A la vora d'un foc de tardor

Quan observar el cel és veure com cau una beneïda pluja queda l'alternativa d'escriure a la vora del foc. La Música Callada de Mompou és garantia d'una plaent i melangiosa intimitat, d'aquí la decisió de fer-la sonar.

Res com la vora del foc per a gratar en els records amb benevolència. És com si la memòria fos el tronc que ens va lliurant el seu escalf mentre es consumeix... Mentrestant, el Toni endrapa avellanes i fa negocis prometedors amb el cel via internet.

Per les raons de la història del Llop jove, divagant, hi passo rabent. Aquesta és una branca resseca de pi que no serveix per gaire més que per a ajudar a encendre els tions de bon roure. L'editora que me'l va encarregar al 2006 no va saber complir amb el deure del seu ofici i porta ja uns anys de callada. Deixem-ho! Que veure trepitjat el dret primer d'un autor cou de mala manera.
El Llop va sorgir de les notícies que havia anat recollint pels racons del seu retorn a les nostres terres (no em passaven desapercebudes les raons de tanta discreció sobre aquest fet, vinculades a una percepció enfonyada al nostre imaginari del neolític ençà).
Com no treure profit de la nostra estada al 2004 pels Alps del Piamont, el més que probable origen del llop del Cadí? En realitat la història que vaig confegir era el correlat del nostre viatge des del Mercantour a Catalunya, passant amb deteniment per la Provença i ja més rabent per les Cevennes. Sense aquell proveïment documental hauria estat impossible d'explicar res amb cara i ulls.


















Un cop repassats i organitzats tots els testimonis d'aquell viatge -tant apunts del quadern de viatge com uns centenars de fotografies-, vaig dibuixar d'una tirada (3 dies non stop) tota la base del conte en un bloc acordió d'11 x 11; dibuixos que, més tard, reberen un intens tractament medicinal amb fotoxof.

* * *
Tornem a ser a la vora del foc...
Ahir ja va escampar i hem pogut fer el viatge fins al Vallès ullant un Montserrat refulgent. A Terrassa hem trobat la delegació de la ONCE trasbalsada després d'haver venut la butlleta premiada amb l'inconcebible premi de 15 kilos d'€uros + 6000 mensuals durant tota la vida (qui, davant d'una renda semblant, gosaria fer-ne una celebració excessiva? I, quines obediències no deu exigir la irrupció sobtada de tanta riquesa!).
Tot i així, falcat entre entrevistes a la radio i a la tele, el bo del Xavi ha sabut trobar el temps per a fer el test de les peces de l'Astronomia Tàctil. No serveix de gaire que et diguin que les nebuloses i galàxies que has fabricat són boniques de veure; el que cal és que siguin llegibles pels dits enfebrats d'un cec de tota la vida. I al Xavi, home d'una molt socràtica saviesa, se l'ha vist feliç cosa de no dir de poder exercir el seu dret d'accés al coneixement...
-Veus, aquest granet mínim és el Sol a la Via Làctia... Si no estiguéssim en un marge tranquil la vida seria quasi impossible. Al nucli galàctic no coneixeríem la nit de tantes estrelles que tindríem properes i no sembla possible que poguéssim suportar els embats tots els seus ferotges vents estel·lars creuats.
Al vespre, a la vora del foc, repassem la feina feta i la per fer. Sabedor que al Toni li plau la música antiga he fet sonar el preciós AMIC, AMAT de la Mª del Mar. Al capdavall, l'amic Toni s'enamora del Cant de la Sibil·la i ja el tens buscant versions de la peça mil·lenària pel YouTube. A mi em plau més la mallorquina, la de la solista que talla el seu llarg cant amb el fil de l'espasa que subjecta erecta, que no pas la canònica llatina...

Després, tot llegint la lletra que es dissol entre harmòniques polifonies, me n'adono de l'ajustada descripció científica que fa de la fi dels temps:
Gran foc del cel devallarà, / mar, fonts i rius tot cremarà. / Los peixos donaran un gran crit, / perdent son natural delit.
El sol perdrà la claretat, / mostrant-se fosc i alterat; / la lluna no donarà claror, / i tot lo món serà tristor.

Ja és que d'aquí uns quants milions d'anys el sol envellit començarà a expandir-se com a gegant roja i acabarà rostint la terra. Per ara no cal patir, queda encara una immensitat de temps per a fer un servici al món que ens valgui un bon Judici.


