La Música del Cel de Zhuang Zi

Després d'acomplir -intensament- durant els matins la consigna que dona nom al capítol primer del seu llibre: CAMINAR PER ON MÉS ET PLAGUI, he dedicat les tardes pirinenques de repòs a l'estudi de Zhuang Zi. Aquí (al capítol 14: ¿ES MOU EL CEL?) és on he trobat aquest text que, vull imaginar, potser serà del vostre interès. Llegiu-lo pensant que va ser escrit fa XXIV segles... Tremend i deliciós clàssic infinit!











¿ES MOU EL CEL?
Roman quieta la Terra?
Discuteixen el Sol i la Lluna llurs rutes respectives?
Qui és el senyor que està damunt de tot això?
Qui ho uneix i ho controla?
Qui, sense fer res, fa que sigui tot això?
Existeix una causa amagada que faci que les coses siguin com són, tant si elles ho volen o no?
O és que les coses es mouen i canvien perquè no tenen altra opció?

I, tot i que segueix el llistat de preguntes, tal vegada el mestre Zhuang (que Zi no vol dir altra cosa que mestre) ja hagi exposat el moll del seu saber, sempre dubitatiu envers les causes darreres. Capítol enllà, fidel a la imprevisibilitat constant del text, ens ofereix la gens anecdòtica anàlisi d'una peça musical d'inspiració celeste composada pel mític Emperador Groc. Aquest és el seu tractat de poètica musical:

Xeng, el de la Porta Nord, li va preguntar a l'Emperador Groc:
- Senyor meu, quan a les ribes del llac Dung Ding, composares la música Hsien Xin, jo la vaig escoltar i, al principi, em vaig atemorir. Vaig tornar a escoltar, i em vaig sentir molt pesarós; la vaig escoltar fins el final i, llavors, em vaig sentir perplex. Vaig quedar transtornat, incapaç d'enraonar amb coherència i, al capdavall, vaig perdre la confiança amb mi mateix. L'Emperador Groc respongué:
“Això era el que jo esperava! L'he composada per a la gent i amb sintonia amb el Cel. La vaig realitzar d'acord amb els principis del ritual i vaig buscar-li arrels d'una gran puresa. La música perfecta, abans de res, ha de composar-se pel món de les persones. Ha d'adequar-se als principis del Cel i ha de marxar amb les cinc Virtuds. Ha de sorgir amb espontaneïtat, pel que ha d'ordenar la seva seqüència a la de les quatre estacions i proporcionar gran harmonia a tota la vida. Això podrà ser observat en la precessió de les quatre estacions, que atorga plena vida al naixement. Elevant-se en certs moments i en d'altres abatent-se, limitada pels llaços d'allò marcial i d'allò civil. En certs moments clara, en d'altres fosca; el yin i el yang estan en harmonia i els sons flueixen amb força. És com si jo fos un insecte despertant del període d'hivernació, o el so del tro; sense final, sense principi; en un moment, mort; en un altre moment, vida; en un instant, conclosa; en un altre, fluida. És constant però sense models de dependència; això és el que tant et va esverar.”












“Seguidament la vaig tocar amb l'harmonia del yin i el yang, i la vaig il·luminar amb el resplendor del Sol i de la Lluna. Les notes passaren de ser curtes a ser llargues, de suaus a aspres. Totes penjaven d'una sola harmonia, però no estaven determinades per res. Les notes omplien les valls i les gorges, i hauria estat inútil que hagueres intentat protegir el teu esperit d'elles, perquè aquelles notes es mouen com volen. Són notes mesurades, clares i agudes. Per tal motiu, els esperits i els fantasmes s'amaguen en la foscor, i el Sol, la Lluna i els estels segueixen el seu curs. Em vaig aturar quan la música ho va fer, tanmateix els sons van seguir fluint. Això et va preocupar; no podies entendre-ho; miraves, però no podies veure; anaves al seu darrera, però no ho encalçaves. Estaves impressionat i així vas restar, o ben dret davant del testimoni universal del Tao, o vinclat contra un vell arbre, gemegant. Els teus ulls no podien comprendre i, per tant, et vas enfonsar. La teva força es va diluir en el buit i perderes la solta i el control. Això és el que et va esquinçar.”








“A la secció final, vaig utilitzar notes que no t'esquinçaven. Les vaig unir de forma espontània. Això semblava al caos, a la malesa que brota de les seves arrels, com una música natural que ningú sap què la produeix; que es mou i no va enlloc, amagant-se en l'oscuritat més pregona. Alguns anomenen a això mort, d'altres vida. Alguns li'n diuen el fruit, d'altres la flor. Les notes es movien, fluien, se separaven i canviaven, sense seguir cap patró determinat. Ben comprensiblement, el món se sent insegur amb elles. El món sempre ha buscat el consell dels savis, creient que ells coneixen les formes veritables i el destí cert. Quan el Cel no posa punt final al corrent de la vida, i els cinc organs vitals es troben preparats, es produeix el que es coneix com la Música del Cel, que complau al cor sense necessitat de paraules. Per això el Senyor de Yen l'honorava tot dient: Si voleu escoltar-la no l'oireu; si voleu mirar-la no veureu la seva forma. Emplena el Cel i la Terra, abraçant les sis direccions. Vols escoltar-la, però està més enllà de tu. Això és el que et va confondre.”
“Primer vaig compondre la música que provoca terror i, degut a aquest terror, la por sorgeix com un espectre. Després produeix fatiga, i aquesta fatiga et va envair. Vaig acabar produint confusió , i això va fer que et sentissis com un neci. Però aquesta neciesa revela al Tao, el Tao que va amb tu, vagis on vagis.”










Aquesta aproximació a Zhuang Zi l'he feta a partir de EL LIBRO DE CHUANG TSE, versión de Martin Palmer y Elisabeth Breuilly (colección Arca de sabiduria, Editorial EDAF 2001), durant la darrera setmana de juliol del 2009. Algunes de les localitzacions del meu estudi ambulant que il·lustren la traducció són (de dalt a baix): 1_ Les Valls de Cardós des dels rasos del Campirme; 2_ Nit andorrana a la Massana des de la Collada de Beixalís; 3_ La Vall de Boí des del Pinar dels Riballons de Durro; 4_El Mauberme des del Còth de Varradòs.