el MANOLO

MANOLISME
Des del meu manolisme quasi congènit us escric per a celebrar L'ÀLBUM MANOLO que acabeu d'editar -d'acord del tot en la necessitat de perfilar-lo, a ell tan procliu als contorns nítids.
Al Manolo vaig començar a preuar-lo de petit via una pedagògica i ben guanyada plantofada de ma mare després de trencar-li el coll a una de les seves “Manoles” d'una pilotada. Ara sé que es tracta d'una prova de taller; i ara, quaranta anys més tard, encara em vigila -refeta amb Imedio- amb viva elegància.
La mare sempre ens n'ha parlat del Manolo Hugué tot evocant la joiosa penúria de la seva infantesa a Caldes. No dubto que aquests relats influïren en el meu ofici i que en certa manera en soc deutor. Tanmateix, si ara pretengués reconstruir aquest pòsit fragmentari estaria fent literatura i no em sembla un afegit que li convingui al Manolo.
Per sort ma mare va aconseguir fer un bon ús de la seva loquacitat i al 2001 va escriure les seves memòries; un text ingenu i a raig -a raja ploma diu ella- d'un gran interès casolà. Entremig, infiltrat, hi apareix sovint el Manolo. He pensat que aquest anecdotari podia tenir algun interès pels bons “manolistes”. Parla de l'home -al taller o a la taula- durant la guerra des de la mirada certa d'una nena de deu anys. He decidit que era un document que no podia restar inèdit.


Nota a l'editor Jaume Vallcorba després de publicar l'Àlbum Manolo al 2005,
atentament contestada -cal dir-ho.

Quan varen començar els bombardejos a Barcelona els pares, per protegir-nos, ens enviaren a viure a Caldes de Montbui. Allí ens quedàvem les nenes amb l'àvia tota la setmana. Els dissabtes pujaven els pares i els dilluns tornaven a la feina en els cotxes de línia de la Sagalés que sempre anaven molt plens, fins dalt del sostre s'hi posava gent.
De moment, com que tothom deia que la guerra no duraria, vàrem anar a viure en un balneari d'aquells d'aigua calenta. Nosaltres anàvem al col·legi i s'hi estava bé. Però al poc temps de ser-hi varen venir uns nens de Guadalajara; venien d'un orfenat que havien bombardejat i van refugiar-se al balneari. Eren uns cinquanta, de dos a set anys. Estaven molt prims i tenien les panxes totes botides. No reien mai, portaven el cap rapat i anaven vestits amb davantals de ratlletes blanc i blau. Anaven al bosc a buscar aglans, pinyes i mores per a menjar; havien passat i passaven molta gana. N'hi havia un de petit, de tres anys, que li deien “el come-ratones”...
... Com que era una casa antiga i no tenia aigua anàvem a buscar-la a la font, en portàvem de calenta per la casa i de fresca per a beure. Jo tenia un càntir de zenc per la calenta i un de terrissa per la fresca. Ens reuníem amb les amigues per anar a la font i pel camí parlàvem i ho passàvem bé...

Com que hi vàrem estar tan de temps a Caldes el pare va conèixer l'escultor Manolo Hugué que s'estava al Mas Manolo. Vivia a Caldes perquè tenia artritis i allí podia prendre banys d'aigua calenta. En aquell temps vàrem ser força amics. El pare sempre li portava alguna cosa de menjar o al poble canviava tabac per menjar. Els diumenges anàvem a dinar al Mas. Érem nosaltres, El Manolo, la Madam i la Rosa.
A mi m'encantava anar-hi, la taula tan ben parada, aquells plats amb filet blau i daurat; però de menjar poc. Ens partíem el que hi havia, eren temps difícils. Les xerrades i tertúlies després de dinar encara m'agradaven més.
El Manolo per caminar s'ajudava amb un bastó, l'aguantava entre les cames i el feia giravoltar. Ell que era un lliberal quan sentia les barbaritats que es feien a la guerra picava amb el bastó a terra i molt excitat remugava. La Madam li deia -Xis... xis! Manolo, xis... xis!- perquè es calmés. Cap el tard els pares i la Rosa anaven cap el bosc a buscar llenya per cuinar i escalfar-nos.
Ells tenien una parella de gats siamesos que sempre s'estaven enfilats dalt d'una llibreria, després van desaparèixer. També tenien una gossa-llop que li deien Tona. A mig matí baixava al poble i venia a casa a buscar alguna cosa per menjar, rascava la porta i feia un petit udol. L'àvia quan la sentia deia -Ja està aquí la Tona. Dona-li això. i era el què podíem. No fallava mai. Al final quasi no podia caminar de tan prima fins que un dia es va morir de gana. Temps després tingueren una gosseta peluda de tura que es deia Quiea.

