A la impensada

¿Encara t'interessen les soles? -em demanava l'Anna, diumenge passat dalt dels Graons de Mura, mentre brandava aquesta meravella del 18; fòssil per la part de la sola i viva i guarnida de molsa la mica de cuir que restava.

Sí, encara m'interessen les soles: les soles aïllades que vaig trobant per la muntanya; els testimonis sense data de les passes de qui sap qui. Sola, cada sola diu d'algú, i, juntes, totes les soles diuen del col·lectiu.


¿Hi ha en l'espai infinit algun punt des d'on puguem fer partir d'una manera més avantatjosa aquestes línies immenses que ens proposem estendre a tots els altres punts?
DIDEROT
Quan em van proposar que fes el que volgués a la capella de Sant Corneli de Cardedeu (ara fa cinc anys), a l'instant vaig veure clar què hi faria; d'aquí el nom del conjunt: A la impensada. Després només quedava fer-ho i explicar-ho.
L'arquitectura mana i costa molt desafectar el pòsit sacre d'un absis. Residualment, qualsevol cosa que hi situïs s'impregna d'un sentit votiu. D'aquí els tres elements de l'escenografia que vaig imaginar.

L'eix central era la tercera versió d'una teranyina gens abstracta, la rèplica d'una teranyina real, una obra sobretot de paciència.
Centrada al fons, alta al lloc on pertoca, hi havia la rosassa -l'oculus-; aquesta de 32 rumbs dibuixats per 32 grans plomes de voltor. Plomes trobades a un ferotge canyet del Maestrat i muntades en un gran cèrcol d'eteri alumini aeronàutic.
I en front de tot plegat, als seus peus, l'aplec de soles insinuava una cerimònia, una ofrena...

Un fet curiós i gens anecdòtic: malgrat que el conjunt no era un quadre sinó una escenografia, un espai pensat per a circular-hi, va ser una constant escoltar als pares o als avis renyant a la canalla que ho feia. "Que no! Que ja és per això, que ja fan bé els nens!" -repetia una i altra vegada la noia que vetllava la paradeta seguint la meva consigna. Però ni així; deixaven fer als nens mentre ells seguien mirant-s'ho des del lloc distanciat que tenim enfonyat al inconscient. De tot això en vaig concloure que a l'escolanet, en la seva innocència, li es permès el pas per l'espai sacre; més tard, quan es faci gran, o bé s'hi queda dins i oficia, o bé en surt i el viu per delegació.

Ja que hi som, acabaré aquesta entrada d'aniversari (51) amb el text que li vaig demanar al poeta Víctor Sunyol per a guarnir el catàleg. "Ara estic escrivint difícil" -em va advertir. Per això te'l demano. Digues la teva que tot ho és prou de difícil..


22 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Una esplèndida sèrie fotogràfica comentada, de nou. Això és una mina.

Clidice ha dit...

jo també voldria passejar-hi :) Curiosa l'apreciació de les soles, sempre m'havia sentit estranya per fer-me preguntes quan en trobes per la muntanya. Una sola implica un algú :)

en Girbén ha dit...

Amb un xic de malicia, Lluís, no puc deixar d'imaginar què hauries fet tu davant de l'oferiment d'una capella romànica i d'una total llibertat. I com t'hauries esplaiat!

Galderich ha dit...

Per ser una instal·lació a l'impensada déu (mai tant ben dit!) n'hi dó!
M'agrada que vagis ensenyant el teu passat més avantguardistes, estic xalant de valent. Em sembla que utilitzaré les teves fotografies per explicar el que costa molt d'explicar als alumnes.

en Girbén ha dit...

Ja veus, Clidi, que no tens res d'estranya. ¿Saps el mitjó del Tàpies, aquell humil testimoni d'uns peus desconeguts? Doncs jo el veig calçant una d'aquestes soles immemorials.

en Girbén ha dit...

Galderich, desconec fins a quin punt hagi pogut ser avantguardista, potser tan sols retro-progressiu.
I: alumnes? Ja m'explicaràs de quina mena.

Galderich ha dit...

Avantguardista retroprogressiu si vols!
Alumnes de 2n de batxillerat d'història de l'art i de 3r d'ESO d'introducció a l'art.

jaume ll ha dit...

Impressioant! Tant la recerca sobre tacte (tinc molt present el planetari tàctil), com aquesta obra increïble, per a mi gens avanguardista. Les soles no només signifiquen, són. Vénen de llocs diferents, de temps diferents, fins a situar-se en el semicercle de l'ofrena, al voltant d'algú (hi ha molt tipus d'ofrenes, religioses i laiques). Algú que els condueix? I aquest mira endevant i amunt. Ell/ells/alguna cosa ha/han de travessar un límit, real i subtil, però no és una barrera infranquejable, es desfà en passar-la i es refà de seguit, com una teranyina (els límits que veien en les coses només són vels, molt sovint). Darrera del límit, algú/alguns/alguna cosa no camina, vola (plomes, alumini aeronàutic)i així accedeix a un altre límit no aparent: una entrada? Un passadís? Un procés? Al darrera hi ha un espai més gran i misteriós (la petita finestra s'obre a l'exterior, que també incorpores a l'escena), que és on apunten els devots (què busquen exactament?). Jo diria que tot està molt pensat, que té un sentit, relativament obert, però no crec que es pugui interpretar arbitràriament, tot i que hi caben diferents mirades, d'alguna manera complementàries. Jo hi reconec quelcom meu -que no cal dir-, però crec que una mirada religiosa hi encaixa perfectament. En fi, Jordi, perdona el rotllo, que de ben segur que no deu ser gaire encertat, però la teva obra m'ha inspirat. I si l'art aconsegueix això, no vol dir que ha reeixit?

