24h abismat

Trobo que la xarxa blocaire, la que freqüento, ha entrat de ple en una tercera fase caracteritzada per sens fi d'al·lusions i de complicitats entre coneguts virtuals. Suposo que, amb aquest constant fer-nos l'ullet, mirem de dir-nos: Ep, company, ja he clissat de quin peu calces!
M'hi han fet pensar els falsos comentaris que el rebec Lluís del Riell Bulevard va afegir a la seva rèplica d'un memorable apunt de l'Allau. Entre aquests comentaris el Lluís em va imaginar escrivint:
"Girbén wrote: Entre les meves experiències a la frontera hi ha un descens espeleològic a una cova, el nom de la qual mantindré en secret. Però puc jurar i perjurar que hi vivia un vampir, al fons de tot. Bona nit."

Aquí queda clar que, ho vulguem o no, són les diferències les que ens atorguen un paper en aquesta auca, i que a mi m'ha tocat el de portaveu dels indrets difícils o extrems. L'apunt d'avui el dedico, doncs, al Lluís, que tan tan desencaminat no anava.


Farà uns cinc anys, i per a una exposició al Centre d'Art que hi ha al cor mateix de l'aspre massís del Garraf, vaig preparar tot de peces, vídeos i accions a propòsit del tret més característic d'aquelles muntanyes: la seva riquesa càrstica. De tot aquest treball, el projecte
de llarg més exigent -tan físicament com per logística- va ser el de les 24 hores abismat.

La cosa es tractava de fer la meva versió d'aquella performança tan recurrent a l'art actual que és de mirar de treure conclusions d'un episodi més o menys llarg d'aïllament. I si uns es tanquen a una gàbia d'un zoo, i d'altres a una galeria d'art, jo vaig decidir anar a passar l'estona al fons d'un avenc. Al final, després d'estudiar-ne uns quants, em vaig decidir per l'Avenc Ample: un pou espaiós de vint-i-tants metres que s'obre en un marge de l'aspriu Fondo de les Coves (al Garraf,
Fondo és el nom que reben les seves esquerpes valls seques).

D'aquella estada en conservo el record nítid de mil detalls -com correspon sempre al temps d'acció que és un temps amplificat-; però, conscient de què l'art exigeix destil·lar l'experiència, a l'hora de presentar les meves conclusions vaig resoldre aquelles llargues hores en forma d'una ben premeditada seqüència, oberta als suggeriments dramatúrgics que el mateix espai m'oferís (no cal insistir sobre com en aquests casos la previsió resulta clau). La seqüència és aquesta:




Ja es veu com em vaig arribar a entretenir jugant amb foc.


17 comentaris:

Clidice ha dit...

fantàstic! genial! brillant! ... emocionant! ... espera que vaig a buscar el diccionari de sinònims ... :) M'hagués encantat veure aquesta sèrie en una exposició!

Galderich ha dit...

Estic de genolls, burtal!
És curiós com en les al·lusions de l'Allau, el Leblanky i el Lluís no van tant desencaminats...

en Girbén ha dit...

Clidi (després d'entomar els teus epítets), a l'exposició la sèrie anava muntada damunt d'un laminat de fusta corbat (per tal d'indicar la rodonesa del temps) que formava una "T" amb la restitució d'un motlle (de les mateixes mides) que havia tret d'un pany de concrecions del fons de l'avenc.
També et diré que tant d'afany va passar sense pena ni glòria; també pels mateixos comissaris de l'expo. I això crema, et crema més que el foc.

Clidice ha dit...

bé, m'has fet recordar el meu fill gran i el seu treball sobre combinatòria, i tota la feinada que li va suposar programar en java per exposar-lo ... perquè ningú, cap professor, hi entengués un borrall! Bé, si, un matemàtic i para de comptar. La gent, comissaris d'exposicions inclosos, solen viure força autistes a res que no sigui el seu petit món inventat. Els móns "d'allà fora" els semblen petiteses si no venen avalats d'una televisió que els magnifiqui convenientment. O potser jo, que pateixo aquest deler i aquest pànic per l'abisme, aquesta fascinació i aquest horror per la solitud, sóc més procliu a apreciar-ho. Bé, en conec d'altres també :) En tot cas, me n'alegro d'haver-la pogut gaudir, ni que sigui en el format de la meva pantalla :)

en Girbén ha dit...

