Cars Corbs

Valga'm! Aquí estic el 25 de desembre fent un entrada ben poc nadalenca, i tot per haver acceptat el repte de l'Allau: Doncs, Girbén, ja estàs fent un apunt còrbid al teu bloc. No me'n queixo, més aviat celebro poder aportar alguna cosa de la meva collita al festiu enfilall de fantasies literàries que, a partir de Carroll, darrerament hem anat estenent en un recolze de la xarxa. Va ser quan vaig veure que s'esmentaven els corbs que vaig dir: Alto! Que dels meus animals totèmics en sé alguna cosa, que ens hem fet companyia durant uns quants anys! No debades m'he passat hores ajaçat al caire d'un cingle mirant els seus vols acrobàtics i el sens fi de jocs inexplicables; escoltant els mil matisos de la seva veu ronca. Res que em donés cap indici de les connotacions negatives que els han atribuït.
No entraré en masses detalls perquè sols dirien de com arribava a ser d'ingenu fa quasi vint anys, quan un conegut editor em va convèncer de què tenia ganes de fer coses en català i de què tiraria endavant el projecte d'àlbum que li havia presentat. I ja em teniu passant any i mig -sinó dos- escrivint, dibuixant i pintant una història de 48 pàgines que vaig titular: CORBS en els límits de la metròpolis. Els protagonistes eren una parella de corbs -dels pocs que encara nien als límits de la segona corona metropolitana-; unes aus molt sàvies i xerraires -com de fet són. I la cosa anava d'un any de la seva vida: de la criança dels seus polls i, també, del seu viatge hivernal a una Barcelona preolímpica i nadalenca sotmesa a una intensa nevada.



Tot i que la història tenia uns fonaments -penso que sòlids- en la biologia, l'etologia i l'ecologia, i que moltes escenes d'acció podien remetre als documentals faunístics; els corbs, en la seva loquacitat, eren capaços de dir qualsevol cosa, com ara citar a Darwin, a Dalí o a César Vallejo. Al capdavall -vaig pensar- si ells són omnívors com nosaltres, també ho poden continuar sent a efectes literaris. Només em va caldre llegir uns quants clàssics universals de la faula per veure que no estava inventant res de nou.

Com que la intenció primera d'aquesta entrada era explicar algunes de les moltes mitologies i llegendes que els corbs han suscitat des de sempre, ara, i encara que es perdi la gràcia d'una acurada i expressiva cal·ligrafia (no a les soses retolacions digitals!), aprofitaré per a transcriure els diàlegs de les vinyetes que emplenen més de tres pàgines. Són aquelles on els pares expliquen al seus polls ja voladors tot el que en saben d'aquesta llarga relació. I, no perquè sí, la cosa comença amb un fragment del Calila i Dimna...


És una nit de Sant Joan i, parats dalt d'un bloc immens, estant contemplant la lluïssor de la festa a la gran metròpoli propera... (a fi de donar algun indici la negreta correspon al Corb, la negreta cursiva a la Corba, i sense ressaltar el cor dels petits).















- De la Gent no en sabeu masses coses, oi?
- Sí, que no volen! - Que venen cada set dies... - Viuen a baix...
- Realment no en sabeu gaire. El que sabeu és cert i és bo, però insuficient.
- Caldria ampliar-ho una mica si voleu volar aviat al vostre aire.

-Hauríem de veure que n'ha dit la Gent de nosaltres. Podríem començar per una opinió favorable...
- Però no en tragueu conclusions!


- Hi havia una vegada un home que a la faula de les faules del Calila i Dimna li feia dir a un corb: "M'acontenta i tranquil·litza veure que ets capaç d'apreciar les coses que jo aprecio. La persona que es pot considerar la primer del món per la seva alegria és aquella que té la casa sempre plena de germans i amics. Aquella que sempre té amb ella companyia a qui complau i que pels seus assumptes i necessitats vetlla. Perquè a qui és noble, quan cau, li donen la mà d'altres tan nobles com ell. Com a l'elefant al qual, si s'empantanega, tan sols el poden alliberar d'altres elefants."


