Russell i l'estil




A l'espera d'una encalmada que em permeti enllestir l'entrada promesa sobre la Societat d'Estudis Pirineistes, aprofito una estona per a escriure un altre preàmbul. Sé que el garbuix no és la redacció comprensible que pretenia, com sé que aquest desencert prové de les contradiccions emocionals d'aquests dies tensos, en què el desencís pels menysteniments ha de conviure amb la joiosa participació en el projecte d'independència del meu fill. S'escriu millor des d'una unitat anímica -ni que sigui el dolor- i una temporada massa llarga lluny de qui ens ofereix cohesió -la muntanya- ens acaba, forçosament, desendreçant.
El cas és que aquests darrers dies, mentre -amb una aleatorietat tenyida pel record d'anteriors lectures- rellegia a Russell com qui pren un pal·liatiu, he pensat si avui el Comte tindria un bloc i, si aquest fóra el cas, quin estil tindria...
Arribat aquí, a l'estil, m'he hagut d'aturar i fer un alto per a fixar-hi l'atenció; bé no es tracta de cap curiositat anecdòtica sinó del puntal que suporta tota obra i, si la del Comte ha esdevingut perdurable -és a dir: clàssica-, caldrà rastrejar-ne les raons en l'estil de la seva prosa. Altrament dit, és l'estil el que li fa superar la condició de mera crònica per a situar-la de ple dins la gran literatura memorial.
Fill de la seva època, l'estil de Russell (ja es diu bé que l'estil és una fatalitat) s'hauria d'incloure dins del moviment romàntic; naturalment dins del romanticisme tardà: aquell que, a la definidora preeminència de l'emoció, el sentiment i la inspiració, havia acceptat la realitat del progrés en forma de trens, de telègrafs i, també, de la industrialització de l'edició de llibres que permetia abastir l'increment exponencial de lectors que la instrucció pública anava generant. Tal i com passava amb la música, Russell era conscient de què ja no s'adreçava a una aristocràcia lectora sinó a un creixent col·lectiu delerós -tant amb la finalitat del coneixement com a promesa i estímul d'evasió- de la descripció de nous paisatges, inclosos els culminants; de saber, al capdavall, de la definitiva conclusió del món, de la fi de tota "terra ignota" (recordem que la segona meitat del XIX va ser l'edat d'or de la geografia descriptiva), .
Que a aquest romanticisme tardà sovint se'l qualifiqui com el dels nacionalismes, em fa pensar que Russell també va fer molt per a exaltar les glòries d'una pàtria possible. Trans-fronterera i alterosa, sí, però, sota la seva mirada, la serralada pirinenca esdevé el territori d'un mític nou estat -brau i beatífic- on la llibertat sembla possible. Era l'esperit de l'època el que feia que, just quan Russell i d'altres delimitaven la nova identitat pirinenca, Engels escrivís de la bondat social d'una difosa nacionalitat muntanyenca.

Sortosament, Russell -de bon segur per la seva condició d'home d'acció- queda estalvi dels variats excessos que han pogut tenyir al romanticisme d'unes connotacions desajustades, com una sentimentalitat fora mida o una nostàlgia exacerbada. Manté, això sí, les dues grans consignes del moviment: una subjectivitat en primer pla (més que el protagonista, és ell qui desplega amb el seu pas una realitat latent), i la reivindicació d'una naturalesa no antagonista.
No puc estar-me'n de recordar un dels Proverbis de l'Infern de William Blake, aquell on diu:
Where man is not, nature is barren. Blake, precursor inesgotable des del seu univers autònom, tot afirmant que "On manca l'home, la natura és estèril" sembla preconitzar l'epopeia russeliana. Si no és pel seu pas (i encara més quan el perfà amb el seu testimoni), els cims no serveixen per a res i romanen estèrils. Un altre d'aquests proverbis de Blake pot, de retruc, completar la semblança de Russell: Joys impregnate. Sorrows bring forth. "El goig fecunda. El dolor engendra". De l'exaltació, de la permanent recerca del goig allà on sap que s'arrecera, de tals altures, sorgeixen els infinits matisos lírics de la prosa del Comte; i el dolor, la consciència de l'hostilitat de les planes i les urbs, engendren el seguit de reflexions amb què, per contrast, enlairen encara més les seves experiències joioses.
Que sigui just en aquesta cruïlla al mig del descampat, on joia i dolor esdevenen connivents, on el goig intercepta les pors, el punt on conflueix i d'on s'expandeix la vera literatura, és el que li concedeix a Russell -a ell que fins hi bivaquejava!- la tan difícil d'avaluar estatura de gran escriptor. Tripartit, en proporcions rarament ajustades, entre cronista, poeta i pensador, no podem imaginar que la seva obra envelleixi; cim exclusiu al qual, ni pagant tot l'or del món ni tirant mà de totes les bombones d'oxigen, sabem bé que no hi arriba qualsevol.
He començat imaginant un possible Bloc del Comte Russell. Intentaré no perdre del tot el fil... Tot i que al seu temps era prou factible d'il·lustrar els llibres (Hugo bé ho feia i amb gravats propis), ell va triar un estricte camí textual. Crec que bona part de l'excel·lència del seu llegat prové d'aquesta decisió que el forçà a una llarga recerca estilística, a la destil·lació a través de les successives edicions tan de la forma com del contingut. I no serà perquè fos mediocre en els conceptes gràfics (la versemblant hipòtesi de què el seu mapa de carenes de la zona dels Posets suposa la invenció d'un gènere tan eficaç ho desmentiria); ell, potser a contratemps, quan gravats, litografies i la incipient fotografia començaven l'eclosió gràfica contemporània, va decidir estar-se'n. "Amb les paraules n'hi ha més que prou", es deuria haver dit...