Algunes tardes la Roser i jo pujàvem al Mas. A la dreta de l'entrada tenien un eucaliptus que havien plantat amb el pare, amb el temps es feu un arbre immens. Jo allí llegia els contes dels Grimm, ells en tenien tota la col·lecció de l'Editorial Juventud. La Roser jugava o el Manolo la pintava a l'estudi que era al fons de la casa. Una peça llarga amb moltes finestres per on hi entrava el sol de tarda i que li deien la Rectoria. Allà hi tenia un cavallet per pintar i un lloc per a treballar el fang. Hi havia tot d'escultures i relleus de toros i toreros i una taula de fusta encerada molt llarga. El Manolo amb un drap de llana sempre l'anava encerant, fregant i traient llustre. De tant en tant feia lliscar el drap de cap a cap de la taula mentre anava parlant. Era un gran conversador.

Després de pintar a la Roser em va pintar a mi asseguda en una d'aquelles cadires de fusta tornejades, pintades de vermell i amb el cul de boga. Allà, quieteta, amb aquell sol que tocava, més d'una vegada m'hi vaig quedar dormida mentre contemplava un gravat antic que tenien penjat a la paret. Era la història de la filla d'un mestre d'aixa en francès.


Sentir parlar al Manolo era cosa de no perdre-s'ho. En aquella casa s'hi feien moltes tertúlies. Encara que jo no deia mai res si no és que m'ho preguntaven, m'agradava tant sentir-los! Venia un, tot estrany i amanerat, que es deia Fèlix i era pel roig; el Sebastià que era de Caldes i començava a fer escultura; un pintor molt prim que es deia Soto i molts d'altres.
Un dia van venir els editors Gili per parlar d'un llibre sobre el Manolo (això fou un cop acabada la guerra). Portaven un gelat que posaren sobre la llibreria on abans s'hi posaven els gats i allà es quedà mentre parlaven. Quan van marxar el Manolo feu -Noi, pensava que no se n'anirien mai! Porta el gelat abans no es fongui. Estava il·lusionat com si fos un nen. El gelat encara no s'havia fos, anava dintre d'una capsa de suro i amb gel sec.


Quan treballava fent escultura o pintava era com si estigués posseït per una força interior, absort. Amb destresa i sense parar anava construint, creant, el que tenia a la imaginació. Jo estava quieta i mirava com sorgien toros, toreros i dones amb moviment, del no res. Un dia va agafar la tapa d'una capsa de cartró, petita, rodona com les dels formatgets, i en un moment amb pintura blava i groga va fer una plaça de toros amb sol i sombra, plena de gent i toros i toreros. Un altre dia havien vingut a ensulfatar la vinya del costat del mas i amb un no res d'un pilotet d'argila vermella havia sortit un ensulfatador.

Un altre dia que feia una manola, mirant-la tots -la Madam, la Rosa i el pare- van veure que el mantonet que portava per davant de la figura no es veia bé com s'aguantava amb els braços perquè se li veien unes mànigues molt grans i no el mantón. Tots vinga fent proves amb un mocador de fer farcells per veure com solucionar-ho. Al capdavall va rectificar-ho i per sobre les mànigues va fer-hi passar el mantón. La manola que tenim és una de les proves. Té les mànigues grans i pel davant no es veu el mantón...