- També per a d'altres homes antics i llunyans fórem fidels companys dels seus déus
.
-I, també, ambaixadors de l'hivern i de la mort, ocells de mal averany. Sotmesos a les bruixes i uns traïdors capaços de tot... Com si fóssim una mena de cubells d'escombraries psíquiques de la Gent!

- Ara per ara despertem una certa indiferència...
- Malgrat ja figurar als primers versos de les més antigues històries.


- Diu una llegenda molt vella i acceptada que la terra, com a càstig diví, es va inundar i que un home, Noè, fou l'encarregat de salvar a tots els animals amb un gran vaixell. quan va parar de ploure Noè avià a un corb a cercar terra eixuta, i el corb no va tornar. Després fou un colom l'enviat, i aquest sí que va tornar. D'ençà, el colom mesell és lloat i nosaltres maleïts per insubmisos.

- Això capgira la versió anterior dels fets que trobem a l'epopeia del Gilgamès: "Després del diluvi, i a l'alba del setè dia, vaig aviar un colom, que com no trobava on descansar va tornar. Vaig enviar una oreneta, i també va tornar a mi... Després vaig aviar un corb. El vaig deixar volar, i volà. El corb va veure que el nivell de l'aigua baixava i, per això, menja, vola i gralla... I no torna."

- Més cap aquí en l'espai i en el temps, i en nit com la d'avui, la més curta de l'any, hi havia el costum de fer els judicis de Déu. Els dos desavinguts farcien unes coques amb carn i les deixaven a mitjanit dalt d'un cim enlairat dels anomenats corberes. La coca que primer picaven els corbs era la del que tenia raó en el litigi.


- Sant Jeroni, apart de patró dels escriptors, dels traductors i dels llibreters, també era patró dels corbs perquè durant la seva vida eremítica un corb li portava el menjar; i, com a agraïment, se l'invocava per a deslliurar-se de nosaltres. Ja veieu!


- Bruixes i mags oblidats, seguint antics sabers, acostumaven a amansir algun corb, i coneixedors de la nostra intel·ligència, ens ensenyaren a parlar com ells. És per això que podem entendre a la Gent.

- Després... Els temps es feren més tristos i al saber se li digué ignorància.

- A l'antiga Grècia el cigne i el corb eren consagrats a Apol·lo; i -qüestió de colors- l'un regia el dia i l'altre la nit.
- Llavors ens dedicàvem a endevinar el futur. Els augurs de l'antiga Roma podien distingir fins a 72 variacions en el nostre grallar; i en aquest saber basaven part dels seus vaticinis.

- Odin, el gran déu de la mitologia nòrdica, duia dos corbs a les espatlles, Huguin i Murin, símbols de la seva omnisciència.

- Predir el temps era afer nostre.
- Mai sortia una nau vikinga sense un bon parell de corbs amb la funció de guaita.
Pels pobles islàmics simbolitzem la immortalitat i creuen que no morim mai. Amb cap de rapaç, tronc d'home, urpes de lleó i ales de corb, l'ocell Garuda és a l'Índia símbol de les males passions i guardià de les portes de l'Infern. També a l'Índia, i per a molta gent d'allà, personifiquem les ombres dels morts. Per a tenir-les i tenir-nos contents ens deixen cada dia una mica del seu migrat menjar.
- Una idea que caldria estendre arreu... Si no és que els abocadors d'escombraries són per això.
- A l'antiga Xina, quan decidiren inventar els jocs de cartes, els corbs érem un dels vuit pals.

- Al Japó som la figura de l'amor filial, i creuen, o creien, que entre nosaltres els corbs els fills acaben alimentant als pares.
- Ja veieu que no té fi aquesta relació... Que si una tribu indígena nord-americana du el nostre nom... Que si figurem a l'escut dels templers anglesos...
- També hi ha una constel·lació austral, la de la llegenda del corb, la hidra i el crater... Però que sigui per a un altre dia.
- Expliqueu-nos com és la Metròpoli.
- Heu dit que hi vau ser fa poc.


