Ratpenats

Va, vinga! Deixo el que estava preparant i m'apunto al tema, vull aprofitar la sinergia. Parlaré de ratpenats.
Un bon lloc per a veure tants ratpenats com se vulgui és a la sala terminal de l'Avenc del Daví -que s'obre proper a la carena de Sant Llorenç de Munt. En aquell recambró hi hiverna la major colònia de ratpenat de dits llargs cavernícola (Miniopterus schreibersii) d'Europa (una bèstia que trobem al llibre roig de les espècies en perill), i fa cosa veure aquell mantell viu recobrint tot el sostre. Com que era un avenc que tenia a la vora de casa, més d'un cop a l'estiu havia baixat a la seva gran sala per estar-me a la fresca; i, com que no sóc d'estar-me ociós, vaig acabar fent un baix relleu de l'escenari barrejant pasta de paper amb argila del sòl de l'avenc.
També va ajudar molt a avesar-me als ratpenats el fet de què la meva casa al bosc estigués adossada, adossada a un cingle de roca, i que, així, l'habitació del fons tingués una paret que era una balma de roca viva, lloc ideal per a fer-hi estada els ratpenats. Quan pel vespre es despertaven, si no trobaven cap finestra oberta, el seu vol aleatori pel mig la sala m'advertia de la conveniència d'obrir la porta.

Tanmateix, l'experiència més intensa amb aquestes bestioles la vaig tenir en una petita ermita romànica desafectada, quan vaig gosar tenir-ne una entre les mans.

Després, a Barcelona, continuo veient ratpenats a diari sobrevolant el pati. Aquests, però, no nien a casa sinó als traus de la paret mitgera que clou l'horitzó de l'estudi. També vull recordar l'encontre amb un exemplar que, a manca d'un lloc millor, reposava aferrat a un pi del parc del Guinardó. Pels que ens exalta qualsevol indici de l'amplitud de la naturació urbana això és motiu de festa grossa.
















Més tard -i per aquella llustrosa possibilitat de coneixement que ens ofereixen els blogs- vaig saber de les inversemblants intimitats dels ratpenats. Això va ser a casa dels finíssims estilistes de l'Abulafia.
Van ser ells els que m'explicaren la refinada sexualitat d'aquests animals; i la seva torbadora opció de l'alletament patern; com també que sols cinc animals despistats pateixen la menstruació: els simis del vell món, l'elefant africà, el coiot, el ratpenat i... la dona.

11 comentaris:

Clidice ha dit...

doncs com a rata pinyada que sóc, encara ;), et confesso que m'encanten aquests animals. En una ermita, a l'Albera em sembla que era, el sostre n'era ple i poder observar com funciona la colònia és fascinant. :) És cert, però, que duen la ràbia, o només alguna espècie? i se'n troben d'aquestes al nostre país? M'encantaria veure una colònia d'Acerodon jubatus, no ho descarto encara :)

en Girbén ha dit...

Ei, muricec Clidi..., d'això de la ràbia: Como hemos dicho al principio, todos los mamíferos pueden enfermar de rabia, y por supuesto los murciélagos. Los murciélagos son insectívoros, frugívoros y hematófagos (se alimentan de sangre). Hay que distinguir la rabia en murciélagos hematófagos y no hematófagos. La rabia de murciélagos hematófagos es un problema solo de América, que es el único lugar donde están presentes las 3 especies hematófagas que hay en el mundo: Desmodus rotundus, Diphylla ecaudata y Diaemus youngi, y solo Desmodus rotundus ataca a mamíferos.

La rabia no tiene nada que ver con las dietas de los murciélagos; simplemente por su hábito alimenticio, los vampiros (murciélagos hematófagos) son vectores importantes de contagio al ganado o eventualmente a los humanos. Un insectívoro difícilmente puede contagiar a nadie, salvo que se lo tome con la mano y te muerda. La rabia en los murciélagos no les genera un comportamiento agresivo como a perros y gatos, y por este motivo la rabia en las poblaciones naturales de murciélagos tiene una incidencia muy baja, 0.5 a 1% en líneas generales. Nunca va a haber masivas muertes de murciélagos por rabia, ya que no se agreden entre ellos.

En el caso que haya que trabajar con murciélagos vampiros (u otros animales silvestres) hay que tomar una serie de vacunas pre-exposicion a la rabia, y controlar el nivel de anticuerpos en sangre en periodos variables, para saber que se está protegido o se necesitas una nueva inyección. También hay vacunas post exposición si se tiene un episodio de contacto con un animal que de positivo al análisis de rabia, o se pueda suponer que puede llegar a estarlo.
A pesar de esto, hay que resaltar la gran importancia del papel de los murciélagos para la conservación y regeneración de los ecosistemas. Además hay muchas enfermedades que se transmiten por picaduras de mosquitos y en los murciélagos tenemos un gran aliado como arma biológica contra los mosquitos.
No sé si t'he aclarit la qüestió.

Clidice ha dit...

del tot :) molts zenquius :) la veritat és que estic per adoptar-ne un, essent com sóc víctima de tot el mosquitam hagut i per haver. Un muricec, esmuriac, rat penat donant tombs al meu voltant i liquidant-me tota aquesta penya que m'adora no m'aniria gens malament no ;P

en Girbén ha dit...

Si aconsegueixes domesticar-ne un -cosa difícil perquè són rebels de mena- sempre tindràs a mà les seves exuberants pràctiques sexuals per a distreure't.

Clidice ha dit...

marededéusenyor! doncs res, que hi ha coses que em superen, seguirem amb el Relec ;P

en Girbén ha dit...

Que sàpigues, valencianeta amb un ratpenat al damunt, que la casa Relec ha fet un monument amb l'efigie del seu millor client, la meva.

sanset i utnoa ha dit...

Molt interessant l'article sobre els rats penats, rates pinyades al meu poble, on n'hi ha per parar un tren!

Desconeixia totalment això de la seva sexualitat. M'ha sorprés.

*Sànset*

en Girbén ha dit...

Ratpenats, Rates pinyades, Muricecs o Muriacs... L'estrany hagués sigut, Sanset, que coneguéssis la seva sexualitat!
Per cert, si escrius - Hernio - al buscador del blog podràs veure un lloc que sí coneixes.

lluís ha dit...

Jordi, a les cavernes artificials on treballo tenim una colònia d'uns 15 exemplars. Ara ja porten un parell de mesos penjats i em sembla que encara trigaran a moure´s. Poc o molt me'ls estimo, com a mínim em fan companyia i trenquen una mica la fredor de les parets.

en Girbén ha dit...

Espero, Lluís, poder fer-hi una ullada aviat, quan m'acosti per aquí a fi de buscar la mina d'ambre.

sanset i utnoa ha dit...

Avui he vist el comentari que em vas deixar l'altre dia al meu blog amb l'enllaç i ho he mirat. T'he comentat en aquell post. L'Hernio és una de les muntanyes més màgiques d'un dels pobles més antics. I, a mi, em meravella!

Salut!

*Sànset*