Pels Ports més difícils

A quarts de nit em desperta un pronòstic acomplert. Surto a fer un riu al mig del barranc i he d'entomar el mestral moderat que s'ha alçat. El bramul del seu fregadís per les pinedes i les entalles de les exuberants cingleres de la Mola dels Conills ho emplena tot. Diria que la ventada, buscant sortida per l'estret del Racó dels Capellans, s'endurà a Orió per endavant; a ella que ara llueix entre les parets del Barranc de la Galera.
Torno a dins sense cap retret a fer-li al vent. Avui segur que no! Ens han estat concedits tres dies dolços i això, als Ports quan encetem desembre, sempre cal agrair-ho. Ara no puc estar-me'n de refer-los a contratemps i em caldrà fer-ho en tres passos. Aquest és el primer.

* * *

No fa ni vuit hores, aquesta tarda mateix, m'estava dalt d'una enasprada punta de la Mola dels Conills; calm i alhora commòs per l'aeri horitzó guanyat després d'una d'aquelles excursions memorables per la densa diversitat dels corriols que has de recórrer...
Una fita als peus d'un gran grèvol mascle m'anuncia el trencall i començo a zigzaguejar per un bosc d'agulletes blanques on, ací i allà, s'alcen faigs de bon port ja despullats.
Recordaré que a les altres dues puntes superiors dels Ports -el Caro apart- s'hi arriba motoritzat per una pista. Aquí el lloc ha sabut defensar-se amb bravura, amb les dents... ¿Com no celebrar-ho?
I, no fotem! A les muntanyes, el que volem és fer-les i no que ens les donin ja fetes. Sols així ens podrem sentir mereixedors de refer-les amb imatges i paraules; sols així podrem fer-ne donació amb dignitat. Perquè quasi mai es tracta del mèrit de ser el primer, només de menudes cessions dels llocs que ens anem fent... Amic, aquest goig que he rebut -el que aquesta muntanya m'ha volgut oferir- m'agradaria tant i tant que tu també el poguessis sentir. És el mateix boca-orella de quan es recomana una feliç lectura. I, au si una excursió no és una lectura!

Avui, mig soterrada al terregall d'entre els blocs del cim escollit de la Mola dels Conills, he trobat la carcassa rovellada d'una granada de quan la guerra. Fa setanta anys algú va perdre aquest ou mortífer que, per sort, ha caducat sense esclatar (segur que si ho hagués fet hauria oscat el penyal).
Ja es veu prou que ho tinc malament per a presumir de ser el primer d'enfilar-me a aquest cim. Tanmateix, el que per a mi és feliç novetat per a ell no deixen de ser reiteracions, relectures. La gràcia és que, tret d'aquesta bomba perduda, res, absolutament res, dona indicis d'un pas anterior. És com si jo fos el primer, i ja sé que m'equivoco...
No pensaria així si tingués els nassos -i les forces- d'enfilar-me al soberg esperó que tinc al davant. Una visió absorbent per algú que encara estima els camins d'aparença impossible.
Una visió tridimensional ben insòlita; i no sols pel traç rigorós, impecable i excitant de l'inèdit penyal... És aquest clap de faigs que creix a redos de la seva ombra; són aquest cinc voltors que esguarden llunyanies des del crestall del seu cim, i és aquest estol de corbs jovencells que els escridassa des d'una distància prudencial. I, si res és el do major d'aquesta visió de somni, és el seu segon terme: la darrera hora del Ebre, refulgent pel gran ventall del Delta que, des d'aquí, es veu axialment i sencer.
Algú, amb molt bon seny, em va recomanar que no desés al calaix totes les roques i parets que he anat acumulant. Ara vull fer-li cas.
Aquí hi ha la promesa latent d'una via original com poques i, segur, que d'una gran exigència. Té a favor el corriol que busca els seus peus pel grau de Coll de Calça. Una horeta d'aproximació des de l'auto aparcat a dolça prada del Coll de l'Assucat tampoc és tant!

La veritat és que no puc deixar de pensar en què passaria si la ingent quantitat de roca fantasiosa del Barranc de la Galera és posés de moda... Més valdrà que calli i que miri de sostenir la pau que l'afecta. Quina enèrgica bellesa la seva, ja us ho dic!



