la MARABUNTA

Ho he parlat un sens fi de vegades amb el Víctor... Imaginar-nos una vida fora de l'escriptura? Això seria una absoluta rendició; aquest és el consens al que hem arribat.
Avui, de bon matí, el Nubla m'ha enviat aquestes fines línies:

Avui m'he llevat a les 6:30. He fet un cafè i he sortit a la terrassa. A l'alçada del meu cap, a no més de 10 metres, un enorme fanal distribuïa uniformement la seva llum vermellosa pel carrer. Més amunt d'aquesta emissió espectral, no hi havia cel, sinó un sostre d'alçada indeterminada, igualment vermellós, sobre el qual es retallaven els edificis, on anaven il·luminant-se quadradets de diferents tamanys. És la constel·lació dels matinadors. Sempre forma figures i té les seves seqüències. Al mateix temps, començava la remor del riu de cotxes i camions. Quan, cap a les 8, m'imagino que el sol ha tret el nas per la platja de la Mar Bella, una claredat difusa s'ha estés des de l'orient i quan ha fregat els terrats de les cases, el fanal d'autopista, del qual penja una immensa teranyina, s'ha apagat. Aleshores, tot ha semblat tenir colors diferents, cada objecte el seu, però tot dintre de les gammes del gris i l'ocre. Pedra falsa. El cel ara era blau i el travessaven els núvols que deixen els avions, cues de vapor amb una cosa metàl·lica i brillant a l'extrem. Per fi es podia veure la vella xemeneia de maons del vapor Puigmartí. I la gavina que s'ha enlairat des de la seva punta, cridant ben fort que anava de cacera.
El carrer s'ha omplert de sons de talons apressurats i gargalls masculins. Després ha arribat el soroll de moltes persianes metàl·liques enrotllant-se, en una seqüència aleatòria i l'esclat definitiu de motors i clàxons.
Vaig néixer a la ciutat quan es veien els estels i fins i tot era ritual familiar pujar al terrat cada nit per veure passar l'Spuntnik; pel carrer passava un cotxe cada quart d'hora i jugàvem a identificar la marca i el model pel soroll que feia. La ciutat estava bruta i mig trencada, però la muntanya també, i no diguem la platja. Tot se semblava més o estava més a prop. El micro i el macrocosmos, també.
Heu fet molt bé els tres eclíptics i mig i quart que us desperteu i sentiu ocells, en marxar d'aquest paisatge sord i cec, permanentment estrepitós i il·luminat (dic i mig per que en Girbén es queda a ciutat sovint, dic i quart per que el Sebastià viu a Vallcarca, on diuen que hi ha orenetes i de nit cau la rosada).

Bona i última setmana del LEM a tothom!!!!!


Res a afegir... Sols adreçar a tothom a la seva darrera producció de risc (apart de recomanar els concerts que la punta de llança musical polonesa ens oferiran al costat de casa), dic de la revista MARABUNTA; un illot al mig de la tan nostrada penúria cultural i tot un devessall de fina ironia -a mig camí de la coberta d'un Times i d'un National Geographic!







Qui gosi tenir-la a les mans i obrir-la sabrà una munió de coses noves de la improvisació musical, del recorregut del so pel nostre cervellet, de la polipoesia, de les darreres literatures obliqües, del Quart regne, del grapat que estem afectats per la levitació...







També podrà certificar l'existència de les sirenes -i de l'esfinx, del ciclop o del Frankenstein-, recolzat en la llarga recerca de quasi trenta anys de la Katti (ara Le Freak).























I, també, podrà tenir unes carinyoses notícies del projecte ECLÍPTICA.... Il·lustrades amb la darrera estampa que faltava per a cloure el cercle de l'Obsevatori; una foto que em va costar una rascada de collons al braç després d'enfilar-me nuet a una alzina... Encara en servo restes de la cicatriu... Que mai sia dit que no ho hem donat tot pel cel i la terra!