De bon matí a la seu de l'ONCE

És d'hora i faig temps al lluminós hall de la seu de l'ONCE. He volgut arribar molt abans de l'hora concertada perquè sabia de l'assossec que s'hi respira. Un illot silenciós perquè aquí el so resulta rellevant, té sentit: tec..., tec..., tec..., tec... Com el traç de guionets d'un camí en un mapa, ausculto el recorregut que algú marca amb batecs del seu bastó canadenc.
Si no fos hivern, ara m'estaria a les taules que la cafeteria munta al pati central. M'estaria al costat d'una de les animades rotllanes d'amics afiliats, amb un gos que és la bondat mateixa jaient al costat de cada cadira. M'hi estaria amb plena consciència de què tots em sabrien veí.

La primera cosa que he fet en arribar ha sigut entrar a la botiga per comprar un altre punxó d'orelles; a manca d'estris més sofisticats ve a ser el llapis del braille.
La botiga de material tiflològic és curiosa: si bé té un petit aparador, dintre no hi ha res a la vista perquè no els cal fer el producte. Ells et poden abastir d'eficaços recursos, alguns de tan insòlits com un estoig de retoladors de colors perfumats: el groc és de llimona, el taronja de taronja, el violeta de violeta... ¿I el blau?... El blau té una flaire de nabius! La pega d'aquesta macedònia sinestèsica és que l'olor dura ben poc i aviat és com si les pintures s'envaïssin.



Per a mirar de reprendre el fil de l'afany tàctil que porta uns mesos hivernat, he aprofitat el llarg viatge en metro per a repassar alguns fragments del llibre Didáctica multisensorial de las ciencias.
I que negligit el sentit del tacte! Que poc en sabem de la seva mateixa fisiologia, de l'estesa de xarxes que ens recorren...
Els corpuscles de Meissner que ens informen de la textura, forma, mida, relleu i sensació tàctil; són al teixit subcutani i abunden als dits i als llavis. Els corpuscles de Pacini o baro-receptors, s'ocupen d'una encaixada de mans i de les carícies, del fregadís de l'aire o de la roba, de la sensació de desplaçament; aquests paren sota la pell, als muscles, a les articulacions i al mesenteri. Els corpuscles de Krause, o receptors del fred, capten només quan la temperatura de l'entorn és inferior a la corporal, si aquesta temperatura és superior llavors la detecten els corpuscles de Ruffini, o receptors de la calor; de termorreceptors en tenim per tot arreu sota l'epiteli. I, finalment, queden els nociceptors que tenim ben escampats i s'ocupen de captar la sensació de dolor; d'aquests sempre esperem que s'avorreixin de tan poca feina...

Havent refrescat el tacte com a concepte i sentit, se m'acut que una de les mancances insuperables del món virtual és la de la intangibilitat. Si opinar fos un afer d'exactitud sempre podria deixar el mateix comentari: X, potser és perquè no hi toco, però el teu post d'avui no em fa ni fred ni calor...
(De nou a casa) Les meves digressions matinals s'han acabat quan, amb puntualitat suïssa, han arribat l'astrònom Toni i la Vicky, la nostra animosa guia de l'ONCE. Poc després, a la cafeteria, li he demanat a la Vicky la raó d'aquella convocatòria a cegues i amb qui ens havíem d'entrevistar.
- Primer hem quedat al laboratori amb el Miquel-Albert...
- Espera't! ¿M'estàs parlant de l'autor d'aquest llibre? - I una mica perplexa s'ha quedat quan m'he tret del sarró el llibre de la Didàctica multi-sensorial.

La veritat és que ha sigut un matí d'aquells fascinants, ple de moments memorables; de tocar el cel en un sentit estricte, de veure què és el deseiximent a l'hora de llegir i escriure, d'enraonar llargament de la bellesa tàctil...; d'ofertes sòlides fetes a besllum, la mínima llum per a què nosaltres sabéssim on érem. I tanmateix, la llum no tan sols pot ser prescindible sinó que pot arribar a ferir. Gran matí d'il·lusions!

4 comentaris:

lluís ha dit...

Gràcies a un teu comentari de fa un temps, vaig experimentar el fet de "conèixer" un arbre a travès del tacte amb els ulls tancats. És una experiència molt interessant i et canvia el concepte "arbre" que has après. Sempre crec que ens autolimitem, sovint inconscientment.

en Girbén ha dit...

El Miquel-Albert insisteix al seu llibre sobre la importància d'una estimulació sensorial dels infants tan rica de matisos com sigui possible. I ho fa a propòsit de cada sentit, la vista inclosa tot i que ell no l'hagi coneguda mai.
La veritat és que són trobades que, per la desimboltura afectuosa que s'hi arriba a establir, cada vegada preuo més. Suposo, Lluís, que t'ho pots imaginar.

LEBLANSKY ha dit...

Un post ben guapo, Girbén. Té poc a veure, però aprofito per dir-ho: el meu superheroi preferit sempre ha estat Daredevil, que a més de cec, no és mutant [llàstima de pel·li patètica que van fer!]

en Girbén ha dit...

Leb, el meu desconeixement dels superherois ve de lluny i és quasi total. Tan sols tinc el Watman/Grendel del Wagner que em sembla magistral.