La Més Alta del nostre sistema

Tot llegint el blog del Bullaroles (sempre amb l'indiscutible interès derivat d'un ferm estil propi) vaig fixar-me en un lema resaltat en roig a la seva neta barra fixa. L'home hi diu: Tanta megalomania aperturista va a traer la prohibición de escalar. I a mi m'ha fet pensar. M'ha semblat l'expressió en un terreny concret d'un problema d'un abast més ampli. Apuntant, com fa, a la veritable raó d'aquest inaturable excés, assenyala també una possible solució: la de deixar de fer.
Bé pot semblar un més dels afers reductius que ara parcel·len la realitat (com el partit del caçadors que es presentà a les eleccions franceses), i tanmateix, continua fent-me pensar. No hi ha un substrat de megalomania en la constant apertura de noves vies fèrries o aèries, de tants vials pels boscos, de variants i d'autovies? Ens cal realment tant de tot?
En un altre registre s'ho demanava el Perejaume a un racó de l'Obreda: “Oh pintors, aquí on som, hi ha o no hi ha pintura?...N'hi ha d'haver o no?...Convé o no que n'hi possem o n'hi afegim?”; qüestionament que reiterarà al seu decisiu assaig L'Obra i la Por.
Com afluixar, doncs? Com enfilar la sendera del deixar de fer sense aturar-nos? Ja em veig en el caòtic i descompost terreny de l'ètica, de l'ètica del no voler, de la dignitat de saber cedir.

De retruc, la conflictiva pulsió per resoldre -minuciosament i per tots cantons- qualsevulla prominència de la que en tinguem notícies, m'ha dut lluny. Molt i molt lluny... Fins a l'òrbita d'Urà, fins a un dels seus satèl·lis amb noms de dones shakespearianes...

Miranda pot tenir els més alts encants a aquella obra del fantàstic que és La Tempestat, però com a lluna fot pena de les hòsties que ha rebut. A simple vista se la veu ferida i torturada, abrupta per tots cantons. Tan abrupta que allà s'alça LA PARET, la ultraBigWall, la Verona Rupes...
Algú s'imagina vint Capitans, 20! un al damunt de l'altre... 20 kilòmetres de paret? Doncs aixi és “la cosa” de Miranda.

D'acord, té la pega de què queda més aviat lluny; en comparació, l'Asgard o la Terra de la Reina Maud són al rebedor de casa. La Voyager 2, rebentant els radars a 50.000 per hora, saltant-se tots els semàfors i sense ni un alto per a fer pis, va trigar 10 anys a arribar-hi.
Solventat -imaginàriament- aquest petit problema logístic, suposem-nos ja al peu de tan còsmica muralla, al cap base preparant-nos per l'atac. Som a la clàssica escena de la gran estesa del material... Aviam que ens cal... D'estàtica, què? N'hi posem 2000 mts? O, anem sobre segur i penjem 10 Kms? I de corda què? Amb 60's mínim, mínim, seran 333 llargs... Anem amb cordes de 100, de 200? I el fregadís? I quants jocs de camalots, d'aliens i tascons? Quants claus, ploms, ganxos....?

És clar que també podria ser que aquest no fos el nostre estil, que sou d'aquells abnegats i generosos escaladors que no sols obren vies, sinó que les deixen perfectament equipades per al gaudi segur de tot el col·lectiu. Que preteneu que la via sigui un èxit i es repeteixi fins que quedi brunyida... Per a què la gent pugui fer-la amb només 50 exprés posarem parabolts (químics massa entretingut)... Quants? Quants milers? I de broques ? I de litres de benzina? I el menjar, i l'aigua... i les cerveses!
Sigui quina sigui l'opció triada amb l'estesa de la matèria haurem omplert un camp de basquet... I, ara què? Ho posem a les motxilles? Comencem a fer viatges fins el peu de la paret?

Tanmateix, tota aquesta faula parteix d'una premisa equívoca, la d'imaginar el món tal com el coneixem. I ja fem bé pensant així; perquè, vulguem o no, d'aquí no ens escaparem; som a la Terra per a quedar-nos-hi. A la Terra, on el factor de la gravetat és de 9,78. No com el de Miranda -baix a més no poder- de sols 0,08, i on seríem, fent números rodons, 100 vegades més lleugers! Ah, és clar, així sí!! Amb un rodet de sedalina comprat a la merceria ja tindríem una corda superresistent! I una veta enganxada a la paret amb superglú ja ens aguantaria!
Ja us dic que si jo peses 700 grams m'ho faria tot en lliure! Vamos hombre! Monodits a mi! I per a baixar, res de rappels... Parapent amb un mocador!

Com a la Tempestat de Shakespeare, sembla que ens calen aquests llocs remots on els prodigis són possibles i on ens creiem capaços de fer el que enlloc podríem. Ja em perdonareu aquest brot de megalomania aperturista virtual. Entendreu que 20 kms de paret verge ho demanaven a crits. Ah! I pel que conec a Miranda no hi han restriccions. Allà, com a tot arreu, hi han lleis, però difereixen molt de les d'aquí.

8 comentaris:

lluís ha dit...

Tanta verticalitat m'espanta!
Em sembla que per l'altra cara hi puja un caminet suau.

en Girbén ha dit...

