PERSEIDES.09

A la tarda, meticulosament, vaig tallar l'efemèride de l'endemà en una patata: PERSEIDES.09

A la nit, mentre els vius trigèmins feien torns per llucar pel telescòpi (no cal ser un augur per a saber que creixeran havent vist a Júpiter com cap nen romà va poder fer-ho: quasi tangible de tan proper); a la nit, doncs, vaig imprimir amb la meva patata -tot desitjant estar fent curt-, PERSEIDES.09 al dors de 150 entrades.

Després, per tal de fer capicua, em vaig estampar al dors de la mà un darrer PERSEIDES.09 amb el meu cuny patatero; com si hagués fet festa grossa a una disco, ja sabeu.


Aprofitat que sóc de mena, i ja que la tenia a punt, a l'altra mitja patata vaig gravar-li una formula estel·lar: l'alfa de l'Àguila és Altair; a fi de poder retolar l'estoig d'un petit obsequi anunciant amb exactitud el seu contingut.

L'endemà vam fer un munt de coses de profit. Bé ho són: recuperar un gos perdut (una bestiola ferida, incapaç d'entendre els beneficis de les flors de Bach que li administren); avaluar la sonoritat dels espais sacres de Cardona somniant treure'n benefici algun dia, o anunciar la manera com les tiges i les fulles dels gegants i espinosos cards marians poden fer més variada la nostra dieta. I tot això, inclosos uns breus banys a la piscina, mantenint encara (si era el dia àlgid) les PERSEIDES.09 al dors de la mà.

A la tarda la cosa es va trastocar i al profit li va succeir un temps eixorc, un munt de kilòmetres per encabat, a tocar el destí, girar cua amb plena consciència de la meva insignificància. No pas perquè fos la revelació de res nou (una mirada atenta ja ho hauria d'haver pronosticat) però el cert és que la Nit de les Llàgrimes l'hauria d'entomar sol i abatut.


Atesa la situació, vaig improvisar un destí de fortuna retornant a un lloc de pau: a les ribes del Fornès. I, tot va ser submergir-m'hi per tal de diluir el malestar, que de les PERSEIDES.09 de la meva mà se'n va perdre el rastre, esborrades sense haver de fregar de valent. De les altres, de la pluja d'estels que ens havia ocupat, durant la nit no en vaig saber res, tapat com tenia el cel per un tendre cobricel de fulles de vern.










L'endemà, i a fi d'acabar la necessària feina de restauració personal, vaig seguir, riu avall, les súbites circumvolucions dels meandres. Sabia per llarga experiència que xipollejar per l'enllosat infinit del Fornès és guaridor i, també, que com més lluny vagis, com més en prenguis d'aquest tractament balneari, millor t'acabaràs trobant, si de contraindicació no se li'n coneix cap ni una.












Vaig acabar capficant-me amb una renglera d'entalles soscavades en un fons planer, els fonaments dels puntals d'una antiga resclosa, el darrer testimoni d'un molí perdut; però, als meus ulls, quelcom semblant al paisatge d'un planeta difícil... I, si algun ho és, cap de més extrem que Venus. Els romans mai van saber que la deesa de l'amor era un infern, on la llum és incapaç de travessar una densa atmosfera ennuvolada d'on plou sense parar àcid sulfúric; una pluja que mai tocarà el sòl perquè uns insuportables 460º de calor fan que s'evapori a mig camí. Un maleït hivernacle, agressiu i sense sortida ni solució, això és el que és Venus; i qui sap si un model terrible del nostre avenir.












-I, espera't! Ara que hi som... Com feia?... Com feia la invocació a Venus que inicia el gran llibre de Lucreci?...

Del poble romà engendradora,
plaer d'homes i déus, ànima Venus:
davall la volta del cel,
per on giren els astres lliscant,
que pobles el mar, que naus porta,
i les terres fructíferes fecundes;
per tu tot animal és concebut
i a la claror del sol obre llurs ulls;
de tu, deesa, de tu els vents fugen;
quan tu arribes, fugen les nuvolades;
t'ofereix suaus flors vària terra;
les planures del mar amb tu riuen,
i llu en llarga llum el cel clar.


Ben clar es veu que, embriac d'il·lusió, Lucreci no n'encerta ni una de la natura real de Venus al seu "De rerum Natura".














Remuntant els meandres, ja de retorn, vaig considerar que no m'havia de preocupar, que era força impossible que mai fos llegit.
És clar que també em podia estar equivocant de nou...

5 comentaris:

lluís ha dit...

Com sempre, sorprenents imatges les d'aquest món subaquàtic que ens descobreixes. Em costava d'imaginar com podria ser visualment l'atmosfera de Venus, però aquestes imatges me l'han suggerit.
Potser els Vedes en tenien una imatge més real, Sukra (Venus) era cap dels Asures, que més aviat s'associaven a forçes destructores.

en Girbén ha dit...

Et recordo, Lluís, que en aquest mal lloc que és Venus romananen sempre a les fosques. Afegiré que allà un dia dura 116 del nostres i que un any no arriba a tenir ni un dia. I, per acabar-ho d'adobar, si mai veiessin sortir el sol, aquest ho faria per l'oest, per ponent, per fer lenta via vers llevant.

en Girbén ha dit...

Ah sí! Tens raó amb el "sukrà" hindú. Segons el diccio de sànscrit és 1-blanc resplendent; 2-Venus; 3-semen; 4-el cap dels asures.
I d' "asura" diu que venen a ser els nostres dimonis: primer benèfics i aviat caiguts. Sempre en lluita amb els "deva" (les passions controlades), els "asura" representen les passions disbauxades (vaja: allò del bé i el mal de tota la vida); tot i que la primera accepció (el sànscrit manté infinits matisos, i molts d'ells contradictoris) d'asura és: 1-espiritual, diví.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Sigil·lografia material i immaterial.
Estic agradablement sorprès d'aquest viatge foravial. De veritat ambdues son permanents?

en Girbén ha dit...

M'agrada la consideració de sigil·lografia per aquesta feineta accessòria... És més, Xiru, t'explicaré que va ser la primera de les moltes paraules difícils que vaig aprendre de les magnífiques traduccions del Tintin.
Al llunyà 65 em van regalar el primer àlbum, "El ceptre d'Otttokar", i ja a la primera pàgina surt el profesor Alambí, tot un expert sigil·lògraf.
Sortosament, la paraula ha quedat, no així els segells fets amb patata, que l'endemà ja no serveixen per a res (ni que siguin d'un excel·lent trumfo de muntanya, com era el cas).