MONTAIGNE

Si -i segons el nou santoral pagà- avui és el Dia Mundial de la Filosofia, no puc estar-me'n de felicitar a tot l'escampall de filòsofs que pensen i corren per aquests mons de déu.
I dic corren amb un sentit literal. Perquè, enllà de tota possible abstracció, pensar és un veritable exercici; com ja va deixar dit el Senyor de Montaigne: "Els meus pensaments dormen si resto assegut, el meu esperit no funciona si les meves cames no s'agiten." Més tard, Nietzsche va reblar-ho amb el seu estil sentenciós: "No fer cas a cap pensament que no hagi nascut a l'aire lliure i podent moure'ns en llibertat. A cap pensament en el qual no hi celebrin una festa també els muscles."Ara, deixant de banda la possibilitat de fundar "la federació olímpica de pensament", vull tornar a Montaigne, al castell del senyor que és a mig camí de Bergerac i Burdeus; no lluny del Dordonya i en terra de vins tan excel·lents com els que encara elaboren al mateix Château de Montaigne...
Si em fora possible ara obriria una de les seves ampolles per a fer un brindis ucrònic amb el mateix Montaigne. "Si aquest vi és el de casa!" -segur que em diria ell just tastar-lo.
De la voluntat decidida de passar per casa seva, per la ferma torratxa on vivia i escrivia l'assagista, n'han quedat algunes imatges de per vida. I aquest serà el meu obsequi d'avui pel col·lectiu pensador.


Vam ser els primers visitants del dia, d'un dia radiant després d'una tremenda tempesta d'inicis de l'estiu. Tan matiners que el guarda va haver de venir a obrir-nos la porta de la torre (i dic guarda i no guia perquè tenen l'elegància de permetre't una visita en plena llibertat). Així, quan l'home era a punt d'obrir la centenària portella de roure, ens va voler advertir: Esperin, que ara comença l'espectacle... I heus que ell gira la clau al forrellat, entreobre la porta, i... Quin flash!
Tot l'estol de rat-penats que nia a la volta de la petita capella mig soterrada del Montaigne -una volta pintada de pur atzur i plena d'estels-, au! quina por!, alça el vol i, ales ajudeu-me, s'enfila escales amunt; fins que, al cap de res, ix com un fumerol pels
oberts finestrals de l'estudi del Michel.
I així cada dia... Ja poden passar .
Diu l'home abans de retornar al seu lloc, a la recepció del castell.







De debò que la mitja hora llarga que vam poder passar sols a la casa-estudi de Montaigne és de les que queden, de les que no te les acabes ni que sigui perquè se t'ha encomanat l'esperit d'un lloc on algú va voler pensar de valent.

Goses seure a la punta del seu llit i et quedes pensatiu.
Veus les seves manies: aquell recambró de la finestra on s'amagava de les visites inoportunes.
Ho pots escoltar: No, el senyor ara no hi és... el molt murri!
Escala amunt t'entretens a la petita comuna, i te l'imagines -humaníssim- ajupit com una figureta del pessebre.
I fas via fins l'estudi.
El del mític embigat filosòfic.
Aquí és quan quedes bocabadat davant de semblant proesa de l'art conceptual.
Pensaments dos cops mil·lenaris gravats -sota la seva voluntat- a les posts de roure del sostre!
I d'això en fa més de quatre segles!!!



Fa bonança i per les finestres obertes de bat a bat arriba una piuladissa excitada.
Com no sentir-te colpit fort per l'atemporalitat del moment???


















De sobte, als cants francs de l'ocellada s'hi va afegint un cor de veus femenines.
S'acosta prou com per a poder discriminar la seva parla melodiosa.
T'acostes a la finestra de l'estudi del Montaigne i davall veus, a la prada que envolta la torre, a cinc brasilenyes gens tòpiques; a cinc dones arribades d'ultramar seguint la mateixa crida que ens ha convocat a nosaltres.
Aquí és quan et colpeix la universalitat.

Quan eixim de la torre del pensador ens creuem amb elles
Todo seu -arribo a improvisar.


