Taxista! Porta'm al Cel!

Cal fer cor fort, Cal fer-lo quan l'aterratge del cel és una trompada, quan, amb total continuïtat, a l'harmonia sostinguda li segueix el sobtat menysteniment; quan veus que se't redueix a la condició de taxista (ep!: digníssims ells!), ni que sigui amb la mateixa demanda excessiva del de la primera versió de la cançó: Taxista! Porta'm al Cel!
Cal reconèixer que, altres feines ben o mal fetes apart, de taxista que mena a uns escollits a veure proper el Cel és una de les missions que em pertoquen. Tanmateix, com que la resta d'indefinibles ocupacions exigeixen un ànim despert, sensible i dialogant, i mantenir-lo intacte durant dies i nits, sembla natural que just tornar a Barcelona no puguis desprendre't instantàniament d'aquest estat beatífic; una condició forastera, per força, a l'adelerat medi urbà.
Contemplada aquesta variable em veig incapaç d'atribuir a ningú les meves decepcions, si, de fet, la llavor d'on han crescut la portava jo dins al no saber dissoldre a temps la condició il·lusa i meravellada que durant dies havia hagut de mantenir.

Perquè ja em direu si no té molt d'estar als llimbs passar uns dies així:

























Bons dies i millors nits...

...nits commovedores, insòlites a mig estiu per rases i fredes;
nits que estiràvem fins que Júpiter se'ns poses bé. I això passava tard,
quan a les tres tocades assolia la vertical dels llums del Monestir de Montserrat.

Entremig hi ha temps per a veure molt de cel, i molt d'ell profund.
Vega que fereix l'ull amb la seva blavissa vivor juvenil;
Antarés, envellit i rogenc; un grapadet de nebuloses, cúmuls i galàxies,
M57, M29, M92, M13, M51, M81-82, M31...
-Canvia d'ocular i tira milles, que avui es veu tot.
Ara tenim un mil·límetre quadrat de cel al davant.

I, al bell mig de l'ullera, les incògnites dels cúmuls estel·lars
-ara el d'Hèrcules-; tal vegada antigues galàxies arruinades.
No com la vigorosa del Remolí...
Heus-aquí el vertigen de la seva llum després d'un viatge de 31 milions d'anys,
des dels nostres temps miocènics; no gaire més jove que la formació del
conglomerat montserratí...

Ja tard, temptem Neptú i tenim sort:
al mig de la lent s'endevina una lleu brossa blava. Ben poc i ja és molt.
I al capdavall sí. Júpiter és on el volíem, i amb Io, Europa, Ganímedes i Calixto,
lluint nitidament, tots alineats en un mateix pla orbital.

























Vull reiterar l'extrema gentilesa de la gent que ens acull a Cal Sala, o la generosa amistat que, puntuada d'innòcua acidesa, ofereix el Toni; sempre farem curt si els volem elogiar. Tampoc puc estar-me'n d'esmentar el molt que he après del gran talent del Santiago; pel damunt de tot de seva calma tan activa. Tot això suposa un lot de grans dies que perdurarà a la memòria. De la resta, de les dificultats que esmentava al principi, del que voldries i veus que no és, potser caldrà enfocar-ho amb paciència, amb la perllongada paciència còsmica que va escriure Valéry. Que tal vegada sigui aquesta PACIÈNCIA DINS L'ATZUR la clau que obri les portes de la meva frissosa inquietud.

8 comentaris:

Ferran Guerrero ha dit...

Com sempre inquiet, bones vacances senyor Girben

TR ha dit...

buf...i pensar que tenim tota aquesa bellesa al damunt i la majoria en som ignorants...

Quina sort poder veure-ho i poder entendre quin és cada punt lluminós...

Salut i el que diu en Ferran...bones vacances si hi són...

TRanki ha dit...

Ah i per cert...un recordatori a la adaptació que fa en ROGER MAS a VERDAGUER ( de poesies d'AL CEL)...en el seu cd CANÇONS TEL:LÜRIQUES...

TAnt en el sentit LITERAL com en el METAFÒRIC, és preciosa la lletra que relata un Verdaguer preguntant-li a un estel si és "la darrera" i aquesta li explica que després d'ella hi ha un univers infinit on "eixams" d mons formiguejen...curiosa la suggerènci venint d0un capellà...

NO recordo exactament la lletra, al final, que feia més o menys així...

"No sóc la darrera no,
Soc tant sols una lluerna,
de la porta del Jardí que creies tu la frontera...
L'univers és infinit...i ací i enllà, amunt i avall...ixams de mons formiguejen...

en Girbén ha dit...

Moltes gràcies a tots dos, Ferran i Ki?
Recordeu, sempre, que la roca tan estimeu i vosaltres mateixos vau ser forjats -amb tota la paciència de l'univers- al cor d'un estel.
I també us vull recordar que, el vespre del 25 de setembre, els dos músics residents faran sengles concerts de festa major a l'observatori. Ja us puc assegurar que serà una cosa mai vista ni escoltada. Fora bo donar avís als amics de Vilatorrada que és als peus de Castelltallat.
Apa-li: a passar un bon estiu!
Jordi

en Girbén ha dit...

Oh sí, Tranki! No passis ànsia: estiro el braç i tinc les obres complertes de Verdaguer. AL CEL és una de les obres que més m'estimo, i el pròleg -una peça de prosa meravellosa- comença amb aquesta proclama que signo: "Jo vull anar al Cel".
Per tenir a les mans el disc del Mas -amb la paret de Canalda a la portada- ja he de fer un esforç major: hauré de caminar dues passes.
Gràcies per infiltrar una veu tan potent aquí al mig.
J.
(I ja m'explicaràs si has avançat en la teva remullada conquesta de la Viuda...)

TRanki ha dit...

Ei JOrdi, a la Viuda vaig "punxar" en certa manera...però va ser una punxada humana , i per vanitat ( humana també).
Qun hi vag arribar amb anim de conquesta va ser com si colom s'hagués trobat ja una colònia a Amèrica...ja hi ha gent molt forta treballant-hi...vaig "lograr" fer una via de les "facils" però molt alta...en fred em va deixa el cap-cos tocat i vam marxar amb la cua entre cames...quina por...amb els dies i havent ja acabat amb el projecte dur de Tossa aprofitar´per treure-hi el cap...especialment a Setembre...amb millor info (que costa de recabar donada certa impermeabilitat local) i més ganes...

Et passo una mail amb unes fotos que POTS flipar...una altre món..els dl BAGES estan en dimensiona paral.leles però distants d eles nostres, més elevades, més espartanes, més heroiques, més discretes i més ( molt més) kamikazes...increïble...

Mai deixarem d'apendre i de sorpendre'ns...

O.

en Girbén ha dit...

Quin traç més rar dibuixen els comentaris d'aquesta entrada: d'objectes del cel profund enlairats 31 milions d'anys llum,hem davallat a la cota zero litoral, a la gent que mira d'enlairar-se per l'imposible a una velocitat de, potser, un o dos metres per dia.
L'encesa lloa que fas, TRanKi, dels que sí poden, t'honora. I auguro que acabaràs podent...Oi tant!

TRanki ha dit...

hehe..això espero.

En aquests dies de RODRIGUES que passo a casa, treballant i escalant ( o és al revés???) a la nit m'empasso tota la tele...i vaig veure un documental sobre la via làctea i el nostre sistema solar...

Realment no som més que unaa taqueta de llum imperceptible, una lluerneta mínima en l'univers...

I aixòq ue Verdaguer no tenia ordinadors que generessin imatges...de vegades la imaginació és quelcom molt més fructífer i colorista...