...Com més avançava la guerra, Barcelona era més bombardejada. De vegades anàvem a la riera i en direcció a Barcelona es veia com queien les bombes. Tots estàvem esglaiats...
... Les coses anaven maldades i els pares ja no baixaven a Barcelona. Estàvem tots a la casa de Caldes que era ben plena. Faltava poc perquè entressin les tropes d'en Franco amb els moros al davant obrint camí. La gent els hi tenia pànic perquè deien que saquejaven i feien tota mena de barbaritats. Amb aquesta perspectiva tan poc falaguera els pares van prendre la decisió d'anar a amagar-nos a una casa de pagès abandonada de les afores del poble i que era d'un conegut. Li'n deien Can Patafa i allí vàrem anar tota la família, el Manolo, la Madam i la Rosa. Cada matí la Mama i la Rosa anaven al poble a obrir les cases perquè si les veien tancades les saquejaven.
Can Patafa era una casa molt vella. Tenia un pis amb una llar de foc on es quedaven el pare, el Manolo i l'àvia Concepció per cuidar els nens petits,. Com que era gener i feia molt fred es tapaven tots amb mantes. Nosaltres corríem pels camps i jugàvem a l'era. Un dia que la mare tornava del poble, al passar per la carretera de Granollers que estava a la vora de Can Patafa, va sentir una veu que sortia d'un camió aturat. S'hi va acostar i va veure que era la senyora Emília...
...La mare va ajudar a baixar la senyora Emília del camió, se l'endugué a Can Patafa i va buscar ajuda per descarregar el camió que estava ple de menjar. La Conxa, la Rosa, la tia Camil·la, l'àvia Manela i també nosaltres dues vàrem portar a casa el menjar. Eren coves plens de panets, llaunes de carn russa, pots de llet, dos pernils. Una meravella en aquell temps!

Allí al mas esperàvem a veure que passaria. De tant en tant s'havia d'apagar el foc i correr a amagar-se a casa perquè se sentien avions que sobrevolaven la carretera i es deia que metrallaven la columna de gent que fugia.

En aquella casa apartada ens pensàvem que ningú ens veuria però no va ser així. Un dia es presentà un colla de soldats tots fets un desastre i s'instal·laren al mas. Un d'ells duia a l'esquena, com una motxilla, un aparell de ràdio. Van estar intentant comunicar-se per tenir notícies del comandament superior i res se sentia. Allò era el campi qui pugui.
En sentir soroll a dalt van preguntar que passava. Els hi van dir que eren uns nens petits i uns avis malalts. Van pujar al pis a comprovar-ho. El pare i el Manolo tapats sota les mantes i amb la boina ben enfonsada es van posar a tossir. Els soldats en veure el panorama els van deixar estar. Sort vàrem tenir dels panets, de la llet i de tot el menjar. La Conxa, la Rosa i la mare vinga escalfar llet i fer panets amb pernil i carn per donar-los als soldats afamats que eren de la columna del Líster, un comandant molt dur i cruel deien.
L'endemà se n'anaren per afegir-se a la colla que fugia cap a França. Uns quan marxaven ploraven i tot. Un que estava ferit d'una cama no podia caminar i es queixava molt. Al dir-li al Líster, que ja estava lluny, que aquell no els podia seguir va contestar “Pués rematalo”. L'encarregat de fer-ho va tirar un tiro a unes mates com si li hagués tirat al ferit i se'n va anar. La Conxa i la mare, quan tots eren lluny, van fer el que van poder per curar-lo.
Amb l'arribada de les tropes del Franco a la frontera la guerra s'acabà i va començar la postguerra i la dolorosa dictadura...
* * *
... Alguns diumenges anàvem a dinar a cal Manolo, o per la tarda a prendre cafè o malta i portàvem les postres. No hi anàvem tan com abans doncs ells tornaven a tenir visites d'amistats i coneguts i el Manolo començava a tenir algun encàrrec. En aquell temps va fer un sant Francesc de genolls molt estilitzat i també va tenir un encàrrec de l'abat de Montserrat per fer una escultura pel pati del monestir, crec que era un Bon Pastor.
Un dia van baixar a Barcelona per fer uns encàrrecs de feina i s'estaren al nostre pis. El Manolo aprofità l'estada per comprar-se unes botes noves i deixà les velles a casa. Molts anys després quan jo ja era casada, l'any de la nevada, per Nadal aquelles botes velles van servir a la mare del Josep per tornar a casa sense mullar-se els peus.

* * *
Aquest text és la transcripció pràcticament sense arranjar - tan sols una lleu millora ortogràfica – dels fragments de les memòries manuscrites de la Montserrat Maurício Muñoz (1929) on parla d'en Manolo Hugué.
La mare del relat, sempre activa, era la Bienvenida - una campiona del dòmino de l'esquerra de l'eixample entre moltes altres eficiències . El pare era el Mariano - un home tan vigorós com discret . Iniciador aquí d'unes quantes disciplines esportives, d'una gran avidesa cultural i, ara, redescobert com a excel·lent fotògraf amb una obra breu.