Robert ha dit...

..acollonant....molt guapo.

Sempre que surto a pasejar per la muntanya i veig una sola de sabata m'empesco una història...perquè es troben tantes soles de sabata pel camí?, és que algú s'ha accidentat i ha de continuar el camí a peu? és que són restes de la guerra...jo quan era petit coneixia un amagatall on hi havia bales i coses de la guerra) òstia que ja m'estic enrotllant...molt maco el post i la instal·lació, gràcies Girben...m'encanta la terenyina....ah i un altra cosa, quan sàpigues que en Victor escriu fàcil digue-ho...

matilde urbach ha dit...

Doncs jo ara faré un d'aquells comentaris curts (en les dues accepcions)i amb tuf de privé que tant em caracteritzen, perquè en Girbén, en la nostra més que esmentada desvirtualització, em va parlar d'aquesta instal·lació (quan més va, més al·lucina constatar el suc que vam ser capaços de treure a dues hores i mitja). I dir-te que ets un pou i una mina, estimat emboscat il·lustrat. I que ara el comentari tufeja a carinyo. I?
Una abraçada.

en Girbén ha dit...

Uf, aniré a pams que aquí hi ha molta teca.
Galderich, la teva pensada, això dels alumnes... és que dona molt de si! Tens a disposar catàleg, munts de fotos i al mateix autor per explicar-se.

en Girbén ha dit...

Jaume, de rollo res, amb els teus comentaris sempre ofereixes un regruix que preuo sincerament.
Afegiré com resol Diderot la cita que regeix -i no perquè sí- aquesta escena. La seva resposta era la teoria dels “Rapports eloignés” -les relacions secretes o allunyades- amb la que establia que, a parer seu, és l'ineludible presència de l'entusiasme -fruit de l'encreuament de l'home sol i la natura- la que possibilita l'associació d'idees contràries, la troballa d'unes relacions que mai ningú no ha vist ni ha suposat.
Res de més oportú per a un projecte anomenat A la impensada.

en Girbén ha dit...

Robert, diria que tantes soles venen de quan la gent ocupava tots els racons del país i anava mal calçada. I sí, darrera de cadascuna d'elles hi ha una història, la d'algú que deuria renegar: "Casundena! Ara se m'ha trencat l'espardenya!"

en Girbén ha dit...

MU: tu tira, no et privis de ser tan agraïda! Que si d'alguna cosa mai ens n'hem de plànyer és de treure-li tot el suc al temps.
I ja veus quin Victu més Victu!

matilde urbach ha dit...

En Victu és molt Victu. Molt de Lowly pore(l'Oulipó). No sé pas què em diu (parlo dels seus poemaris); no l'entenc (entendre no és el verb, però).
L'última cosa que li he llegit són els poemes recollits a Stabat. Dits en veu alta, continuo sense saber ben bé què carai m'està dient, però hipnotitzen. Mantres.

en Girbén ha dit...

L'Stabat del Victu ens llega una radicalitat vital i textual a mil anys llum del que entenem per escriptors. El fred que passava a la kashba de l'Atlas on escrivia els poemes -una ametlla, de fet-, i la seva transmissió a la metròpoli en forma d'SMS.

LEBLANSKY ha dit...

Oé oé oé! (cantat mentre faig la ola virtual). Després d'aquest post, exigeixo, demano, imploro, suplico un apartat de seguidors per apuntar-me el primer. Girbén, el teu montatge és fantabulós, i la teua passió per les soles velles de sabata, més encara!

en Girbén ha dit...

Calma, Leb, calma... Que no n'hi ha per tant i encara t'esllomaràs. Ja veus que no sóc l'únic a fixar-me en les soles de sabata perdudes.

sànset i utnoa ha dit...

Molt apropiat el matís sobre “l’oculus”.

Interessant costum aquest de col•leccionar “màquines de fer petjades”. Quan ho he llegit he pensat; “n’hi ha per fer una bona exposició”. Unes línies més avall he copsat que tu ho havies pensat abans, i ho havies dut a la pràctica d’una forma original i atractiva.

De fet, vas crear un espai destinat a interactuar-hi. La gent ha d’aprendre que, aquest fet, li dóna altres possibilitats més enllà de mirar. Em sembla molt suggerent la forma en que vas disposar els calçats.

Felicitats –per aquella exposició i per l’aniversari.


*Sànset*

en Girbén ha dit...

De res, Sànset, i t'agraeixo la lectura tan acurada que has fet d'aquesta exposició.
Fa gràcia que tot aquest desplegament càpiga en una capsa de mida mitjana. Si algú m'ho demanés, en cosa d'una hora la tornaria a tenir parada.

Galderich ha dit...

Girben,
De cara l'any que ve en parlem. M'interessaria aprofitar el teu oferiment.
Gràcies per endavant!

en Girbén ha dit...

Galderich:
Quan una causa em sembla justa l'afany em fa ballar de content!
Quan et vingui bé en parlem.