Créixer és mudar


No conec troballa millor que aquella que capaç de multiplicar els seus sentits, com ara aquesta muda de cranc. Primer de tot, perquè és de cranc de riu autòcton, una espècie en un total declivi d'ençà la invasió del cranc americà. Això ja és un motiu suficient d'alegria. Després, pel lloc on l'he trobada: enfilada dalt d'unes llastres molsoses a la riba de la Riera de Caldes; bioindicador segur d'una bona qualitat de l'aigua. Un nou motiu d'alegria.

En un altre registre, la troballa d'una muda de cranc per mi té un ampli efecte evocatiu. Fa molts anys, quan vivia a la capçalera del Ripoll -el riu veí de la Riera de Caldes- havia dedicat llargues estones a estudiar els crancs. Així arribava el bon temps, corria als gorgs on sabia vivien i em dedicava a observar-los als seus caus de sota les pedres amb les ulleres i el tub. Fins i tot van acabar protagonitzant una faula que vaig dibuixar.

També recordo un tens enfrontament amb un home que anava arrambant amb tots els crancs d'un tram de Les Conques; potser en duia una vintena dins d'una bossa de malla amb el propòsit de cruspir-se'ls. Quan vaig dir-li que aquell espoli era, apart d'indigne, il·legal, i que caldria denunciar-lo als forestals, ell em va ensenyar un amenaçador ganivet. Sí, aquell dia tenia totes les de perdre..., i, ara, retrobar crancs de riu em sembla tot un guany.

Enllà del seu potencial memorístic, la carcassa buida d'un cranc em parla de l'esforç continu que suposa créixer; no una metàfora sinó un símil, de com créixer és anar mudant.

Tot això ve de la matinal d'ahir diumenge per la Riera de Caldes -de Caldes de Montbui-, una de les millors passejades de ribera dels marges de la metròpoli. Un camí planer i sense pèrdua possible, d'anada i tornada, que comença i acaba per les llambordes del Foment.
Del granit de les pedreres d'aquesta pregona vall havien sortit les llambordes i les voreres dels carrers de Barcelona i, ara, mig ocult per la malesa i amb un aire de ruïnes arqueològiques, anem trobant-hi els testimonis de la passada activitat. Ara hi regna un silenci ple de d'una festa de piuladissa, però podem encara imaginar el repic dels cinc-cents picapedrers que hi havien arribat a treballar.
Passades les llambordes la vall és torna feréstega i tancada, i al camí per les ziga-zagues dels meandres l'amenitza el pas de quatre guals: quatre maromes insegures que posaran a prova el nostre equilibri i ens exigiran plena consciència d'on posem els peus. Quatre passatges que al tornar esdevenen vuit i que aconsellen l'ús d'un bon bastó.


21 comentaris:

Comtessa d´Angeville ha dit...

Recorde de xiquets, quan començàvem a anar d'amagades al riu perquè els pares deien que encara érem massa menuts a soles, la caça dels crancs. Si en trobàvem algun verdós, dels autòctons, els deixàvem anar, de fet era una cosa excepcional trobar-ne i ens alegrava fer-ho. Amb els americans, en canvi, organitzàvem baralles i no ens sabia mal atrapar-los en un poal per a acabar deixant-los morir-se en el bancal de davant de casa (aplegar a casa amb ells haguera delatat que havíem estat al riu). No recorde que ningú ens contara mai directament que una espècie anava acabant amb l'altra, que els americans eren els invasors, però potser sentint de quan en quan parlar als majors ens havia arrelat dins eixe concepte i de manera inconscient respectàvem als autòctons. Si créixer és mudar, jo no vull créixer. De fet, la meua estratègia per a la felicitat dels pròxims mesos consiteix precisament en tornar a allò, a la vora d'aquell riu, als bancals, si aquells van ser els millors anys hi haurà que intentar recuperar-los.

sànset i utnoa ha dit...

Interessant i evocador escrit.

El què ens expliques ens porta a reflexionar sobre les espècies invasores. A l’Ebre ja fa massa temps que no veiem crancs autòctons. Ara, d’americans, n’hi ha per parat un tren. Igual que de tortugues de florida, i tot tipus d’espècies de peixos invasors (silurs, ablets, black-bass, etc). Els peixos autòctons (barbs, lucios, perques) ja quasi bé han desaparegut, i comencem a considerar autòctones a espècies invasores com la carpa.

Portem molt de temps sense saber cuidar el nostre ecosistema –com exemplifiques amb el mal parit de la navalla- i, curiosament, veiem com, tot i els esforços continuats, hi ha espècies que són capaces de persistir. Tant de bo aquest cranc de riu autòcton no sigui l’únic, i que d’altres espècies en prenguin l’exemple.

*Sànset*

LEBLANSKY ha dit...

Girbén, els teus fans et reclamem la faula del caranc de riu. Amb els dibuixos, of course.

en Girbén ha dit...

Comtessa: m'alegra cosa de no dir haver pogut estirar el fil dels seus records crustàcis.
També diré que, per al malalt de llocs que sóc, em queda pendent l'endevinalla de saber el riu de la seua infantesa. Seria el Xúquer, o tal vegada el Palància o el Millars? Això sense excloure'n d'altres com el Túria o el Montlleó.

en Girbén ha dit...

