Aprendre a caminar

L'home proposa..., i el temps disposa. El pas d'un altre front ens ha allunyat dels corriols de bosc que preteníem i l'alternativa ha sigut quedar-se a casa feinejant. Així, he acabat de llegir el manuscrit del nou llibre de pensaments d'un bon amic (vaja, el PDF). Arribo a un capítol on es demana: "¿Cómo restituir la mirada salvaje? ¿Cómo experimentar con intensidad?" Apareix l'alternativa del viatge i més endavant llegeixo: "...ese estar en ese sitio que no es tu sitio y sin embargo estar en él, aprendiendo a andar. Aprender a andar de nuevo." o "Una fascinación que sólo reclama una mente sensorial que quiera ser fascinada, que quiera aprender a andar, porque nunca dejamos de aprender a andar..."
En aquest punt, al creixent llistat d'anotacions que la lectura m'exigeix, hi escric:
* Veure ELOGE DE LA MARCHE de David le Breton.
Després m'aturo a rumiar...
Amic: m'estàs parlant d'aprendre a caminar?

Damunt del centenari banc de fuster de l'estudi hi ha una pila de fotos velles en B&N... Unes quantes estan complint el seu cinquantenari i, entre aquestes, hi ha les que testimonien les meves primeres passes, les de quan vaig aprendre a caminar. Són aquestes:












Després, durant els cinquanta anys passats d'ençà aquestes fotografies, per dues vegades he retornat a Chamonix per a endinsar-me al seu exigent dèdal de roca i gel, per a saber de la bellesa d'un espai alterós on, més que caminar, has de saber desar l'orgull perquè si no et foragita.
Dues vegades que, alhora, representen els dos pols de la consecució dels nostres projectes. En l'una: l'èxit sobre un objectiu de la màxima envergadura del qual no en conservo altre testimoni que un esvaït pòsit a la memòria; en l'altre: el fracàs en un projecte ben modest però que, en canvi, m'ha deixat unes imatges perdurables.

19 comentaris:

matilde urbach ha dit...

Com no havies de sortir emboscat? Només cal veure on vas fer les primeres passes!!
M'ha agradat molt això que explica Le Breton: gastar sabates s’està tornant un acte subversiu. Toma castanya.

TRanki ha dit...

Precioses imatges JOrdi..

La LILA l'altre dia, amb motiu del meu aniversari va fer-me un recull de fotos musicat, i te n'adones com en DEU MINUTS escassos et passa per davant tota la vida ( o almenys la fotografiada...)...

APENDRE A CAMINAR...crce que l'aprenentatge és obrir els ulls en tot moment i assimilar cada instant de manera que el "poc" temps que passem aquí signifiqui alguna cosa..i si pot ser aportant millor que simplement consumint...encara que el simple pensament sigui una aportació, i si és transmissible millor...

Cadascú troba la seva "escola" particular, però crec que la muntanya ( i l'escalada en particular) et posa en situacions on per superar petits reptes has d'apendre a conèixer parts de la teva personalitat que segurament en una vida més ortodoxa seria difícil accedir...

per sort ( al contrari que molta gent per la situació on viuen, les guerres i le smisèries) podem gaudir d'aquest regal...Ja sé que segurament segons Maslow a qui li falta teca poc li interessa "l'aprenentatge", però renunciar a aquesta possibilitat encara seria més mesell...

Salut!

en Girbén ha dit...

MU, a casa sempre s'ha dit que havia fet el ronso a l'hora de començar a caminar tot esperant el lloc més oportú.
Com ens passa als loquaços, el post volia créixer per tots cantons, sobretot per la banda de Heidegger.
Un altre dia serà. De moment deixo el lema amb què va encapçalar les seves obres completes: Camins, no obres.

en Girbén ha dit...

TRanki, crec que a tu especialment t'interessarà saber que el David le Breton que cito i enllaço, s'ha especialitzat en l'antropologia del cos i del risc amb obres com "Passions du risque", "La sociologie du risque" o "Conduites à risque. Des jeux de mort au jeu de vivre".
Sí: és clar que són més difícils de trobar que segons quina cascada en condicions... Miraré què hi poden fer els meus contactes a Paris.

