La fragilitat a redòs de la fortalesa


Ni de lluny, res del que mai haguem construït

s’ha acostat a les mides de la Forcanada;
com tampoc hem sabut superat el reflex
del Malh a l’estany. Sempre hem fet curt.

¿I la congesta serpent, relicta als fonaments
d’aquest cim impecable, quina mida té?
¿Qui en aquest món fractal i sense escala
pot endevinar-la si no és endinsant-s’hi?

¿Perquè se m’acut pensar que sóc jo
qui s’ha fet petit quan vull mesurar-la?
¿M’ha encomanat la seva fragilitat, o bé
ja la portava de fora quan se m’ha empassat?

Al capdamunt del túnel hi veig una llum.
Si un dia torno miraré d’encendré un bon foc,
que - i no sé com - haurà de ser fred,
per no ser més partícip de la seva destrucció.














































5 comentaris:

lluís ha dit...

M´has fet recordar un bivac en aquest magnífic paratge. Tota la nit sense dormir sentint també aquesta fragilitat o petitesa davant d'allò sublim.
L'endemà la fortalesa també ens mostrà la fragilitat, no pas del seu cim, que és superb, però sí de la seva roca trencadissa.

en Girbén ha dit...

M'ensumo que estaràs d'acord, Lluís, en què haver compartit alguns indrets alterosos és un altre dels grans dons amb què aquests ens distingeixen.
Com que tan aviat com pugui penso publicar una entrada sobre l'humil gran guardó d'aquestes complicitats subtils que la muntanya ens atorga, ara no insistiré per aquí.
Et vull respondre afegint una imatge inèdita d'aquest magnífic estany; una més de les del Pirineu submergit que ara descobreixo. Un món secret i sacre que em fa pensar en una refosa de Verdaguer: com d'una Atlàntida al cor del Canigó.

lluís ha dit...

Magnífica la fotografia de l'estany!
Com de diferent que es veuen les coses a travès del mirall, quines descobertes ...

sarah ha dit...

Ni de lluny, res del que mai haguem construït s’ha acostat a les mides de la Forcanada;
com tampoc hem sabut superat el reflex del Malh a l’estany. Sempre hem fet curt.


De tot el que ens expliques en aquesta bonica entrada faig meva, perquè penso el mateix, aquesta frase. Cap arquitecte ha estat capç d'igualar les maravelles que la natura, sense títols ni protocols, fa tota sola. Un passeig com el teu per qualsevol indret del Pirineu en dóna fe.

Salut, Girbén! Quina enveja que fans les teves passejades! a veure si el proper mes em permet a mi de fer el mateix, amb el permís del mercat de treball :)

en Girbén ha dit...

Aquest de l'aigua, Lluís, és un espill subtilíssim, ben poc conegut i de doble front, com queda ben palès a l'estanh des Puis.
Tant de bo, Sarah, et sigui permès d'anar a trepitjar la persistència a indrets magnífics; d'aquells que sols la nostra estima ens en pot fer mereixedors.