¿Com es voldria comunicar ara? ¿Quin seria el seu estil quan podem trobar a gavadals rastelleres de fotografies puntuades per succints comentaris tipus: "Aquí: sortint de la segona reunió." o "Cal girar per on indica la fletxa a l'esquerra" (un estil, aquest, hereu del passi de diapositives i que ha esdevingut el dominant pel mateix format del mitjà?
Quina solució seria, doncs, la seva? No puc saber-la però puc imaginar per on aniria...

Tampoc és que vulgui maldir de la tendència dominant (els blocs van ser creats com a mitjà de comunicació no pas com a format literari); i fins i tot, si es duta al seu límit i s'enriqueix amb uns imatges de gran qualitat no la podem menystenir. No vaig a desestimar totes les bones hores passades, exercint de pirineista de saló, mentre -per exemple- seguia les passes de l'Iker, el prolix senyor de la visió panoràmica. És poc probable que aquesta fos l'opció que Russell triés, tanmateix, no puc estarme'n de recomanar el bloc Igertu; diria que la seva endurança tan basca té, també, molt de russeliana.
Les imatges adjuntes són: 1) Pirinenc portador de gel de les glaceres; 2) Clàssica panoràmica de Schrader; 3) Moderna muntanyenca del XIX; 4) Le Pic de Montaigu, oli de Le Bondidier (l'espòs de la Margalida, la del Pic); 5) Panoràmica des del Taga de Don Santiago Rusiñol.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Addenda Ahir, pel fet d'estar escrivint aquesta entrada, fins el capvespre no vaig obrir el suplement CULTURA/S de la Vanguardia, on es podia llegir un més que interessant article de Joan Nogué -geògraf i director de l'Observatori del Paisatge- titulat Geografías emocionales. La seva succinta exposició de l'emergència de l'emoció com a valor específic de la nostra relació amb els llocs em sembla tan afí al que havia estat escrivint que no puc deixat de recomanar-lo. Als lectors de Russell no ens pot venir de nou aquesta relació emocional amb els paisatges. I que la geometrització a la que s'ha sotmés al món, a base de codis de barres, estadístiques, i traks de GPS, ara en ple col·lapse amb la crisi global, és estèril, ben lluny del nostre coneixement, i obliga a la recerca de "noves formes de plenitut"; sabem que de tot això ja n'escrivia Russell fa una pila d'anys, fet que li atorga una renovada vigència.

5 comentaris:

jaume ll ha dit...

Hola Jordi! He rellegit el teu text intens, amb algunes notes doloroses, i m'ha agradat molt. És tan ric que se'm fa difícil fer-ne un comentari. No vull -o no sóc capaç- d'entrar-hi a fons, però comparteixo el que dius de l'estil, aquesta fatalitat que ens defineix a tots, i que dóna als grans una dimensió indefinible que ens atreu no sabem ben bé per què. Però no crec que Russell entri mai a la gran literatura. Crec que parlarà sempre a una minoria que estima el mateix que ell va estimar tant. Per a ells -per a nosaltres- sí que és un clàssic. Com també crec que pot dir-nos alguna cosa com a pensador, però només a aquells que encara volem pensar una experiència que ara ja està socialment acceptada i, per tant, no necessita justificació per a la majoria, i s'inclou sense anàlisi en aquesta consciència difusa que defineix la nostra època: sensacions i emocions intenses que ja ho són tot.
Hi ha altres coses que dius que m'han interessat, però les deixo per un altre moment, si et sembla bé. I perdona que escrigui descuradament, però no he volgut esperar més per a intervenir. Volia que sabessis que estem aquí.

en Girbén ha dit...

