La deu de ferro

-Un dia és un dia! Per a mi una blonde! -va dir l'Eliane.
Qualsevol que hagués vist a aquella venerable anciana, entaulada -passada la mitjanit- en un bar del Raval amb una colla de grenyuts i rapats, hauria pensat qui sap què tret de la realitat. I aquesta és que la gran matriarca de la música electrònica, un cop va saber del fracàs per motius tècnics del concert al MACBA del 2006, va decidir venir en persona al festival LEM del 2007; i que, un cop acabada l'audició dels seus ambients infinitesimals a propòsit de la mort, va estar encantada de sortir a prendre una copa i d'entomar el bany de la nostra sincera admiració .

Una desviació -o una penúria- referencial fa que tot sovint s'entengui la música electrònica com a una mena de txunda-txunda i no com l'eteri misticisme sonor que des de fa dècades ens entrega l'Eliane Radigue. Veient-la treballar -sempre amb el seu inexhaurible sinte Arp- hom pensaria més en una de les antigues telefonistes davant la seva centraleta que no pas en la formidable exploradora dels rangs més pregons de la percepció, amb aquell grau de compromís al que ben pocs poden accedir. Un compromís que, com una nova Alexandra David-Néel, la va portar a viure anys al Tibet, d'on van sorgir un munt d'obres, dedicades a la sacra muntanya del Kailas o, especialment, al mític yogui i poeta que fou Milarepa.

És del Jetsun Mila (composició on l'Eliane dibuixa, a l'aire pur del sostre del món, la vida d'aquell mag extraordinari del segle XI) d'on he extret la música de La deu de ferro; un passeig breu per un microcosmos de color safrà que vol ser un homenatge a la compositora francesa.



Decidit a ampliar els registres del Foravial, m'he arremangat i estic estudiant l'edició de vídeo. Ara acabo d'obrir el meu racó a cal Vimeo (una gent amable que sota-signa tots els seus correus amb un insòlit LOVE!) i espero que amb el temps vagin millorant les capacitats que pugui insinuar aquesta primera entrega.

6 comentaris:

Ferran Guerrero ha dit...

Benvingut a l'univers Vimeo, grans obres es troben aquí i recull d'artistes podras trobar.

Salut

en Girbén ha dit...

Ara per ara, amic Ferran, de la penya del Vimeo tan sols sé que si tries l'opció de franc et fan esperar tot el el temps del món; continua sent LOVE, sí, però es veu que, com arreu, molt millor si els omples les butxaques.
La raó principal de la meva tria ha sigut l'estilitzat escenari que et procuren; sobre totes les altres virtuts del seu univers em dono un temps abans de pronunciar-me.

SergiC ha dit...

Música abstracta, no-vivencial, tímbrica ...
Aquesta és l'evolució natural de que s'en diu 'clàssica'.
John Waterman, Asmus Tietchens, John Duncan, i tants d'altres...

Ferran Guerrero ha dit...

Despres de un any de barallar-me amb Vimeo, i caure en molts errors, com: deixa un video pujant tota la nit i veure que al final no puja, arribas a conclusions, la millor hora per pujar un video a Vimeo, es quant els Americans estan dormint, o sigui a partir de les 7:00 a les 10:00 puja en res, encara i aixi la versió de franc es prou satisfactoria, i si ho pujas en versio Quicktime, encara dona menys problemes.

Una virtut a diferencia de Youtube, es que de moment no censuren els videos portin la musica que portin, i aixo es bo, ja que d'aquí no fem un negoci.

Temps al temps.

Salut

lluís ha dit...

Per a mi ha estat un descobriment l'Eliane Radigue, no la coneixia. M´agrada l'edició que n´has fet, em suggereix misteri, expansió, complexitat ... molt suggerent. M'agraden especialment les oscil·lacions de l'aigua.

en Girbén ha dit...

* Benvingut Sergi, suposo que aviat ens posaríem d'acord en com de desdibuixada ja està la noció de "clàssica". Discrepo, això sí, en situar a l'Eliane en un terreny no-vivencial. El seu traspàs dels límits subharmònics està fonamentat en la seva coneixença del so dels espais immensos. Tanmateix, tampoc és que en sigui un expert.

* Veus Ferran, tots som alhora alumnes i mestres. Et faré cas i, com que sóc de matinar, ben d'hora enviaré els meus paquets digitals a Califòrnia.
I ara entenc perquè al YouTube no van voler el meu vídeo amb música de les Vainica Doble! GRRR!!

* Bé Lluís, n'hem parlat força del silenci i, tal vegada, sinó millor sí que res conec de més proper que certes músiques mínimes que, al donar un cert sentit al temps, sembla que aconsegueixen dignificar-lo.
Suposo que ja has vist com et feia l'ullet al mencionar el Kailas...