Lent, lent... corrent!










Des de diferents òptiques portava uns dies tractant d'aprofundir en el darrer enregistrament de la Mariona; un nou disc que sabia no podia ser banal, i més pensant que l'anterior té data del 2003. La distància entre l'un i l'altre l'entenc, sobretot, per la seva voluntat de rastrejar les possibilitats del seu afinat instrument: la veu; i mirar d'ajustar -com fa en aquesta obra- un ventall de registres a un aplec d'emocions sempre serà un treball Lent, lent... que mai s'hauria d'escoltar corrent.




El resultat és divers i càlid com la veu de la Mariona (o com ella mateixa), en cap cas àrid o monocord. Diria que va del hip-hop adult de La Paciència als canons eteris de la Meredith Monk; d'un retorn valent a la Sinera d'Espriu al sobrevol damunt loops llançats i enfiladissos.
També, ça i lla, hi trobem a la nostra atleta degana, a la Montserrat Abelló; que acaba enriolada pel joc en què la fa participar: Estimo tant la vida que la faig meva moltes vegades.
Si això, reiterat per elles, no ens fa reviscolar, jo ja no sé el què.

Afegiré que en aquest cas, i encara que les descàrregues de música puguin fer pensar en l'extinció del disc, la vàlua de l'obra prové del cuidat ajust entre contingut i continent; amb un disseny net i lluminós i un grapat de bons textos (trilingües) que cal llegir, siguin les lletres o siguin les ressenyes que la Mariona ha escrit sobre cadascuna de les emocions.

el Dubte

Moments d'incertesa i de flexibilitat. A vegades hi ha moltes alternatives a una decisió i costa prendre-la. Desconfio de qui no dubta. El dubte és estar alerta i segons com, vist de lluny, té la seva gràcia, un moment còmic, el seu toc d'humor. Sobretot... si és un altre qui el pateix!


* * *

Tot pensant en les emocions que recorren el disc se'm va acudir un joc videogràfic que, per ben poc i per causes externes, no ha acabat de reeixir; volia veure com una mateixa seqüència acollia a dues de les emocions, a dos dels registres més distants de la Mariona.
De les dues composicions n'ensenyo només la que ha quedat com cal (que sigui el Temps en paraules de Gil de Biedma, justament avui, és una impensada coincidència).


Després d'un sens fi de temptatives he desestimat mostrar l'altra peça, La Complicitat d'Amants, perquè, durant el procés d'arxivat remot, una i altra vegada apareixia un indesitjat fregit que malmetia la nitidesa de la veu de la Mariona; i això no em veig amb cor de fer-l'hi a una amiga.
He acabat pensant que és com si la tecnologia no tolerés certs rangs d'intensitat emotiva, que no pogués ser còmplice dels silencis elevats.