A preu fet et responc; Jaume. Ahir,
l'entorn es va arranjar força...
De la gran literatura: Jo tinc al Montmagastre per una superba muntanya. No és un 8000 ni un 3000, però sé que ho és. Segur que m'entens.
Mentre m'escrivies el comentari jo estava afegint una addenda a l'entrada que va just pels vessant que tu indiques. Ja veus.

jaume ll ha dit...

Represa. Matiso el terme "gran". Tens raó, Russell és gran, sense cap discussió. Em referia al "cànon", que, de fet, és un convencionalisme.
Pel que fa al tema de l'emoció, jo volia marcar una certa distància respecte de l'emotivisme dominant dels nostres temps (ara tot és emocional). Comparteixo la idea que l'emoció és la base de la nostra relació amb els llocs, però em desmarco de l'emotivitat sense consciència, de la pura immediatesa i la seva mera rememoració. Crec que hi ha d'haver un procés de reflexió (i per tant, necessitem també la raó, l'abstracció) per donar sentit a a la passió, necessitem emmmarcar-la en una visió del món (o, si em permets una llicència al respecte, "en una metafísica"). Crec que Russell ho fa, i molt bé, però això ho passem una mica de llarg.
L'article que esmentes, que he llegit per recomanació teva, té un cert paral·lelisme amb la magnífica l'ànalisi que fa Russell al prefaci dels Souvenirs (em centro en ell perquè és l'eix de la nostra conversa) sobre les limitacions intrínseques de la ciència en la nostra relació amb la realitat. I té altres textos importants en aquesta línia, que mereixen ser pensats.
Volia comentar altres coses del teu post, en especial això que dius del romanticisme tardà, però ja he abusat massa d'aquest espai.

lisu ha dit...

Per a mi la relació amb el paisatge i la muntanya és bàsicament emocional. Reconec que sovint en deixem endur per l'emotivitat fàcil com comenta el Jaume, més que líquida és ja potser gasosa i està a la venta en forma de llibres, blocs i agències de viatge.
Les emocions són però molt díficils d'expressar en tota la seva extensió o intensitat en paraules i per tant crec que també depén molt del qui ho llegeix, de la seva visió, cultura i la seva experiència. Per tant no crec que hi hagui una sola lectura o interpretació de Russell sinó múltiples.

en Girbén ha dit...

He de confessar que sóc un entusiasta dels seminaris... no dels dels capellans, o no! Dic de la versió impresa dels col·loquis de savis i, per a dissort meva, no se n'editen gaires.
Quan l'espai dels comentaris pren el seu aire, sapigueu que em complau.
Aquí vull recordar que de la «metafísica» en parlava Aristòtil tot passejant pels jardins del seu Liceu. I una colla dialogant lliurement mentre passeja -el mètode «peripatètic»- em sembla molt d'excursionistes...

D'això de l'emoció... Veig la il·lustració de l'article de La Vanguardia (impresa a propòsit d'atraure als lectors): uns paios mirant una posta de sol a Namíbia que remeten a les postes de sol eivissenques amb música Chil Out de fons, i a l'instant em surt urticària.
Al mateix article, surt el lema d'una convocatòria del Fondo Ambiente Italià, “I vero viaggio di scoperta consiste...nell'avere nuovi occhi”, descaradament afusellat de Proust, i em surten més granets...
Té nassos que l'emoció d'una posta calgui anar a buscar-la a la quinta forca. És clar que ningú demanarà un crèdit per a viure un capvespre -igual d'espectacular- dalt d'una timoneda del Segrià...
Aquestes «noves formes de plenitud» fan tuf a un lema de marqueting amb què la industria de l'oci i les emocions captarà nova clientela entre els empedreïts que sospiren per un instant màgic. Si aquest mai els arribés de debò els hi pertocaria canviar i, aquest desgavell, el desordre del canvi profund, és, ara per ara, inadmissible.

Mantinguem-nos, doncs, russelians. Retornem al final del seu prefaci, on, panteista de cor, vol esdevenir ell mateix «humblement le soleil», per a mirar amb tendresa els horitzons llunyans d'on prové.
Encomanar-se de l'estil del Comte, encara ara, és fer-ho d'un projecte de llibertat.