Galderich, si-et-plau: ja pots córrer a posar-te dempeus!
I ja tens raó... No podem amagar la nostra condició distintiva, l'estendard que, vulguem o no, sempre brandarem.
Quan penso en l'afany que avui ensenyo sé que m'atenuo, que les forces no són tantes. Ara potser n'imagino mil d'aquestes, però ja em veig capaç de poques. El temps s'imposa.

en Girbén ha dit...

Clidi: has tocat l'os! Vaig fugir de l'art comissariat tan bon punt vaig entendre que tot es reduïa a plantificar la mosca del pagano principal en un catàleg. Un catàleg que si costava 50, a tu, que n'eres l'únic argument, te'n pertocaven 5 i encara gràcies.
Davant de tanta perversió, la que han muntat gent que no crea res i que sols dictamina, jo m'he esborrat del circuit i he plegat veles.

Clidice ha dit...

ei, per no parlar de l'enorme similitud de l'avenc amb un úter ... però això ja requereix més temps, cerveses i olives farcides d'anxova :)

en Girbén ha dit...

Clidi, noia -si m'ho admets-: no he dit res de què a la capçalera de l'avenc hi niaven unes merles roqueres entestades en fer saber al món sencer la bona nova de la seva posta. Tinc registres de la seva meravellosa celebració piulada de tal anunci genèsic.
Del tot d'acord amb l'oliveta i la cervesa!

Lluís Bosch ha dit...

Acabo de quedar admirat. Les fotografies estan en la línia de les les millors que has penjat, sincerament. T'agraeixo ls referències. Suposo que molts cops els uns busquem inspiració en els altres, i de moment la cosa funciona. Crec que aquest joc de les referències creuades és important, i ens dóna un "segell": hi ha alguns interessos comuns, i això sempre és un bon senyal. I alhora, ens ajuda a ser més generosos i altruïstes.
Salut!

en Girbén ha dit...

Com bé saps, Lluís, les entrades retrospectives remouen el que ni imaginaves i acaben sent molt útils.
Porto tot el sant dia pensant en el contrast entre la prosa circumstancial que els blogs exigeixen -per més que procurem cuidar-la prou sabem que és així-, i aquells treballs llargament rumiats, que han passat les successives etapes de pensada, esbós, guió o previsió i acompliment. El possible pes de les imatges que avui he penjat en gran part ve d'aquí.

LEBLANSKY ha dit...

Girbén, això és una passada: fantabulós!

en Girbén ha dit...

Leb, veig que ja t'hi trobes!
T'explicaré el secret per a encendre't la cara. Cal una pastillaca d'alcohol sòlid (Pat Fuego) i un tija metàl·lica de pam i mig. És fa una mena de pinxo i s'encén.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Experiència. Si, experiència.
Tinc la sensació que vaig aprenent.

LEBLANSKY ha dit...

Glups, i no hi ha perill de quedar-te sense celles?

Carles Hernando ha dit...

Amb aquesta calorada els Troglocharinus ferreri segur que van fotre el camp pensant que és tractava de la fi del món.

en Girbén ha dit...

Leb: amb els braços estirats endavant! És la pose de 3 segons la que magnifica la mida de la flama.

Carles, tu que hi entens, no em vaig fixar en el remenut Troglocharinus, el que resultava impossible de no veure era l'escampall de forçuts Blaps -o escarabats pudents- que corria pel sòl de l'avenc; potser uns centenars. Sort de l'hamaca!

en Girbén ha dit...

Xiru, t'ho poden explicar, pots llegir-ho, i així fer-te'n una idea.
Després hi ha la riquesa de viure-ho, ni que sigui per una estona. 24 hores poden durar sempre.