12 comentaris:

Clidice ha dit...

només els he vist de lluny, em sembla que ja va sent hora que m'hi atansi, gràcies per la temptació presentada! :)

en Girbén ha dit...

De debò, Clidi, que si t'acostes als Ports faràs via a un món sencer. Et vull temptar amb quatre arguments del màxim pes per a qui és de pedalar. Des d'Arnes seguir el Riu dels Estrets i conèixer els estrets fabulosos de les Moles del Don; resseguir la part baixa del Barranc de la Galera del que aquí parlo; enfilar-s'hi pel sud -per Fredes- i fer cap al Tossal del Rei -vèrtex d'Aragó, València i Catalunya-; o, des de Tortosa, pujar al Mascar i passejar per la plàcida altitud que dona nom als Ports sense parar.

maite mas ha dit...

Els Ports són unes muntanyes que m'intimiden, només cal mirar les teves fotos! Però sí que conec Arnes i he remuntat els Estrets pel riu. Encara que el més salvatge, imponent i poc concorregut és l'Ulldemó.

en Girbén ha dit...

Si arriba l'hora de fer-se neocarlí
(déu no ho vulgui per més que ens empenyin) ja et dic, Maite, que potser m'emboscaria a les Gúbies de l'Ulldemó. Alguns noms ja fan la cosa!

jaume ll ha dit...

Esplèndida la proposta de l'excursió com a lectura. Això em fa pensar que el món parla, que és expressió, encara que també silenci i misteri, com han dit Heràclit, Spinoza, Heidegger... i els nostres Maragall i Vinyoli (encara que en aquest darrer pesa més la foscor que la llum).
I també em sembla magnífic el que proposes de compartir amb l'amic la paraula llegida en el text de la natura. La paraula és difusiva, és comunió.

en Girbén ha dit...

Diga'm animista si vols, Jaume, però espero no deixar mai d'enraonar amb el món. Encara que això sigui anar a contratemps, no conec cap altra font més fresca de creativitat.
Sé que al rerefons d'aquest text hi havien les reflexions que fèieu aquí sobre l'experiència i els topalls del seu caràcter inefable. La veritat és que, quan vas per la muntanya sabent que acabaràs escrivint sobre l'experiència, la cosa canvia. Apart de no anar sol, tot esdevé paraula susceptible de formar part del relat; i ser conscient d'això, no saps com ajuda a l'hora de fer-ne la imprescindible tria.

lluís ha dit...

Que boniques les fotografies que ens ofereixes! Em fa feliç saber que existeixen aquests llocs tan magnífics i que encara els desconec.
Ja que ens agrada anar per viaranys difícils, no trobes, Jordi, que si vas a un lloc sabent que has d'escriure sobre ell no estàs en certa forma ja influïnt, limitant, acotant l'experiència? és una sensació que he tingut a vegades, quan hi ha un "observador" l'experiència és parcial, l'observador influeix en el resultat de l'experiència. Tot i això, potser és la única forma que se'n pot parlar i compartir.

en Girbén ha dit...

No sabeu com m'anima que el fons grisós i neutre del Foravial (179-179-179) hagi acabat acollint aquest diàleg profund, reflexiu i resistent sobre la percepció i la transmissió del món conegut de primera mà.
Ja fa un munt d'anys que Mircea Eliade assenyalava l'extrema penúria a la que ens veiem abocats un cop acomplerta la total dessacralització del món. I, heus ací, que restem un grup de resistents amb l'afany de negar semblant desfeta; que ens resulta insuportable la reducció de la immensitat a uns miserables traks de GPS, auns horaris imperatius que ni a la feina, o a unes gràfiques de desnivells que sols remeten al PowerPoint d'una junta d'accionistes...
Encara que això -i no res més- ara ompli els calaixos de les editorials, som pretensiosos per natura, ens cal ser Petrarca baixant del Mont Ventós; quan va exigir un temps per a ell a fi de poder transcriure la visió de la immensitat just viscuda, no fos cas que s'esvaís.
Ja veus, Lluís.

jaume ll ha dit...

