l'ALKURRUNTZ i l'ascensió secreta

Una temporada de passió de taller, d'entusiasme davant dels progressos en una recerca teòrica i tècnica envers l'inconegut, afegida a una alta participació en esdeveniments -el que se'n diu sortir molt-; tot això m'ha allunyat del bloc.
Ara hi torno per un dels mil indrets possibles. Si és per aquest cim del Baztan la raó cal buscar-la ahir nit, al MiBar de Gràcia; on celebràvem la darrera de les sessions de la Música Relacionada (en aquesta, sobre música i psicotròpics i sota el potent nom de L'ascensió secreta, punxàven la Bet -decantada pels territoris del rock alemany clàssic- i el Serapi -centrat en l'eclosió psicodèlica californiana-).
Qui sap si per a evadir-nos de l'estimable infern en què es converteix el local a altes hores, amb la Nerea vam anar a buscar la pau al seu país, a Euskadi, tot començant per l'hostil paisatge de la ria de Pasaia i aviat endinsant-nos -via el prodigi dels bersolaris- a l'enigmàtic lligam que manté la seva llengua amb la terra que la sosté. Un passeig que ens va permetre avançar cap a les subtileses que foragiten els tòpics recurrents, i molt més gràcies a la seva condició de filòloga que mereix ser escoltada. Arribàrem a un punt on, després d'afegir l'adjectiu sublim al substantiu paisatge, vam haver de pronunciar el Baztan i reblar-ho amb un cop de cap d'assentiment. Un d'aquells punts que restableixen el silenci ni que sigui per a anar a trobar-se cadascú amb la imatge que suporti l'alçada del qualificatiu atorgat...
Dels molts Baztans on em podia reconèixer a mi em va venir al cap l'Alkurruntz, aquesta serena ascensió secreta al seu cim.




Heus aquí que, tan sols unes hores de son més tard, aquest migdia a les taules de la Central del Raval
he encertat aquest llibre tan coincident.