* * *

No crec que ara calgui afegir res a a aquestes notícies del Manolo escrites al 2001 i transcrites al desembre del 2005... O potser sí? Podríem acarar aquest retrat d'un home que planta eucaliptus, que es deleix pels gelats, o que li treu llustre a la taula amb desfici..., amb el d'aquell mític bohemi que ens havia deixat Josep Pla. Un cas força clar de les grans diferències que sempre trobem entre l'home i el personatge.
(L'entrada està il·lustrada amb les tres obres del Manolo que tinc a casa i que no consten, encara, al catàleg general de la seva obra; inèdites, doncs, per a tothom excepte per a nosaltres que hi hem conviscut des de sempre.)

12 comentaris:

matilde urbach ha dit...

Girbén, quina Manolada, la d'avui. Preciós. Homenatge a la Montserrat Maurício, que, si ho he entès bé, és la teva mare, l'autora de les memòries a raja ploma i també la nena retratada.
La Bienvenida i en Mariano són els avis de les joguines? ai, dispensa, no n'haig de fer res. Bonic, tot plegat, molt bonic. De debó.

en Girbén ha dit...

Sí a tot, Matilde! Els avis són els de les joguines. I ja et pot imaginar el goig que vaig tenir al transcriure el manuscrit de ma mare.
He sigut jo qui ha volgut compartir aquestes imatges i, un cop presa la decisió, ja pertanyen també una mica al lector. Així doncs, no hi ha res a dispensar.
M'alegra que ho hagis trobat bonic i ara ja saps del soldado de Salamina anònim que van acollir al mas.

Clidice ha dit...

Una peça d'un trenclaclosques interessantíssima i molt ben narrada :) moltes gràcies per compartir-la, ara som una mica més savis :)

en Girbén ha dit...

"Jo tenia un càntir de zenc per la calenta i un de terrissa per la fresca."
I que bona seria una novel·la que comencés així, oi Clidi?
Ja li diré a l'autora que no, que el seu temps no s'ha perdut, que ens cal per viure.

Clidice ha dit...

digues-li que, si pot, no abandoni la seva "raja ploma". Tens raó, ens cal per viure i per entendre :)

Allau ha dit...

Girbén, felicita la teva mare. Tant de bo hi hagués més gent com ella, que totes aquestes memòries ens són molt necessàries.

en Girbén ha dit...

Ja pots comptar-hi que ho faré, Allau!
La memòria d'una nena ens diu el que en veritat és important com cap tractat pot arribar a fer: menjar suficient, escalf, amistat, pau..., molta pau!

Galderich ha dit...

Girbén,

Moltes gràcies pel text que ens has passat... i les il·lustracions! Quan he vist la Manola amb el cap enganxat amb l'imedio... Jo sóc ta mare i segurament et mato!

L'imprimeixo i el guardo dintre del llibre-catàleg que la Montserrat Blanch li va dedicar a en Manolo (i on per cert, no surten les obres que reprodueixes).

en Girbén ha dit...

Benvingut Sr. Galderic, resulta ben curiós com sobre la decapitació de la Manola actualment conviuen unes quantes versions. La de la mare -i dic que per pura benvolència- m'exculpa. Però jo sé que tinc raó, que les pilotes poden malmetre l'art...

Lluís Bosch ha dit...

Felicitats per l'article, i felicitats a la teva mare.

en Girbén ha dit...

Gràcies Lluís! Aviam si aconsegueixo que la mare escrigui dels seus Golden Years. Sobretot d'aquelles acampades on s'ajuntaven escaladors, submarinistes, espeleòlegs i muntanyencs; uns paleo-raves etílics arrossegant de nit harmòniums muntanya amunt, encontres a l'alba amb civils a cales verges de la Costa Brava, desballestaments de vaixells enfonsats. Un món extraordinari quan pensem en quin anys que eren aquells.

maite mas ha dit...

Girbén! La meva enhorabona a la teva mare, per la seva manera d'escriure tan fresca i vital. Dins de la tragèdia que li tocà viure de nena, va tenir la fortuna de tenir al voltant uns adults que creaven, jugaven, feien bromes, compartien el poc menjar que tenien en àpats simpàtics... I gràcies a tu per ensenyar-nos-ho.