La Carmen del Diable

Em quedo mirant la darrera foto que he penjat: Veus, la gràcia li ve del que les puntes de les Aiguilles du Diable insinuen... Els eriçats vessants del Tacul, pura energia granítica, i que ara les boires velen...




I, a glopades, em venen tot de noms que qui sap quants anys fa que no pronunciava.


















Són noms a l'engròs, quasi els títols d'uns volums plens de més noms: El Capucin mateix, sempre el Grand... No te l'acabes... La fundacional Bonatti–Ghigo, l'O sole mio, la des Suisses, la Flagrant délire, el Voyage selon Gulliver, L’élixir d’Astaroth, l'Eau et gaz à tous les étages... Això, que recordis. Que n'hi ha un munt més de noms magistrals...

Però no fugis d'estudi, que estaves amb les visibles
Aiguilles du Diable... Una altra garlanda de noms:















Noms per a no perdre's, per a saber on ets, què has fet i què tens per endavant. Noms que omplen el relat infinit de la muntanya, a la vall o al refugi. Noms que retenen històries: La d'aquells dos que un llamp va fulminar al cim de la
Carmen. I quin nom més exòtic el d'aquesta Carmen envoltada de Diables... D'on deu venir? Qui li va posar? Això de batejar és un dret dels primers, dels conqueridors... En el cas de les del Diable fa ja molts anys, del 1928. Va ser el gran Armand, l'Armand Charlet, el guia de Chamonix amb uns clients. La ressenya parla de la "senyoreta" M.O'Brien... Una sportwoman britànica, segur! Podria ser que, joiosa, a les reunions cantés la Carmen de Bizet i que, d'aquesta Carmen, n'acabés quedant un eco per sempre en forma de punta... És una hipòtesi plausible.

És clar que hi ha un altre fil, un fil literari, que podem estirar. Un bregat guia de Chamonix i una clienta britànica és l'argument de
La Grande Crevasse del Frison-Roche... La segona part de la seva clàssica trilogia de novel·les alpines que aquí va editar Juventud com Una grieta en el glaciar. La historia del difícil amor entre un muntanyenc i una jove britànica, la seva ascensió a unes agulles (no les del Diable sinó a les Mummery i Ravanel), i amb l'agonia final d'ell al fons d'una esquerda, consumint-se de fred. I consta que als anys vint Frison-Roche era company de corda d'Armand Charlet. Ficcions ben ancorades a una realitat que aquí, a Chamonix, és tant de roca i de glaç com d'una passió inexplicable. Una passió que et fa aprendre noms i més noms a força d'imaginar projectes, de reviure les teves passes, o les dels que t'han precedit o t'han seguit.
Cultura al capdavall... Alta cultura per raó de les cotes enlairades que la fonamenten.

I cultura és també cinema i les Aiguilles du Diable van arribar a ser el tema d'un dels grans films de muntanya, del manifest estilístic que Marcel Ichac va rodar al 1942 (en plena guerra mundial): À l'assaut des aiguilles du Diable; una pel·lícula protagonitzada per l'Armand Charlet en el paper d'ell mateix.

El llistat de mèrits del Marcel Ichac és dels que no te'ls acabes: Va participar en la conquesta de l'Annapurna (el primer 8000), era el conseller tècnic del mític Le Monde du silence dels seus amics Cousteau i Louis Malle, va guanyar un parell d'oscars i unes quantes Palmes... La seva obra mestra sens dubte és Les Étoiles de midi...

_______________________________________________________________
Acabo de trobar una ressenya més explicita i la cultura exigeix una certa precisió:
- First ascent of Point Carmen : H. Bregeault, P. Chevalier, J. de Lépiney : 1923
Així el nom de Carmen era anterior al pas de Charlet i Mrs.O'Brien:
- First traverse : Charlet + G. Cachat + Mrs O'Brien + R.L.M. Underhill : 4 august 1928
_______________________________________________________________

4 comentaris:

Clidice ha dit...

sempre l'infern o el diable a tocar dels núvols, ja és ben xocant ja :)

en Girbén ha dit...

El diable, Clidi, va tenir el seu moment i, renoi! si el va saber aprofitar.
Els nostrats Pic i Coma de l'Infern, o l'estany del Diable... La montserratina Paret del Diables...
Els Infiernos o la Cresta del Diablo que ja és el no va más: amb "la Canina del Diablo", "la Punta Proserpina", "la Punta Lucifer", "la meseta del Diablo", els dos "Tridentes" i "los Cuernos del Diablo". Dantesc!

Comtessa d´Angeville ha dit...

Ai com m'ha agradat a mi esta entrada, a apuntar tot això que diu i mirar tots eixos links que vaig d'ací un rato (ara m'esperen encara coses per concretar a altres muntanyes, les d'un país d'ací al costat, on potser també hi haurà un guia de Chamonix que es pillarà vacances per a pujar al nord i una joveneta no precisament britànica).

A la meua Henriette (d'Angeville) sembla que no li tenien massa consideració, pobra, a la Marie Paradis encà li van posar un carrer.

en Girbén ha dit...

Ja veieu, il·lustre Comtessa, com els nostres destins es creuen als peus del Mont Blanc. Jo fent les meves primeres passes i vostè pujant al cim pel seu propi peu (no com la Maria... Que la varen pujar és cosa sabuda).
I, aquell gorro imponderable que portava, que potser encara el conserva?