I aquí la història comença a planar camí de la ciutat, d'una ciutat que acabarà coberta per una forta nevada.












Després de passar la nit nit de Nadal a cobert -enfilats a l'escut de l'entrada de la Boqueria-, Com prínceps capaços de guardar l'incògnit, observant. (W,Benjamin); l'endemà recorreran una ciutat silenciada per la neu fins acabar al Laberint d'Horta. Allà és on -després de fer befa de les nostres limitacions espacials- faran un sexe engendrador sota la volta d'un dels seus templets.

























Tancaré aquest relat dient que va ser una feina que m'exigí volar de valent i que, abans de saber res del seu trist futur, la vaig voler cloure amb aquell crit ronc que tots coneixem.... i, per això, menja, vola i gralla... I no torna!


19 comentaris:

Allau ha dit...

Gràcies, Girbén, una veritable enciclopèdia còrbida. I els dibuixos m'agraden molt, són teus?

I perquè vegis que tot lliga i que avui és un bon dia per parlar de corbs, gràcies pel regal d'aniversari!

en Girbén ha dit...

Ja et vaig dir, Allau, que en sabia alguna cosa dels corbs.Suposo que ara tens més indicis de les relacions entre corbs i escriptura.
Tant els textos com les 48 pàgines atapeïdes de dibuixos van ser cosa meva: Cartolina grisa rentada amb lleixiu, llapis, retoladors i guache blanc per a la neu.

És el teu aniversari? El dia de Nadal? Com aquella figureta del sòl de l'establia?

lluís ha dit...

Com sempre un plaer poder gaudir de les teves il·lustracions i paraules!
En aquest temps que tots ens creiem tant savis em sembla lloable passar-se anys observant els corbs. Em sembla que cal més esforç per redescobrir que per descobrir, oi?

jaume ll ha dit...

Amic Jordi, no he pogut seguir el ritme de les últimes entrades. Sóc de digestió lenta i, tot just quan començava a assimilar una proposta, ja en treies una altra. Al final, se m'han desdibuixat els petits comentaris que volia fer: sobre la poesia intensa de Ràfols-Casamada, sobre el peculiar misticisme de Jim Dodge, sobre el pes psicològic (o millor ontològic) de les arrels familiars, sobre els bells exemplars de la taxonomia alternativa que proposes, sobre els esplèndids treballs -incomprensiblement inèdits- que guardes i que ens vas lliurant parcialment (de llops, de pirenaics, de corbs... increïble!). Però, al marge dels comentaris, el que per a mi és veritablement important és poder gaudir d'aquest univers teu tan ric, original, profund i complex. Ho visc com un plaer i com un privilegi.
En fi, et desitjo un bon Nadal (ho dic des de l'emotivisme difús que tenyeix aquests dies, però sense cap connotació religiosa -no és per aquí que per a mi té sentit la religiosistat) i em retiro del món social durant un parell de setmanes (i dues o tres més de letargia i readaptació), un exercici intel·lectual o espiritual que m'és indispensable unes quantes vegades a l'any, des de fa molts anys. Ja ens saps l'epicentre.
A reveure.

sanset i utnoa ha dit...

Molt bo el text, a tall de diàleg. Això semblava una enciclopèdia mitològica sobre els corbs. Molt encertat això dels diàlegs. Després de llegir-te acabo concloent que els corbs, per com se'ls considera en algun cas o en algun altre, són com les persones; canviants i sotmeses a tot tipus d'interpretacions.

Molt bons els dibuixos, per cert.

Salut!

*Sànset*

en Girbén ha dit...

Ei Lluís! Escric dopat de carn d'olla nadalenca... La redescoberta que tan bé dius és com el renaixement al naixement. Potser ja està bé que sigui així, que ens calgui primer la descoberta individual i després, si queden forces, mirar de trensmetre-ho.
Molta Joia!

en Girbén ha dit...

