Explorant els límits

La tarda neta i ventosa d'ahir em va empènyer a la serra: el 45 fins la Plaça Eivissa i allà empalmar amb el 102 del Cementiri, del qual vaig baixar-ne a la collada que fita el límit de Barcelona. Al cap de deu minuts ja era al mateix infern: l'infern de gatoses i bardisses que defensa el vessant de migjorn del Turó d'en Segarra.
Tampoc és que ara em vulgui plànyer: mal aniríem si no sabéssim que explorar, en qualsevol dels seus registres -real o metafòric-, és avenir-se a fiblar-se i esgarrinxar-se, negligir penúries per la crida d'un objectiu. I l'objectiu d'ahir era la boca d'una de les sis mines que hi ha al mig d'aquell mal país, l'única que resta oberta perquè a totes les altres les van reblir.
Ai! Espera..., que ja la tinc. És aquest pouet.
Un cop dins: cap novetat. La topografia subterrània és un art ocupat en descriure l'invisible i, abans, ja havia consultat la d'aquest espai: dues cambres enllaçades per un baix portell i unes quantes gateres ascendents a la recerca dels filons.
El que no m'esperava, i més després de creuar les fil-ferrades vives que defensen el seu accés, era el cúmul d'escombraries que, metòdicament, algú ha ha arribat a apilar a l'interior. Per pudor us estalvio la imatge atroç de la segona cambra... Allà dins em va ocupar aquesta reflexió:
¿Què recerques? La bellesa, inclosa la difícil, mai l'obscenitat... Heus l'immens i maligne estrat arqueològic de l'edat contemporània que estem deixant. Surt, surt d'aquí!
Un cop fora vaig tornar a mirar a la ciutat: a Horta, a la Vall d'Hebron, als Tres Turons... I vaig imaginar la possibilitat de què fórem cívics de veritat. De què aquestes mines estiguessin arranjades com a patrimoni comú i per a la didàctica escolar. I quin puzle de peces del temari arriben a coincidir aquí! Però jo somnio. Sempre. Els llocs em fan somniar utopies.

Per a treure'm tan mal regust vaig seguir amunt.
Mai us atureu al Turó d'en Segarra (que és una altra indigna desferra, amb el generador de l'antena incendiat, i un nou escenari de la desídia) seguiu fins el cap del Turó Blau (I quin tresor de nom!).
Aquí vaig prendre alè abeurant-me d'horitzons excelsos: del mar i el Maresme fins als confins del Penedès; de l'Urbs fins a un darrer terme ceretà i nivós; des del Montseny emblanquinat a tots els serrats prelitorals nítidament definits. La calma que neix de pronunciar certeses. Consecutiva a una ferida que t'ha lacerat t'arriba la pau que et meravella.
Mal vas, nano, si no ho acceptes!

14 comentaris:

matilde urbach ha dit...

Ai, Girbén, el 45! Et vas procurar un xuixo?

Què n'eren de bons. Al menys els del record.

en Girbén ha dit...

Tenia la sardinada del dinar mig entravessada. ¿Qui gosa en aquests moments afegir-hi un xuixo?
Quan constituirem el front PlaçaEivissenc, l'espai se'ns quedarà petit. I és que en som una pila!

en Girbén ha dit...

Espera't, MU, que n'hi ha més.
Tindria jo 12 anys quan vaig passar mig estiu a la biblioteca del carrer d'Horta preparant un treball sobre els maies de cent no sé quantes pàgines...
Amb les 2000 peles del meu merescut premi escolar (claretià -i quina por la mòmia vigatana!-), vaig córrer a comprar-me una mel·lòdica.
La meva estima per les biblioteques va començar a tocar la Plaça Eivissa.

matilde urbach ha dit...

En aquesta biblioteca hi treballava una noia molt hippiosa (força més gran que la bibliotecària titular, vella des que va néixer, la pobra, sempre asseguda en una mena de trona, envoltada d'un núvol d'arnes i fent olor a Opusdei)que era l'alegria de la huerta. Corria tot el dia per aquella sala fent dringar el milió de braçalets que duia a sobre; bregant amb els adolescents granelluts. Renegant en arameu, si calia. La llum i la foscor, tu. Estranya parella.
Fa mooooltttts anys que no trepitjo la Plaça Eivissa. Ara em menjaria unes braves a El Quimet, vés. Qui sap si encara existeix.

en Girbén ha dit...

Ja tenim història! Recordo com si fos ara a la bibliotecària d'Horta: un autèntic fòssil vivent i candidata a personatge sinistre d'una novel·la de por. A la noia ajudanta no la recordo... Deuria arribar uns anys més tard.
El Quimet segueix dempeus com una fortalesa, també la xurre i la gelateria. La biblioteca ara és a Can Mariner, encara més aprop de la Plaça Eivissa.

Clidice ha dit...

quina llàstima que siguem tan estúpids! :(

en Girbén ha dit...

És que ni t'ho imagines, Clidi.
Quan treballava a Madrid, i això que figurava que era un parc de didàctica natural-ambiental, no recordo que de l'obra sortís mai ni un camió d'escombraries; tota la brossa se soterrava in situ amb la retro. Quan li vaig preguntar les raons a una enginyera es va limitar a arronsar les espatlles: "Bueno, es lo que siempre se ha hecho..."

Clidice ha dit...

doncs a mi em fa plorar :( vaig pel món natural remugant tota l'estona, m'estic fent una vella renegaire per culpa de les persones estúpides. No ho entenc i dubto que ho entengui mai :(

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Noi, ja resulta curiós que s'esforcin tant per arribar en aquest lloc precís a deixar la porqueria. O sigui que son bruts amb dedicació. Valga'm Déu!
No en sé pas res d'aquestes mines, de què eren? Tenien alguna relació amb la que van fer (Dott? es deia), pel trenet al pantà de Vallvidrera?

en Girbén ha dit...

Clidi: quan em poso a escriure els apunts, i més si són com aquest, procuro fer-ho havent renegat i maleit de tot i de tots. Que sóc molt bo rondinant.

en Girbén ha dit...

Ep, Xiru, illenc que no aïllat: Al turó de Roquetes hi ha una quinzena de mines (de ferro i un xic de baritina); ja n'havia parlat però torno a penjar l'enllaç:
http://www.espele.net/Mines/Roquetes/roquetes.html
Bruts amb dedicació, una manera perfecta de dir-ho.

Aka ha dit...

M'has fet venir molts records, 29 anys de la meva vida visquen entre Horta i Carmel

:-)

El meu poble dins la ciutat.

en Girbén ha dit...

Aka, tenir turons emboscats a mà i un horitzó proper de serrats és la sort d'alguns. Ja no dic de quan d'Horta en amunt tot eren horts...

Lluís Bosch ha dit...

n primer lloc felicitats per les fotografies. La primera té un bell aire fantasmal. I la crònica bona, tot i que acabes ple de pena de veure com les escombraries ho envaixen tot.