- havien fet una aturada alterosa en el seu vol migratori. Si només se les veu de lluny és perquè em vaig veure incapaç de pertorbar-les.

Vull afegir ara la magnífica cita amb la qual l'Anna va voler encapçalar el seu llibre.
"¿Quin valor tindria l'aferrissament del saber si només hagués d'assegurar l'adquisició de coneixements i no, d'alguna manera i fins on es pugui, l'esbarriada del qui coneix? Hi ha moments en la vida en els quals la qüestió de saber si es pot pensar de manera diferent de com es pensa i percebre de manera diferent com es percep és indispensable per a continuar contemplant o reflexionant"
MICHEL FOUCAULT

Diria que aquest és, pel damunt de tots, l'únic compromès caire des d'on ara podem mirar al món.


3 comentaris:

lisu ha dit...

M'agrada la cita de Foucault i me l'aplico a mi mateix. Un cop acabada la Universitat em pensava que només la ciència podia oferir respostes a la vida i despreciava altres punts de vista. Amb el temps crec que vaig aprenent a pensar i percebre la vida de forma més àmplia i enriquidora. Les possibilitats em semblen ara infinites, em sembla que el món se m´ha fet molt més gran.

Ferran Guerrero ha dit...

Ara fa tot just una setmana, recuperava dels disc dur, unes fotos de fa cuatre anys buscant vora al llac i com un nen amb joguines noves, pedres rodones, amb aristes i sostres que oferien ombres i vet aquí vaig trobar aquest paradis que juntament amb la part de darrere del refugi de Malniu va fer que passes cuatre dies jugant entre aquest amagatall.

Molt bona aquesta senyor Girben.

en Girbén ha dit...

Suposo Lluís, que les grans dosis que prenem d'un estimulant tan fort com són les muntanyes han d'acabar per canviar-nos el metabolisme mental; en una o altra direcció.
Jo m'he anat aproximant a la ciència, no pas com a cap fe, sinó sostenint un pols entre la mirada meravellada -la ingènua- i els coneixements demostrables.
Crec que avui és tan insostenible una poètica carrinclona -merament sentimental o pietosa- , com la creença en l'absolut potencial de la ciència per a explicar el món. Calen ponts entre les dues ribes i, fins i tot, considerar la possibilitat de l'existència d'una enigmàtica tercera riba.


Senyor Ferran: el convido -si és que no ho està fent- a recuperar el joc sense objectius; aquell que s'exhaureix en ell mateix i és pur instant. Ja sabeu: a l'altra cara del bloc hi ha una línia factible que us ho donarà tot i, perquè aquesta és la mateixa natura de les pedres, mai us retreurà res.