El pas per Montaigne va tenir un inesperat epíleg al cap de ben poc; durant la tardor d'aquell mateix any.
Érem al gracienc i energètic Heligàbal, quan -aprofitant la meva francofonia- mirava de donar-li conversa a la companya i representant del Kasper (el Toeplitz: una mena de d'ultra-fornit estibador polonès dotat de la més ultrafina sensibilitat musical).
No recordo ara com vam arribar al clos de Montaigne. Sols sé del gran bot que ella va fer davant dels meus morros quan li vaig dir del tema.
-Saps, he viscut un llarg temps a Montaigne. Durant un parell d'anys vaig organitzar uns festivals de dansa al pati del seu Castell... Era en un temps en què, com a filòloga, traduïa Montaigne al francès.
-M'estàs dient que traduïes Montaigne al francès???
-El seu francès no era el d'ara. El seu seria de molt mal comprendre, i cal mirar de mantenir la seva vigència... No creus?

Arribats a aquest punt sols vaig poder alçar el meu got d'Estrella i fer xix-xin amb el d'aquella dona innominada.
Toutsjours pour Montaigne!


Si cap vàlua pot aparentar això que vinc de dir, em cal anunciar la font primera de tot: passeu per cal Josep, d'aquí ve la cosa.



12 comentaris:

Clidice ha dit...

i deixar-nos una mica orfes de món?

per cert que cal traduïr Montaigne al francès, l'original és força poc francès :) en tot cas et demostro l'enveja oportuna, la vida no m'ha dut mai a les portes del seu castell. Algun dia, potser.

jaume ll ha dit...

Hola Jordi, deixo estar Montaigne, tot i que pertanyo al seu "ram" (no a la seva escola) i m'agradaria parlar-ne. Ara hi ha coses més importants a comentar. Què dius, de tancar? Això és absolutametn injustificable i imperdonable. El tancament de l'Enric ja estava anunciat de feia temps. Ho deia i es veia. Però en el teu cas no té justificació: la teva energia i vitalitat estan a ple rendiment. Sí que es veu que fa uns dies que se't veu una mica desanimat, però aquesta no és la tendència habitual del teu bloc. No pots llençar la tovallola a la primera crisi, deixa estar la paritat, no la veig enlloc. Sàpigues que tens el meu suport i admiració totals, per si et serveix alguna cosa.

en Girbén ha dit...

Segur, Cli, que, amb les mans fermes al volant de la voiture vida (model dels 60?) que menes, un dia arribaràs a Montaigne.
Ara ja saps l'hora millor... com sempre aviadet, a quarts de deu.
Quan hi passis, em faràs la mercè de portar-me una ampolla del Château?
La de menys cost ja m'estarà bé.

en Girbén ha dit...

Suposo, Jaume, que coneixes el conte del Pastoret Mentider.
Quan, de ben petit, a l'hora de sopar la mare ens el llegia del "Llibre Verd" (una relíquia d'abans de la guerra), segurament, vaig començar a entreveure alguna de les conseqüències de no dir la veritat, alhora que restava fascinat l'eficàcia del parany ontològic amb què el pastor sol·licitava l'atenció de tothom: "Que ve el llop! Que ve el llop!". I la cosa funcionava, a condició de ser dita amb una total convicció i, ai las, de no reiterar-la en excés.
Un cop finit el passeig per Montaigne, no sé com, potser induït pel desànim
que dius percebre (que hi és), se m'ha acudit deixar escrita aquesta especulació. Deixant apart el cas de l'Enric -honorable, ja et dic-, m'he sentit inspirat per altres anuncis similars (algun llegit en el bloc d'un actiu filòsof). M'excuso pensant en com és fàcil perdre peu en aquest món digital on mai acabes de saber gaire res, ni a qui t'estàs adreçant, i on cal una convicció de ferro.
Ara per ara sols diré que "M'ha semblat veure el llop!", que miraré d'afanyar-me, i tot d'altres bons propòsits.
Sí, ja sé, això un comentari galdós. Però ja saps com procuro ultrapassar la pantalla que ens emmascara.

lluís ha dit...

A mi em sabrà molt greu si ho deixes, de veritat. Per a mi el teu blog és una font d'inspiració, de gaudi, de descobriment ... un referent, però també entenc que has de fer el que sents.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

I Humboldt, admirat, va anar pujant la muntanya de Montserrat. I va trobar ermitans i va parlar amb ells. En el seu camí va arribar al Monestir.
I tot seguit es va afanyar a escriure al seu amic Goethe.
Va trobar físicament, va palpar, el poema del seu amic. I li ho va dir.

en Girbén ha dit...

Ja saps, Lluís, com faig mal fet no fixant-me més en les magnífiques fidelitats que tinc en un primer pla.

en Girbén ha dit...