Jaume, no et neguitegis que aviat afluixaré; no dic d'aturar-me!
Tanmateix, el temps t'ha permès extractar admirablement el tall del meu seguit de propostes.
I, passat-ho bé per Toràn... Penses fer l'hivernal de l'esperò del Segle, o la del Mussol? Ai caram, diràs, quin nas!
Molta joia muntanyenca!

en Girbén ha dit...

Sanset, els TBOs ja ho tenen això de facilitar la transmissió de continguts en forma de diàlegs.
La veritat és que del 1991 ençà he anat afegint molts rengles a aquesta mini-corbciclopèdia, però m'he volgut cenyir a l'original.
Com veus els corbs donen molt de si.
Molta Joia per a tu i l'Utnoa!

jaume ll ha dit...

Caram! Te n'has assabentat per la revista Muntanya? Crec que ets soci del CEC, no? És clar, has relacionat Toran i el nom (ni que sigui incomplet). Has vist que tenim un amic comú?
Bé, responc amb un no a la teva pregunta. El Toran, a l'hivern, és un petit paradís de corredors i cascades i no vull emmerdar-me en hivernals de vies de roca (que no són ni carn ni peix). De totes maneres, aquest any tinc molta, molta feina de despatx i m'he de recloure com un monjo. Ep!, amb algunes passejades sense pretensions, això sí.
En fi, el món és molt petit, però em plau que sigui així.
Et prenc la frase i la matiso: molta joia existencial i creativa!

en Girbén ha dit...

Actualment, Jaume, soci 862. Soci només per la biblioteca, el Muntanya i l'assegurança; de la resta cada cop en discrepo més.
Qui podia fixar-se en la remota cresta de Crabera? O un gran coneixedor o un "matat", o totes dues coses a l'hora. Això de matat -dedicat a Joan Jover- ja saps que és una expressió d'estima, de reconeixement d'entrega a una passió.
Que tinguis la joia de poder enllestir tota la feina!

matilde urbach ha dit...

Visca la Turulatura sense aturador!!
[He estat buscant l'àlbum per la xarxa (els dibuixos són preciosos, Girbén) però ni rastre]

en Girbén ha dit...

La Corbatura és subgènere menor de la Turulatura, Matilde; i et dono la benvinguda a aquest espai perdedor.
Quan proclamava com arribava a ser d'ingenu al escoltar els cant d'un editor sols pretenia ser elegant. Suposo que coneixes el sentit de "confitar-se un llibre"; doncs això. D'aquí ve l'exactitud del Nevermore final.
Tanmateix, i com que som irreductibles, vint anys més tard torno a treballar en una nova història gràfica.

matilde urbach ha dit...

Així, doncs, el nevermore final no és tan exacte. Endavant les atxes, irreductible.

Clidice ha dit...

znif, i jo amb la il·lusió de poder tenir-lo :(

en Girbén ha dit...

No ploris, Clidi, que això s'encomana ;)
Ja veus...aquí és molt més fàcil ser micòleg presocràtic que autor publicat de TBOs catalans.

Clidice ha dit...

doncs quina poca vista l'editor, no comptar amb la gent capriciosa com una servidora. Això si, he de suportar que em destrossin els nervis els d'enciclopèdia catalana intentant vendre'm absurdos cartells modernistes. Tot fa una pudor de refregit :(

en Girbén ha dit...

L'editor aquell, que prou pena té amb el seu problema nassal, va tirar per la via fàcil dels mangas de baixa estofa (que n'hi ha de molt bons!), d'aquells plens d'adoles d'ulls botits ensenyant les randes de les calcetes.

maite mas ha dit...

Molt bo! Home, a mi em sembla que més d'un editor d'ara (no cal que sigui dels generalistes –ni català–) fliparia amb aquest còmic. Està superaconseguida tota aquesta gamma de sèpies, grisos, blancs, ocres... això és molt difícil de pintar!

en Girbén ha dit...

Gràcies, Maite, pels teus elogis des del coneixement de causa. El lleixiu obra miracles rentant el tint del paper. I, Quins temps aquells quan tot era artesanal!
La veritat és que ara estic capficat en l'obra del meu san-tornem-hi després de vint anys.