Que me'n descuidava, distingida Comtessa: Quan dic "mudar" no ho entenc com un canvi de vestit sinó com un esforçat canvi de talla. La lliçó que entenc de les mudes dels crancs és la de com mantenir a ultrança la pròpia identitat.

en Girbén ha dit...

Sànset: Sembla que la batalla de l'Ebre tingui mil fronts i que en tots ells ens pertoqui ser perdedors; també en aquest de la biodiversitat. Prou sé que no és així, que les seves ribes són plenes de gent feta a la lluita, i que sap de la vella lliçó del riu.
Ningú sabia que el Americanos os recibimos con alegria! del Berlanga també incloïa la invasió del seus malèfics crancs de riu.

en Girbén ha dit...

Leb, malauradament aquest cop no podré complaure't com voldria.
Si es diu que en cada bugada es perd un llençol, ja no t'explicaré què s'acaba perdent en cada trasllat. D'aquella faula del cranc ara sols en conservo aquesta vinyeta de prova. Tanmateix, crec que, pel que he escrit i ensenyat, tens prou elements per a reedificar-la.

Clidice ha dit...

fa tant de temps que no baixo al riu a pescar que ja no sé si n'hi ha de crancs com abans :( i que aviat perdem els bons costums!

en Girbén ha dit...

Clidi: és que m'imagino l'estampa!
Ja et veig a la riba d'enfront de la Puda, a l'espera amb la canya llançada, i fent temps amb el portàtil connectat pel el mòdem via satèl·lit. Corre que el riu t'espera!

Clidice ha dit...

la veritat és que m'avorria força pescar el barb o la carpa al Llobregat, hi anava per fer companyia al sogre (Déu l'hagi perdonat) i a l'home, i al davant de la Puda s'hi estava de fàbula a l'estiu. A mi el que em molava era la truita, riu amunt :) i és que no hi ha res millor que passejar-te tot el matí per dins del riu pescant ... arbres, ponts, el darrera dels propis pantalons ... :D I quins tips de riure els peixos! :D

en Girbén ha dit...

Al davant de la Puda... Ja veus com he anat de dret a l'indret!
I quins mestres més distrets arriben a ser els rius!
Ara són unes víctimes que, imperativament, ens cal restaurar.

Clidice ha dit...

si que en són de bons mestres :) nosaltres practicàvem (perquè ja fa temps que no pesquem) la pesca de la truita sense mort. I quantes tardes no havíem passat els meus fills i jo aconseguin larves de libèl·lula mentre son pare pescava! o jugant a imaginar cataclismes geològics amb els estrats visibles pel tall d'una pista de muntanya, o jugant a pilota amb una pilota imaginària, o visitant tombes antropomorfes d'aquelles que t'agraden a tu ... ufff! quina cosa que m'acaba d'agafar per dins! :( em sembla que em deso dins la closca.

en Girbén ha dit...

Ara, Clidi, hem passat de l'esperança única que suposava l'esquer al cap de la llinya a la radiant expectativa que posem en una xarxa de fils intangibles. No és el mateix, però a l'expectativa de pescar el cor i l'interès dels nostres lectors -invisibles com els peixos d'un riu- li veig un semblant fonament.
Heus-me avui, dient del vestigi d'un cranc i convocant un cistell de records col·lectius.
I com arriba a mudar la nostra dicció per a continuar dient el mateix!

Comtessa d´Angeville ha dit...

Serpis, més menudet que els que diu... Eixe és el riu de la meua infantesa.

en Girbén ha dit...

Serpis, el de l'Alcoià. Entesos, corro a imaginar-hi uns crancs del país.

Galderich ha dit...

La meva infantesa és la pesca de cracs en un rierol de Navarra. Els pescàvem i després ens els menjàvem, boníssims... no sé si era una heretgia o no, però continuàvem els costums ancestrals d'aquella "aldea" com en deien ells!
Recordar aquella felicitat és plorar d'emoció!

en Girbén ha dit...

No caldrà que insisteixi, Galderich, en com algunes menudeses ens resulten insubstituibles.
Dius d'un riu navarrès..., pirenaic no seria... Potser de la conca de l'Aragón, l'Arga o el Cidacos? Potser de la conca de l'Ega?

Comtessa d´Angeville ha dit...

I una merda l'Alcoià!!!!

(disculpe, ja em calme, però dir I UNA MERDA és el primer que m'ha vingut al cap, disculpes de nou)

En efecte el Serpis passa per l'Alcoià però també per la meua comarca, que és la del costat i que sempre queda oblidada. Sóc de L'Alqueria d'Asnar, a El Comtat, que pareix que no existim... Alcoi està a vint minuts del meu poblet. Per culpa de les industries alcoianes baixava en altres temps el riu de colorins pels tints de les fàbriques.

en Girbén ha dit...

Queda disculpada, Comtessa. Del seu nom ja n'hauria haver trobat algun indici del seu origen al Comtat.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ja és un bona qüestió aquesta de mudar per a créixer, tot preservant la identitat. Fa pensar, sí senyor.
Ah, i gràcies a la sobtada pujada d'adrenalina de la Comtessa, que m'ha permès saber on és L'Alqueria d'Asnar.

en Girbén ha dit...

Sí, Xiru, la del cranc és una possibilitat que cal contemplar. No és la metamorfosi de cuca voraç a papallona llampant, és una qüestió de fidelitat: la mateixa llagosta, al néixer, és exactament la llagosta que esdevindrà.