Ser un rolling stone

Enllestiré la feina que ahir em va entretenir, penjant una altra mostreta de les meves pràctiques d'editor de vídeo.
Aquesta feia mesos que la tenia pendent, de quan em vaig entestar en aconseguir un CD que recopilés l'obra integral (uns 90 temes) de les delicioses VAINICA DOBLE; el duo madrileny capaç de fer una cançó de qualsevol cosa: del punt de creu, d'una aixeta que goteja, de la recepta d'un conill guisat... o d'una pedra que rodola.
I, què millor per a il·lustrar aquesta voluntat de ser nostàgic, que el seu voler ser un rolling stone.

video



A finals d'abril d'enguany vaig acostar-me a l'escampall de blocs de la Comarca empès per un parell d'idees.
L'una era raspatllar un bloc i mirar de deixar-hi una una línia factible
(el pedrot escollit va ser el Sauri i al meu modest traç vaig batejar-lo com Facultats limitades,
bé corria paral·lel a una línia més rotunda, la Plenes facultats, que va resoldre el Ferran).
L'altre afer comarcal era grabar les imatges de fons d'aquest vídeo.
Havent pensat que, de fet, tots aquells blocs no eren altra cosa que unes gegants Rollings Stones que havíen rodolat de la cinglera
-¿no és el veritable nom del lloc
Còdol Dret?-,
vaig acostar-me a l'acessible Bloc Tàntric que prou evoca un plaer perllongat.
Em vaig col·locar els cascos de l'MP3 i, preparados-listos-play, vaig dansar videogràficament
envoltant el bloc, en sincronia amb la cançó de les Vainica Doble que anava escoltant.


Després, ahir, a l'hora de convertir el vídeo a un format manejable, no vaig saber eliminar els saltirons que apareixien,
inexistents a la seqüencia continua de l'original.

Era talment com si un informàtic geni malèfic em volgués fer la punyeta, i mira que ho vaig intentar resoldre un munt de vegades.
Què hi farem! Ser aprenent ja ho té això de no anar més enllà d'un sumari control.

Mirant de trobar consol en els terrenys que domino, vaig rescatar de les imatges un altre geni,
aquest de natura benèfica; un d'aquells éssers enigmàtics que, de tant en tant, alguns trobem vivint camuflats
als nostres estimats roquissers.




4 comentaris:

Ferran Guerrero ha dit...

Iujuuuuuuuuuuuuuuuuu.

M'ha agradat molt, quina llum més maca, quins records.

Una gran roca, amb alguna cosa que fa que sigui Tantrica.

Volem més, i perdona, pero es que m'encanta i no puc estar demanar-ho.

Una abraçada

en Girbén ha dit...

Les pedres... Són tan agraïdes! Que t'he d'explicar, Ferran.
Vaig intentar enviar-te el vídeoclip però el servidor em va dir que nanai, que 16 Mb era massa paquet.
Veien l'ús que faig de la visió subjectiva als dos vídeos que he penjat, se m'acut que hi ha molt a fer per aquí.
No una manta, sinó liar-se una càmera al cap i, au! paret amunt. Quedaria una video-ressenya subjectiva, amb l'afegit íntim de la respiració propera.
Ja saps com som de no parar d'imaginar.

shabash ! ha dit...

Una dansa molt bonica, el magnesi es fon en els líquens que tants anys porten a la roca. Com a bons germans ara conviuen plegats, taques blanques que marquen un traç.
la troballa camuflada arriba a espantar-me, doncs tinc la sensació que pogués parlar-nos en qualsevol moment...
Com diu en Ferran, desitjo que hi hagi més danses!
Salut i a seguir aprenent, que jo no deixaré mai d'aprendre noves coses com la que ens has mostrat avui! Gràcies!

en Girbén ha dit...

La dedicació a feinetes com aquesta que ara celebres deu estar fonamentada en una il·lusió de pedra picada; la il·lusió -que prou coneixes, Laia- de preparar nous i saborosos plats pels amics visitants. Que acabis aconseguint-t'ho és una altra cosa.

Ah! un dia, el geni de la pedra, cansat de que li fotin la mà a la boca, farà NYAM! I... Oju quina lesió!