Fins a Tao Quian

-Avorriré la sopa de fredolics, i mira que m'agrada!
Multituds de boletaires -a milions tal vegada- corrent pels boscos del país durant aquests dies... i tota una gran obaga al punt d'una antològica brotada de bolets per a nosaltres sols...
Entre cistell i cistell, mentre descansava cos i ment (la ment de l'obsessiva fixació en els quatre paradigmes de la recerca), he obert un parell de llibres. L'un era una antologia del poeta californià Robinson Jeffers on, entre molts d'altres, m'ha cridat l'atenció aquest poema:



SOBRE UNA ANTOLOGIA DE POEMES XINESOS


Bell el cingle suspès i el cedre vinclat pel vent, però no tenen pes.
Bella la fantàsticament
petita granja i el cinyell de camps d'arròs d'una milla avall;
onades de boira llisquen per la gorja. Aquests homes eren
millors artistes que qualsevol d'ara, i de llarg millors observadors.
Estimaven el paisatge i posaven a l'home al seu lloc. Però,
per què les seves roques no tenen pes? Estimaven el vi d'arròs i la pau i l'amistat.
Pel damunt de tot estimaven paisatge i solitud
- com Wordsworth. Però les muntanyes de Wordsworth tenen
pes i massa, tot i que la seva cançó sigui sorda.
¿És una diferència moral tal vegada?





Ben oportunament, l'altre llibre que havia traginat era una antologia de poesia xinesa. Aquí m'he entretingut en Tao Quian (o Tao Ch'ien o Tao Yuanming), un poeta fundacional (365-427) que apareix als primers capítols (no pas al primer que es remunta a fa més de 3500 anys; i això sí que és una llarga tradició). Deixaré aquí un parell de les meves versions:

Vaig fer-me una cabana entre els homes.
I, malgrat tot, no sentia ni el brogit dels cavalls ni el dels carruatges.
Com pot ser això?
Un cor distant crea la solitud.
Cullo crisantems darrera la tanca de l'oest,
i llunyana s'albira la muntanya del sud.
Al capvespre l'aire muntà és deliciós.
Volen els ocells l'un rere l'altre.
Trobo que tot això té un sentit pregon,
però quan vull explicar-lo em manquen paraules.




L'ombra respon al cos

La vida no es pot discutir.
Defensar-la resulta difícil i absurd.
Voldria vagarejar pel Paradís,
però és llunyà i foravial.
Des que et vaig trobar,
hem compartit penes i ventures.
A l'hora foscant et deixo per poc temps,
però durant el dia restem sempre junts.
Mes aquest sempre no és etern;
algun dia -oh dolor!- arribarà la nostra fi.
Mor el cos i mor la seva ombra.
Quan hi penso m'oprimeix l'emoció.
Qui vessi bondat serà lloat.
Per què, doncs, no ser bo?
Diuen que el vi ofega les penes,
però, què val el vi al costat d'un bon nom?



del Diàleg entre el cos i l'ombra explicat per l'esperit.

El bon nom de Tao Quian es va perdre en un oblit de segles fins que fou rescatat pels grans poetes de la dinastia Tang (Li Po, Wang Wei i Du Fu). I fins avui, quan els escolars xinesos memoritzen els seus versos en una mena de contrarevolució cultural. Sembla que Tao Quian, l'home que insistí a allunyar-se de les lluïssors de la cort, hagi perdurat a contracor seu. El poeta de la reclusió, d'aquell tancament voluntari a cel obert que és l'opció ermitana, ara resulta que ressona al mig de les accelerades metròpolis xineses. Cal imaginar l'efecte de tanta natura escollida en les masses de desplaçats, ara mig esclaus de la indústria; i, també, demanar-nos si "La Font de les flors del pescador" (l'obra on ell fabulava una societat sense estat ni jerarquia, perduda en una vall amagada) forma part del seu vigent repertori.

Veig com l'article que li dedica la Wiki mostra el punt flac d'aquesta enciclopèdia. L'autor, més que dir d'un poeta, ens encoloma els conceptes taoistes que li venen de gust. Afirma que Tao Quian "es va dedicar per complert a conrear la inactivitat", i jo no sé si fer de bou que arrossega l'arada (com va fer ell, tal era la seva penúria) es pot considerar el cultiu de la inactivitat. De llarg és millor és la ressenya que li dedica la web HERMITARY (aquí com a Tao Chien).


6 comentaris:

jaume ll ha dit...

Un persontage curiós, aquest R. Jeffers, certament. Em plau el seu esperit tan radical de voler gairebé fer parlar les coses mateixes, la natura ("dir i pensar el que és", deia el vell fundador), situant l'ésser humà en un lloc molt humil de la realitat, com una mena de consciència sense identitat personal. Per a mi no és en absolut un in-humanisme, sinó el més autèntic humanisme.

Ferran Guerrero ha dit...

Com a lector del teu blog i avui embriagat per tanta roca, he fet un petit tast de R.Jeffers, encara que per a mi no son hores, estic cansat i dema continuare llegint aquest post.

Ara tant sols us vull recomanar, un autor que sempre m'ha agradat, Whalt Whitman, "Hojas en la hierba", potser Jordi tu ja els coneguis, aquí deixo la meva petita emprenta.

Bona nit.

en Girbén ha dit...

A mig camí entre una decisió i una fatalitat, heus aquí que et pertoca creuar el riu a gual i just pel mig dels ràpids; cosa difícil a més d'absurda quan veus que, més amunt i més avall, la civilització s'ha cuidat de construir sengles viaductes de ferro i de formigó.
Em resulta cara, Jaume, aquesta imatge del gual i tota la seva càrrega de sentits topològics. D'aquí els meus atzarosos saltirons a la recerca de pedres planeres amb pinta de fermes: Jeffers n'és una, Snyder n'és una altra, Tao Quian ja no diguem... I no saps com s'agraeix quan algú de confiança t'avisa "per aquella rogenca de la dreta!", o t'ofereix una mà quan ets a punt de lliscar.

en Girbén ha dit...

Veus Ferran, la lucidesa de la fatiga t'ha insinuat una connexió del tot encertada. Jeffers s'aferma en una possibilitat present a l'obra de Whitman: la de pensar el seu gran país com "a great leson in Nature".
Veig com Agustí Bartra (el més nord-americà dels nostres poetes, que tractava a Whitman de "el gran camarada del Nord" i primer traductor de Jeffers al castellà) va escriure: "Es podria dir que la poesia de Robinson Jeffers combina l'energia i frondositat dels Estats Units amb un immòbil estoïcisme". L'energia i frondositat que vas llegir a les "Fulles d'herba".

lluís ha dit...

Trobo genial la intuïció de Tao Quian:

Trobo que tot això té un sentit pregon,
però quan vull explicar-lo em manquen paraules.

No sé què dir!

en Girbén ha dit...

Se m'acut, Lluís, que podríem acarar Tao Quian amb Sant Agustí i veure tots els paral·lelismes. Coetanis i ambdós escriptors que van fer molt per a fixar unes visions del món que han perdurat. D'ençà Tao el paisatgisme atmosfèric, on l'home hi fa el paper d'humil contrapunt, ha sigut la referència de la poesia i la pintura xineses. Un món de presents contínuament renovats i un món ben oposat a l'obsessiva expectativa en "l'altra vida" que Agustí tenia al cap.
Crec que seria impossible de trobar en la ingent obra del de Hipona una ratlla semblant a la que dius de Tao, un semblant reconeixement de les pròpies limitacions. Jo també em sento més afí al dubte que a la consigna, al fregadís de la realitat que a les promeses de futur.