Un altre amic d'Henri Rivière

Ahir diumenge, a la recerca d'una pau activa, el vaig dedicar, de lluny estant, als amics i, d'entre tots ells, sobretot als amics d'Henri Rivière.
Vaig entrar a l'abundós lloc web dedicat a aquest artista i m'ho vaig remirar tot mentre pispava algunes peces que em suggerien acords. Després em vaig cuidar d'escriure als gestors d'aquest museu virtual proposant d'adherir-me al seu club d'amics.



Tot i no ser massa conegut per aquí (és possible trobar a les bones llibreries una àmplia monografia de gran format), de bon segur que per ser considerat un pintor de gènere i amb d'obra de petit format de la que no fa museu, hi hauria molt a dir d'aquest pintor. Tanmateix, aquest no és el meu propòsit. Si de cas, ara que vivim l'auge del segon japonisme, cal recordar que ell va ser una figura senyera del primer, d'aquell que entre finals del XIX i principis del XX va canviar la nostra manera de representar el món; i també, que la netedat del seu estil encara ens pot oferir molta de la calma que tan necessitem.

Ara no pretenc més que oferir alguns acords i estampes que em van quedar del passeig d'ahir.
















Només veure els seus cels hivernals damunt París em va venir al cap aquell àlbum de còmic que no vaig aconseguir veure publicat. És possible descobrir-se epígon a posteriori?





















I ja no diré com la seva ciutat de les llums em va remetre a la Barcelona dels anys vint que l'avi Mariano va retratar. L'esperit de l'època, que se'n diu: els balandres des de l'escullera de l'avi i els munts de veles que va arribar a pintar Rivière.





















Si hagués de prescriure l'obra de Rivière a algú, aquest seria sense dubtar-ho l'amant de les costes oceàniques europees, de la continuïtat entre els prats verds i el mar, dels braus penyals recoberts de líquens i l'embat de l'onatge als penya-segats, de navegar per rades fabuloses amb la darrera llum... Henri Rivière i la Bretanya són del tot indestriables.



També, i a propòsit de la seva netedat, cal tenir un estil molt depurat per a dir tant amb tan poc. No és gens fàcil recollir l'esperit de les altures i ell ho va aconseguir amb les seves Torres Eifel, amb els seus pintors de l'aeri bosc de nodes que eleven el seu salm metàl·lic a la modernitat.



Fins i tot al museu s'hi poden trobar unes mostres de l'art escènic de Rivière. Són algunes peces de l'ara oblidat teatre d'ombres que va construir per a ser representades al mític cabaret Le Chat Noir. Com a amant del firmament m'agrada La Marxe à l'Etoile (us serveixo l'enllaç amb la seva animació en flash).


I, per acabar, tot mirant la seva obra, una i altra vegada, em venia al cap la d'Hergé i, també, la de Samivel. La seva connexió és segura, amb Rivière com a precedent.


2 comentaris:

TRanki de Celiavern ha dit...

Ei Girben,

Quan necessito una mica de calma em passo pel teu blog...la meva ment atropellada i fanàtica d'estímuls "rocosos" esta poc avesada a una visió tant fina de totes les realitats i em quedo perplexe de com de simplificadora és la univocacionalitat en que em sento atrapat de vegades..la escalada, com si fos un mico primitiu amb UN sol instint.

per sort gracies als teus escrits de vegades percebo molts matisos que em fan sentir més traqnuil...hi ha vida més enllà de la paret. GRACIES.

I per ecrt GRACIES també per les referencies psicobloqueres...després d'un finde al.lucinant amb la companya a CASTELL d'EMPORDÀ ( una mena de oasi de relax, cuina excel.lent i bona música de jazz a la Bisbal-que bé que viuen els rics, casumdena)ens vam acostar a la PUNTA VENTOSA-CALA VIUDA...simplement brutal, al.lucinnt...i ja tinc bitllet per mallorca quina putada ara que he trobat aquell tresor al costat de casa!!! casum dena perquè no hi vaig anar abans ( vm comprar bitllet a l'hivern per estalviar diners...fffff!).

Paret de 80/100 mts amb una base de 23/30 de roca bona i estranya a dalt, bona caiguda, molta alçada i desplo-sostre total...una passada, com que la cala és petita es perden les dimensions i sembla "baixet"...un cop a mtja via te n'adones ue ets molt i molt alt...una sensació entre pànic i plaer...estrany i captivador...Tossa es queda petit sota aquesta paret...miraré de fitxar-hi tant com pugui, després de tancar pàgina a Cregüeña (en la millor via que h ha al pirineu)d'una història d'amor amb aquesta paret, em dedicaré ja només al riki i a la família.

una abraçada!!!

en Girbén ha dit...

Bé, Uri! M'alegra que de tan en tan trobis plaer i profit degustant el rar menú del meu restaurant. I també m'afalaga que m'expliquis que el meu nas per les pedres encara funcioni. Ara ja ha vist el que hi ha a Ca la Viuda... No em negaràs que el "peu de via" de les canoneres no val la pena! Quan ho tinguis més estudiat no em faria res veure-ho des de la teva perspectiva.
I afegiré -ja que els comentaris s'escapen totalment del tema- que: Sí, que invocar a algú funciona... Si jo t'expliqués...