L'Ibón das Salvas

Arribo a casa tard després de presenciar una nova meravella (l'explico en un comentari del post Viure una meravella), i em trobo amb més comentaris elogiosos que sols puc que agrair. No se m'acut millor manera que oferint-vos un altre lloc difícil que recordo especialment.

Com bé deia el Xiru, fa de mal compaginar l'adelerada aproximació a la muntanya, i més dins d'un col·lectiu, amb el llarg temps que exigeix prendre notes al carnet, i ja no diguem la pintura. Tampoc és fàcil que coincideixi la disponibilitat dels amics tant amb el moment que tu consideres oportú com amb el destí que t'has proposat. Així que pertoca anar sol; o amb el gos com vaig anar a l'oblidat Ibón das Salvas entrant la primavera del 97.
Em semblava -com de fet vas ser- que la façana ponentina de l'enèrgic crestall que va dels Infiernos al Algas havia de ser un lloc de tardes glorioses; i no em va fer res encarar el seriós desnivell i fer via cap a indrets que ben poca gent recorre.

Un cop a lloc, vaig entretenir-me buscant el millor angle de visió, per prendre després un apunt panoràmic de 360º. Al carnet de notes vaig anotar-hi: Cal tenir cura dels tons rosats que va prenent la neu i dels solcs que hi ha deixat la pluja.

Més tard, a l'estudi, vaig resoldre-ho amb un oli de 180 d'amplada. Una pintura que ara deu tenir un comprador que va voler mantenir l'anonimat.





















El que mai se m'esborrarà d'aquell dia serà la llarguíssima lliscada pel Barranco de Pondiellos; un tub de neu perfectament assentada. El Dru, que en va arribar a saber més que jo d'anar per la muntanya, m'anava seguint i després de cada tobogan em mirava d'allò més feliç dient-me: Noi, ni m'imaginava que tot pogués ser tan divertit! A mi done'm sempre baixades d'aquestes i no de pedrotes!


5 comentaris:

Clidice ha dit...

Santa paciència la del Dru :)

Ferran Guerrero ha dit...

Un dels millor amics de l'home, en aquest cas el Dru, gran nom per un gos, a vegades m'agradaria que en Güllich (el nostre gos), parles, jo l'imito, com be has fet tu, i penso, que m'agradaria compartir converses amb el meu millor amic, que cada mati em desperta i mai nega un "anem a escalar, vinga nino, anem a la muntanya".

Segur que t'ha vist, relliscar i tornar-te a aixecar una i una altre vegada.

Bona nit.

en Girbén ha dit...

La paciència del Dru, Clidi, s'equilibrava amb la que jo tenia envers alguns dels seus "excessos". Va ser un gos força brau, que sols temia les tronades, capaç d'obrir-se pas per quasi qualsevol lloc. Fins i tot va acumular un munt d'hores sota terra, dies sencers...
Sobre grans espais i els precedents dels gossos no trigaré a obrir una curiosa secció.

Jordi ha dit...

Els qui vam conèixer el Dru, podem donar fe de la seva doble vesant, feréstega i pacient. Li escau aparèixer en un bloc anomenat Foravial (lluny de camí). Esperem que tingui noves aparicions.

en Girbén ha dit...

Si aquest fos un blog a l'ús, on es rememorés la succesió de presents abans no s'esvaeixin, seria impossible que el Dru hi aparegués d'ençà vuit anys. Tamateix, com que aquí vivim en una mena de temps atapeït i síncron -un temps literari-, no és impossible que el Dru torni aaparèixer en una altra ocasió.