De balenes i Jonàs

Fixa't quin altre Jonàs! L'afegiré a la llista...
Aquest l'he trobat al relat autobiogràfic Gran viatge per Europa de Kerouac, que, de tan amagat, ni figura a la portada de la versió francesa de El rodamón americà en vies de desaparició (com les balenes). Molt kerouaquiana és aquesta paranoia seva, la de pensar que mai sortirà viu del vaixell de càrrega iugoslau en el que creua un Atlàntic tempestuós -rumb a Tànger-, amb l'única companyia d'una altra passatgera, d'una dona de l'est a la qual el Jack considera una espia soviètica embarcada amb el propòsit pervers de fer-lo desaparèixer a alta mar, reu de pertànyer al món capitalista... Un deliri! "... i intento figurar-me com la balena, si és que té temps d'esperar-me abans no desaparegui, se m'empassarà amb el cap per davant, per deixar-me dins de les seves entranyes gegantines..."
I és que aquesta figura del Jonàs ha tingut una certa fortuna literària. Ara mateix en recordo unes quantes (i ja dic que ben de gust rebré qualsevol suggeriment en aquest sentit)...

Un Jonàs proper és el del Nabí de Josep Carner... tan succint com el bíblic:
i aní a l'amagatall dels sentits:
i en el ventre del peix romania,
alliberada l'ànima, tres dies i tres nits.

I ja està, això és tota la història! Al pròleg Gabriel Ferrater ens en fa l'hermenèutica: aquesta estada és, alhora, sepultura i claustre matern. Tot i així, mai he deixat de pensar que si Carner, a la part més interessant de la història se la poleix en tres rengles -quan en dedica un munt a d'altres de relleno-, no s'hauria d'anar queixant després -com fa- de què:
I un dia, en llur follia, els savis hiperboris
diran que aquest peix no ha existit.


També cal dir que, tant el peix carnerià com el bíblic, continuen sent un gran peix i prou; com al Jonàs de Miquel Àngel a la Sixtina, que és una mena de raquítica i inversemblant tonyina.
I no serà perquè a la Mediterrània no s'hi coneguin balenes... Els catxalots i els grans rorquals comuns hi són freqüents, i molt menys les balenes del Nord o les cantaires iubartes.
M'agrada més la imatge que, de resquitllada, Verdaguer va insinuar al seu còsmic llibre Al Cel:
Ai! en la mar d'ací
taurons hi ha i balenes,
en la d'allí tot són
blanquíssimes nimfes
florides en l'atzur
entre esgranalls d'estrelles.


Oh! ell aspirava a navegar per les tres dimensions de l'espai amb la llibertat d'una balena. I aquesta imatge, la de la balena entesa com un emblemàtic vaixell, ja és més del meu gust. És més actual, sobretot ara, quan la caça de balenes ha perdut la seva aura mítica per passar a ser una metòdica carnisseria. ¿I és que les balenes no són un formidable argument, proporcional a la seva mida?


Més tard va venir la Rodoreda i es va pentinar el vell símbol jonàssic -el bíblic i el de Carner- d'una manera tan subtil com rabiüda. ¿Perquè, si no, va anomenar Cristina a la balena del conte La Meva Cristina; aquella que va rosegant, devorant, afeblint, el passatger forçat a viure durant anys al seu interior? De què no ens parla aquesta acció directa des de dins del problema mateix?

* * *
A casa, i des de fa un grapat d'anys, hi tenim una balena; una balena que mai ha vist el mar i que va néixer a casa mateix com a part de la col·lecció de rèpliques arqueològiques.
De petit havia llegit unes quantes vegades el viatge de la Kon-Tiki (a la col·le de la ZYX, com Siete años en el Tíbet) del Thor Heyerdal; a qui vaig anar seguint en les seves demostracions oceàniques, sigui a la barcassa de papir de Ra sigui a Aku-Aku: les peripècies de les seves recerques a l'Illa de Pasqua. Allà va ser a temps d'interceptar part d'una cultura genuïna que, més tard, entre el Pinochet i els turistes -molts convocats pel mateix Heyerdal- van acabar per anorrear.

Ara es fa de mal jutjar la seva feina arqueològica a l'illa per ser filla de d'aquella època (poc sistemàtica i força propera a un pillatge colonial); el cas és que, d'aquella expedició ençà, els monolítics moais ja formen part de l'imaginari universal. Tanmateix, a mi, i potser per semblar-me massa obvis i reiteratius, més que els moais em va cridar l'atenció la infinitud de petites escultures votives que Heyerdal va anar recollint de les coves sepulcrals. Va ser entre aquestes peces (d'un ventall amplíssim de motius i d'una encesa expressivitat) on vaig trobar-hi la balena de casa; una balena vaixell amb una cabana de canyís al llom, un clos allargassat i, al capdavall, un imprescindible forn... I és que els mites són finíssims imaginant vehicles de salvació... Ves que damunt d'una balena com aquesta no s'haguessin salvat els supervivents de Mu, l'Atlàntida del Pacífic!

6 comentaris:

matilde urbach ha dit...

Sobre els versos de Verdaguer:
no agraïré mai prou a una colla d'amics insensats que l'hivern passat m'arrenquessin del sofà per anar a veure a en Roger Mas. Les cançons tel·lúriques. Gloriós.

Vaig llegir, fa mooolts anys, una novel·la d'en Javier Cercas, El vientre de la ballena, on al protagonista (aquí en Jonàs es diu Tomás)se l'empassa una balena, seguint, fil per randa, l'argument de la peli La mujer del cuadro de Fritz Lang. A diferència de l'Edward G. Robinson, aquest Jonàs-Tomàs no desperta del malson.

en Girbén ha dit...

La capçalera del "Al Cel", amb aquella marieta enfilant-se amunt pels dits de Verdaguer, és un dels millors retalls de la nostra prosa -a parer meu. I que dir de la veuassa i de la valentia del Roger Mas?
Gràcies, Matilde, per les teves indicacions. "Cercasré" la balena que em dius.

Allau ha dit...

Hi ha també la balena de Pinochio (i la de "Buscant a Nemo", si s'accepten productes més comercials).

en Girbén ha dit...

Home, Allau, en aquesta envestida balenera m'he desat un munt d'asos!
Sols pretenia posar la seva còrpora immensa damunt del tapís de joc.
Aquest era l'envit.

maite mas ha dit...

Sobre el color blanc de Moby Dick:
(em sap greu, només tinc una versió en castellà)

“[...] Sucede que en su esencia la blancura no es tanto un color como la ausencia visible del color y, al mismo tiempo, la fusión de todos los colores. Se produce esto, que es una vacuidad muda tal y tan llena de significado en un vasto paisaje de nieves, un ateísmo incoloro de todos los colores que nos hace estremecer [...] ."

A mi també em sembla un tros d'artista el Roger Mas: té els ulls esbatanats, i prou mala bava, enginy i carinyo per ensumar el que és bo d'abans i d'ara.

en Girbén ha dit...

Des d'ara, Maite, al color gris "catxumbo" li'n diré "el de l'ateisme cromàtic del Melville"!
(Per raons de pes m'he cenyit a algunes rares balenes d'aquí.)
I veig que el Roger dels Mas de Solsona fa un bon paper davant de la patuleia cantant forastera...