Cada dia escric el llibre

Alguns dies que no fas gran cosa. Avui: estic espès i estossego. Deixaré per un altre dia la locució pendent d'aquell vídeo. M'agrada fer-ho d'una tirada -a poder ser la primera-, i no haver de d'anar muntant retalls. Volia pujar a la Biblioteca però a la tos s'ha afegit un dolor a les cervicals, d'aquells que van a més. Millor estar-se quietó a casa amb el gep d'una bossa de pinyols de cirera escalfats al microones.

Segur que si hagués pujat a la biblioteca hauria tornat a casa fent la clàssica volta pel parc del Guinardó.
És una mitja hora que sempre dona molt de si.
Hauria pujat per les escales de les barraques... Tot i que ara ja no n'hi queden de barraques al turó.
O potser hauria escollit el corriol de l'aresta.
Això de l'aresta és un dir, un superlatiu; en realitat és una carena amb bones vistes, això sí.
A vegades, quan ve el bon temps, hi paro l'hamaca en uns pinets.Qui sap si avui hauria pogut veure la neu del Montseny...

Després hauria tornat pels camins de l'obaga, tot saludant als que passegen els gossos.
Està molt bé poder saludar a la gent, aquí, al mig de la ciutat.

Però res, avui no hi he passat pel parc. M'he estat a casa, repassant els infinits projectes d'entrades al bloc. N'hi ha suficients com per fer una entrada diària durant més d'un any...
Aquí em ve al cap aquella vella cançó de l'Elvis Costello... Everyday, everyday, everyday I write the book... Everyday I write the blog... Cada dia escric el blog... Aquest hauria de ser l'himne dels blogaires de llei, dels constants. M'agafen ganes d'escoltar-la.


9 comentaris:

Clidice ha dit...

ja sol passar això, que ens escrivim a sobre i costa refrenar-se :) que et milloris :)

sanset i utnoa ha dit...

Molt maca i molt certa la teva idea. Això del blog t'atrapa i no ho pots deixar.

Que et milloris i a veure si pots fer avui la teva tasca!

Salut!

*Sànset*

en Girbén ha dit...

Que et facin mal les cervicals té la virtut de prendre consciència del cap, del gran pes de la testa. I penses que, tal vegada, els pensaments tinguin un pes.
També penses que, aquesta fal·lera escriptora, també és enraonadora: que són mots dits a la fresca de la plaça, a l'hora dels encontres fortuïts, i que aviat troben el matís dels comentaris amics.
Gràcies Clidi i Sanset pel vostre interès. Ja us dic que la cosa sembla que millora.

Aka ha dit...

Millora't!!! Que esperem els teus escrits!

en Girbén ha dit...

Passis ànsia, Aka, que els meus mals sempre afluixen (m'estalviaré de dir que per revenir més grans).
I déu-ni-do de la teva evocació alt-pallaresa! M'ha fet pensar en escenes portugueses que vaig conèixer fa dècades. Hem de ser pacients, molt pacients; i mirar d'entendre aquell món muntanyenc que s'està dissolent per moments. No crec que sigui millor el que ara vol suplantar-lo.

Lluís Bosch ha dit...

Ostres! Espero que els teus mals siguin lleus, però el cas és que t'ha sortit un post boníssim.

en Girbén ha dit...

Gràcies Lluís! Encara segueixo enravenat com un robot però ja veus que m'espavilo.
Ja t'imagino cantussejant l'himne blocaire...Everyday I write the blog...

Allau ha dit...

Ja saps que aquest és el meu lema. Gràcies per posar-li música.

en Girbén ha dit...

Graciés a tu, Allau, per cantar-lo tan afinat cada dia del món.
I, si et calen boscúries i muntanyes, ja saps on trobar-ne de viscudes.