LAIA d'Espriu

Un apunt "Espriu" d'urgència.












SALVADOR ESPRIU
LAIA

4ª edició, Edicions 62. Barcelona, juny de 1968
.
Sobrecoberta de Jordi Fornas (el de la Cua de Palla).


No en sóc un expert però torno a fer una ullada a l'Espriu. Aquell Espriu que, fins i tot, va ser de pel·lícula (la de Vicenç Lluc amb l'Espert, el Rabal, la Serrano...) A la sobrecoberta de la novel·la queda dit que Espriu la va escriure als 18 anys (¿o fou als 28?) i que es va editar al 1932. En tot cas resulta innegable la precocitat de l'autor.

La llegeixo i penso en Ruyra; en aquell vell món litoral, ben capgirat per la modernitat del text, com per preconitzar les seves acaballes. De quan les platges eren platges -lloc de vida i de treball-, i no sorrals -sumaris espais d'oci-.
M'aturo en un retall ferotge i m'imagino a l'Espriu paint les seves lectures, també les simbolistes... És aquest:


[...] Arribà així on Laia bressolava el nen, i una ràbia irrefrenable el dominà, una ràbia d'embriac. I l'ànima rudimentària d'en Quelot recordà la vella injúria de la infància:
-Serp, serpent.
Les paraules desfermaven tota la brutal violència que l'emplenava el seny. Ara l'home apallissava Laia, i els cops feien caure la dona a terra.

Es desanellaven a batzegades i penjaven dels arbres crescuts a la planura del mar, els arbres que creixien damunt del vent i de les ones als grans altars dels temporals del mar. Treien llengües lascives i esguardaven Laia amb ulls endins dels quals glatien els sentits d'un exèrcit d'homes. Cavalcaven més tard amb la llevantada i esperonaven als cavalls amb paraules d'odi. Quan arribés la pluja, les noies pujarien als terrats i s'oferirien, nues, a les llances d'aigua. Al Mal Temps, el diable convocava al so de flabiols antiquíssims les bruixes de la Muntala, i mentrestant el seu ca llepava el genoll malalt del santet de l'ermita. Que mirés com la carn es cloïa per la caritat de l'infern, com les bruixes sardenajaven entorn d'amo. Ara el dimoni era un ase, i els seus brams intentaven abatre el vol dels ocells, esborrar la memòria de les clares estones, enderrocar l'eternitat del cel. Fins on atenyeria el crit eixordador, quina pell o quins nervis suportarien aquesta espasa de foc? Rajoles, formigues, carbons encesos que arrossegaven per la platja, per fondalades de garrofers i d'alzines, des del bosc de les cabelleres de la nit. Travessaven hortes i vinyes i retornaven a la sorra, a empitjorar el destí de les barques.
Que inútils ara les xarxes, que llarg i prim l'incendi de les llengües, quina fredor ...

I que alta aquesta llengua seva! Com aturar tanta fluència? Bé val muntar un sàbat encara que sigui en dilluns!
Sí! Temps era temps, se sabia l'increment entre degotís, riell, rial, riera... Era quan als pobres de la costa ja els estava bé sopar un pagell, un sard o un déntol i l'actual presumpció d'un Priorat era, només, el vi a doll que atuïa tantes penes.

8 comentaris:

Clidice ha dit...

mare meva!

jaume ll ha dit...

Sí, és una bona exhibició verbal, però m'agrada molt més l'Espriu de la contenció, el del Cementiri de Sinera, Les hores, etc.

en Girbén ha dit...

Sí, Clidi, violència tavernària d'aquella que encara perdura. Les velles injúries de la infància que s'acaben perpetuant.

en Girbén ha dit...

Jaume, he triat el retall a propòsit perquè, avui que molts blocs homenatgem a l'Espriu, he entrevist que la possibilitat de què fos titllat de massa cerebral.
Aquí és una de les dues Laies (tot indica la història d'un trastorn bipolar).

Galderich ha dit...

Una de les coses que més em va sorprendre (fer commemoracions d'aquestes serveix per revisar el que se sap i el que no també!) és que una bona part de l'obra va ser escrita quan era molt jove, amb una personalitat molt ben bastida!
Em fa gràcia que tu també ho posis en relleu i seleccionis un text com aquest.

en Girbén ha dit...

Galderich, el que resulta curiós és que, quan estava enllestint un apunt noucentista que t'havia promès, he canviat de plans i he repassat a corre-cuita l'Espriu que tenia més a mà; la d'un joveníssim postnoucentista.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Si d'alguna cosa serveixen aquests tipus d'homenatges és justament per revisar i redescobrir textos...

en Girbén ha dit...

Oi tant! Eulàlia (que potser et deien Laia?). Obres llibres que fa anys no obries i retrobes els vells punts on els havies deixat. O bé llegeixes algunes de les eleccions d'altra gent; totes impossible, perquè en el cas de l'Espriu ja passen de les 215.