La Més Alta del nostre planeta

Ja és que unes coses porten a les altres, i els excessos no diguem. L'excés de la darrera entrada -la faula de la paret més alta- m'ha portat, de retorn a la Terra, a la fantàstica història de Joseph Francis Rock. Aquí tampoc m'invento res i si resulta inversemblant és cosa del mateix personatge, excessiu com pocs n'hi ha hagut.

Corria l'any 1930 quan a les oficines de la molt prestigiosa National Geographic Society van rebre aquest telegrama:
MINYA KONKA 30250 peus (9920 m) -stop- Pic més alt del món -stop- Rock -stop-
Stop...? I tant! Parem màquines! Notícia bomba! Es deurien dir a la National. Després -com tothom sap- la cosa va quedar en res; si és que 7556 metres d'alçada són res per a una muntanya. Això mai! El Minya Konka és una muntanya formidable (la més alta de la Xina si no fos agressivament imperialista), però en cap cas té els inimaginables 9920 metres que anunciava Rock.
Aquí és quan hem de tornar al personatge per esbrinar les raons d'una tan megalòmana mesura. A mi em semblen evidents... No li diem Everest al Sagarmatha o Chomolugma per l'oficial britànic que manava als topògrafs? Així és ben possible que J. F. Rock aspirés al mateix honor, i que, d'haver sigut certa la seva cota, a hores d'ara a la muntanya més alta del nostre planeta l'anomenéssim amb el rotund nom del Rock.
I mira que la cosa donaria de si! Imaginem aquests titulars al bíblic Desnivel:

Bono se retira del Rock (es veu que ara li ha agafat per fer muntanya)
Montañas de basura se acumulan a los pies del Rock.
Rescatados con vida del Rock.
Mesner presenta su libro El Rock sin oxígeno.
El Rock, temporada récord.


Crec que no cal que segueixi, que la gent espavilada ja sabrà perllongar aquesta ironia.

Conyes a banda, i com ja he dit, el Minya és un cim amb tots els ets i uts. Posats a triar el destí d'una expedició jo l'avantposaria a tots els 8000. Una raó de pes seria per la seva condició de gran oblidat. Tot i ser, a parer de seus pocs vencedors, una muntanya severa i molt difícil, ha quedat fora de tots els programes i ningú li fa el cas que es mereix.

A mi com a muntanya m'emociona. No és als Himalaies, ni pertany a cap gran massís; alça els seus 7556 m sense una veritable cohort de cims secundaris. Evidentment no s'eleva del no res -com una grafia infantil del concepte muntanya- si para en un dels racons més montuosos i enrevessats de la superfície de la Terra, a aquella immensitat llaurada de Nord a Sud pels solcs peral·lels de rius tan cabdals com són el Salween, el Mekong, o el mateix groc Chang Xian. Un territori difícil i singularment buit, d'aquí el seu potencial místic. Allà, del vell substrat màgic muntanyenc, va néixer el Taoisme, i, per allà, va arribar el budisme a la Xina- camí d'arrelar al Japó com a Zen.

Un territori del qual ben poc en sabíem abans que J.F.Rock dediqués bona part de la seva vida a recorre'l (no tota, que la seva va ser exhaustiva). Ell va documentar aquell racó de món fins al punt de redactar el primer diccionari de naxi, la fabulosa escriptura d'un país fabulós. Shangri-La, el mític reialme feliç de les dones, no té altre origen que les cròniques del Rock.


I aquí ho aniríem deixant. Ja es veu que tant això de Shangri-La, com un Rock espia, botànic, gurmet, cartògraf... , pot arribar a donar de si. Serà un altre dia. Avui sols volia dir d'una muntanya oblidada que durant un breu lapse de temps va semblar la més alta de la Terra; una vera muntanya que s'alça al mig d'un difícil paradís. I difícil també ho era el poeta Ezra Pound que li va dedicar aquests versos a Joseph Francis Rock:
Pel damunt de Likiang
la cresta de les neus és turquesa.
És el món de Rock.
Ell ens l'ha salvat per a la memòria.
Traça tènue dins l'aire de les altures.

5 comentaris:

Clidice ha dit...

No coneixia ni en Rock ni la muntanya. Realment després de llegir-te percebem la sensació recurrent que la Xina és més que un país, és un continent per a descobrir.

en Girbén ha dit...

És com si l'aparició del ROCK hagués comportat l'oblit del Rock. Ja passa que els excèntrics inclassificables tendeixen a esvair-se; i el Rock ho va ser com molt pocs.
Tens raó, Clidi, la Xina és molt gran. Jo m'he especialitzat en alguns dels seus racons, on vaig ben sovint a proveir-me. Hi vaig en uns vols tan baratos que la majoria d'avions són encara de paper.

lluís ha dit...

Molt interessant!
Tot i el caràcter excèntric de la majoria "d'exploradors" d'aquesta epòca o una mica anteriors ,s´ha de reconèixer que anaven a llocs remots i que en aquell temps es podia considerar una Aventura. Ara ja ho tenim tot mapejat i GPSjat! Segurament el crit exagerat d'en Rock va estimular als Suïssos a anar-hi i mesurar l'alçada real.
Trobo molt bonic el dibuix que has escollit d'Eduard Imhof!

en Girbén ha dit...

Veus Lluís, absorbit com estava per l'excessiu Rock m'he descuidat de dir res de l'Imhof. Gràcies per ampliar el focus!
Suposo que encara s'en deu parlar al Monestir de Konka (i quin lloc per a fer-hi un llarg retir!) d'aquell extraordinari 1930. Quan, després d'un aïllament secular, hi feren estada dues mentalitats tan oposades; l'arravatada de Rock i la precisa d'Imhof. Ja hi veig una pel·li que tractés de les acaballes de l'exploració com un fet individual i dels bescanvis entre dos mons; i tot amb una veritable muntanya de fons.

lluís ha dit...

L´he recordat perquè aquest estiu vaig poder veure part de la seva obra al Museu Alpí de Berna. Té una sèrie de relleus molt ben fets i els comparen amb fotos actuals per veure la regressió de les glaceres.