Digues, Xiru, que va ser Guillem l'Humboldt l'autor de la decisiva ressenya de Montserrat, no pas l'Alexandre.

El teu comentari, d'una aparença tan tangencial, m'ha colpit com no pots imaginar. A no ser que tinguis una mena de mega antena parabòlica, una mena de topòfon gegantí i ultrasensible, no pots saber que just diumenge al matí estava explicant a una colla d'amics les connexions entre Montserrat i la darrera escena del Faust, a través de la visita de Humboldt.
Ja saps com comença aquell final: "Embarrancaments de muntanya, bosc, roques, soledat".

Renoi quin nas més fi que tens!
Jo sí que t'admiro.

jaume ll ha dit...

Ostres! No m'havia adonat del torpede que duia el comentari d'en Xiru! Em pensava que passava de llarg la teva nota final (per un instant, imperdonablement, l'havia menystingut), però resulta que és el que ha anat més a fons de tots nosaltres: quina imatge més bonica que et regala! És cert, crec que tots palpem i toquem els teus poemes (ja ho podem dir explícitament: "poemes"), ens fas veure amb ulls nous el món (ens deixaries "orfes") , ens fas "gaudir" i "descobrir"... Ets "unic", com deia l'altre dia en Ferran...
L'ecosistema digital és eteri, no saps ben bé amb qui parles (però no veig ningú dels que volten per aquí que s'emmascari), però a vegades té certs avantatges sobre el món físic: no ofereix obstacles per accedir al cor i a l'ànima de l'altre.
Que consti que he estat donant voltes a l'al·legoria del llop tal i com la planteges i no l'acabo d'entendre, se m'escapa... no sé què vols dir exactament i per això no entenc que hagis suggerit la possibilitat d'apagar el fanal. Potser per això em resiteixo tant a acceptar-ho (evidentment que ho respectaria, com molt bé diu el Lluís). Estic desconcertat, a vegades ets massa críptic.

Ferran Guerrero ha dit...

No caiguis en el desanim, jo ja vaig tancar un blog, per se atacat constanment, amb mentides e injuries, que amb el temps s'han demostrat que no eran veritat, el amic Mohawk, va passar uns dies en la corda fluixa, i ara tu???.

No, cada dio entro vaires vegdaes, i ha vegades et sorprenc a mig escrit, jajaja, i aprenc coses que ens ensenyas, que d'altre manera no sabria, apart de la nostra amistat, ja que veuren's fisicament es dificil, d'aquesta manera i a traves d'aquest mitja sembla que siguem propers i ens veiem cada dia al Bar per fer el Cafe i explicar-nos batalletas.

Aquest mitja es molt més, es expressió artistica, i a tu d'aixo et sobra, tots els que et seguim ens agrada i no saps de quina manera.

Quant dius " no saps a qui va adreçat", jo et dic, a tothom i a ningú, quant vaig decidir aventurar-me amb el tema del blog, la primera imatge que em ve al cap, es a mi, al mig de l'espai, amb un quadern de notes a la ma i dibuixos de ressenyes i mil projectes, flotant ingravid, e intentant cridar, mai saps que passara, tindrem respostes?, a quí li importa aixo?, ho fem perque tenim ganes, uns dies menys i altres més, setmanes si i altres no.

Pensa, t'ho diu un que va tancar un blog i va inicar un amb molta més força que mai.

Salut i una abraçada.

Syl ha dit...

la sort que tenim molts lectors anònims o amb nom i cognoms de trobar pensaments i aprendre tot llegint!
I sort en tenim dels pensadors, dels filòsofs..
Com Montaigne, de generosa filosofia i amb voluntat alliberadora, des de la seva biblioteca dalt de la torre amb mils de volums per gaudir tot llegint (i meravelloses vistes), els seus gravats als cairats del sostre i fins i tot part del seu castell hem pogut veure des d'un blog!
`Seria una llàstima tancar aquesta finestra!

(Sylvia)

en Girbén ha dit...

Benvolguda Sylvia, crec que només esmentant "cairats" ja ens fas saber que estimes la llengua com una joia saborosa; una joia que creix del mot a la frase fins atènyer el pensament.
No et neguitegis. Aquesta finestra, com les de l'estudi de la torre de Montaigne,
seguiran obertes; ni que sigui per a què els rat-penats puguin fugir.