Clidice ha dit...

la muntanya sempre treu el millor i el pitjor de dins teu, és el millor lloc que conec per trobar-te a tu mateix. Ara que aprendre a caminar on tu ho vas fer em sembla ja pertànyer a l'aristocràcia :)

en Girbén ha dit...

D'una aristocràcia, Clidi, que es cagava a les calces, com bé ensenya el gran "paquet" que portava entre cames.
I -com ja saps-, aquest gran recer de coneixement que és la muntanya resulta esquiu per a qui no hi té tractes.
Aquella lluïssor que el món et regala..., la de la noció de la nostra minsa mesura...
No, malgrat hi insistim sense parar, no és fàcil d'explicar el contacte amb tals dimensions superiors.

Clidice ha dit...

jo ja no ho provo. a la pregunta sempre responc: "ves-hi i després m'ho expliques, si pots" :)

en Girbén ha dit...

Aquí, Clidi, és mil cops millor callar, o intimidar insistint en el patiment davant dels brutals desnivells: "6 hores de dura pujada!"; o en el sens fi de perills: "De llarg sobrepassen els 200, els morts anuals al massís del Mont Blanc... És la llei de la muntanya."

Clidice ha dit...

hahahaha que avariciós! :D tota per tu sol no? si ja us conec als extraterrestres ;P és divertit, a mi quan em pregunten dic: "doncs és fàcil, ho faig jo i tot!" :P

Comtessa d´Angeville ha dit...

Quina enveja haver aprés a caminar allà. No he estat, encara, mai a Chamonix, havia de fer allà esta temporada d'hivern servint cafés però vaig desistir però vaig rebutjar l'oferta per vindre-me'n a Finlàndia. Tampoc m'atreia massa tota la gentà que s'enjunta en hivern per a esquiar. Em queda la satisfacció de que algú m'ha recordat estant al cim del Mont Blanc, el meu company de l'estiu passat és guia allà.

en Girbén ha dit...

Clidi: jo no passo ànsia per Chamonix -la Meca, o el Lloret, de la muntanya- més enllà de la seva provable extenuació.
Ara, les guies més actualitzades del massís s'afanyen a anunciar: inclou les variacions itineràries que imposa el canvi climàtic...
Aquell sublim i immens llenç de roca -llarg de més d'un miler de metres i a frec de l'impossible- per on ens havíem volgut elevar, anys més tard es va esfondrar quasi sencer.
No, no passa res... Si alguna cosa em preocupa és aquesta negació.

en Girbén ha dit...

Comtessa: que sàpiga que jo la veig molt i molt a Chamonix. Sols li faré saber que, a tocar de la mítica companyia de guies, hi han tot de paradetes on venen racions d'una presumpta "paella".
Com vostè bé entendrà, sols s'afanyen a servir una mena de pasterada bona sols per a dreçar parets...
Qualsevulla mà entesa en paelles -com no dubto sia la seua- faria molt per aquella vall alpina.
Pensi-s'ho!

Lluís Bosch ha dit...

Text a banda (sense res a objectar) una gran col·lecció de fotos. I jo que (em) repteiexo: per quan una expo de fotos?

LEBLANSKY ha dit...

Girbén, ja veig que la teua passió ve de molt lluny i de fa molt de temps!)

en Girbén ha dit...

Lluís: paciència, que tot arribarà!
De moment, i contínuament, exposo al Foravial.

en Girbén ha dit...

Leb, és una passió acumulada per tres generacions.
Demà faré un epíleg on -si te'l mires a fons- hi llegiràs un nom que preues en una situació sorprenent.

LEBLANSKY ha dit...

Vaja, Girbén, ara em quedaré amb les ganes: no torno fins divendres!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Curiosos paral·lelismes Girbén, tu vas aprendre a caminar a Chamonix i la meva filla a Interlaken.
Tu anaves en sis-cents i ella en 850.
(Ai, que em poso tendre!).

en Girbén ha dit...

Tampoc és mal lloc Interlaken, Xiru.
Amb 600 o amb 850 (ja no et dic si era el "coupé"), el "desarrollo" ens va permetre viure en els paisatges somniats dels calendaris.
I, què faríem sense la tendresa...