* * *
Tornem a ser a la vora del foc...
Ara és un foc de migdia, un foc que durarà fins a la primavera vinent. Dinem a l'escó del recambró del foc-a-terra de Cal Sala. Després del preceptiu liquat de pastanaga amb gingebre, toca la infal·lible sopa de peix, i carxofes i salmó a la brasa. L'Assumpció pot ser filla d'aquest racó dels altiplans de la Catalunya central però té una comprovada devoció pel peix. També té una amplíssima conversa que, superant de llarg les notícies del territori que li és proper, abasta estimulants matisos conceptuals. Així, avui ens estarem una bona estona rastrejant les variacions dels noms de les eines, sobretot de les de cop: martells, martelles, picassons, maces, malls, porres, bastos i garrots; fins a arribar, diccionari en mà, a precisar la seva correcta grafia.
Després, al sobretaula, m'hauré de posar les ulleres per a mirar de desxifrar uns quants pergamins que conservem la llarga història de la casa -alguns de visiblement medievals- i que m'han volgut posar al davant. Una primera incursió pels blocs de densa cal·ligrafia indica que la majoria són prolixes actes testamentàries, on amb freqüència apareixen marmessors i donacions "de drap de llana burella pel convent (x) o sinó pels menesterosos... "
Al capdavall, quan alço la vista d'aquell món espès, els anuncio: Bé, m'heu fet un gran favor. Ara ja sé on és enterrat el tresor del mas... No, no patiu! Que no em caldrà ni un pic ni una pala per a trobar-lo. Que el tresor és a la vista de tothom si és l'amistat.

6 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

A una estada així no se li pot demanar res més!.
Fins i tot gaudint d'una meravella com el Cant de la Sibil·la! (esperem que la colla d'ignorants que pul·lula per llocs de decisió no digui que pot ofendre "la multiculturalitat".)

en Girbén ha dit...

Tot és afany, bé ho saps benvolgut Xiru; o, dit d'altra manera, res et dona res si ets incapaç d'oferir-te, ni que sigui a les boscúries que ens envoltaven mil cops assetjades per una conjunció de mals fats.
I és quasi segur que el què jo entengui de la veu de la Sibil·la no sigui ben bé el que tu puguis escoltar-hi. Té alguna importància aquesta possible divergència? Si existeix ja et dic que la desestimo a corre-cuita. Cap pensament que es vulgui avançat pot desestimar els sabers perdurables. L'alternativa és una soberga buidor, rebi el nom que rebi.

jaume ll ha dit...

Pau i harmonia, bons aliments, bona música, converses i remembrances a la vora del foc, observacions i somnis estel·lars, el caliu de l'amistat i de la masia, paisatges acollidors... Ets un sibarita i un privilegiat! Com t'envejo (sense rancúnia, mentre ho vagis compartint amb nosaltres com fas)!

en Girbén ha dit...

Ni em passa pel cap, rei Jaume, que et passi desapercebut com un mantell literari pot ocultar contrapartides i debilitats.
Podria rabejar-m'hi, és clar, fer un bloc aspre i dolgut -expressionista si vols-, però sembla que no és el meu tarannà i mal faria traint-me.
El meu sibaritisme, cas que l'exerceixi realment, no va més enllà de procurar engrandir menudeses fins que aparentin una textura sumptuosa.
Gràcies, amic, per forçar-me a estirar el fil dels meus propòsits!

jaume ll ha dit...

Trobo molt desproporcionat el títol nobiliari que m'atribueixes, a mi, un home d'orígens rurals molt humils. Potser es tracta d'una simple confusió gràfica: el meu nom cibernètic sembla un II (2), però en realitat és el dígraf "ll".
Sobre el tema del sibaritisme, en la teva resposta em saltes gairebé a l'extrem contrari: com si fos només un mantell literari que cobreix una realitat que em pintes una mica crua. Sí, ja sé que la literatura (o la cultura, com deia Freud) té molt de sublimació, però jo he intuït (i ara em fas dubtar una mica) un fons real molt sòlid de plaer, de goig, de plenitud darrere les teves paraules, experiències, creacions... En definitiva, una visió essencialment optimista i positiva de la vida humana en el món (no exempta de patiment, és clar). Suprimeixo la paraula sibaritisme (dita amb to humorístic), perquè té un punt d'excès i potser introdueix una distorsió negativa en les (aparentment) sanes experiències que expliques al teu/s post/s. En fi, ja veus que sóc un home innocent i poc subtil que es creu el que li expliquen.

en Girbén ha dit...

No crec, Jaume, que sigui ni el primer ni l'últim de caure en la confusió del "ll" i fer-te, així, sobirà.
I sí, és veritat que sóc de mena optimista i que crec més en la carícia de la bellesa que en el ròssec del dolor.
Amb el que estic en desacord és en la poca subtilesa que t'atribueixes... I què més!