Creant tradicions

La data es coneix amb exactitud: el primer concert va ser a París, el 17 de març de 1725.
Com les espècies vivents, els actes i tradicions culturals no són eterns. Apareixen i desapareixen per exigències evolutives. A Grècia, just on ara s'hi refina el petroli (i aviat ja no es podrà) durant mil nou-cents anys s'hi havien celebrat els Misteris d'Eleusis; el festival alucinant.
Tot plegat ve a tomb de les perllongades converses d'aquest cap de setmana, subsegüents a una pràctica intensa: La FESTA de la CREACIÓ CONTEMPORÀNIA organitzada pel col·lectiu nodes de Gràcia que aplega les entitats i els centres graciencs dedicats a aquests afers.
La pregunta que emergia del fons del debat crític era, justament, la prèvia a tota responsabilitat creativa: Què cal dir avui i quina és la millor forma de fer-ho?
Si entenem creació com una temptativa d'abstenir-nos de receptes conegudes, de rastrejar enllà de la reiteració formulària... Com hauràn de ser els dispositius que la possibilitin?
Sense excloure ni el potencial de l'atzar, ni la necessitat d'un discurs propi, l'artista sols pot avançar en la seva responsabilitat amb aliances i amb la consciència, millor forta que vaga, de què si les tradicions del futur les han de forjar el poder o el mercat anem ben llestos, perquè llavors la llibertat quedarà restringida a l'elecció de a quina obediència ens adherim.














Al final, quan acabada la festa ja ens endinsàvem en la disbauxa, el Víctor va pronunciar la darrera paraula convenient.
I va ser EXIGÈNCIA.

* * *

Sempre peregrinant, un peu dins i un peu fora, a la Festa vaig participar-hi de cor; prou com per a constatar la bondat de les solucions més senzilles...

* Que un lema en un paper i una peanya poden esdevenir un sofisticat dispositiu d'agitació, alliberament i diversió.










* Que la permeabilitat resulta d'una extraordinària eficàcia; foragita l'elitisme convertint-ho tot en, també, una activitat per a infants -amb el regruix de meravella que això suposa.
















* Que no ens mengem les paraules, tot i que en un dinar llarg pugui semblar-ho de tantes que que se n'arriben a dir, i moltes d'elles oportunes.
















* Que embenar uns bonics ulls desconeguts pot donar accés a una intimitat refiada. I que la percepció cega restaura els carrers amb la seva redescoberta.




* Que uns peixaters, amb parada a la plaça, poden esdevenir uns artistes contemporanis quan ningú endevina obra més delicada que els seus bunyols de peix de roca...



* Que...