Renoi, quin tema més interessant que heu obert! Estic totalment d'acord amb la tesi que l'obervador modifica l'experiència que viu, precisament perquè només "un observador" pot viure "una experiència" i, per tant, aquesta sempre està condicionada pel "pathos" amb què aquell s'hi encara (el que dic no té res a veure amb el principi d'indeterminació, sinó una mica amb la fenomenologia i l'hermenèutica, i molt amb una altra disciplina de nom poc usat). De fet, el que diem realitat no és res més que una determinada forma d'interpretar les nostres experiències, un marc (cognitiu, per dir-ho com la psicologia) de referència de les nostres percepcions. I no vull dir amb això que no tingui un fonament més enllà de la consciència. Crec que és impossible deslliurar-se de qualsevol intenció, expectativa, valor... per viure una experiència i, per tant, que no hi ha mai experiències abolutament pures, vull dir que no continguin una certa dualitat interna i intrínseca: a més de les mateixes representacions, el jo o subjecte que se les representa dotant-les de sentit. En canvi, sí que crec que hi ha experiències més originàries i depurades, perquè aconsegueixen alliberar-se de certs elements culturals i personals distorsionadors i malaltissos, i produeixen una mena d'equilibri intern que "és sentit i viscut" com una connexió profunda i harmònica (sagrada, sí senyor) amb el món. Aquest tipus d'experiència pot ser modulada i expressada d'infinites maneres, però quan es dóna, desprén un aroma especial, inconfusible, que omple i apaivaga l'esperit: la fragància que hom respira quan es perd pel foravial o s'enlaira fins a les muntanyes d'una vida. Si jo sento que he viscut tal experiència, "que me quiten lo bailao!".

en Girbén ha dit...

Ja veig, Jaume, que el "més difícils" del títol te l'has pres ben a pit.
Ara m'has encuriosit amb aquesta "disciplina de nom poc usat"! De la fenomenologia tinc un conegut que la té per bandera, de l'hermenèutica en tinc alguna obra del Gadamer a les lleixes... I també són disciplines de ben poca anomenada...
Tanmateix, vull afegir que ara me n'adono com, de mica en mica, vaig afluixant en les meves lectures estrictament filosòfiques.
De fet, part del temps que abans dedicava a la lectura va sent suplantat pel dedicat a l'escriptura. És com si tendís a capgirar aquella dita tan estranya: Que el llegir no et faci perdre l'escriure!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Recony Girbén, uns quants dies més sense tocar l'ordina -difícil experiència per a un pluriaddicte- i m'hagués arriscat a llegir massa de pressa aquesta entrada.
Només els moments a la fosca, en companyia del cinturó del guerrer, ja sacsegen per a fer eixir quatre mots maldestres en un intent de inútil conceptualització.
No em sorprèn en absolut que t'hagi passat per la barretina Mircea Eliade, a qui no agrairé mai prou el seu discurs en relació a les hierofanies.
No me'ls voldria pas "acabar" mai els Ports! Son l'"altre" Montserrat, per bé que això, a voltes, em retorna com si hagués dit una estupidesa. I, finalment, crec que no ho és una estupidesa.

De quan vaig anar al Puig Espina la primera vegada, de cara i als meus peus les Roques de Benet, m'ho va semblar. No sé si va ser aleshores que vaig creure que no hauria de voler exhaurir aquell món. Haig de passar de puntetes, sense fer fressa pels Estrets o deixant el cotxe a la Franqueta, vagarejar d'un cantó a l'altre per anar enlloc.
Aquest teu article és per a rellegir de tant en tant.

en Girbén ha dit...

Veus, Xiru, la cosa va anar així: surts a la fosca, saludes Orió i, tornes a dins.
Encens un petit flexo, alimentat per una bateria solar -un altre estel-, i comences a escriure al dictat; al dictat d'un vent que ve d'acariciar les puntes que acabes de fer. És com si tot et vingués fet.
I sí, algunes serres són quasi inexhauribles: les Alberes, el Montsant, St. Llorenç...; Montserrat ho és del tot; i als Ports ja estaríem parlant d'un món sencer.