Un caminet suau, Lluís, però dels mateixos 20 Km de desnivell. Res que t'arronsi -suposo- i mes, pesant el que pesaries allà. I abriga't, que fa un fred que pela, -190º!

Ferran Guerrero ha dit...

Amb aquesta temperatura, no hi excuses d'adheréncia.

De quin tipus de roca parlem?, A veure si ens trobarem amb gres i llavors, tindrem que tirar de quimic.

Sigui el que sigui, ho tenim com be dius, molt lluny.

Amb el que hi ha a la terra, ja em conformo, i sortir de les orbites transitades cada cap de setmana, es molt fácil.

Per no anar gaire lluny, fa setmanes que a la estimada Savassona, plou i plou, no canso de dir-ho, el gres ha de descansar 72 hores despres de ploure, i per molt que plogui, el dia següent els escaladors intentan, pujar pedres, que es descomponen, que es desfan, i mentrestant continuen alimentant la megalomania, per pujar sigui com sigui i en les condicions que siguin aquells venerats rocs, que en breu pasaran a formar part de rellotges de sorra, jocs per nens, i part dels camps del voltant.

M'atreveixo a dir, que, un dia d'aquets trobare part de la pedra del foc a peu de la seva mare, i aixo no trigara gaire.

Salut Girbén

en Girbén ha dit...

Vist que tots somniem impossibles he volgut fer veure que els meus eren màxims... I tens raó, Ferran, amb això de Savassona: Ni durant 72 hores alguns saben aturar-se, deixar de fer, ni que així perjudiquin un bé comú.

Bullarolas ha dit...

Li veig diversos esperons, a la Verona Rupes. I diversos grans, grandíssims, diedres.

Suposo que per convertir una hiper-tàpia així en una roca dels Arcs o en una Paret de l'Aeri faran falta incomptables generacions d'escaladors i escaladores...

Queda clar que sí que hi ha un futur per als grimpaires que han de venir!

en Girbén ha dit...

Com que parlen d'aquesta paret com d'un congost -amb aquests esperons i immensos diedres que ja has sabut veure, Dani- i, indubtablement, ha de ser un lloc salvatge; jo l'associaria al nostre Montrebei. Com més de 50 Montrebeis seguits!!!
A Montrebei s'hi escala des de fa 30 anys (40 en el cas Audoubert i GEDE si no vaig mal fixat)... Ja començo a fer el càlcul de quan trigaria la Verona Rupes a omplir-se de vies si no estigués tan llunyana.

TRanki ha dit...

hahah...

ja fa temps que de discussion ETIQUES me n'abstenc...no per ganes sinó per contenció...

Però aquest post sens dubte m'ha recordat un dels HILARANTS capítols d eun dels retrats més CINICS de l'ésser humàq ue mai hagi llegit: LES AVENTURES DEL BON SOLDAT SJVECK...una de les eves dareres BIBLIES ( des de fa uns 20 anys.

Bien, pues para no dejar el tema -prosiguió Svejk-, en mi modesta opinión se tendrían que pronunciar discursos como los que nos daba el teniente Buchánek cuando los soldados caían a tierra durante las marchas, a toda la tropa, tal como lo hacía él. Durante los descansos nos hacía reunir a todos como pollos alrededor de la gallina y nos decía: «Granujas, no sabéis apreciar el hecho de caminar sobre el suelo porque sois una cuadrilla de bestias que dais ganas de vomitar. Os tendrían que hacer marchar sobre el Sol, donde una persona que en nuestro planeta pesa sesenta kilos allí pesa más de mil setecientos. Ya veríais como la diñabais, ¡cerdos! ¿Y qué haríais si vuestra mochila pesara más de doscientos ochenta kilos, casi tres quintales métricos, y el fusil dos quintales y medio? Resoplaríais y caminaríais con un palmo de lengua fuera, como unos perros reventados». Había entre nosotros un pobre maestro que se atrevió a tomar la palabra: «Con su permiso, mi teniente, sobre la Luna una persona de sesenta kilos pesa sólo trece. Allí haríamos unas marchas estupendas, porque la mochila pesaría sólo cuatro kilos. Sobre la Luna no caminaríamos, volaríamos». «Esto es horroroso», dijo el difunto teniente Buchánek, «me estás pidiendo que te dé una bofetada, bribón malnacido. Puedes estar contento de que te vaya a dar sólo una hostia terrestre, porque si te diera una lunar, siendo tan ligero volarías hasta los Alpes y te quedarías allí pegado. ¡Si te diera una de las pesadas, de las solares, tu uniforme se transformaría en una sopa y tu cabeza iría a parar a África!»

pos això...i QUE NO VA AMB SEGONES..sinóq ue davant les CARNISSERIES DE VERITAT ( no aquestes absurdes elipses infinites i absurdes) com les de la I G.M encara hi havia algú amb ganes de riure i ridicultzar-se (nos)...ha passat gairebé un segle i encara estem igual, de ridículs....

hehehe...salut....

en Girbén ha dit...

Entenc, llenguallarg Tranki, les raons de la teva contenció (sé prou amb quina energia vas discutir d'ètica), i no em sembla gens malament que transposis el context d'aquesta faula. Que saltis pel damunt de la vella metàfora bèl·lica que el llenguatge alpinístic conserva (d'atacs i victòries), em sembla un acte de responsabilitat.