Ballem?

2 de 3 a 4 (acció amb la Gracel Meneu a La Fàbrica), 1984

La Gracel feia un curs al recordat espai de dansa de Gràcia. Un curs on abocava tot el que havia après durant els dos anys que acabava de passar a Nova York estudiant amb el Merce Cunningham. Vam aprofitar l'hora morta d'havent dinat per a realitzar aquesta acció; ella ballant-la sencera i jo traçant un cercle per l'embigada de ferro de la nau. De públic vàrem tenir els ballarins que anaven arribant, mentre, jaient pel terra, feien els necessaris estiraments.


El futuro ya no és lo que era (Danat Danza a l'Artesà), 1985

Diria que era l'estrena de la Sabine i l'Alfonso (o quasi).
Res, fotografia des de la platea i procurar encertar el clímax del salt.


The Lorry (Vicente Sáez Grup a Les Cotxeres de Sants), 1986

Quina entrada a escena més apoteòsica dalt del Triumph Spitfire que els havien deixat!
I, res de teleobjectiu! A amorrar-se al motiu, procurant que el reflector no em rebentés el fotòmetre.
També em fa reviure tot aquell temps pacient passat a les fosques del laboratori.


Eliminació (Vicente Sáez Grup al Parc del Clot), 1987

Aquí vaig decidir moment i escenari, de bon matí, sobre plaça dura i sense anunciar-ho ni demanar cap permís.
Ara m'entendreix tant la llibertat d'ús de l'espai com la completa precarietat dels nostres mitjans; la que testimonia el fulletó fotocopiat que en va quedar.



6 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ballem, doncs!
..però em cal una sala lluminosa, voltada de llotges on les àvies diuen que "el seu" és el que balla més bé, amb el terra de fusta, orquestra sense amplificadors, normes i ritmes fets per a interpretar a la nostra manera, i, per damunt de tot, aquelles noies que es deixen portar com plomes pel vent.
Tot i que, per a ballar, no calgui res, absolutament res.

en Girbén ha dit...

Això tan difícil a la xarxa que és ballar, Xiru, divideix al món en dues faccions: els que són balladors i els que "ni pel mal de morir".
Em plau saber que ets dels primers; tot i que aquí tracti d'aquells condemnats a dansar cada dia, ser de ballar sempre és una possibilitat de goig afegida.

matilde urbach ha dit...

Ballem.
I no vulguis saber amb quina fe!!
De petita, amb puntes i tutús.
Però m'agradaven més els pasdobles, ballats amb els meus peus reposant sobre els del pare.
He vist poca dansa. Recordo una Pina Bausch al Mercat de les Flors fa mil anys i un espectacle de Nacho Duato amb música de Bach. Tres cops oh!. aquest.

en Girbén ha dit...

I com agraden els tutús a les nenes!
Guarnides així se senten fades etèries... Les puntes no, que són una obediència cruel.
Avui, MU, després de topar amb la carpeta de fotos de dansa he cedit a un enyor impensat. Malgrat haver viscut un grapat d'anys damunt dels parquets dels tallers i dels linòleums dels escenaris, avui m'he adonat del molt temps que en fa de tot això.

matilde urbach ha dit...

Au, Girbén, no en facis cas, que aquests enyors són propis de les tardes de diumenge. A mi em passa sovint.

en Girbén ha dit...

Ei, MU, que no pssa res; que un cop el sentiment s'ha transformat en missatge ja resulta innocu.