Pandora

Frisós, vaig córrer a obrir la caixa que m'havien portat els reis (tot i no haver fet tota la bondat que els vaig dir que havia fet). Dins vaig trobar-hi un llibre que no m'esperava -perquè m'era desconegut- però que, tan sols per la seva presència, a primer cop d'ull ja em va fer el pes. Un pes que va quedar corroborat després de passar -zas, zas- portada i portadeta, i llegir, tant el lema estampat al verso: travail, opium unique, com la declaració expressada als agraïments: "Fer és pensar".
Ocupat en altres coses, han passat uns quants dies abans de de tornar a obrir el llibre dels reis (ja us podeu imaginar que a mi, que sóc molt de fer coses amb les mans, un llibre que es tituli L'artesà em cridi de mala manera). I tan sols m'ha calgut encetar el pròleg per saber que el propòsit de Sennett és el de reflexionar sobre com atenuar les llargues i severes conseqüències que ha comportat l'obertura de la Caixa de Pandora...
Richard Sennett explica que
l'Artesà encapçala la trilogia que ha escrit per a donar la resposta que fa trenta anys no va saber donar-li (a peu dret pels carrers del West Side de Nova York) a la seva mestra Hanna Arendt (això és tenir mestres!); i que, a partir de La Condició Humana de la Arendt, vol endinsar-se per alguns racons de la nostra cultura fabril i material.

De moment no he avançat gaire més -em plauen els llibres que no accepten el "
d'una tirada", aquells que volen temps i uns pocs paràgrafs diaris. Ara per ara, encara estic aturat als primers contraforts del llibre i rumiant la idea de Pandora.

I Pandora és la primera de les dones, l'Eva grega (o fou a l'inrevés?); Pandora: la gran curiosa que gosà obrir la caixa; Pandora: la deessa de la invenció i la culpable de tots els estralls derivats... Quelcom antic però que perdura, que no rancieja... com si la caixa -tan refotuda ella- estigués corsecada al nostre imaginari.
Aquí m'ha vingut el deix d'un record: Pandora no és sols una ficció. Serà de forma superficial, un territori remot i difícil, però és real. Pandora existeix!

Pandora és una illa deshabitada, gran com dues Formenteres, adossada a la terra àrtica del Prince of Wales (i que ningú imagini al remenut del Purple rain i molt menys a l'orellut groller del Charles; que ja ens vindria més que bé pactar una toponímia nova i digna ). I, tot i que la Pandora que dic és la cosa més semblant a l'abstenció del món, a una gèlida identitat; de gèlida, Pandora ho és cada cop menys i els óssos polars que hi viuen van camí de l'extinció... Ara a Pandora, tret del mosquitam estival, la vida s'esllangueix.
Em sembla que Pandora ens diu del mal lloc al que hem arribat pel nostre desfici, i que ella ens indica els estralls d'haver obert la seva caixa. Amb impudícia visiono -a una escala decamètrica- la seva pell gelada des del confort de casa; prou sé que la meva mirada frega l'obscenitat.

Diria que aquesta Illa de Pandora vol pertànyer, més que a la realitat, a l'àmbit esquiu de la criptogeografia; i que sense problemes se la podria afegir al devessall d'indrets de ficció que ens ha calgut dreçar per a suportar la misèria que ens envolta. I així, crec que fora bo que, a l'Atlàntida, Mu, Shangri-La, Eldorado, el País de Xauxa, les Illes Afortunades, els Camps Elisis..., a l'illa de Myst o als universos dels Sims..., s'hi pogués afegir aquesta Pandora.
Però, és clar, sols hi cap un bon mite a cada gran àmbit territorial... I el Gran Nord té un amo i senyor.... Aquell mite transversal que fou
Thule -la capital del hiperboris-; un mite amb unes arrels extensíssimes si era afí als grecs, als saxons, als escandinaus...

Tanmateix - tot que creia saber-ne força de Thule-, quan he volgut furgar-hi una mica més m'he trobat amb la negra nevada que recobreix aquell antic regne, somni o deliri.
I a les seves portes m'aturaré. Demà, si m'és possible, ja parlaré de Thule.

12 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Mentre et llegia anava pensant en Thule, i al final he descobert feliçment que és allà on ens volies dur. A veure quines reflexions et porta, jo també he llegit cosetes sobre Thule, sempre relacionades amb una secta nazi.

maite mas ha dit...

Un article molt ben travat, Girbén. A mi, això de Thule, em recorda al Príncip Valent, del Harold Foster, i, sí, també la secta nazi.

lluís ha dit...

Ai Jordi!
Veient les coses com van em sembla que Pandora podria estar situada a Catalunya cap al 2022. Això sí, es farà per desenvolupar i donar "vida" a les zones poc desenvolupades del Pirineu. Una mica trist tot plegat.

en Girbén ha dit...

Coi, Lluís (el Bosch),
deixa'm acabar de revisar la meva Pandora (coma més, coma menys); que per Thule hi passaré demà!
De fet havia pensat en un sol article però veient la magnitud de Thule he decidit escindir-la (és clar que m'hauria passat el mateix amb qualsevol dels altres llocs potents que cito).

en Girbén ha dit...

No saps, Maite, com m'alegra el teu parer! He suat tinta mirant d'abreujar la difícil travessa conceptual entre el llibre del Sennett fins Thule fent escala a la necessària Pandora. Dir que m'he trobat amb mala mar és poc!

Allau ha dit...

Darrerament sento molt el nom "Pandora", no sé si per la seva sonoritat o perquè és el planeta on succeeix "Avatar". El que trobo curiós és que se li confereixen qualitats positives, quan clàssicament Pandora era la que ens havia dut tots els mals.

en Girbén ha dit...

Ai Lluís (el muntanyenc), m'agrada que t'aturis en aquesta Pandora que acaben d'obrir. Em sembla acceptable fer front al deliri amb més deliri: que sigui el 2022 l'any més càlid i eixut dels coneguts, que l'olimpíada sigui blanca a base de pintura... És així com desvariejo: tant com els promotors.

en Girbén ha dit...

I jo en la inòpia! Que sàpigues, Allau, que quan estava a punt de cotitzar per l'Avatar la teva crítica em va fer enrere. Poc sabia, doncs, que Pandora -via la termomix de Hollywood- hagués pres aquest sentit inerme. Em quedo amb la potència ambivalent dels vells mites, capaços de mostrar moltes més dimensions que el 3D.

Clidice ha dit...

vaja! una dona portadora de tots els mals del món! aquests micènics tse tse! que no farien per acabar amb l'antic ordre :D m'interessa Thule.

en Girbén ha dit...

Ep, Clidi, que el mite no és cosa meva... I tens raó: en aquell temps va estar de moda fundar religions que confonguessin civilització amb culpabilització de les dones, suposo que es tractava de tirar terra al damunt de l'antic matriarcat.
El cas és que el mite perviu, i si el fa servir la Arendt, jo dic que endavant.
I ja saps quina és l'única cosa que va quedar al fons de la caixa: l'esperança.

Clidice ha dit...

Un monjo budista em va dir, no fa pas gaire, que les coses anaven a canviar per bé, atès que s'apropava una era femenina. Poc que hi entenc jo en aquestes coses, però potser és l'hora que Pàndora torni a obrir la caixa :)

en Girbén ha dit...

Clidi, segons expliquen l'Arendt i el Sennet, el mal que simbolitza la maleïda caixa (i no pensis en la Caixa), és l'inexhaurible tendència humana a fer, a inventar, que això sol ja justifica la temptativa; si de cas, lo de pensar les conseqüències, o bé no és fa o bé es deixa per més tard.